Desfogar-se

Comences a parlar i no pots parar, la llengua et va sola, no saps com pots arribar a pensar tantes coses en tan poc temps. No tens temps d'ordenar, de processar, de classificar informació. Només dius i dius atropelladament perquè et desfogues, perquè algú escolta el teu garbuig mental i es prepara per arrebatre, per emetre judicis, per valorar les teves inquietuts... però sobretot per escoltar-te, per apreciar-te, per calmar la teva angoixa potser innecessària, potser injustificada. Per veure-hi en la justa mesura necessites el mirall de la consciència, aquella persona que saps que t'escoltarà i sabrà ordenar el material sensible de manera que el puguis veure tal com és, raonadament, en la justa mesura. Per, segons després, tornar a embolicar-te en el garbuix mental amb un element més al qual recórrer quan has embolicat tant el cabdell que ja no el desembolicaràs fàcilment. Perquè sembla que ens agradi embolicar-nos en històries possibles o impossibles o irreals, perquè sembla que pensar sigui l'excusa perfecta per no fer res més que capficar-nos en nosaltres mateixos i deixar el viure per l'endemà, aquell dia que potser no arribarà. Perquè parlar amb algú que t'escolta té l'aventatge que et transmetrà empatia, que et transmetrà amistat, que potser et donarà consells, consells que a vegades no voldries perquè no et sents capaç de seguir-los tot i que saps que són sincers i de debò com n'hi ha pocs, perquè vols tancar els ulls a l'evidència, perquè et vols refugiar al millor dels móns possibles, perquè tens por de la clarividència dels ulls que et miren i et coneixen més que tu mateix, perquè potser et vols conèixer o potser no, perquè et fa por mirar dins teu i no saber què hi veus...
Desfogar-se és poder transmetre i rebre paraules, torrentades de sinceritat en el plaer de desfogar l'ànima davant d'algú que et sent, t'escolta, et comprèn i et mima... per què sembla que un cop dit fa menys mal o, per contra, la felicitat és més gran?

Moments

Avui només dues poesies. A vegades has de deixar parlar els que ja n'han parlat:

Queralbs

Tota la nit, al llosat

la pluja bat.

Jo parlo baix amb mi,

davant l'espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l'òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.

Quan al matí les llandes

ferrisses de les rodes sotraguegin
per l'empedrat, començarà de noi
l'interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap diamant.

Joan Vinyoli a Tot és ara i res

Per molt que ens abracem

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.

Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar.

Joan Vinyoli a Vent d'Aram

Diuen que qui busca, troba

Sense saber on mirar ni on anar intentes continuar avançant com fins ara però de sobte t'adones que ja no pots seguir el mateix camí, que les paraules no dites et fan mal; que les paraules dites te'n fan més. I hi dones tombs i més tombs i no saps per on decantar-te. Cap a la dreta potser, cap a l'esquerra o més enllà. Toca decidir-se però tu encara no saps on tens la dreta. No t'ho van ensenyar això a escola? Aquella classe me la vaig perdre, penses. Excusa barata per dir que no, que no vas assolir els coneixements necessaris, que aquell dia tenies el cap en una altra banda, que no hi eres encara que hi fossis, que no t'interessava encara que ara ho necessitis...


[...]

Intentes saber qui ets i no ho saps. Intentes saber on vas i no et trobes. Intentes saber com ets i encara estàs perduda dins teu, buscant les teves essències de pa sucat amb oli perquè no existeixen, no hi són. Han desaparegut o no hi han sigut mai? Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui vols que ho sàpigui? Bona pregunta, sense resposta, de moment. La teva essència és no tenir essència? Voltar pel món amb la ment oberta per empapar-te dels altres i no tenir temps o ganes de buscar-te. Escoltar i atendre i no tenir paciència per escoltar-se i no tenir desig de reproduir-se, de recrear-se en pensaments més obscurs que clars. Caminar amb el rumb fixat sense preguntar-se si aquest és el camí. Però hi ha camí? O no hi ha camí i simplement camines. O bé negar-se a caminar fins que no trobes el camí que t'atreu, que t'estira i se t'emporta de cap al món dels somnis realitzats. O bé caminar i tirar enrere cap a l'altra cruïlla que vas passar de llarg aquell dia que no hi veies més enllà, que només veies els teus peus o els d'algú davant teu i no et vas adonar que hi havia un camí més interessant, o no, a la teva esquerra però que era un camí per descobrir nou, diferent, atractiu? I hi tornes i t'hi estanques i tornes a tirar enrere per buscar aquell altre camí que també et vas deixar obsessionada tirant recte o tirant tort... I et desesperes perquè et perds pel laberint de les possibilitats i et preguntes si t'haguessis trobat aquesta liana que t'ha atrapat i no et deix anar, per molt que en tallis un tros i un altre..., si haguessis escollit aquell caminol obscur i tancat o aquell altre tan il·luminat...

[...]

Sempre has pensat que ets com un camaleó que t'adaptes a tot i a tothom. Et diuen blanc i t'aproximes a blanc. Et diuen negre i t'aproximes a negre. Però ets de color blanc? O de color negre? Vas d'una banda a l'altra com una baldufa. Et manipulen com volen amb quatre paraules ben dites. No saps qui ets, no saps com ets. Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui ho sap? No ho sé.