L'esperança

Fins i tot l'home més capaç del món perdria la il·lusió quan no hi ha feina, no hi ha esperança d'haver-ni... I doncs, què hem de fer tota la resta, els que no som tan "capaços"? Quan veus aquest dolor als ulls d'algú, t'agradaria poder fer alguna cosa, poder oferir alguna cosa més que bones paraules i bons desitjos. Quan veus que aquest dolor estroba a cada casa, a cada racó d'aquest estimat país nostre...

L'altre dia vaig veure el reportatge de Sense ficció sobre la generació perduda: joves i no tan joves que no saben què fer amb les seves vides. Joves sense formació i joves amb formació que s'aixequen cada matí per anar a suplicar un lloc de treball de qualsevol cosa, a qualsevol lloc. Només volen guanyar-se la vida, com tots, però la majoria topen amb portes tancades, amb taules plenes de currículums, amb milers de persones fent el mateix recorregut cada dia, dia rere dia. I pensar que fa quatre dies algunes d'aquests joves cobraven 5000 euros al mes per fer de peons... Si tens la sort de tenir uns pares amb feina que et poden anar mantenint o que et poden ajudar a emigrar...; si tens la sort de no tenir cap persona que depengui econòmicament de tu...; si tens la possibilitat d'aconseguir un petit capital i la valentia per arriscar-lo fent una petita empresa... però i si no, què? Has de lluitar contra corrent per no caure en la completa desesperació... no m'estranya que augmentin les depressions, els suicidis i d'altres transtorns mentals...

I malgrat tot hem de mantenir l'esperança, perquè és l'únic que ens queda, l'únic que ens fa viure, l'únic que ens pot fer tirar endavant quan no hi ha res més que ens acompanyi. L'esperança és l'únic que ens pot fer aixecar cada matí del llit, l'únic que pot fer que continuem recorrent tots els llocs haguts i per haver amb el nostre currículum a les mans i amb un somriure als llavis demanant una oportunitat per demostrar que valem i podem ser útils al nostre lloc de treball. L'esperança que les coses s'arreglaran, que demà serà millor que avui, que podrem aconseguir unes monedes per viure més dignament...

La reina descalça

Una esclava cubana estrena la seva llibertat a Sevilla, Espanya, després d'un viatge des de les Amèriques amb el seu amo que li deixa la llibertat en herència quan es mor. Completament aliena a la idea de llibertat un seguit de desgràcies i desafortunades trobades amb ciutadans de Sevilla l'acompanyen fins que es creua amb en Melcior, un avi gitano de Triana, i la seva néta Milagros. Al barri gitano de Sevilla, i després a Madrid, succeeix la major part de l'acció de la novel·la històrica que narra l'amistat entre la jove gitana Milagros i Cándida, la negra cubana. La incapacitat d'assumir la llibertat després d'una vida d'esclavatge de Cándida es mescla amb l'orgull de raça dels gitanos, malgrat la constant persecució de la qual són víctimes, per construir una novel·la històrica entretinguda i amena. Hi trobem contrastos entre la servitud de Cándida i l'orgull dels gitanos, entre la pobresa extrema del barri de Triana i la vida dels nobles rics, entre els discursos de l'església i algunes de les seves accions. Hi trobem música, dansa, i alegria; pobresa i tristeses; amors, desamors i aventures diverses; dolents molt dolents i bons molt bons, i bons no tan bons i dolents no tan dolents i, sobretot, en Melcior, que potser és el personatge més rodó. Si us va agradar La Catedral del mar no us decebrà La reina descalça, que és una bona lectura per passar una estona ben entretinguda. Un cop l'acabes, els personatges t'acompanyen una bona estona en la imaginació i et trobes somiant altres finals o altres aventures i desventures, i això sempre s'agraeix.

A song of Ice And Fire IV: A feast for crows

La quarta entrega de la saga de A song of ice and fire se m'ha fet bastant llarga i en alguns moments una mica pesada. M'hi falta acció, m'hi falten personatges, m'hi falta moviment. He trobat a faltar alguns personatges principals i no he acabat d'entrar en altres de més secundaris que aquí prenen protagonisme. Tot i així, manté la força de les anteriors i com sempre em sorprèn la facilitat amb què tot acaba encaixant com un trencaclosques d'aquells de milers de peces. Sempre tinc la sensació que m'acabaré perdent entre la trena de personatges, però l'autor m'ho impedeix amb aquella referència que em fa recordar d'on venia aquell o aquell altre. Els personatges continuen evolucionant i no deixen de sorprendre i aquest és el millor mèrit de l'obra. Continuaré doncs amb el següent amb les mateixes ganes tot i la baixada de ritme d'aquest.