Remenant el "calaix" dels escrits no publicats he trobat aquesta espècie de poema que vaig escriure fa un cert temps, en un moment, potser, pessimista. Un relat fictici en forma de poesia. Espero que us agradi:
He tallat l’espai entre tu i jo.
He reduït la vida al teu món.
He canviat els somnis de nit blava
per grises realitats.
Comprant un niu de casa,
alimentant els vespres de llum càlida
d’ombres quotidianes,
de nits sense fi.
I ara em sento abandonada
pel teu espai sobrer.
Per ulls que no miren,
per veus que no escolten,
per espelmes apagades
malgrat la claror indecisa
de la lluna minvant.
I miro l’horitzó,
vull respirar la brisa
d’un hivern més clar.
Però no sé com fugir
del somni ja inert
de la buidor que sento,
dins meu. De tu, amant antic
que ja no em fas estremir,
perquè t’he perdut.
Perquè se m’ha esfumat la il•lusió
de ser vora teu i enllaçar-nos la mà.
Amic, no volia que m’empresonessis
els somnis, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat les converses,
mai sobreres, del nostre passat.
Amant, no volia que m’empresonessis
l’ànima, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat la suavitat
dels teus dits i la mel dels teus ulls.
I ja no em trobo l’esperit,
de temps errant.
pel teu espai sobrer.
Per ulls que no miren,
per veus que no escolten,
per espelmes apagades
malgrat la claror indecisa
de la lluna minvant.
I miro l’horitzó,
vull respirar la brisa
d’un hivern més clar.
Però no sé com fugir
del somni ja inert
de la buidor que sento,
dins meu. De tu, amant antic
que ja no em fas estremir,
perquè t’he perdut.
Perquè se m’ha esfumat la il•lusió
de ser vora teu i enllaçar-nos la mà.
Amic, no volia que m’empresonessis
els somnis, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat les converses,
mai sobreres, del nostre passat.
Amant, no volia que m’empresonessis
l’ànima, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat la suavitat
dels teus dits i la mel dels teus ulls.
I ja no em trobo l’esperit,
de temps errant.
