El que em penso que sé...

Sé que m'agrades perquè tenir-te al costat, abraçar-te, sentir-te... m'aporta pau, m'asserena l'angoixa de l'espera i em quedo muda. Et miro i et veig íntim, proper, fort. Penso en els teus ulls travessant-me i ploro. Sé que sóc una ploramiques però no ho puc evitar. M'emociona sentir aquesta cremor. M'emociona saber que penses en mi perquè qui sóc jo per estar al teu pensament. Pols de la terra, i encara. Vull viure al teu costat. Sé que t'ho he dit mil vegades i sé que t'ho tornaré a dir i no me'n cansaré. Potser la teva companyia és cara i no és abundant i no sé si em compensa les hores de plor silenciós, les hores de somnis inútils... però quan et veig tot el meu cos et reclama i m'encegues el pensament. M'empasso les pròpies paraules, se'm traven els retrets que s'han anat acumulant com la pols a l'entrada perquè la teva presència espolsa la pols. Com vols que no pensi en tu si no faig altre? Com vols que em busqui una altra companyia si quan sento la conversa intrascendent de qualsevol recordo la vida dels teus mots? Qui em llegirà el pensament a ulls clucs, si en 24 anys només dues persones ho han aconseguit? Qui coneixerà tots els racons del meu pensament amb només dues mirades?

Prefereixo mil vegades plorar i patir, si després la teva presència compensa el plor solitari, si després dos instants il·luminen un camí de pedres i esvorancs... que passar per la vida sense pena ni glòria. And it's my choice.

Aquelles preguntes

Què és llibertat? Som realment lliures? O només és la il·lusió d'un instant?

A vegades penso que tenim la sensació de ser lliures i no ens adonem que caminem per una carretera estreta amb diversos obstacles i possibilitats d'evitar-los però que mai podrem sortir del camí. Altres vegades crec que caminem a la vora dels límits i ens sembla que ens ofeguem perquè volem veure què hi ha més enllà i no ens adonem que a l'altre costat tenim un camí més ample, més fàcil... però amb menys emocions... potser si anem pels límits farem el voral més ample... aconseguirem una carretera més gran.
Hi ha tantes coses que no podem decidir! No podem decidir quins pares volem, no podem decidir on ens ha tocat néixer... Alguns tenim sort, d'altres no tanta i han de fer l'esforç de sobreviure mentre els altres només hem de fer l'esforç de viure. És just? Hi ha coses que són conseqüència de les nostres pròpies accions però n'hi ha tantes altres que no... Qui decideix que un nadó vagi a parar a unes bones mans? A vegades hi ha famílies a qui sembla que toqui tot el dolent, la loteria de la vida? Què han fet ells per meréixer tanta mala sort?
Quan veus tantes situacions difícils t'adones que ets afortunat (que no vol dir feliç). Quan trobem la pau? Quan sabem que estem en pau i que podem continuar per aquest camí? Massa preguntes. Poques respostes... I si et fan aquestes preguntes només pots somriure i dir: no ho sé. L'únic que sé és que cada persona té els seus problemes i no n'hi ha dos d'iguals perquè no hi ha dues persones iguals. L'únic que sé és que som aquí per viure i ho hem d'intentar, sempre. L'únic que sé...