Llàgrimes

Quelcom et colpeix, et fereix l'ànima de paper... Sents una angoixa opriment que es vol manifestar, que vol sortir a la superfície i et reprimeixes perquè hi ha gent, perquè si comences no podràs parar, perquè vols dissimular la tristesa que t'oprimeix...
Camines sense rumb, penses sense objectius... però l'únic que pots fer és donar tombs i més tombs al voltant del que vols oblidar, al voltant del que vols arraconar: per no sentir, per no veure, per no patir el dolor inexplicable que et corprèn.

I, finalment, de sobte, notes la sal a punt de vessar dels ulls. Els tanques, encara ho vols amagar, però no pots. Surt, surt i torna a sortir com un riu desbocat. Llàgrimes recorrent la teva galta... encesa. Rajolinets sense control que s'escapen... Tens ganes de parar, de deixar de sentir aquesta tristesa, ràbia o descontrol que et sacseja, que et mutila. No pots parar, has perdut el control del teu cos. El sentiment flueix lliure sense limitacions. Quan sembla que ja està, que ja has acabat de gemegar, recordes, penses en el que t'ha provocat la ràbia o tristesa i tornes a començar... sense remei, sense control. Encara tens els ulls humits, ja els tens rojos i irritats i la llàgrima fàcil... una espurna i es desprèn altre cop. Respires i expires per intentar recuperar el control però aquests intents es converteixen en sanglots inesperats que precedeixen un nou atac de llàgrimes, de tristesa irreprimible. I no acabes fins que no ho has tret tot, fins que els teus ulls no s'han buidat d'aigua però tu encara arrossegues aquella tristesa indestructible... que sembla que formi part de tu encara que només de tant en tant sobresurti a la superfície. Però al mateix temps et sents alliberada, desfeta en un mar de llàgrimes has guanyat, tornes a néixer en un món nou sense aquella tristesa que arracones, arracones amb les teves llàgrimes, de sempre.

La tristesa que t'acompanya de fa temps, que aïlles en un racó però encara hi és. Has d'aprendre a arraconar-la encara més, potser... fins que només sigui un record, una ombra sempre present des del seu racó on ens observa a punt per assaltar-nos a la mínima debilitat, al mínim ensurt... però no li hem de donar pas... ni avui, ni demà ni potser passat demà... perquè quan et sacseja, forceja i es queda en un raconet dins teu, fins... qui sap.

When I cry
It only Hurts When I Cry

Camí de Sirga

M'ha portat més temps que les altres lectures perquè costa trobar-ne el fil i seguir-ne el ritme en un principi. Jesús Montcada ens explica la història de l'antic poble de Mequinensa abans de la seva fi sota les aigües del pantà. El temut ensorrament es converteix en el teló de fons que ens acompanya a recuperar la història dels seus habitants al passat immediat i més llunyà. De cent anys enrere fins al moment de l'enfonsament i la destrucció de l'antiga vila.
La memòria popular exerceix el paper de retrobament amb el passat i amb la nostra pròpia història, les històries passades i futures que acompanyen el navegant al ritme del camí de sirga: endavant arrossegadament i a vegades endarrere sobtadament però sense perdre la inestimable guia de l'aigua com a teló de fons. L'aigua que enfonsarà inevitablement un poble però no deixarà en l'oblit els seus habitants ni les seves històries. El temps flueix sense presses sota el domini de la llengua de Montcada: ens provoca, ens entusiasma el seu vocabulari ric, precís i pancatalà. Utilitza els sinònims sense distinció i amb maestria.

Camí de sirga descriu el pas del temps i els seus efectes, la difícil adaptació als canvis, l'esperança que els fets immutables no canviaran encara que es fonamenten en elements poc fixos. El poble, els seus habitants, la vida... són com el riu: flueix amb tranquil·litat encara que a vegades s'alteri i provoqui una riada on mor la gent. El riu, símbol immutable del poble que l'acabarà menjant.
Montcada crea tot un món mític on els personatges i el poble sembla que no hagin de morir mai, no els deixa morir perquè els converteix en un crit contra l'oblit del temps. Un món mític perquè crea un món propi on els fets són com són en aquest context místic i propi però no per això menys exportable a tots els contextos. I els fets, a vegades, semblen màgics i són poètics perquè ens emporten a un món nou, inesborrable, que ens costarà abandonar.

Repte de la Nymnia

M'han enviat aquest repte i després de llegir les belles paraules de la persona que m'ho ha enviat (Nymnia) m'he decidit a fer-li cas i posar-hi les meves impressions. Es tracta de respondre un grup de preguntes i passar-ho a més gent de blogs amb el nom “el repte de ...”

Doncs bé, el repte de la Nymnia comença dient:

1. Coge el libro más cercano, ve a la página 18 y transcribe la cuarta linea.

(...) blanquinós d'aparença espectral. Fins i tot el retrat enorme [...].
Llibre: Camí de sirga de Jesús Montcada, llibre que he començat a llegir fa ben poquet encara que ja n'havia sentit a parlar i que de moment no m'està decebent. Al contrari, m'hi endinso amb ganes d'assaborir cada record d'un món ja mort o, potser, només enterrat riu amunt.

2) Cuenta lo último que viste en la tele.

Bé, últimament passo més temps pel món d'internet que a la televisió...

L'últim que he vist ha sigut el reportatge de diumenge passat a 30 minuts: un reportatge sobre Mississipí i com es viu allà la fortuna del candidat Barack Obama, ja que Mississipí és un dels estats amb més població de color i un dels llocs on van sortir importants defensors dels drets civils dels negres després de la fi de l'esclavitud. El pas doncs del "We have a dream" de Luther King al "yes, we can" de Barack Obama.

No sé si compta la televisió vista per internet... però l'últim que he vist ha estat els primers capítols de la nova temporada de la sèrie Heroes: l'argument bastant rebuscat i he perdut bastant el fil perquè no recordo els últims capítols de l'anterior temporada però bé, em continua agradant.

3) ¿Qué proyectos tienes entre manos ahora?

Ara mateix el projecte més immediat que tinc és acabar la carrera i fer el CAP per aprendre a donar classes per si m'hi dedico que encara no ho tinc clar. També independitzar-me seria un projecte de vida que m'agradaria realitzar aviat. I viatjar, conèixer món.

Un altre projecte seria aprendre a escriure i per això faig aquest blog. Aprendre a escriure per poder expressar tots els alter ego que cregui convenient o que sigui capaç d'imaginar. Un projecte a llarg termini, clar.

4) ¿Qué material te gustaría probar?

¿? Doncs no ho sé pas... potser m'agradaria provar una hamaca feta de fulles i rames de l'Amazònia enmig de la natura salvatge...




Doncs jo envio aquest repte (que ara es dirà el repte de Myself) a:

• Xitus: Que segur que em deleitarà amb alguna de les seves reflexions.
  

• i a tothom que hi passi i el vulgui fer.