La culpa i el penediment es poden sentir físicament. Sí, tinc l'estómac remogut, recargolat, i he sigut jo qui ha donat el cop de puny i em sap greu.
Comprovar la força física dels sentiments m'agrada, malgrat tot.

Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa)

Era el primer llibre que llegia de Mario Vargas Llosa i no sé si és la millor manera de començar amb aquest autor. No m'ho sembla per alguna de les moltes crítiques que he llegit d'aquest llibre per Internet i altres blogs. Sembla que no és el seu millor llibre. Potser no, encara no puc comparar. Però a mi m'ha agradat. M'ha semblat un llibre molt entretingut. Els personatges són marionetes, esteriotips al servei de l'autor. No evolucionen, tenen un caràcter definit. La «niña mala » és mala sempre, mala malísima, i el protagonista sempre n'està enamorat encara que ella el maltracti fins a límits insospitats.
No sé si cap altre ésser humà seria capaç d'aguantar tants mals d'amor com en Ricardito però en aquest llibre, seguint el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sud-americans, tot esdevé possible. Hi ajuda el fet de trobar-nos davant d'una mentidera compulsiva que ho fa tot per aconseguir el que ella creu que és la font de la felicitat, els diners.
És una novel·la d'amor. El protagonista només es mou per aquest sentiment. De fet, els diners i l'amor, dues passions ben humanes, mouen tots els conflictes dels personatges que, en el fons, només cerquen el que ells entenen per felicitat. Però també és una novel·la còmico-tràgica, apassionada, on l'atzar i el destí són convidats de luxe, on el dolor i el goig es toquen contínuament i, a vegades, s'agafen de la mà...
És una novel·la línial, fàcil de llegir i que enganxa i, a vegades, aquesta facilitat s'agraeix.
També està plena de tòpics: de París, del Londres hippy, de Peru i els revolucionaris, d'Àfrica, del Japó... Tots els països i les èpoques que la novel·la visita ens acompanyen amb els seus tòpics. En certa manera com els personatges, blancs o negres, sense gaires matisos.
Potser no passarà al fons de les gran novel·les però els dos protagonistes, la «niña mala» i el seu etern enamorat, «el niño bueno», i, per tant, la seva història, deixen marca durant uns quants dies.

Al congelador

Després d'una conversa que va aconseguir calmar-me una mica i que alguna ferida es mig tanqués he deixat el cor al congelador perquè ni els braços ni les cames podien suportar que continués sagnant. De tant en tant, encara el visito però el cap em diu: marxa, ara no toca. Fes el favor, o vols tornar a provocar una rebel·lió?
I com que al final del dia només em queden vint minuts per pensar, com qui diu, el cor no es belluga i s'està ben quietet. No sé fins quan.

I així estem...

Dormito sobre el seu braç esquerre. Amb els dits m'acarona la cara, i el coll. Tanco els ulls i el mar s'acosta. M'imagino vora la platja i veig les onades investigant la sorra i el cel blau reposant sobre el fons del mar. M'aparta els cabells i em mira. Somric. M'agradaria poder-lo mirar amb espurnes als ulls. Torno a somriure, aquell somriure mig forçat que ens surt de vegades, almenys una espècie de tranquil·litat em recorre les venes. Però em regiro per evitar el signe d'interrogació dels seus ulls espurnejants.


Sento les palpitacions del meu pit des que l'he vit apropant-se. No goso ni girar-me. Segur que m'ha vist. O m'ha sentit. O ha notat el tremolor del meu braç. Seu al seient del costat. Em saluda donant-me la mà. Un moment més del necessari, només un moment. El just per sentir-nos el contacte de la pell, només un lleuger somrís li il·lumina la cara però a mi ja em brillen els ulls. Voldria poder-li expressar la decepció amb dues paraules, però no en sóc capaç. O potser sí. Una petita conversa intrascendent d'aquelles que es fan amb coneguts de vista quan només voldria llençar-me als seus braços i omplir-lo a petons. I que em tornés a parlar a cau d'orella. I que em truqués ni que fos per no dir res i sentir-nos només el respirar. I que filosofés al meu costat. «Com estàs? Bé, i tu? Bé, anar fent. No t'he contestat les perdudes perquè no tenia saldo. Ja, m'ho imagino. I la feina? Bé, anar fent; i la teva, què tal? Molt enfeinat, no em queda temps per a res. Ja, m'ho imagino.» I tots dos ens posem la màscara de gel: ell més que jo. I el trajecte es fa llarg i tens, tot i ser curt. I voldria dir tantes coses que no dic... que no em surten. Abraçar-lo i dir-li: et necessito. O: ja saps com t'estimo... Però no dic res. M'agradaria saber què pensa sota aquest somriure de gel. Arriba a destí. Sento moviments al pit. Se m'escapa un respirar feixuc. S'aixeca. Em mira i un conegut «Ens tornarem a trobar» li surt de la boca. I espeto un conegut «ok» vell, cansat, saturat. Però en realitat m'hauria d'haver sortit un «o ara o mai»; un «quan? d'aquí tres mesos més?»; un «estic cansada d'esperar-te i no sóc una Penèlope»; un «voldria saber exactament què sents»; un «necessito algú que tingui temps per a mi». Però res, tot es queda en un no res. I l'aigua salada acumulada es vessa sense control. I l'ofec del pit augmenta momentàniament. Res, tot es queda en no res. Res, altre cop trobar-lo a faltar sense aclarir res. Res.

Mientras te miro...

Mientras te miro me desaparece

la amargura de entrañarte

y solamente me queda

el dulce pesar de saberte

distante, preocupado,

angustiado con despropósitos

que ocupan tu pobre mente

pero cuando me besas

mi pesar se derrite,

mi angustia se desvanece

con el fuego que me enciendes.

Siente el calor de mi cuerpo

cuando me muerdes el labio

o cuando la yema de tu dedo

me recorre la oreja

y ya ni te cuento

cuando saboreo tu boca

y me llenas del intrépido combustible

de tus caricias rodeándome la nuca

y perdiéndote en mis nalgas.

Por suerte, la naturaleza es sabia:

te da combustible para mis llamas

y un extintor para apagarlas;

y a mi, -aun más sabia ella-,

mientras quema mi cuerpo

me ofrece el dulce remedio

de mi agua, caliente,

para que puedas rellenarte

de amor, dulzura y hermosura

y saturarme la caverna de vida

hasta saciarme y extinguirme

el incendio de mi alma entera

o hasta que te quedes sin fuerzas,

vacío, cansado, apagado...

mientras mis brasas esperan

ser avivadas de nuevo y convertirse

en un fuego más vivo, más grande...

05/07/2010

La casa cantonera (Sílvia Alcàntara)

Com un respir però a batzegades en una tarda m'he ventilat aquest llibre. El mateix temps que dediquen dues germanes a desmantellar la casa de la mare morta i a retrobar-se després de vint anys d'absències. Els secrets i les emocions contingudes semblen pòlvora i es van descobrint a poc a poc. L'ambient resclosit del casalot buit acompanya la tarda de tibantors, secrets i tempesta. No s'hi respira ni una gota d'aire net i aquesta també és la sensació que viu el lector quan s'enfronta als pensaments i sentiments de les protagonistes. La gelosia entre les dues dones continua viva malgrat el pas del temps i no sembla que hagi de desaparèixer. L'única que sembla mig tranquil·la i al seu lloc és la veïna, que intenta modular el traspàs i deixar entrar aire net malgrat els secrets que ajuda a mantenir.

Una història densa molt ben trabada i escrita. M'ha agradat bastant. Sembla que aquest any per Sant Jordi l'he encertat comprant-me aquest llibre.

Vaig acumulant silencis...

Vaig acumulant silencis com qui acumula pols a l'entrada. Algun dia hauré de treure a ventilar l'escombra bruta, vella i trista. Remourà l'entrada i em farà estossegar a tort i a dret però la pols no s'elimina amb una ventolada indecisa i recaurà al mateix lloc a esperar algun altre enginy. Remugaré uns quants dies per la brutícia que m'ha entrat a casa però l'únic que faré és continuar acumulant-ne a l'entrada, com fins ara. Si els silencis es transformessin en ales en lloc d'en pols bruta i trista ja hauria pogut fer la volta al món en trenta dies. Llançaré el mòbil, inútil, mentre m'enfilo pels renglerons amoïnada. Vull saber si he de volar o em puc mantenir en terra ferma encara que els camins se'm facin estrets i sinuosos. Ho vull saber.