dissabte, 21 de juny del 2008

Nostàlgia d'un viatge

Semblava que fos ahir quan vam creuar l'Atlàntic, oi ? Aquest mar immens que atemoria els nostres avantpassat i que va conduir Colom de ser un navegant com tants altres a ocupar i presidir les nostres places amb el seu dit assenyalant l'horitzó. I vam arribar al Nou Món, com tants altres abans de nosaltres, amb la il·lusió del primer viatge juntes, amb la il·lusió de descobrir un nou món. Vam arribar a la ciutat dels gratacels, a la ciutat cosmopolita per excel·lència, a la ciutat de les pel·lícules, a la ciutat dels videojocs, a la ciutat tristament famosa també...

De tant veure-la per la televisió un es pensa que la coneix però quan hi arriba la descobreix de nou, de veritat, amb els ulls del viatjant, del que hi està de pas i ho vol veure tot i s'empassa totes les noves sensacions, tots els nous esdeveniments sorprenent-se a cada passa però sense temps d'assimilar-ho. Un hi arriba amb la il·lusió de deixar-se soprendre pels encants que hi pot trobar; per la immensitat de la ciutat; per la grandesa o petitesa d'un racó desconegut encara que vist múltiples vegades per la pantalla; per luxe d'una botiga de Channel a l'avinguda Madison, per la utilitat i grandesa de l'Apple Store de la 5ena avinguda; per la multiculturalitat dels seus habitants; pels taxis i autobusos grocs (ja ho sabíem però sempre fa gràcia, no?); per les xemeneies que surten de les clavagueres (aquelles plenes de cocodrils segons la llegenda urbana); per l'estúpida i innecessària -però sorprenentment espectacular- il·luminària de Times Square; per la musicalitat de Broadway; per la grandesa dels gratacels i el contrast amb els intents arquitectònics d'imitar l'estil clàssic o neclàssic europeu; pel buit que representen dos gratacels inexistents i, sobretot, per l'omnipresència de Central Park.

Central Park va ser un dels llocs que em va agradar més, encara penso a vegades, nostàlgicament, com m'agradaria perdre-m'hi.... Seure a la gespa i relaxar-te després de passejar per les avingudes de Manhattan. Seure a la gespa i gaudir d'una estona de silenci observant els arbres alts que només et permeten veure la silueta dels edificis a banda i banda. Passejar per dins el parc és un luxe dels novayorkins que hauríem de saber apropar a les nostres ciutats...

Un gran viatge, sí senyor, sobretot perquè el vaig fer acompanyada d'una gran amiga. Va ser el primer viatge... però no serà l'últim ;), ni de bon tros... o això espero!

6 comentaris:

Nymnia ha dit...

No deixis mai de viatjar, perquè el món està ple de racons que cada dia ens poden sorprendre més i més. I de ben segur, sempre deixaran un bon record com aquest!
Un petó bonica!

Xitus ha dit...

Els viatges són una alenada de vida. Ja tens el proper planejat? :)

petons.

myself ha dit...

Nymnia,
tens tota la raó, cada viatge i cada racó de món és únic i no hi ha dos llocs iguals per molt que s'assemblin.

Xitus,
aquest any (juny-juny) he viatjat bastant... (al gener vaig anar a Londres :) ) de moment encara no tinc el pròxim pensat però ja arribarà...

Xitus ha dit...

I et va agradar Londres?

Jo hi vaig ser per últim cop el 2006.

A principis d'agost marxo dos dies a Anglaterra (potser ja ho has vist al bloc), però no crec que passi per la gran ciutat jeje.

petons,

aleix.

myself ha dit...

Xitus,
Sí, Londres em va agradar bastant malgrat la seva sobrietat i el caràcter esquerp dels seus habitants. Trobo que han sabut adaptar-se amb estil al clima que els ha tocat. Em van encantar la mescla de negre i daurat de tota la ciutat.
Espero que et vagi molt bé per allà delt encara que no passis per la city!

Xitus ha dit...

Hi he estat tres cops, i suposo que el fet d'anar-hi de ben petit quan tenia 8 anys em va marcar.El segon cop ja t'ho mires amb altres ulls, predisposats a que tot sigui fantàstic (i ho és). El tercer cop va ser a l'estiu, massa gent pel meu gust. Jo hi aniria sempre a la primavera, els parcs estan esplèndids, així com els petits jardins que et trobes pertot.

Merci, ja portaré fotos de Godshill.