Llibres 2011

L'any passat vaig apuntar-me a la moda d'anotar els llibres llegits cada any i la vull continuar. Aquest any em fa molta vergonya perquè és ben minsa. Em sembla que l'última vegada que vaig llegir tan poc en un any va ser quan era bastant petita...
Per una banda, ha sigut un any convuls emocionalment, massa, i quan he tingut temps enlloc de llegir m'he distret mirant alguna sèrie o fent altres coses. Per l'altra, la feina també m'ha portat i em porta maldecaps. Per tot això és una llista molt deslluïda, no arribo a llibre per mes. Potser l'any que ve seré una millor lectora! Tinc tants llibres pendents!
Us desitjo a tots que acabeu de passar molt bé el que queda d'aquest any. Que l'acabeu amb alegria i il·lusió i el comenceu de la mateixa manera. Que aquest any nou us porti moltes, moltes, alegries.
Aquí us deixo la meva llisteta:

*** The Tenant Wildfell Hall (Anne Brönte). Un llibre poc conegut d'una de les germanes Brönte.
**** La casa cantonera (Sílvia Alcantara).
**/*** Una família fora de sèrie. (Sílvia Soler). Un d'aquells llibres divertits i frescos per llegir quan tens ganes de riure i passar una bona estona. Sense pretensions i agradable.
**** Purga (Sofi Oksanen) Grata sorpresa. Drama sobre la manca de llibertats, la repressió, la dictadura, la supervivència en condicions difícils.
**/***Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa).
** La casa de los amores imposibles (Cristina López Barrio). Distreta i lleugera.
*** El paraíso en la otra esquina (Mario Vargas Llosa).
**/*** Totes les bèsties de càrrega (Manuel de Pedrolo). Novel·la molt simbòlica sobre la manca de llibertats i l'esclavitud que propicien els feixismes. Es fa difícil de llegir i entendre. No és l'estil de llibres amb els quals més disfruto, però reconec que és original i està ben escrit. A més, m'ha agradat.
**/*** Things fall apart (Achuebe)
**** Jo confesso (Jaume Cabré)
*** La sonrisa etrusca (José Luís Sampedro). Tendresa és el sentiment que inspira el llibre. Tendresa d'un avi amb el seu nét; d'un pare amb el seu fill i la seva nora... Tendresa de l'amor vell. La quotidianitat d'una família elevada a obra literària.

Bon Nadal

Us tinc molt abandonats. Últimament no sé ni on tinc el cap. El viure no em deixa escriure, ni llegir... Passo per desitjar-vos molt bon nadal a tots. Que aquests temps siguin temps d'alegria i renovació d'il·lusió.
Bon Nadal!

Retrobaments...

Em torno a sentir viva després de molt de temps. El cor em palpita, les cames em tremolen, els ulls em brillen. M'apassiona veure l'amor dels teus ulls. Quan et sento parlar em desfaig, no et puc ni mirar sense sentir emoció als ulls, sense que les cames en tremolin. Malgrat tot el que ha passat entre nosaltres, quan em mires et brillen els ulls. Quan et miro em tremolen els mots. Banyar-nos a la platja, acariciar-te l'orella, notar l'escalfor d'una abraçada... somnis d'una nit d'estiu fets altre cop realitat. No vull que s'acabin. En mantindré viu el record per quan ens tornem a trobar. Perquè ens tornarem a trobar. Ens trobarem una altra matinada per compartir moments inacabables i tocar la felicitat amb els dits de la mà...

M'he equivocat tant amb tu..., m'he sentit tan malament amb raó i sense raó... però ara ja no... perquè malgrat tot m'estimes... perquè saber el teu amor m'apaivaga els dubtes. M'elimina els problemes, ja només sento el meu cor i miro la lluna per recordar l'antiga passió dels teus llavis lleument retrobada. Com tot tu...

Jo confesso (Jaume Cabré)

Qui s'hagi llegit Les veus del Pamano i es llegeixi aquest nou llibre de Cabré no el tancarà decebut. És admirable com Cabré domina les tècniques narratives i aconsegueix captivar-nos amb una novel·la que sembla enravessada, que sembla que ens emboliqui contínuament, que sembla que ens vulgui veure perduts i esmaperduts dins de l'entramat de més de cinc històries diferents i entrellaçades... Però l'autor, com un bon guia espiritual, ens va deixant pistes perquè no ens acabem de perdre del tot, perquè ens puguem anar trobant i puguem anar lligant caps. Una pista aquí, un mot allà... fan que no vulguem deixar de llegir i que vulguem arribar al fons de la qüestió. És admirable com fa compartir paraules, accions o pensaments a personatges d'èpoques, moments i escenaris tan diferents, amb tanta versemblança. No hi ha cap moment, d'aquests girs i canvis d'escenari, en què pensis: això no és versemblant, això no lliga, això aquest personatge no ho diria. Fins i tot diria que la versemblança en aquests canvis encara es manté més que a Les veus del Pamano.
No us explicaré gran cosa de la novel·la perquè si començo no podria parar a temps. Però us diré que l'Àdria, el protagonista de la història (amb el permís del violí del pare que en el fons és l'autèntic protagonista), em té el cor robat. Superdotat, dotat d'imaginació, amant de la música i de l'art, exigent, perfeccionista, incomprès pels pares, apassionat, lletraferit... escriu una llarga carta d'amor a una persona que estima amb bogeria. En aquesta carta hi aboca tota la seva vida i la vida de tot el que està al seu voltant. Fins i tot la vida de l'objecte preferit del seu pare, un col·leccionista: un violí del segle XVII. Aquest violí ens farà saltar d'una època a una altra -de l'actualitat al segle XIV passant pel segle XVII i XVIII, per principis del segle XX, pel nazisme de la 2a Guerra Mundial i l'època de la postguerra espanyola i europea...-, d'una història a una altra sense fugir mai de la vida de l'Àdria. Una vida marcada per un objecte, el violí del pare, i per un mal: una mort dins la família. Una vida plena de misteris, emocions i contradiccions que no ens deixarà indiferents.Es tracta, doncs, d'una història global. Una novel·la per perdre-s'hi, per rellegir i així comprendre el que inevitablement se'ns passa per alt en una primera lectura. En definitiva, una altra magnífica novel·la del senyor Cabré que us recomano vivament tant als que us heu llegit Les veus del Pamano com als que no.

La culpa i el penediment es poden sentir físicament. Sí, tinc l'estómac remogut, recargolat, i he sigut jo qui ha donat el cop de puny i em sap greu.
Comprovar la força física dels sentiments m'agrada, malgrat tot.

Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa)

Era el primer llibre que llegia de Mario Vargas Llosa i no sé si és la millor manera de començar amb aquest autor. No m'ho sembla per alguna de les moltes crítiques que he llegit d'aquest llibre per Internet i altres blogs. Sembla que no és el seu millor llibre. Potser no, encara no puc comparar. Però a mi m'ha agradat. M'ha semblat un llibre molt entretingut. Els personatges són marionetes, esteriotips al servei de l'autor. No evolucionen, tenen un caràcter definit. La «niña mala » és mala sempre, mala malísima, i el protagonista sempre n'està enamorat encara que ella el maltracti fins a límits insospitats.
No sé si cap altre ésser humà seria capaç d'aguantar tants mals d'amor com en Ricardito però en aquest llibre, seguint el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sud-americans, tot esdevé possible. Hi ajuda el fet de trobar-nos davant d'una mentidera compulsiva que ho fa tot per aconseguir el que ella creu que és la font de la felicitat, els diners.
És una novel·la d'amor. El protagonista només es mou per aquest sentiment. De fet, els diners i l'amor, dues passions ben humanes, mouen tots els conflictes dels personatges que, en el fons, només cerquen el que ells entenen per felicitat. Però també és una novel·la còmico-tràgica, apassionada, on l'atzar i el destí són convidats de luxe, on el dolor i el goig es toquen contínuament i, a vegades, s'agafen de la mà...
És una novel·la línial, fàcil de llegir i que enganxa i, a vegades, aquesta facilitat s'agraeix.
També està plena de tòpics: de París, del Londres hippy, de Peru i els revolucionaris, d'Àfrica, del Japó... Tots els països i les èpoques que la novel·la visita ens acompanyen amb els seus tòpics. En certa manera com els personatges, blancs o negres, sense gaires matisos.
Potser no passarà al fons de les gran novel·les però els dos protagonistes, la «niña mala» i el seu etern enamorat, «el niño bueno», i, per tant, la seva història, deixen marca durant uns quants dies.

Al congelador

Després d'una conversa que va aconseguir calmar-me una mica i que alguna ferida es mig tanqués he deixat el cor al congelador perquè ni els braços ni les cames podien suportar que continués sagnant. De tant en tant, encara el visito però el cap em diu: marxa, ara no toca. Fes el favor, o vols tornar a provocar una rebel·lió?
I com que al final del dia només em queden vint minuts per pensar, com qui diu, el cor no es belluga i s'està ben quietet. No sé fins quan.

I així estem...