No acostumo a parlar de temes polítics en aquest blog però avui no me'n puc estar. Diuen des d'altes instàncies que el castellà ha de ser llengua vehicular a l'escola a Catalunya de manera equilibrada amb el català. I aquestes paraules a alguns ens indignen perquè considerem que atempta contra el sistema d'immersió lingüística del nostre país. Però voldria analitzar una mica més els fets.
D'una banda tenim un nombre insignificant de pares que desitgen que els seus fills facin més hores de classe en castellà, a més a més de les hores corresponents a llengua castellana, i aquest desig l'eleven fins a les més altes instàncies -a les quals no els interessa la nostra realitat i pluralitat- fent perillar el difícil equilibri nostre.
D'altra banda, tenim una societat catalana que no vol renunciar a un sistema que permet la no segregació dels alumnes segons la llengua que parlin a casa intentant potenciar la llengua pròpia del territori, la llengua pròpia del país.
Per últim, tenim unes escoles territorialment molt diferents en aquest aspecte. A les zones interiors, les menys poblades, a la província de Girona i a les terres de l'Ebre -a grans trets- la llengua de l'escola també és la llengua del pati i la llengua del carrer. En aquestes zones els immigrants d'aquí i d'allà tenen més facilitats per parlar i practicar el català fora de l'escola (que no vol dir que tots ho facin) i, potser, alguns infants tenen dificultats per parlar el castellà o bé mantenen un accent marcadament català.
En canvi, a la resta del país, és a dir, a tota la zona costanera (des del sud de Tarragona fins a Barcelona passant per l'àrea metropolitana, zones més poblades) els nens que parlen català a casa són una minoria (a la majoria dels instituts es poden comptar amb els dits de la mà). Doncs, la llengua del pati és el castellà, la llengua de comunicació entre alumnes a classe és el castellà, la llengua del carrer és el castellà. Aquesta és una realitat àmpliament coneguda però que mai és sobrer de destacar-la.
Dit això a mi m'agradaria que algun cop es fes l'estudi comparatiu que exposaré a continuació: ¿els nens catalanoparlants de l'interior de Catalunya tenen un nivell de castellà equivalent al nivell de català dels nens castellanoparlants de la costa catalana? No en sé la resposta però crec que seria interessant saber-la per poder analitzar-ne les diferències, si n'hi hagués.
És cert que per als infants que arriben a Catalunya i no parlen català esdevé difícil aprendre'l (i encara més segons en quina edat arriben) i, moltes vegades, l'aula d'acollida -completament necessària- esdevé un problema, sobretot a secundària, per al correcte desenvolupament dels coneixements de l'infant de les matèries que no són llengua. El fet d'haver d'aprendre la llengua suposa un endarreriment en les altres matèries perquè no les pot seguir amb normalitat. És veritat, però estic segura que en tots els països es produeix el mateix inconvenient. Hi ha moltes coses a millorar, segur. Potser una millor coordinació entre tots els professors. Potser que es dediquessin més esforços a aprendre la llengua fora de l'escola, que hi hagués la possibilitat de veure més pel·lícules en català, que hi hagués la possibilitat de veure més televisió en català. No ho sé. El sistema educatiu justament pretén compensar la desigualtat que té el català en altres àmbits. També és constatable que moltes vegades a Batxillerat es produeix un petit canvi i els alumnes comencen a parlar més el català, canvi que continua als estudis universitaris. Però molts ja no hi arriben a Batxillerat.
Per tot això, crec que seria molt greu que en els territoris on la llengua catalana està en clara minoria es posés de moda aquesta demanda que han iniciat aquests pocs pares perquè suposaria, a la llarga, una divisió social. Crec que el principal perill és aquest, que la demanda es posi de moda perquè a la curta no crec que afecti en res al sistema educatiu. A les escoles on el castellà hi és present s'utilitza més el castellà del que a alguns ens agradaria. És un fet. També és un fet que el sistema educatiu ha de millorar per disminuir el fracàs escolar. Que s'ha d'aconseguir millorar els resultats dels nens immigrants però no crec ni que el català hagi de pagar els plats trencats de la crisi i dels mals resultats educatius ni que fos just que els pagués.
Així doncs, per acabar, el perill d'aquest dictament és la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants a l'escola, sobretot per als catalanoparlants que som minoria en moltes zones de Catalunya i no tenim altre territori que aquest on la nostra llengua gaudeixi de relativa bona salut. El perill és que els catalanoparlants quedem relegats a un àmbit minoritari en l'educació a casa nostra. És un perill llunyà però no impossible. Temps al temps.
P.D: M'he enrollat com una persiana. Només volia posar en comú un estat d'ànim i unes reflexions que fèiem l'altre dia uns quants professors de l'Institut on estic treballant en aquests moments.
D'una banda tenim un nombre insignificant de pares que desitgen que els seus fills facin més hores de classe en castellà, a més a més de les hores corresponents a llengua castellana, i aquest desig l'eleven fins a les més altes instàncies -a les quals no els interessa la nostra realitat i pluralitat- fent perillar el difícil equilibri nostre.
D'altra banda, tenim una societat catalana que no vol renunciar a un sistema que permet la no segregació dels alumnes segons la llengua que parlin a casa intentant potenciar la llengua pròpia del territori, la llengua pròpia del país.
Per últim, tenim unes escoles territorialment molt diferents en aquest aspecte. A les zones interiors, les menys poblades, a la província de Girona i a les terres de l'Ebre -a grans trets- la llengua de l'escola també és la llengua del pati i la llengua del carrer. En aquestes zones els immigrants d'aquí i d'allà tenen més facilitats per parlar i practicar el català fora de l'escola (que no vol dir que tots ho facin) i, potser, alguns infants tenen dificultats per parlar el castellà o bé mantenen un accent marcadament català.
En canvi, a la resta del país, és a dir, a tota la zona costanera (des del sud de Tarragona fins a Barcelona passant per l'àrea metropolitana, zones més poblades) els nens que parlen català a casa són una minoria (a la majoria dels instituts es poden comptar amb els dits de la mà). Doncs, la llengua del pati és el castellà, la llengua de comunicació entre alumnes a classe és el castellà, la llengua del carrer és el castellà. Aquesta és una realitat àmpliament coneguda però que mai és sobrer de destacar-la.
Dit això a mi m'agradaria que algun cop es fes l'estudi comparatiu que exposaré a continuació: ¿els nens catalanoparlants de l'interior de Catalunya tenen un nivell de castellà equivalent al nivell de català dels nens castellanoparlants de la costa catalana? No en sé la resposta però crec que seria interessant saber-la per poder analitzar-ne les diferències, si n'hi hagués.
És cert que per als infants que arriben a Catalunya i no parlen català esdevé difícil aprendre'l (i encara més segons en quina edat arriben) i, moltes vegades, l'aula d'acollida -completament necessària- esdevé un problema, sobretot a secundària, per al correcte desenvolupament dels coneixements de l'infant de les matèries que no són llengua. El fet d'haver d'aprendre la llengua suposa un endarreriment en les altres matèries perquè no les pot seguir amb normalitat. És veritat, però estic segura que en tots els països es produeix el mateix inconvenient. Hi ha moltes coses a millorar, segur. Potser una millor coordinació entre tots els professors. Potser que es dediquessin més esforços a aprendre la llengua fora de l'escola, que hi hagués la possibilitat de veure més pel·lícules en català, que hi hagués la possibilitat de veure més televisió en català. No ho sé. El sistema educatiu justament pretén compensar la desigualtat que té el català en altres àmbits. També és constatable que moltes vegades a Batxillerat es produeix un petit canvi i els alumnes comencen a parlar més el català, canvi que continua als estudis universitaris. Però molts ja no hi arriben a Batxillerat.
Per tot això, crec que seria molt greu que en els territoris on la llengua catalana està en clara minoria es posés de moda aquesta demanda que han iniciat aquests pocs pares perquè suposaria, a la llarga, una divisió social. Crec que el principal perill és aquest, que la demanda es posi de moda perquè a la curta no crec que afecti en res al sistema educatiu. A les escoles on el castellà hi és present s'utilitza més el castellà del que a alguns ens agradaria. És un fet. També és un fet que el sistema educatiu ha de millorar per disminuir el fracàs escolar. Que s'ha d'aconseguir millorar els resultats dels nens immigrants però no crec ni que el català hagi de pagar els plats trencats de la crisi i dels mals resultats educatius ni que fos just que els pagués.
Així doncs, per acabar, el perill d'aquest dictament és la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants a l'escola, sobretot per als catalanoparlants que som minoria en moltes zones de Catalunya i no tenim altre territori que aquest on la nostra llengua gaudeixi de relativa bona salut. El perill és que els catalanoparlants quedem relegats a un àmbit minoritari en l'educació a casa nostra. És un perill llunyà però no impossible. Temps al temps.
P.D: M'he enrollat com una persiana. Només volia posar en comú un estat d'ànim i unes reflexions que fèiem l'altre dia uns quants professors de l'Institut on estic treballant en aquests moments.