Quan no saps ni el que et dius

Estic esgotada, els ulls se'm tanquen perquè porto dos dies davant de l'ordinador fent feina i més feina amb l'agradable companyia de la música de fons i el cansament acumulat d'un final de curs. Somio en llibres per col·locar, en números que s'acumulen estrambòticament davant dels meus ulls perquè mecànicament els torni al seu lloc ordenadets i pulits. Somio en paraules estrambòtiques i jo intentant caçar-les perquè no se m'escapin ni es perdin en el buit de la llengua dels avis. Somio la mort d'una dama i el seu cantador desconsolat, abocant-li a cau d'orella mots imperceptibles només compresos pel mateix amant que cauen al pou del temps perquè algú els reculli i, potser, s'emocioni de pensar que algú hagués pogut escriure Riure jamés no em plac tant com est plor: l'aigua dels ulls, res tan dolç no m'apar. O més aviat pensaria quina cosa més carrinclona val més que ho aboqui al carretó dels fòssils amorosos...

I tota aquesta parrafada només per dir-vos que avui, per fi, he acabat dos treballs que em portaven pel camí de l'amargura i m'he tret un pes de sobre i que porto molts dies sense llegir res que no sigui per feina i això no pot ser; i que tenia el blog mig abandonat però encara sóc per aquí. I tot, per dir, que encara que he hagut de dir a la família que avui no apareguessin per casa que tenia feina, em ve de gust dir que avui faig anys i compartir-ho amb tothom qui vulgui.

Potser ha arribat el moment

Potser ha arribat el moment
de trencar la closca
insadollable del meu silenci,
torturat per pensaments,
obscurs i clars.

Sadollada d'hipocresia,
salvatge,
vull viure
un dia, un mes o un any
i allunyar-me de tot
el que no m’omple el got.

Però no en seré capaç.

Soy el patio de tus besos

Soy el patio de tus besos,

y, de paso, el regazo de tus penas.

Pero quiero ser la mano amiga

Que te escucha, y acaricias,

y el ardiente beso

Que se eleva en tus sueños.

Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar

"Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar" diu una cançó d'aquelles que es canten a colònies i avui m'ho han dit però en altres paraules. M'han dit que la vida és llibertat i, com sempre, m'han convençut. M'ho ha dit una persona que té una filosofia de vida clara. Admiro la seva autoestima. M'agradaria valorar-me com sembla que es valora. Sempre que parlo amb ell m'inspira una envejable seguretat. Una seguretat que no tinc, que construeixo amb el pas dels dies, amb el pas dels mesos. A poc a poc ens anem coneixent i descobrim que hi ha coses que ens fan mal i hi ha coses que no tant. Que un silenci pot fer tan mal com una veritat. Que una mirada ens acaricia i ens fa somriure...

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

De concert

Dijous

Avui no surt el sol. S'ha amagat sota els núvols grisos amenaçadors de pluja. Tancada a casa., observo els seu pobre moviment perquè no fa vent. Avorrida d'estar en la mateixa posició, de quasi no poder-me moure. Mal de braços: agulletes per culpa de les crosses. Fa dos dies que hi vaig i ja em surten llagues. Mal de seure: cul quadrat. Setmana a l'aire per culpa d'una relliscada. Sempre en el millor moment. Sempre. No em podia passar la setmana aquella que no tens res a fer, que no tens plans i te la passes fent la feina de sempre i sense novetats interessants. No. Havia de ser la setmana que tenies plans. Llei de Murphy, en diuen?? Aquest senyor Murphy podria no haver nascut. Que sempre se'l cita quan menys se'l necessita!
M'he fet un esguinç al turmell. Ja es deu haver notat que estic emprenyada! És que avui hauria de ser a Alacant, i no aquí escrivint aquest post! Però bé... tampoc serveix de res lamentar-se així que m'hauré de conformar escoltant música i avançant feina.
Però demà vaig a un concert peti qui peti amb la meva amiga Wayferer. Taxites de Barcelona... prepareu-vos per passejar-me per la ciutat!

Diumenge

Divendres vaig anar al concert de Il Divo. Per sort va fer moolt bon temps i tot va anar molt i molt bé. Vaig descobrir el grup gràcies a la mateixa amiga amb la qual vaig anar al concert. El primer cop que vaig sentir "Without You" se'm van humitejar els ulls i tot. Quina cançó més trista! Divendres, però, si van caure llàgrimes van ser d'emoció. Em va agradar sentir la música en viu, la sensació de tenir els cantants a pocs metres, de veure'ls moure's amb gràcia per l'escenari i penses que és ben bonica i màgica la comunicació que s'estableix entre ells i la massa.
I, fins i tot, arribar al Palau Sant Jordi en taxi em va semblar fantàstic! Per sort hi vaig poder anar malgrat l'esguinç i vaig passar una tarda-nit fantàstica. Em vaig animar i vaig escoltar bona música en directe i en bona companyia, què més vull?

He tallat l'espai entre tu i jo

Remenant el "calaix" dels escrits no publicats he trobat aquesta espècie de poema que vaig escriure fa un cert temps, en un moment, potser, pessimista. Un relat fictici en forma de poesia. Espero que us agradi:

He tallat l’espai entre tu i jo.
He reduït la vida al teu món.
He canviat els somnis de nit blava
per grises realitats.
Comprant un niu de casa,
alimentant els vespres de llum càlida
d’ombres quotidianes,
de nits sense fi.

I ara em sento abandonada
pel teu espai sobrer.
Per ulls que no miren,
per veus que no escolten,
per espelmes apagades
malgrat la claror indecisa
de la lluna minvant.
I miro l’horitzó,

vull respirar la brisa
d’un hivern més clar.
Però no sé com fugir
del somni ja inert
de la buidor que sento,
dins meu. De tu, amant antic
que ja no em fas estremir,
perquè t’he perdut.
Perquè se m’ha esfumat la il•lusió
de ser vora teu i enllaçar-nos la mà.

Amic, no volia que m’empresonessis
els somnis, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat les converses,
mai sobreres, del nostre passat.

Amant, no volia que m’empresonessis
l’ànima, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat la suavitat
dels teus dits i la mel dels teus ulls.

I ja no em trobo l’esperit,
de temps errant.

Wuthering Heights

He llegit l'única novel·la d'Emily Brönte en anglès i sovint m'he perdut bona part de l'argument però malgrat això m'ha agradat. És una història d'amor que traspassa fronteres. Una novel·la on el temps i l'ambient -tenebrós i turbulent- influeixen en l'estat d'ànim dels protagonistes. No saps si són els protagonistes els que modulen l'ambient i l'aspecte de la casa al seu caràcter o és el medi el que els fa tal com són.

L'argument inicial és que un home arriba a una masia de poble fosca i ocupada per uns inquietants personatges i s'intriga per la seva història. Quan es troba amb una antiga criada de la casa no pot evitar interrogar-la sobre la història d'aquella estranya família i així aquesta criada li explica el seu passat. Entre les explicacions esbiaixades pel sedàs del seu punt de vista i les descripcions del foraster, els protagonistes i la seva història d'amor se'ns fan vius i palpables. Els lectors coneixem la història al mateix ritme que el foraster i ens deixem corprendre per les explicacions de la criada.
I la història que ens explica és la d'un amor impossible, un amor prohibit i únic, que dura i perdura malgrat tot.
La recomano a tothom qui vulgui gaudir d'una història d'amor única i irrepetible amb el destí, el poder dels progenitors i de la genètica i la influència del medi -tot barrejat i lligat sota la potent ploma de l'escriptora- com a teló de fons.