Remenant el "calaix" dels escrits no publicats he trobat aquesta espècie de poema que vaig escriure fa un cert temps, en un moment, potser, pessimista. Un relat fictici en forma de poesia. Espero que us agradi:
He tallat l’espai entre tu i jo. He reduït la vida al teu món. He canviat els somnis de nit blava per grises realitats. Comprant un niu de casa, alimentant els vespres de llum càlida d’ombres quotidianes, de nits sense fi.
I ara em sento abandonada pel teu espai sobrer. Per ulls que no miren, per veus que no escolten, per espelmes apagades malgrat la claror indecisa de la lluna minvant. I miro l’horitzó,
vull respirar la brisa d’un hivern més clar. Però no sé com fugir del somni ja inert de la buidor que sento, dins meu. De tu, amant antic que ja no em fas estremir, perquè t’he perdut. Perquè se m’ha esfumat la il•lusió de ser vora teu i enllaçar-nos la mà.
Amic, no volia que m’empresonessis els somnis, però la inesperada nit cau de pressa i he oblidat les converses, mai sobreres, del nostre passat.
Amant, no volia que m’empresonessis l’ànima, però la inesperada nit cau de pressa i he oblidat la suavitat dels teus dits i la mel dels teus ulls.
He llegit l'única novel·la d'Emily Brönte en anglès i sovint m'he perdut bona part de l'argument però malgrat això m'ha agradat. És una història d'amor que traspassa fronteres. Una novel·la on el temps i l'ambient -tenebrós i turbulent- influeixen en l'estat d'ànim dels protagonistes. No saps si són els protagonistes els que modulen l'ambient i l'aspecte de la casa al seu caràcter o és el medi el que els fa tal com són.
L'argument inicial és que un home arriba a una masia de poble fosca i ocupada per uns inquietants personatges i s'intriga per la seva història. Quan es troba amb una antiga criada de la casa no pot evitar interrogar-la sobre la història d'aquella estranya família i així aquesta criada li explica el seu passat. Entre les explicacions esbiaixades pel sedàs del seu punt de vista i les descripcions del foraster, els protagonistes i la seva història d'amor se'ns fan vius i palpables. Els lectors coneixem la història al mateix ritme que el foraster i ens deixem corprendre per les explicacions de la criada.
I la història que ens explica és la d'un amor impossible, un amor prohibit i únic, que dura i perdura malgrat tot.
La recomano a tothom qui vulgui gaudir d'una història d'amor única i irrepetible amb el destí, el poder dels progenitors i de la genètica i la influència del medi -tot barrejat i lligat sota la potent ploma de l'escriptora- com a teló de fons.
A vegades penso. A vegades penso que prefereixo no pensar i deixar que els sentiments flueixin, vagin i vinguin, o se'n vagin, sense dolors ni rencors però llavors què en seria d'aquell record? Marxaria? O romandria buit, incolor,
Volves de neu cauen sobre un poble trist. No es veu ni una ànima. El xiuxiueig del vent entra per portes i porticons oberts de bat a bat i s’endú les restes de cases abandonades. El silenci de la natura domina totes les teulades. L’hivern s’ha endut les fulles dels pocs arbres que han aguantat estoicament la seva embranzida. Altres s’han pansit inevitablement perquè ja no tenen ningú que reposi als seus peus i cap nen hi juga saltant de branca en branca. Els únics que salten de branca en branca són uns ocellets negres com la nit que omplen la copa dels desfullats. La remor del vent escampa un fragment de conversa:
-Bon dia! Fa fred avui no?
-Sí! Molt n’hi fa...
-D’on véns? Has menjat bé?
-Sí, prou bé!
-On has estat?
-Aquí a propet. Es veus que uns ocells estranys i enormes han deixat anar enormes defecacions i hi ha moltes restes humanes. I m’he posat les botes.
-Sí que s’ofeguen amb poca cosa aquests humans!
-No, no! Ho hauries de veure... has de vigilar quan passeges que no s’estampin contra teu perquè sinó ja has begut oli. I per molt que batis les ales t’arrossegarà i t’esclafarà contra el terra. I el soroll que fan és horrorós. Però mira... tenim menjar per a dies.
-De tot se’n pot treure alguna cosa bona...
-Sí, sí.
-I tu, d’on vens?
-Jo? D’aquí, del poble del costat. No he tingut tanta sort com tu.
-No? I això?
-Saps aquella dona vella que sempre em dóna menjar i em diu que hi vagi anant que sempre me’n donarà?
- Sí, la teva amiga de sempre. Què passa?
- Avui no ha sortit a la finestra. L’he estat esperant però no ha aparegut. M’he colat dins la casa i la posaven en una caixa. I els altres que hi havia per allí m’han fet fora a empentes! I cridaven: –Fora! Fora! Aquest poble no serà mai vostre! Fora! Fora!-. Però ella m’havia dit que mai em faltaria menjar... i que quan es morís volia ser útil per a mi i no podrir-se dins d’una caixa. Que preferia quedar-se amb mi, que era amic seu, que no amb uns cucs fastigosos...
- Vaja... Quina llàstima. Però no et preocupis. Demà vine amb mi i podràs rossegar tot l’estona que et vingui de gust.
- Tant?
- Sí noi. Ja t’he dit que aquells rars ocells són el que no hi ha. S’haurà d’aprofitar el que es pugui!
Solo quería probarte Y me enamoré de tu dulzura. Me acaramelaste. Pero resultaste un fracaso Para mi alma -Entera y solita Bajo el sol de la noche- Anhelante de dulce armonía Esperando de la luna llena el calor
El día de mi primer viaje Al fondo de tu ternura Fue solo un soplo de ardiente brisa Y nunca supe como terminar Lo que no supiste empezar
Y me fui acostumbrando Al silencio de tus pasos, Y a la mirada sombría Cuando nos encontrábamos, Y bajabas la vista. Por no encararte Con nada que te pidiera Mi mirada perdida, En sueños humedecidos Por la brisa marina.
diumenge, 8 de febrer del 2009
La nit cobreix la ciutat. Des de la finestra mira les poques estrelles que s’entreveuen entre els núvols i les llums de la metròpoli i somia que un dia podrà passejar per aquests carrers que ja s’ha cansat d'observar des de tant amunt. Vol tornar a trepitjar el terra i deixar-se empassar per l’anonimat de la ciutat. Sense que ningú la conegui: la llibertat d’aturar-se davant de cada aparador que la reclami per poder admirar la bellesa d’un petit paisatge quotidià o la senzillesa d’un altre. Els peus la condueixen a un carreró desconegut. Creu que algú la segueix, és un carreró fosc, sense sortida. No hi ha ningú. Només ella i l’ombra que veu darrere seu. Accelera el pas. Palpitant, els somriures se li enfosqueixen a ritme desorbitant i els somnis es converteixen en pors. Comença a córrer però l’ombra segueix el seu pas. I la por l’angoixa i l’ofega. No s’adona que hi ha portes obertes, que molts veïns li ofereixen la mà perquè es refugiï a casa seva. No veu homes, ni dones. Només mans que la volen tocar, que se la volen endur on els somnis es converteixen en malsons. I continua corrent. Ja quasi ha sortit del carreró, la llum d’un carrer més ample l’encega però l’esforç li passa factura i cau, angoixada, esgotada. El cor encara palpitant. Tanca els ulls per no veure la realitat de cara i crida, xiscla i gemega. Mou els braços. Es giravolta. Li costa respirar. Mou els braços, es giravolta. Algú la subjecta i li parla a cau d’orella. Li bufa a l’orella: «Tranquil·la. Tot està bé. Tranquil·la. Només era un malson». Abraçada per la suavitat dels mots, es calma. Se li apaga l’angoixa i li creix la set. Algú li aboca aigua als llavis: apaivagant la set al ritme del cor. Obre els ulls. Estirada en un llit d’hospital una dits li acaricien la cara. I respira la frescor dels geranis. I la suavitat dels llençols. I olora el silenci de la ciutat esmorteïda pels vidres aïllants. I sent la gelor dels dits de l’infermer cloent-li les pors de la mirada.
L'últim patriarca, primera novel·la de Najat El Hachmi, és la història d'una saga familiar explicada en primera persona per la filla de Mimoun Dridouch, un dels protagonistes, el patriarca. Ens explica la seva història i la del seu pare i les circumstàncies que els han fet tal com són. Una història de contradiccions personals, familiars i culturals.
És una narració sentida, amb recursos propis de l'oralitat, que et captiva per la tendresa i el dramatisme, per l'agut sentit de l'humor que sovint ratlla el sarcasme, per la crueltat i, sobretot, per la facilitat amb què aconsegueix que el lector s'introdueixi en el món narratiu i s'identifiqui amb les peripècies de la narradora. La narració en primera persona es combina amb l'ús de les veus del poble que ens recorden el passat dels protagonistes i de la narració oral, que s'incorporen en el discurs de la protagonista i l'acompanyen per ampliar-ne la transcendència i per puntualitzar-lo. A més, els diàlegs s'intercalen en el discurs sense avisar i sense separar-los de la narració fent la història més fluïda.
L'he llegit d'una revolada i crec que és un d'aquells llibres que t'arriba perquè combina amenitat i força narrativa amb un estil propi. Amè, intens i emotiu.