El cafè de nit

EL CAFÈ DE NIT Vincent Van Gogh 1888

— Una a... altra cervesa! — va cridar des del racó on era assegut. Deu ampolles de cervesa s’acumulaven sobre la taula. El cambrer li va portar l’onzena amb certa recança.
— Ja n’hi ha prou de beure.... Pol, potser t’estàs passant. — li va dir amb la cervesa a la mà.
— Porta-la! — va fer en Pol prenent-li de les mans. — Un dia és un dia.


Però de fet no era només un dia. Portava dies visitant el seu bar favorit. Sortia de la feina i s’arraconava a la seva taula a beure. I avui ni això. Quan havia arribat una parelleta ja havia ocupat el seu racó i qualsevol taula li havia semblat adequada.
Es va beure la cervesa d’un glop. Va tornar a treure el sobre que li havien lliurat aquell matí i en va examinar el contingut per enèsima vegada. Va acumular les fotografies sobre la taula sense ordre ni concert i les anava passant d’una a una, assaborint-ne cada detall.
Hi sortia una parella prenent cafè, anant a ballar, cardant, fent-se petons de comiat... No n’hi havia cap d’igual. Però el que més observava en Pol no era el que feien en cada moment sinó els ulls de la dona, aquells ulls que l’havien enamorat i que ara semblava que es burlaven d’ell des de la distància.
Va tornar a guardar les fotografies i el sobre a la butxaca de la camisa i va somriure enigmàticament abans de treure la cartera i aixecar-se. L’home que observava el billar el va veure aixecar-se i el va reptar a una partida. Va pensar que era una bona ocasió per provar sort.
Va guanyar. Sense immutar-se ni alegrant-se’n va pagar les cerveses de tota la setmana i va dirigir-se cap a casa. Avui arribaria aviat. Normalment treballava fins més tard però avui havia plegat d’hora.


Va trigar més del compte a arribar a l’edifici de la cantonada, semblava que els peus li pesessin. Va obrir la porta de l’escala i va pujar les escales per veure si li baixava la mona. Es va intentar asserenar i va obrir la porta de casa intentant no fer soroll. Es va treure les sabates només entrar i, de puntetes, va dirigir-se al dormitori amb la vaga esperança de trobar-hi la dona dormint. Però no dormia: reia alegrement als braços d’un altre home, com en la fotografia. Va observar la imatge uns segons, la dona estava d’esquena i no el veia. Va posar-se la mà a la butxaca.
— Pol... — va dir l’home que no dormia amb la seva dona. La seva dona es va girar instantàniament.
— Pol! — va cridar la dona mig espantanda. — Com és que has vingut tan aviat?
En Pol se la va mirar amb odi. Va treure el sobre i el va llençar sobre el llit. Les fotografies van sortir disparades i es van escampar pel llit de matrimoni. Tornava a tenir la mà a la butxaca. No deia res. Només esperava.
— Pol... T’ho volíem explicar... — va dir la dona arrossegant les paraules.
Però en Pol no escoltava. Va treure la mà de la butxaca acompanyada d’una pistola de tres mm i va apuntar al cap de la seva dona mentre l'amant, mig despullat, no reaccionava i se'l mirava bocabadat.
— Pol! Que t’has tornat boig? — va cridar ella, mentre el marit se li apropava. —Pol! La nena!
De sobte es van sentir unes dèbils passes darrere d’ells. Una nena d’uns cinc anys obria la porta i entrava. El Pol es va girar amb la pistola encara a la mà.
— No puc dormir... feu soroll...—va murmurar l’Anna mig adormida entrant a l’habitació dels seus pares. —Papa! Papa! Ja et aquí?? Explica’m un conte que la mama l’ha deixat a mitges! — va dir la nena desvetllant-se de la il·lusió de veure el pare i llençant-se-li al coll. La pistola que encara sostenia en Pol li va caure de la mà fent un petit terrabastall. La nena, de sobte, es va adonar de l’estranya situació i mirant estranyada la seva mare va reconèixer l’home que hi havia al seu costat i va deixar anar tota contenta: — Tieeeet?!! Què hi fas al llit amb la mama?

I... ara què?

Fa uns quants dies que vaig acabar la carrera i ara em trobo en aquell moment de prendre decisions. Això mai se m'ha donat bé. Les portes s'obren i es tanquen i vull ser capaç d'escollir la porta adequada per a mi abans que es tanquin definitivament. M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins. M'ho vull creure. Però estic encallada en la no-decisió. M'he tret un pes de sobre, per què negar-ho? Però estava tan acostumada a caminar sota aquest pes que ara em trobo que em falta alguna cosa a l'esquena i algun objectiu d'arribada. Em sento alliberada i buida al mateix temps, és possible aquesta contradicció?

Només tinc una cosa clara, de moment. Aquest estiu me'n vaig de viatge a Paraguay amb una Fundació sense ànims de lucre. És un país totalment desconegut que em fa molta il·lusió conèixer. Hi estaré tot un mes. Ara que ja s'acosta el dia (falta tot just un mes) els nervis s'acosten i ja em fan trontollar. Em fa por no estar a l'alçada. Em fa por no trobar-m'hi bé. No és plan d'arribar i dir: ja vull marxar. Dubto molt que sigui el cas... però mai se sap. I encara que els nervis es comencin a notar em trobo que no m'hi veig. Crec que fins que no agafi l'avió no m'hi veuré realment, si és que m'hi arribo a veure... Espero que sigui una experiència profitosa, almenys aquesta és la intenció del viatge, però... i si no és així? Se'm fa difícil plantejar-me què hi busco en aquest viatge. Potser no hi busco res. Només és un d'aquells somnis difusos i borrosos que casualment es convertirà en realitat.

Però d'altres preocupacions ocupen el meu pensament. Preocupacions que em porten de la sorpresa i la il·lusió inicials a certa reflexió. No sé si he de pensar tant o simplement fer el que em surti de dins. M'embolico en pensaments borrosos però després sóc capaç de ben poca cosa. Tenint tantes coses per explicar em trobo que no em surten les paraules. Potser en un altre moment...

Incerta glòria

Un altre llibre de guerra. M'encanten els llibres de guerra perquè la guerra acostuma a ser un moment de tanta dificultat i tanta tensió que fa explotar les més grans misèries i les més petites glòries humanes, tot sovint protagonitzades per un mateix individu. És en la guerra, i en l'amor, que podem veure els comportaments humans més extrems i les emociones intenses ens fan adonar que som vius, que vivim. Incerta glòria compleix tots els requisits per ser un clàssic del gènere. L'obra magna de Joan Sales (editor de Mercè Rodoreda) mereix ser més llegida i més coneguda del que ho és. Un llibre extens i profund de guerra i d'amor: tres personatges que s'enamoren de la mateixa dona consecutivament. Amors estroncats o provocats per la guerra. Amors per sempre i amors eterns. I una guerra, la civil, que se'ns mostra des del punt de vista de les persones que la pateixen, sobretot dels vençuts, des del front i des de la retaguarda, com dues guerres diferents .
Cada part està dedicada a un personatge diferent que ens explica la situació personal i nacional des del seu punt de vista. I amb cadascun anem avançant en el temps. L'última part (El vent de la nit) salta a la postguerra: els que van sobreviure la guerra són adults i el món continua i cadascú s'hi adapta com pot, els que poden adaptar-se a la "normalitat" de la postguerra dels vençuts.
Aquí us deixo unes quantes frases d'aquelles que ens marquen i ens fan reflexionar sobre el sentit de la vida:

"El nostre afany per ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"L'essencial de l'emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres faltes més sensibles: que les nostres emociones, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice."

"Si de pacifistes no n'hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò"

"Incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor son nous i plens d'esperança!"

"El nostre segle és horrible, quin mal somni sense fi, quin oceà de sang, guerra i revolucions «jours de gloire» que s'anuncien i el que ve després, l'únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això."

"Les úniques temptaciones que valdrien la pena són precisament aquelles que no es presentaran mai"

"¡I aquella enyorança de la guerra com si hagués estat aleshores i només aleshores que jo hagués viscut!"