Soy el patio de tus besos

Soy el patio de tus besos,

y, de paso, el regazo de tus penas.

Pero quiero ser la mano amiga

Que te escucha, y acaricias,

y el ardiente beso

Que se eleva en tus sueños.

Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar

"Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar" diu una cançó d'aquelles que es canten a colònies i avui m'ho han dit però en altres paraules. M'han dit que la vida és llibertat i, com sempre, m'han convençut. M'ho ha dit una persona que té una filosofia de vida clara. Admiro la seva autoestima. M'agradaria valorar-me com sembla que es valora. Sempre que parlo amb ell m'inspira una envejable seguretat. Una seguretat que no tinc, que construeixo amb el pas dels dies, amb el pas dels mesos. A poc a poc ens anem coneixent i descobrim que hi ha coses que ens fan mal i hi ha coses que no tant. Que un silenci pot fer tan mal com una veritat. Que una mirada ens acaricia i ens fa somriure...

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

De concert

Dijous

Avui no surt el sol. S'ha amagat sota els núvols grisos amenaçadors de pluja. Tancada a casa., observo els seu pobre moviment perquè no fa vent. Avorrida d'estar en la mateixa posició, de quasi no poder-me moure. Mal de braços: agulletes per culpa de les crosses. Fa dos dies que hi vaig i ja em surten llagues. Mal de seure: cul quadrat. Setmana a l'aire per culpa d'una relliscada. Sempre en el millor moment. Sempre. No em podia passar la setmana aquella que no tens res a fer, que no tens plans i te la passes fent la feina de sempre i sense novetats interessants. No. Havia de ser la setmana que tenies plans. Llei de Murphy, en diuen?? Aquest senyor Murphy podria no haver nascut. Que sempre se'l cita quan menys se'l necessita!
M'he fet un esguinç al turmell. Ja es deu haver notat que estic emprenyada! És que avui hauria de ser a Alacant, i no aquí escrivint aquest post! Però bé... tampoc serveix de res lamentar-se així que m'hauré de conformar escoltant música i avançant feina.
Però demà vaig a un concert peti qui peti amb la meva amiga Wayferer. Taxites de Barcelona... prepareu-vos per passejar-me per la ciutat!

Diumenge

Divendres vaig anar al concert de Il Divo. Per sort va fer moolt bon temps i tot va anar molt i molt bé. Vaig descobrir el grup gràcies a la mateixa amiga amb la qual vaig anar al concert. El primer cop que vaig sentir "Without You" se'm van humitejar els ulls i tot. Quina cançó més trista! Divendres, però, si van caure llàgrimes van ser d'emoció. Em va agradar sentir la música en viu, la sensació de tenir els cantants a pocs metres, de veure'ls moure's amb gràcia per l'escenari i penses que és ben bonica i màgica la comunicació que s'estableix entre ells i la massa.
I, fins i tot, arribar al Palau Sant Jordi en taxi em va semblar fantàstic! Per sort hi vaig poder anar malgrat l'esguinç i vaig passar una tarda-nit fantàstica. Em vaig animar i vaig escoltar bona música en directe i en bona companyia, què més vull?