I... ara què?

Fa uns quants dies que vaig acabar la carrera i ara em trobo en aquell moment de prendre decisions. Això mai se m'ha donat bé. Les portes s'obren i es tanquen i vull ser capaç d'escollir la porta adequada per a mi abans que es tanquin definitivament. M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins. M'ho vull creure. Però estic encallada en la no-decisió. M'he tret un pes de sobre, per què negar-ho? Però estava tan acostumada a caminar sota aquest pes que ara em trobo que em falta alguna cosa a l'esquena i algun objectiu d'arribada. Em sento alliberada i buida al mateix temps, és possible aquesta contradicció?

Només tinc una cosa clara, de moment. Aquest estiu me'n vaig de viatge a Paraguay amb una Fundació sense ànims de lucre. És un país totalment desconegut que em fa molta il·lusió conèixer. Hi estaré tot un mes. Ara que ja s'acosta el dia (falta tot just un mes) els nervis s'acosten i ja em fan trontollar. Em fa por no estar a l'alçada. Em fa por no trobar-m'hi bé. No és plan d'arribar i dir: ja vull marxar. Dubto molt que sigui el cas... però mai se sap. I encara que els nervis es comencin a notar em trobo que no m'hi veig. Crec que fins que no agafi l'avió no m'hi veuré realment, si és que m'hi arribo a veure... Espero que sigui una experiència profitosa, almenys aquesta és la intenció del viatge, però... i si no és així? Se'm fa difícil plantejar-me què hi busco en aquest viatge. Potser no hi busco res. Només és un d'aquells somnis difusos i borrosos que casualment es convertirà en realitat.

Però d'altres preocupacions ocupen el meu pensament. Preocupacions que em porten de la sorpresa i la il·lusió inicials a certa reflexió. No sé si he de pensar tant o simplement fer el que em surti de dins. M'embolico en pensaments borrosos però després sóc capaç de ben poca cosa. Tenint tantes coses per explicar em trobo que no em surten les paraules. Potser en un altre moment...

Incerta glòria

Un altre llibre de guerra. M'encanten els llibres de guerra perquè la guerra acostuma a ser un moment de tanta dificultat i tanta tensió que fa explotar les més grans misèries i les més petites glòries humanes, tot sovint protagonitzades per un mateix individu. És en la guerra, i en l'amor, que podem veure els comportaments humans més extrems i les emociones intenses ens fan adonar que som vius, que vivim. Incerta glòria compleix tots els requisits per ser un clàssic del gènere. L'obra magna de Joan Sales (editor de Mercè Rodoreda) mereix ser més llegida i més coneguda del que ho és. Un llibre extens i profund de guerra i d'amor: tres personatges que s'enamoren de la mateixa dona consecutivament. Amors estroncats o provocats per la guerra. Amors per sempre i amors eterns. I una guerra, la civil, que se'ns mostra des del punt de vista de les persones que la pateixen, sobretot dels vençuts, des del front i des de la retaguarda, com dues guerres diferents .
Cada part està dedicada a un personatge diferent que ens explica la situació personal i nacional des del seu punt de vista. I amb cadascun anem avançant en el temps. L'última part (El vent de la nit) salta a la postguerra: els que van sobreviure la guerra són adults i el món continua i cadascú s'hi adapta com pot, els que poden adaptar-se a la "normalitat" de la postguerra dels vençuts.
Aquí us deixo unes quantes frases d'aquelles que ens marquen i ens fan reflexionar sobre el sentit de la vida:

"El nostre afany per ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"L'essencial de l'emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres faltes més sensibles: que les nostres emociones, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice."

"Si de pacifistes no n'hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò"

"Incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor son nous i plens d'esperança!"

"El nostre segle és horrible, quin mal somni sense fi, quin oceà de sang, guerra i revolucions «jours de gloire» que s'anuncien i el que ve després, l'únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això."

"Les úniques temptaciones que valdrien la pena són precisament aquelles que no es presentaran mai"

"¡I aquella enyorança de la guerra com si hagués estat aleshores i només aleshores que jo hagués viscut!"

Quan no saps ni el que et dius

Estic esgotada, els ulls se'm tanquen perquè porto dos dies davant de l'ordinador fent feina i més feina amb l'agradable companyia de la música de fons i el cansament acumulat d'un final de curs. Somio en llibres per col·locar, en números que s'acumulen estrambòticament davant dels meus ulls perquè mecànicament els torni al seu lloc ordenadets i pulits. Somio en paraules estrambòtiques i jo intentant caçar-les perquè no se m'escapin ni es perdin en el buit de la llengua dels avis. Somio la mort d'una dama i el seu cantador desconsolat, abocant-li a cau d'orella mots imperceptibles només compresos pel mateix amant que cauen al pou del temps perquè algú els reculli i, potser, s'emocioni de pensar que algú hagués pogut escriure Riure jamés no em plac tant com est plor: l'aigua dels ulls, res tan dolç no m'apar. O més aviat pensaria quina cosa més carrinclona val més que ho aboqui al carretó dels fòssils amorosos...

I tota aquesta parrafada només per dir-vos que avui, per fi, he acabat dos treballs que em portaven pel camí de l'amargura i m'he tret un pes de sobre i que porto molts dies sense llegir res que no sigui per feina i això no pot ser; i que tenia el blog mig abandonat però encara sóc per aquí. I tot, per dir, que encara que he hagut de dir a la família que avui no apareguessin per casa que tenia feina, em ve de gust dir que avui faig anys i compartir-ho amb tothom qui vulgui.

Potser ha arribat el moment

Potser ha arribat el moment
de trencar la closca
insadollable del meu silenci,
torturat per pensaments,
obscurs i clars.

Sadollada d'hipocresia,
salvatge,
vull viure
un dia, un mes o un any
i allunyar-me de tot
el que no m’omple el got.

Però no en seré capaç.

Soy el patio de tus besos

Soy el patio de tus besos,

y, de paso, el regazo de tus penas.

Pero quiero ser la mano amiga

Que te escucha, y acaricias,

y el ardiente beso

Que se eleva en tus sueños.

Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar

"Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar" diu una cançó d'aquelles que es canten a colònies i avui m'ho han dit però en altres paraules. M'han dit que la vida és llibertat i, com sempre, m'han convençut. M'ho ha dit una persona que té una filosofia de vida clara. Admiro la seva autoestima. M'agradaria valorar-me com sembla que es valora. Sempre que parlo amb ell m'inspira una envejable seguretat. Una seguretat que no tinc, que construeixo amb el pas dels dies, amb el pas dels mesos. A poc a poc ens anem coneixent i descobrim que hi ha coses que ens fan mal i hi ha coses que no tant. Que un silenci pot fer tan mal com una veritat. Que una mirada ens acaricia i ens fa somriure...

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

De concert

Dijous

Avui no surt el sol. S'ha amagat sota els núvols grisos amenaçadors de pluja. Tancada a casa., observo els seu pobre moviment perquè no fa vent. Avorrida d'estar en la mateixa posició, de quasi no poder-me moure. Mal de braços: agulletes per culpa de les crosses. Fa dos dies que hi vaig i ja em surten llagues. Mal de seure: cul quadrat. Setmana a l'aire per culpa d'una relliscada. Sempre en el millor moment. Sempre. No em podia passar la setmana aquella que no tens res a fer, que no tens plans i te la passes fent la feina de sempre i sense novetats interessants. No. Havia de ser la setmana que tenies plans. Llei de Murphy, en diuen?? Aquest senyor Murphy podria no haver nascut. Que sempre se'l cita quan menys se'l necessita!
M'he fet un esguinç al turmell. Ja es deu haver notat que estic emprenyada! És que avui hauria de ser a Alacant, i no aquí escrivint aquest post! Però bé... tampoc serveix de res lamentar-se així que m'hauré de conformar escoltant música i avançant feina.
Però demà vaig a un concert peti qui peti amb la meva amiga Wayferer. Taxites de Barcelona... prepareu-vos per passejar-me per la ciutat!

Diumenge

Divendres vaig anar al concert de Il Divo. Per sort va fer moolt bon temps i tot va anar molt i molt bé. Vaig descobrir el grup gràcies a la mateixa amiga amb la qual vaig anar al concert. El primer cop que vaig sentir "Without You" se'm van humitejar els ulls i tot. Quina cançó més trista! Divendres, però, si van caure llàgrimes van ser d'emoció. Em va agradar sentir la música en viu, la sensació de tenir els cantants a pocs metres, de veure'ls moure's amb gràcia per l'escenari i penses que és ben bonica i màgica la comunicació que s'estableix entre ells i la massa.
I, fins i tot, arribar al Palau Sant Jordi en taxi em va semblar fantàstic! Per sort hi vaig poder anar malgrat l'esguinç i vaig passar una tarda-nit fantàstica. Em vaig animar i vaig escoltar bona música en directe i en bona companyia, què més vull?