L'últim patriarca, primera novel·la de Najat El Hachmi, és la història d'una saga familiar explicada en primera persona per la filla de Mimoun Dridouch, un dels protagonistes, el patriarca. Ens explica la seva història i la del seu pare i les circumstàncies que els han fet tal com són. Una història de contradiccions personals, familiars i culturals.
És una narració sentida, amb recursos propis de l'oralitat, que et captiva per la tendresa i el dramatisme, per l'agut sentit de l'humor que sovint ratlla el sarcasme, per la crueltat i, sobretot, per la facilitat amb què aconsegueix que el lector s'introdueixi en el món narratiu i s'identifiqui amb les peripècies de la narradora. La narració en primera persona es combina amb l'ús de les veus del poble que ens recorden el passat dels protagonistes i de la narració oral, que s'incorporen en el discurs de la protagonista i l'acompanyen per ampliar-ne la transcendència i per puntualitzar-lo. A més, els diàlegs s'intercalen en el discurs sense avisar i sense separar-los de la narració fent la història més fluïda.
L'he llegit d'una revolada i crec que és un d'aquells llibres que t'arriba perquè combina amenitat i força narrativa amb un estil propi. Amè, intens i emotiu.
Els amants dels contes curts o narracions hi podran trobar una de les millors Rodoredes condensada en caramelets: curtes narracions descriptives de tot tipus de flors i països, aparentment absurdes però plenes d'humor, cruesa, simbolisme, poeticitat, simplicitat i sentit metafòric que ens faran somriure i reflexionar sobre el sentit de la vida. Com sempre la seva imaginació desbordant ens sorprèn i captiva. És un llibre per tenir a la tauleta de nit i llegir-ne algun poble o flor, de tant en tant, quan trobem a faltar una mica de Rodoreda.
Un petit fragment de Viatges per anar fent boca:
Viatge al poble de tota la pena
Aquell poble sí que era ben diferent dels altres. No hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre. Tots els carrers sense excepció estaven empedrats i totes les cases eren de pedra. A les finestres, altes [...] no hi havia vidres. Només porticons que caient de tarda tancaven amb lleva. [...] La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. [...] Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, [...] i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni el moment de morir.
I ara una floreta:
Flor dolenta
És d'un color de caramel de menta, ple de matisos. Té un pètal enlaire, afarbalanat, i dos d'horitzontals que li surten enfora com dues closques de musclo, tancades per un baldó tuberós. És flor-musclo amb cresta i baldó. Si t'atures a mirar-la, la cresta se li mou enrabiada, el baldó s'aixeca, la flor-musclo s'obre, i treu una llengüeta fosca com xocolata, lluent de vernís. Furiosa de veure a la vora un cap a dalt d'un home, fa llengotes.
Ja feia un any que vivia en aquella casa a l'altra banda del Mediterrani. Segrestada per aquell home de pell fosca un dia vora la platja en una incursió que els del poble no van poder evitar. En mans d'aquells homes foscos i sense el seu espòs al costat. L'espant. Una travessia per oblidar, on havia passat per tots els homes del vaixell -la nova, li deien-, i se l'havien jugada als daus i ara ell la tenia allí, sense treure-la al carrer. Sabia que no hi seria benvinguda fora de l'habitació. Que tothom la miraria com la blanca, la forastera, l'Odalisca mantinguda a casa del Sultà. I les altres dones de la casa, de pell fosca totes, no la soportaven. No la volien a prop seu. Tenia la pesta o què? I havia de viure allí, tancada, amb l'única visita del Sultà i, de tant en tant, d'alguns amics seus. Es veu que en treien una bona calerada quan venien els altres i després de temps va descobrir que eren les senyores del Sultà, les legítimes, les que la llogaven als forasters perquè no volien que s'establís cap lligam entre ells. Les males pècores es pensaven que si estava amb més homes no la voldria.
I no ho aconseguien perquè cada dia venia més sovint i s'hi estava més estona repassant-la. I ara la feia pintar nua, amb l'esclau de la cítara més fosc que el sutge que no gosava mirar-la als ulls. Preferia el Sultà, mil vegades el preferia, que la mirava de dalt a baix i la posseïa sempre com mai ho havia fet el seu marit. Els altres només els aguantava perquè sabia que després el Sultà la compensava fent-la arribar als cims més alts i compartint amb ella les amargors del seu dia a dia, les enveges de les seves dones, les enveges dels seus veïns. I ella l'escoltava, li somreia i el consolava, sempre. I ara volia un retrat d'ella, nua, i amb un esclau que toqués la cítara al costat, i el pintor venia d'amagat perquè no volia que les altres ho sabessin. No encara. Ella sabia que era la seva preferida i se'n sentia orgullosa perquè allí tancada s'havia dedicat única i exclusivament al Sultà; hi pensava nit i dia. Enreixada en or. I ja tenia ganes que marxés el maleït pintor per poder-s'hi tornar a enfonsar. El volia mirar però no es podia moure; no ara, que t'estan pintant. I s'havia de conformar mirant l'esclau de la cítara que era música i poesia però ni tan sols li dedicava un trist esguard absort com estava. Es moria de delit i l'esclau ni la mirava i a ell només podia mirar-lo de reüll. I aferrar-se als llençols per no desesperar; i esperar que acabés el pintor, que acabés d'una vegada. Per poder sentir el seus dits, la seva pell; prop seu. I de fons, la cítara.
Encara no som humans del tot anem aprenent a viure sense regles preestablertes potser l'única regla que seguim tots és la de voler ser feliç però sense saber en què consisteix aquest anhel constant potser en tenir una casa quatre parets opaques que ens aixopluguin de la pluja i parin el sol que ens torra però si ens hi quedem massa estona ens ofeguem en aquest espai massa petit que ens impedeix de respirar i els nens abans corrien pel carrer i ara es tanquen en quatre parets davant d'una pantalla quadrada a fer córrer uns ninotets enlloc de córrer ells i experimentar el cansament físic que renova el pensament i mentrestant els pares busquen feina alguna cosa a fer per guanyar quatre monedes que els permeti estar-se un temps sense treballar i mentrestant el sol surt i es pon i tot segueix el seu curs natural i tothom segueix fent qualsevol altra activitat per distreure i ocupar l'espai finit entre el dia que vas fer el primer plor -guaita tu quina benvinguda més alegre- i el dia que descansaràs per fi i podras estar-te hores sense fer res sense patir pel que diran o pel que pensaran de tu aquella gent que sempre jutja dia i nit nit i dia com si no tinguessin res més a fer que ficar-se en la vida dels altres i criticar-la sense conèixer els motius de res i sempre pendents d'aquella paraula sobrera o d'aquella roba inadequada enlloc d'intentar arribar al fons de la persona al seu interior i adonar-se si fa veure que està content per no haver de donar explicacions a ningú del calvari en què s'ha convertit el seu dia a dia si desvia la mirada senyal que no vol parlar d'aquell tema que encara li corseca l'ànima de paper de vidre si respon amb evasives perquè té el dia girat i només li falta la vella xafardera de poble que vol saber què se n'ha fet d'aquell bon jan amb qui anaves un dia ves a saber quan temps ha si passeges per la vida sense pena ni glòria i passejant tranquil·lament pel centre d'una ciutat gran trobem aquella altra criatura que només crida i plora cada cop amb menys intensitat per intentar fer-nos adonar als adults teòricament responsables que encara existeix ni que sigui enterrada sota un munt de brossa per una mare que no és mare si abandona un fill a la mort sinó és que el mata per no deixar-lo sol en la dura vida del demà sense donar-li temps a preguntar-se res i abans de seguir-lo cap al no-res o el més enllà digueu-li com vulgueu quan hi sigueu ja m'ho explicareu si us ve de gust mentrestant només miro el món des dels ulls d'un infant que encara no sap res i ja sap que encara no som del tot humans o potser sí.
Quan anit vaig tocar el teu somriure no sabia que tocava el meu. Quan anit vaig cantar-te a l'orella no sabia que m'afinava la veu. Quan anit vaig tocar el teu somriure no sabia que tocava el meu. Quan anit vas parlar-me no sabia que encertat podia ser el teu silenci.
Vaig atrevir-me a tocar el teu somriure fet de paper vas gosar trencar aquell silenci de paraules dites però no pensades, no dites sota la llum de la lluna, minvant. Però vas marxar potser ni tan sols vas entrar i jo em vaig quedar en l'inhòspit camí del mig sense poder avançar ni retrocedir esperant en va tornar-te a sentir bategar. Mirant la lluna, minvant amb un mig somriure trencat i un silenci, sofert.
Silencis que opremen no saps què pensa silencis que ajuden no ho vols saber silencis que ofenen -espero resposta- silencis comprenetats vull veure riure els teus ulls, amb mi.
Intents de poesia.
Espero que tots hagueu passat un Bon Nadal i un Feliç Any Nou!
L’ona tenia ganes de sortir a descobrir el món, de veure aquella llum que s’insinuava allà dalt —lluny—, de sentir aquella deliciosa escalforeta que semblava sentir-se segons les històries que es contaven. Feia segles i segles que transitava per la immensitat del món submergit però encara mai s’havia atrevit a pujar més amunt. Li encantava xocar contra les roques enfonsades i notar com la seva suau textura s’adaptava a la pell rocosa inexorablement. L’apassionava sentir el cantar de les balenes que la feia tremolar de cap a peus i notar com els peixos passaven a través del minúscul espai que provocava dins seu mentre respirava. Li agradava que les balenes i els dofins ballessin amb ella. No suportava la presència de deixalles estranyes que no respiraven ni es movien. Alguns companys disfrutaven dotant aquests residus de moviment ficant-se per tots els orificis i espenyent-los com si es tractés de peix mort però a ella no, a ella li agradava la vida. Li agradaven els elements que l’evitaven, que jugaven a anar a la dreta o a l’esquerra perquè no els caigués a sobre o aquells altres que feien petits saltets perquè passés per sota o es protegien sota la roca o es deixaven arrossegar per poder córrer amb tranquil·litat una mica més enllà. Circulava per les profunditats de la mar però havia sentit tantes meravelles del món de dalt que feia temps que s’entrenava per pujar-hi. No tothom podia fer aquell pas. S’havia d’estar preparat. S’havia de tenir força i capacitat d’impulsar-se. S’havia de tenir energia. S’entrenava pujant i baixant roques però mai havia travessat el límit.
Aquell dia va decidir fer el pas i es va dirigir cap a la claror infinita i quan va considerar que era prou a prop va agafar impuls i es va estirar com mai abans s’havia estirat perquè volia veure de més a prop la llum. Es va estirar molt, molt, molt i va notar una estranya escalfor. Mentre estava a dalt de tot va veure un ésser minúscul que surava sobre seu i la mirava amb una cara estranya. Va pensar que devia tenir ganes de jugar i que semblava passar-s’ho prou bé sobre seu i va decidir ajudar-lo. S’hi va dirigir amb totes les forces perquè es pogués divertir esquivant-la o bé deixant-se emportar.
El nen —perquè era un nen encara que ella no ho sabés—, estava molt espantat. Mai havia vist una ona tan grossa i no va saber reaccionar. L’espant el va paralitzar i es va quedar quiet com una estàtua mentre l’ona gegant se l’empassava en un segon. La mare, que prenia el sol a la sorra, es va aixecar envaïda d’un pressentiment horrorós i es va dirigir corrents a l’aigua. El nen havia desaparegut. Va començar a cridar desesperadament: Jiin! Jiin! Jiiin! Movia els braços i ficava el cap sota l’aigua per treure’l al cap de poc: Jin! Jiiiin! Mentrestant l’ona havia submergit el nen i volia jugar-hi però no reaccionava. No es movia. Semblava un d’aquells residus estranys que ella deixava abandonats. Volia que es mogués i insistia sacsejant-lo suaument. Fent-lo pujar i baixar. Però no es movia. A més a més, va començar a tremolar perquè una veu la va sacsejar. Una veu aguda que es va materialitzar en un cos semblant a l’altre. Aquest es movia. Contenta, l’ona s’hi va apropar amb energia i la dona la va defugir sortint a la llum del sol. Però de seguida va tornar a baixar. Semblava que tenia ganes de jugar però l’ona de seguida es va adonar que el que volia era l’altre, el més petit. Alguna cosa de l’expressió de la mare va fer que s’adonés que no volia jugar. Potser va ser aquella aigua salada que deixava anar i es barrejava amb el seu ser com si d’una minúscula pluja es tractés i li recordava la tristesa dels dies de pluja quan aquella claror estranya es convertia en negror absoluta i ja no brillava i l’absència de llum l’enfosquia i l’entristia. Aquesta estranya sensació va fer que decidís conduir-los cap al lloc d’on semblava que haguessin vingut i va empènyer-los suaument cap a la costa. El contacte amb la sorra calenta li va agradar, no l’havia sentit mai. Durant una estona va apropar-se als dos individus però no semblaven contents de veure-la perquè quan venia s’apartaven i cada cop li costava més apropar-s’hi. El nen continuava sense moure’s i la mare encara deixava anar aigua salada que venia a fer-li companyia i es fusionava amb la seva pell.
Són llargs, profunds, no te’ls acabes ni en una vegada ni en dues.
Els arrossegues penosament pel calvari dels pensaments i, de tant en tant, algun et surt immesurablement trist, desvalgut, solitari. I, a vegades, una llàgrima els acompanya galta enllà. Sola, com si li fes pena abandonar la vora dels ulls on s’hi amunteguen altres llàgrimes esperant el moment just per rodolar, per anar a fer companyia a la primera, la iniciadora, la intrèpida amiga.
Però no volen córrer, esperen, encara, que no hi hagi més valentes, que només una es llenci a descobrir la calentor de la galta encesa. No cal més, potser podrem tornar a casa, a la coneguda tranquil·litat de la nineta blava, verda, fosca. Qui sap?
Enamorament
Lleugers com una ploma, llargs, sempre amb brillantor d’ulls i mirada perduda. Es fan esperar i duren poc, poquíssim, però són intensos. Caminen a poc a poc, sembla que no vulguin abandonar el cos fet d’il·lusions que els ha poblat, els ha cuidat i els ha mimat fins que han estat a punt per deixar el refugi tan intensament adornat.
Esperen amb els ulls vius que algú respongui a la crida. Un somriure perdut pobla els llavis dels que fan la crida, un somriure còmplice adorna els llavis dels altres. Silencis entenedors i silencis trencats pel sorollet inesperat de l’aire sortint del més profund de l’ànima, del més endins.
Abans de sortir no sents res, ocupes la ment, el pensament, el cor del que et deix anar. Si algú parla, la seva veu et rellisca inesperada. Tens la ment ocupada amb records d’una persona idealitzada per la llunyania, records que et fan somriure, sents frases i paraules dins el teu cap i no sents res més. Ets lluny, molt lluny. Només un cop sobtat, un crit, et posarà altre cop els peus a terra i hi arribaràs deixant anar l’aire per poder-te concentrar en el present i deixar el passat-futur en l’imaginari. Fins que tornis a perdre el fil de la conversa, de les imatges i t’hi tornis a concentrar, com en un refugi sempre bonic, sempre agradable, sempre allí. Per sempre?
Descans
S’han hagut d’esperar per fer-se sentir, sovint molt, massa. I surten desbocats per la repressió viscuda amb una alegria desconeguda, incerta. Només volen sortir, acabar, deixar-se anar com mai abans ho havien fet i poder respirar, tranquils, per fi. Necessitat de viure, de sentir l’escalfor, la fredor, aquell aire refrescant o aquella xafogor fastigosament enganxosa. Però mai te’ls tornaràs a empassar. Quan han sortit no tornen a entrar a la presó, no es deixen amanyagar per ningú. Volen lliures de pressions oprimidores. Es passejen pels voltants i qui els sent s’adona de la necessitat d’alegria que desprenen els sons irrefrenables i el que els ha alliberat es prepara per apropar-se a qualsevol indret amb energia renovada. Ja sóc aquí. Prepareu-vos ara.
Mort
Es reprimeixen, no volen fer-se sentir. Mai. Vénen sobtadament a intranquil·litzar l’ànima dels que els senten. De tres en tres, les males notícies no vénen mai soles, diuen. Sempre necessiten algú per recolzar-se, per no caure en la coneguda tristesa dels sanglots, sospirs i plors i, per això, vénen de tres en tres. Ningú vol ser-ne responsable. Han viscut massa temps dins d’aquella persona com per poder-ne sortir amb un sol cop d’aire. Han entrat i sortit, l’han vist patir, l’han vist plorar. Han sentit la seva joia i la seva desgràcia. L’han acompanyat durant el sinuós camí per la vall. Han sortit desbocats de joia, de descans, de cansament... han tornat endins quan han necessitat energia... i ara se’n van a poblar algú altre. Se’n van a poblar algú altre amb més energia per cansar-se i per viure, per caminar i córrer i caure i aixecar-se. Amb més energia per no deixar-los escapar mai, mai, mai... del tot.
Plaer
Surten de pressa i ardorosament, fent trencadissa. Surten, els respires i el tornes a treure. Són únics i omplen els instants fugissers perquè duren poc i mai són iguals.
Mans recorrent el teu cos ardent. Mel a la boca. Tendresa i desig de la mirada que omple, que comunica. Desig desfent-se pel teu cos. Calfreds de la electricitat dels teus dits, vora meu. Carícies suaus m’acompanyen i respiro. Respiro. Em bec la teva joia i la transformo en suavitat inesperada. I transformo la mirada en preguntes innocents. No vull respostes, no ara. Ara em toca omplir l’instant de silenci fugisser de paraules no dites, de paraules que no cal dir perquè amb la mirada en tinc prou, perquè el teu somriure omple el meu somriure. Perquè sentir-te prop meu, sentir la teva respiració trencadissa, suau, forta, petita, intensa, ardorosa... ja és sentir-me a mi, no em cal res més. No em cal res més.
Surten de la meva boca de pressa però preparats per tornar-s’hi a posar. Es disfressen en la pressa perquè en realitat no volen que el moment s’acabi, volen que duri eternament, si cal. Es cansaran de tant moviment. Però els encantarà que els respiri i viure sempre en el trànsit de dins i fora. Desbocats dins meu. Els agrada. Se senten vius, en viuen, viuen.
L'últim patriarca, primera novel·la de Najat El Hachmi, és la història d'una saga familiar explicada en primera persona per la filla de Mimoun Dridouch, un dels protagonistes, el patriarca. Ens explica la seva història i la del seu pare i les circumstàncies que els han fet tal com són. Una història de contradiccions personals, familiars i culturals.
