Crits aguts i punyents que li pertorben la calma. Asseguda en un racó del parc, la noia observa les criatures que passen i corren i riuen i canten. Plors sobtats, una mare cura una ferida, un nen s'entrebanca, cau i s’aixeca mig rient. Enllà una font d’aigua fresca raja i raja sense parar. Els nens s’hi acosten i alguns en beuen i d’altres no. L’olor a fulles seques se li filtra pels narius i el murmuri dels nens trepitjant-les l'inquieta. No tenia set però la humitat es cola per tots els porus i aviat comença a respirar feixugament, com si li faltés l’aire. Tanca els ulls, intenta desconnectar de les veus, del soroll. Escolta el xiu-xiu del vent i l’aigua fresca. Allà lluny sent el piu piu d’un ocell i l’aleteig d’un altre. A poc a poc recupera la respiració calmada i tranquil·la. Torna a obrir els ulls, han desaparegut els nens. Només el so de l’aigua l’acompanya. L’olor d’humit, el cant dels ocells. La brisa li acaricia l’orella. S’acosta a la font, encuriosida, toca l’aigua amb les mans, se li escola pels dits i s’omple de frescor, de calma. Recorda l’oneig del mar, l’escalfor de la sorra sota els seus peus i el pessigolleig de l’arena escolant-se-li per entre els dits. Té set, ara que nota la frescor de l'aigua se n’adona. Fins ara no ho havia vist. Havia rondat pel món com una ànima en pena, sense omplir-se la boca d’aigua ni apaivagar-se l’anguniosa sensació d’ofec. Però ara vol beure, vol assaborir l’aigua, la sensació de fer-se passar la salivera, d’omplir-se de frescor. Pensa que ben mirat se’n podria estar, que ja li passarà la set si s’allunya una mica de l'aigua. I ho prova, però no. Ja l’ha tocat amb la punta dels dits i en té el record i la set li creix sense aturador. No en coneixia la necessitat, deambulava sense aigua i sense set. Ara la set se la menja i torna a apropar-se al doll d’aigua. Hi acosta la boca i en sentir el contacte d’aquest bé tan preuat s’estremeix. La llengua se li arronsa un segon però de seguida torna a estirar-se amb més força per recollir-ne fins l’última gota. I beu i beu fins saciar-se'n. Llavors s’allunya esperitada perquè ja ha begut i ja no vol tenir set. Corre, corre per deserts de sorra calenta. Corre fins que n’està molt lluny. I de nit somnia que torna a beure l’aigua fresca de la font i somriu. I es desperta en un desert calent i vol tornar a beure. I recorre els passos fets amb anterioritat. Hi vol tornar però fa tombs sense ordre ni concert. Volta i volta, en té la imatge al pensament. Sap com és l’aigua que vol però no la veu. A vegades l’entreveu de lluny i, per un moment, sent una alegria immensa però desapareix com per art de màgia. Desesperada, corre més, cansant-se sense raó, sense sentit. Llavors decideix que ja n’hi ha prou. Es calma i camina més a poc a poc, i, de sobte, torna a aparèixer la font amb una llum més clara. Res, un altre miratge. Finalment, sense deixar de caminar, la té davant, voluptuosa, esperant els seus llavis. S’hi acosta a poc a poc, cop tement que torni a desaparèixer si vol córrer massa. L’agafa entre les mans. La deixa circular per entre els seus dits. Hi acosta la boca i beu, beu, beu. Fins que no n’hi cap ni una gota més. I seu a la vora de la font, i respira, tranquil·lament. Relaxada.