Tess of the D'Urbervilles de Thomas Hardy

«How could I be expected to know? I was a child when I left this house four months ago. Why didn't you tell me there was danger in men-folk? Why didn't you warn me?" ("Com volies que ho sabés? Era una criatura quan vaig deixar aquesta casa fa quatre mesos. Per què no em vas explicar que hi havia perill en els homes? Per què no m'ho vas advertir?"). 

Tess D'Urbervilles és filla d'una família pobra de poble del Regne Unit i els seus pares l'envien a buscar feina a casa d'un cosí adinerat amb l'esperança remota que s'hi casi i pugui ajudar la família. Però el cosí Alec s'enamora d'ella, la intenta seduir -sense èxit- i, finalment, només s'aprofita d'ella i de la seva innocència i aquí s'inicia la seva mala sort perquè torna a casa deshonrada i sense marit. Llavors decideix marxar a bucar una nova vida fora de l'àmbit familiar, on tothom la coneix i tothom sap què li ha passat. Treballant en una granja, un home molt diferent, Angel Clare, s'enamora d'ella. Tess ha d'escollir entre revelar el passat amb Alec o romandre silenciosa amb l'esperança d'un futur amorós i en pau amb l'Angel, de qui està intensament enamorada.

Thomas Hardy descriu amb extrema pietat i sensibilitat els pensaments, els sentiments i les confusions de Tess i la seva innocent decadència als ulls del món. De fet subtitula la novel·la "a pure woman" i no de forma irònica. Per contra, critica contínuament les convencions socials de l'època (victoriana), fins i tot hi ha fragments que van ser censurats. Però no és una crítica directa sinó que se sobreentén a causa del desenvolupament de la novel·la. Sobretot critica la injusta condició de la dona a l'època descrita.

Tess of D'urbervilles és una obra molt poètica -pel llenguatge, per la descripció dels ambients i per la distribució del temps (les emocions dels personatges s'associen a l'època de l'any en què es troben)-, intensa i tràgica. Hardy acostuma a escriure obres dures i tràgiques on el destí fatal persegueix els protagonistes i la crítica a la societat del moment hi té un paper primordial. Si no fos per aquestes convencions socials la tragèdia no es produiria i Tess, i altres personatges, podrien ser feliços. Aquest és el missatge que pretén transmetre l'autor.

La protagonista a l'inici de la novel·la és una noia innocent que intenta ajudar la seva família, però intentant fer-ho es posa en perill amb actituds irresponsables i de remarcada innocència en la seva relació amb Alec; però, més endavant, demostra valentia en marxar de casa per trencar amb el passat i buscar-se la vida. També intenta no esdevenir una víctima i per això la podem veure com una dona que procura mantenir-se ferma en algunes conviccions i en si mateixa malgrat l'error inicial que la persegueix en el temps. Tota aquesta lluita personal fa que el lector agafi simpatia per la protagonista i se situï al costat del narrador en la crítica, sobretot, a les injustícies a causa dels estaments socials, de la situació econòmica, del sexe...

L'obra em deixa amb ganes de llegir més llibres d'ell perquè m'ha agradat bastant. 

La definiria com una novel·la tràgica de crítica social amb trets poètics i simbòlics.

Va ser adaptada al cinema per Roman Polanski (Tess) el 1979 i també se'n va fer una mini-sèrie per a la BBC el 2008.

El temor d'un home savi

El temor d'un home savi de Patrick Rothfuss és la segona part de la seva trilogia, encara no acabada. Ens tornem a trobar en Kvothe a la taverna que regenta a punt per continuar explicant-nos la seva història. El primer dia de la narració va ser la primera novel·la El nom del vent. El segon dia és aquesta segona. Aquí continua el relat on el va deixar en la primera novel·la. El personatge continua creixent amb aspectes més sòrdids i d'altres més amables, però sobretot es fa estimar i ens fa patir. Kvothe continua a la universitat encara que la deixarà temporalment per endinsar-se a d'altres aventures. Tota la novel·la està escrita amb l'estil planer de l'anterior i amb abundància de boniques i suggerents imatges. 

He trobat dos fragments de la novel·la excessivament llargs (la Felurian i els Àdem) perquè trobo que la seva extensió no ha aportat gran cosa al conjunt de l'obra, però de la resta no en treuria res.

La tercera novel·la em planteja certs dubtes perquè no sé si l'autor serà capaç de continuar la història des d'on la deixada fins arribar al present des d'on Kvothe explica la seva vida anterior al cronista i al seu amic. Certament, no sé quan temps ha passat, però per poc que sigui això pot ocupar ben bé mitja novel·la més. Em continuo preguntant, per exemple, com és que un aventurer nat com en Kvothe es veu convertit en el trist taverner Kothe. I després encarà haurà d'acabar la història d'alguna manera, no? Amb mitja novel·la en tindrà prou per fer-ho? O ens deixarà amb les incògnites obertes?

Trobo que és una obra entretinguda i ben travada, com la primera novel·la, però no m'ha agradat tant. Com he dit, l'he trobat excessivament llarga en un parell de passatges.

El nom del vent de Patrick Rothfuss

Bé, havia de passar. Havia de tornar. No podia aguantar-se més una època tan llarga de desil·lusió, de llibres començats i acabats a la primera pàgina. De ganes de res. M'havien de tornar les ganes de llegir un llibre de més de 800 pàgines, de dormir poc a les nits per culpa d'una novel·la, de somiar històries paral·leles i desenvolupar-les al meu gust. Amb El tiempo entre costuras m'hi havia acostat molt: m'havia tret hores de son i l'havia llegit amb ganes. Però El nom del vent l'he devorat a partir del 4t capítol.

Sovint he dit que no m'agraden les novel·les fantàstiques però suposo que això no és ben bé així perquè aquesta ho és i m'ha agradat, molt. De fet, el que no m'agraden són les novel·les fantàstiques o de ciència-ficció o policíaques sense interès humà. M'explico: aquelles que només inventen un món paral·lel, amb noms nous i originals, o un crim a resoldre, però sense transmetre-hi emocions ni humanitat. Perquè m'agraden els drames, l'amor, les relacions humanes, les aventures i si a aquest món se li vol dir fulanito enlloc de Terra, cap problema; si a aquest món hi ha monstres, dracs i mags i fades enlloc d'assassins passionals humans o psicòpates, cap problema; però que tingui sentit, que hi hagi coherència i versemblança (parlo dels meus gustos, evidentment).

Anem al gra, inesperadament El nom del vent ha passat davant d'altres llibres a mig llegir i per començar. En vaig llegir la ressenya a cal Llibres i punt i em va picar la curiositat, però res més. Però fa poc el meu germà es va comprar aquest llibre i El temor d'un home savi i aquest ja me l'he acabat i ara començaré l'altre.

És una novel·la amb un heroi -un mag-, en Kvothe, fent d'hostaler. No és un heroi d'aquells que ho fan tot bé: és tossut, lluitador, innocent, venjatiu... humà. Bé, de fet al principi no relacionem l'heroi de les històries mig insinuades pels vilatans amb el gris hostaler. Però tot heroi surt d'alguna banda, totes les llegendes tenen una part de veritat i aquesta veritat és la que ens contarà en Kvothe quan un cronista el burxarà una mica. Des del principi, des de la infantesa, passant pels primers traumes, les primeres aventures i el primer amor. A poc a poc, tranquil·lament, com una història de vora el foc. Com si ens expliqués la història de Sant Jordi o dels comtes de Barcelona, com si en formessim part, com si fos part del nostre passat.

Els primers capítols costen d'entendre perquè l'autor ens transporta directament a la realitat llegendària, ens fa viure al món del protagonista sense explicar-nos-el. (després de llegir els dos primers capítols vaig trigar més de dues setmanes a tornar-lo a agafar) Però de seguida t'hi enganxes perquè la història té màgia. (a partir del 4t ja no he pogut parar) Et transporta a un ambient captivador, hipnòtic i realista, malgrat sigui una història fantàstica. T'enamores del protagonista i de les seves aventures: el comprens, el planys, l'estimes, li vols donar consells...

L'estil narratiu és senzill i bastant planer, fàcil de llegir, però no per això menys bell.

Com he dit és una novel·la fantàstica perquè s'inventa un món. En el fons em fa gràcia comprovar com tots els móns inventats no són més que una transposició de la realitat, perquè la imaginació també és realitat. Però té avantatges utilitzar aquest sistema: pots anomenar les coses com vulguis i reinventar-te el món. Ho faràs seguint els paràmetres d'allò que ja està pensat, inventat o imaginat però, què més vols? En el fons tot allò nou ha de sorgir d'alguna banda. El lector pot tenir la sensació que aquest món ja el coneix, que aquest nom és molt adient per al fenomen al qual fa referència, etc. i pensar que a ell també se li hauria acudit; però llavors haurà de reconèixer que no, perquè sinó ja ho hauria escrit i reconèixer, doncs, que encara que hi hagi paràmetres semblants a d'altres històries i a la realitat és un món nou i original.

M'ha semblat, doncs, una molt bona novel·la. Però no completa perquè ens deixa amb les ganes de la continuació i ja friso per llegir-ne la segona part.

El tiempo entre costuras de María Dueñas

El tiempo entre costuras és una novel·la interessant de les que et fan enganxar-te a la lectura i no voler deixar el llibre ni un segon. De les que et fan anar a dormir tard perquè vols continuar, vols saber què més li passa a la Sira, modista madrilenya traslladada a Tànger just abans de la guerra civil, abans d'anar a dormir. La història passa lleugera, la prosa t'atrapa, les pàgines se't fan curtes. Ha rebut bones crítiques, merescudes. Necessitava un llibre com aquest per tornar a tenir ganes de devorar històries: de sentir-me enamorada fins al moll de l'os, o bé perduda i amb el cor trencat, o bé morta de por abans d'embrancar-me en una perillosa aventura  que em pot canviar el destí per sempre... De sentir-me part de la història i vibrar amb ella.
Amb això no vull dir que sigui una obra mestra: probablement no ho és, però aconsegueix destacar amb fermesa per sobre de la majoria i això, amb la competència actual, és molt. En alguns moments s'alenteix massa i li falta ritme, però de seguida recupera l'interès. En d'altres sembla un pèl pressumptuosa, però és una petita impressió que no modifica l'interès general.
Així doncs, una bona novel·la plena d'aventures: les d'una modista a qui la vida converteix en modista-espia a la seva Madrid natal després de la guerra civil espanyola. Abans havia estat un temps en exili inesperat, primer a Tànger i després a Tetuan, per culpa, o gràcies, a un desgraciat amor que l'abandona a la seva sort i la deixa amb el cor trencat, sense un ral i amb un quants deutes. La vida, i el destí, l'ensenyen a desenvolupar-se per si sola en un país estranger i a poc a poc, amb empenta i una mica de sort, se'n va sortint de tot.
El que m'ha agradat més és el ritme: constant, en certs moments dolç i sempre en moviment.
El que m'ha agradat menys és el final, perquè l'he trobat una mica forçat i l'epíleg, excessivament llarg i amb molts fragments totalment prescindibles per a mi. Suposo que és perquè es dedica a fer un repàs de la història dels principals personatges i jo hauria preferit imaginar-me-les i acabar-les de la o les maneres que em semblés millor i el seu epíleg m'ha tallat aquesta llibertat.

Bon Sant Jordi!

Avui ha sigut un Sant Jordi típic: no festiu però com si ho fos. Els alumnes no estaven per classe i hem fet una activitat d'aquestes de Sant Jordi aprofitant que treballava la poesia. Per sort tinc uns quants lectors a classe i ens hem recomanat llibres mútuament. Predominaven títols juvenils moderns dels quals no en sabia res però també hi havia bastantes lectores de Federico Moccia, una lectora de Jules Verne i un parell de lectors voraços de novel·la policíaca.

A l'hora d'anar a passejar per la Rambla he pogut comprovar per enèssima vegada que no m'agraden les aglomeracions i que a mi el que m'agrada és tocar, remenar, mirar la portada, llegir les contraportades exteriors i interiors, deixar el llibre, recordar recomanacions, recordar autors, tornar a mirar... (cosa una mica impossible a les set de la tarda i amb quaranta persones al teu voltant mirant la mateixa pila de llibres).

Al final, entre una mica d'aquí i una mica d'allà compto que tinc feina lectora per dies (i mesos) perquè han caigut:
Crim de sang de Sebastià Alzamora
El tiempo entre costuras de María Dueñas
Tess of the D'Urbervilles de Thomas Hardy
El guardián entre el centeno de J.D Salinger

i de segona mà:
Els indiferents d'Alberto Moravia

Al meu germà li han regalat i, per tant, quasi que també compta com a propera lectura:

Quan érem feliços de Rafel Nadal

Per altra banda estic a mitja lectura de:
The sea de John Banville
i El cementiri de Praga d'Umberto Eco

A banda, m'he enamorat d'alguns llibres que ja no he donat l'abast de comprar però que passaran a prioritats a la llista de la biblioteca:
Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals
El jardí oblidat de Kate Morton (i els altres dos de la mateixa autora)
L'últim dia abans de demà d'Eduard Márquez (i d'altres del mateix autor)
Altres llibres de Thomas Hardy

Això és tot el que ha donat de si aquest Sant Jordi. Desitjo que vosaltres també hagueu passat molt bon dia i que us hagiu endut una bona tria de feina lectora cap a casa.

Lágrimas de desaliento.
Sé que debería dejarte libre
y dejar de lado el dolor,
pero aún te amo, te quiero.

Me fui, volví, hui
y continuabas allí
para perdonarme la huida
y reenamorarme aún más
creí volver a tenerte
pero sólo fue un espejismo
y dejé de cuidarte
y ahora, maldita,
no quieres irte.

Antes me abrazabas,
me besabas la boca
ahora sólo tu corazón de roca
encima mi piel ardiente,
como un amargo presente.

Me siento triste,
ya no me crees,
todas mis palabras son dudas
para tus oídos cerrados a mí.

Me duele el pensamiento; la boca; los labios;
me duelen; te añoran, me duelen.

La soledad de estar a tu lado,
de ver que ya no me deseas
que la distancia entre tú y yo
no hace más que crecer.
Intento que pare, volver a acercarme
pero no lo consigo y no sé qué hacer:
me desespero, me entristezco, lloro y maldigo
a mí, a ti, y a todo lo sucedido
porque me duele al corazón tu indiferencia
quizá más que tu dolor o tu ausencia.

Pero yo aún te quiero,
no me crees,
pero me tiemblan las piernas
y pierdo la voz cuando te veo
no me crees,
pero te deseo, deseo tu cuerpo de miel
y tus palabras de antes,
y me derrumba la ausencia de besos...

Tú me enamoraste
y ahora no sé cómo hablarte
para que vuelvas a amarme.
Ya ni recuerdo la última vez que dijiste: Te Quiero;
fue hace mucho, demasiado,
luego me lo demostraste...
ahora ya,
ni eso.

Bitterness

El pretèrit imperfecte s'embolica amb el present i es converteix en imperfet de subjuntiu i en futur incert. Truth is bitter and love can be changed for hate of suffering for this little thing is hearth and not finding peace of mind and rest when you are guilty of everything. Voldries ofegar la tristesa per la via ràpida i ho faries si estiguessis absolutament segura de generar pau. Què fer quan la teva simple presència mata neurones i amarga passions al teu estimat? Mentre et deleixes per aquells moments en què provares la dolçor dels seus llavis i aquells altres en què l'exaltació d'uns bells mots t'ensucraven i els núvols se t'emportaven, hauràs de posar en moviment l'amarga, i difícil, retirada, potser mentrestant llegirem el manual per aprendre a estimar sense fer mal i ho farem lectura obligatòria d'una vida i d'un demà.