L'altra de Marta Rojals

Amb un argument i una novel·la que poc té a veure amb l'anterior, Marta Rojals torna a captivar-me amb la seva prosa.

L'únic rerefons argumental que es comú amb Primavera, estiu, etc. és la crisi que també provoca crisis de parella. L'Anna, una noia freda i calculadora, és molta Anna i quan la seva parella es queda a l'atur tot comença a trontollar, encara que, aparentment, tot continua igual, perquè és dins l'Anna on comencen a trontollar i esquerdar-se cosetes: ella sempre introspectiva i cuirassada va posant el comptador dels disgustos i dificultats a zero per evitar explotar; però una inquilina imprevista, una família política que exigeix i l'atur del Manel, la seva parella, fan que sigui difícil que pugui mantenir la trajectòria de la seva planificada vida.

En aquesta obra hi ha molts més secrets i mitges veritats que en l'anterior i l'Anna és molta Anna, tant que s'ha de desdoblar contínuament, per poder surar i mantenir-se enfront de la vida.

Torna a destacar l'expressivitat, la vivesa, i la versemblança dels diàlegs, encara que hi són menys presents perquè hi ha més reflexions internes de la protagonista, i un final sorprenent que provocarà que t'hagis de replantejar tota la lectura.

Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals

L'Èlia de Cal Pedró, la protagonista de la novel·la, està en crisi (ha trencat amb la parella i el seu bufet d'arquitectes s'està quedant sense clients) i torna al poble que l'ha vist néixer inicialment per passar-hi el cap de setmana, però finalment s'hi quedarà més temps. Al poble ressorgeixen experiències viscudes, secrets i mitges veritats i es retrobarà amb els amics de sempre, amics que havien seguit el seu camí, com ella, i que ja no són tan reconeixibles com quan eren petits i vivien tots al poble. 

Rojals ens explica una història amb la qual qualsevol persona que sigui de poble o hi vagi cada cap de setmana o cada estiu s'hi sentirà completament identificat sobretot perquè els pensaments i els diàlegs i converses són absolutament versemblants i autèntics i el llenguatge que utilitza la Marta Rojals és viu i fresc. T'imagines a tu mateixa parlant de la mateixa manera i pensant el mateix dels veïns que veus de tant en tant però que saben o ho volen saber tot de tu. Imagines els pares i els amics d'infantesa dient exactament el que diuen i reaccionant de manera semblant al que et passa. 

M'ha semblat una petita delícia on tota la història flueix amb ritme poètic, amb certa melancolia, però sense entrebancs i sense paraules sobreres.

Inferno de Dan Brown

 Inferno és una novel·la de l'escriptor Dan Brown. D'entrada és un tipus de llibre que no em venia de gust llegir perquè ja m'havia llegit el Código da Vinci i no havia sigut sant de la meva devoció i pensava que no m'atrauria, però el meu germà se'l va comprar i, doncs, el tenia a l'abast i li vaig voler donar una altra oportunitat a l'autor. Així doncs, me'l vaig començar i he arribat a la conclusió que si no me l'hagués llegit no m'hauria perdut res. De fet, he estat a punt d'abandonar-lo més d'una vegada. 

El professor de la Universitat de Harvard, Robert Langdon es desperta en un hospital amb una ferida al cap i no recorda res del que ha passat els últims dies. El seu últim record és caminar pel campus de Harvard, però ràpidament s'adona que ara es troba a Florència. Sienna Brooks, una de les metgesses que l'atenen, li diu que ha sofert una commoció cerebral a causa d'una bala. De sobte, una assassina que ha estat seguint a Robert, apareix a l'hospital, dispara el metge encarregat de l'atenció de Robert i intenta matar a Robert però Sienna aconsegueix salvar-lo i el porta al seu apartament, on descobreix que porta un cilindre especial a sobre. A partir d'aquí se succeiran els fets, cada cop més estranys, i les accions dels dos protagonistes per fugir dels seus perseguidors i per intentar descobrir què li ha passat a Robert i què és i per a què serveix aquest cilindre que transportava quan li han disparat.

Punts a favor:

• Cert interès i intriga en l'acció que et fa tenir ganes de saber com acabarà tota la pesca.
• Reflexions al voltant de la superpoblació que et fan pensar si no tindran raó i ens hauríem d'empescar una mesura radical per evitar-la...
• Capítols curts que et permeten llegir-lo a poc a poc i intercalar-lo amb altres lectures més interessants. 
• M'ha fet venir ganes de llegir-me l'obra de Dante. 

Punts en contra:

• Massa llarg, no ho podia acabar amb cent o dues-centes pàgines menys? 
• Continus canvis que al final maregen perquè no entens ni saps d'on venen ni cap on van els personatges. No saps qui és el «bo» ni que és el «dolent».Això d'entrada podria semblar positiu en un llibre d'aventures i misteris, però quan és continu crec que es converteix en un inconvenient perquè em converteixen l'acció en poc versemblant. Em semblaria una cosa positiva si els personatges fossin més rodons i els canvis es justifiquessin millor, però no és el cas... perquè la sensació que et queda és que està ple d'incoherències.
• Certa «pedanteria» intel·lectual quan el protagonista s'atura a observar les meravelles artístiques i arquitectòniques d'Itàlia quan hauria de fer una altra cosa més urgent com fugir dels qui el volen pelar i crec que aquestes descripcions del meravellós art italià, en molts casos, no aporten res a l'argument ni venen gaire al cas.
• Prosa repetitiva i llenguatge simple, que a mi m'avorreix.

En definitiva, no m'ha atrapat gens. Me l'he acabat perquè no és del tot infumable, però se m'ha fet pesat.

Crimen y castigo de Dostoievski

Història d'un individu que afectat per circumstàncies adverses planifica i comet un assassinat i les conseqüències psicològiques que aquest acte li produeix. Com, després de l'assassinat, hi ha alguna cosa que el corseca. La novel·la reflexiona sobre el crim i les seves causes i conseqüències. És un llibre bastant dens perquè ens intenta transmetre reflexions psicològiques, socials i morals que poden, o no, justificar els assassinats i altres delictes comesos pels protagonistes. És interessant com penetra dins la psicologia del personatges i com busca i rebusca les causes d'accions que poden semblar injustificables.

Com amb altres llibres d'autors russos té el handicap de les dificultats amb els noms perquè a vegades utilitza el nom, a vegades el nom i el cognom i d'altres el patronímic per parlar de la mateixa persona i et pots arribar a fer un embolic dels grossos fins que relaciones el nom complet amb els noms parcials.

M'ha agradat bastant, potser perquè tinc debilitat pels autors russos i les seves paranoies mentals i morals i per com expliquen i justifiquen les accions dels protagonistes, però puc entendre que no sigui una lectura fàcil ni interessant per a tothom. 

Plans de futur de Màrius Serra

Plans de futur és una novel·la que recull dos dels temes presents en la literatura de Serra: les dificultats o impossibilitats físiques d'una persona, pel record del seu fill amb paràlisi, i els enigmes. La novel·la ens relata la història de tres germans (dos nenes i un nen) que han perdut els pares (la mare mor i el pare està desaparegut) i es veuen obligats a viure amb el seu cosí Ferran Sunyer impedit i la seva mare (la tieta), obsessionada amb el seu fill. Amb Ferrany Sunyer aprenem que les limitacions físiques no necessàriament han de ser psicològiques i que pots tirar endavant, encara que tot et vagi en contra i tothom pensi que no faràs res a la vida i et miri com dient «ai pobret desgraciat». Amb la vida de les dues cosines coneixem com dues persones es poden veure abocades a abnegar-se pel cosí Ferran sense fissures i sense gaires lamentacions perquè accepten el seu destí d'estar sempre a segona línia i d'ajudar-lo. La novel·la s'escriu sobretot des del punt de vista de les cosines que veuen com tot el món girà al voltant del seu cosí Ferran.

Em sembla un relat interessant que només falla al final perquè em resulta impossible de creure com se soluciona l'enigma que va planant durant tota l'obra i que afecta la vida diària dels protagonistes. Crec que algú se n'hauria d'haver adonat, que hi ha certes incoherències perquè anteriorment se'ns soluciona una part del misteri i veiem com algunes persones de l'entorn familiar el coneixien i després, al final, resulta que aquestes mateixes persones no eren conscients del que passava en l'últim període. És a dir, són conscients del "secret" durant un temps determinat i després ja no? Em resulta inversemblant, no m'acaba d'arribar.
Així doncs, crec que és un relat ben escrit però amb un final poc travat i massa rebuscat.