A Song of Ice and Fire: A Storm of Swords

Ja m'he acabat el tercer volum de la saga A song of Ice and Fire. De moment els he anat llegint tots seguits perquè m'han atrapat i agradat molt. He de dir que aquest tercer volum és, per a mi, el millor dels tres perquè hi passen moltes coses i, ara sí, els personatges brillen amb llum pròpia. Evidentment aquest desenvolupament no es podria entendre sense els llibres anteriors que posaven els fonaments per aquesta esplendor. L'autor m'ha sorprès amb els seus girs, m'ha fet enfadar amb la mania que té de matar personatges i m'ha fet estimar personatges abans odiats (en Jaime Lannister, principalment). 

Els cinc reis del llibre anterior van desapareixent però apareixen nous pretendents, noves intrigues i nous personatges que ens descobreixen el passat i el present. Els personatges evolucionen versemblantment: maduren, s'expliquen, envelleixen. Tots el canvis esdevenen reals i possibles. Podríem dir que l'autor et sorprèn amb els girs, però aconsegueix que t'ho creguis perquè tal com ho explica i es posa dins la pell del personatge entens que no podia haver succeït d'una altra manera: que aquella és l'única vida possible, l'únic camí real, per a aquell personatge. I això és el millor de la novel·la. 

He de confessar que en molts moments m'he perdut amb els personatges: que no sé d'on han sortit alguns i he consultar algunes pàgines d'Internet per entendre si eren dels Stark o de Dorne o dels Lannister, o de l'altra punta del món. Arriba un moment que ja no sé qui és qui. Sort que l'autor s'ho curra i no deixa que et perdis... però nois... hi ha tanta gent!

Pel que fa a l'argument, estic contenta perquè per fi arriba l'hivern! Em pensava que era el conte de mai acabar, com una amenaça infantil només per crear por a l'infant, que mai arribaria, però en aquest volum s'albira, se'n veuen les amenaces, succeeix, i hi ha moviments. També hi ha més màgia que en els anteriors.

En definitiva, crec que és un llibre molt entretingut i interessant de llegir. I continuaré amb els següents, encara que potser m'ho prendré amb més calma perquè no crec que el pròxim em pugui atrapar tant com aquest. 

A Song of Ice and Fire: A Clash of Kings

Ahir a la nit vaig acabar el 2n volum de A song of Ice and Fire. A Clash of Kings continua la història allà on l'havia deixat Game of Thrones: cinc homes, cinc dinasties (Joffrey Baratheon, els Stark de Winterfell, Stannis Baratheon, Renly Baratheon, Els Greyjoy) que lluiten per ser reis del seu territori natural i de la resta del món conegut. El xoc de reis és inevitable: aliances, traïcions, assassinats, grans heroïcitats i decepcions, amors, desamors... veiem desfilar davant dels nostres ulls tota la naturalesa humana, totes les accions que ens identifiquen com a humans. 

La història es troba en una cruïlla perquè ara hi ha molts personatges de la família Stark teòricament morts però que han desaparegut per evitar mals majors. Aquest fet presumiblement farà que hi hagi diversos moviments que d'altra banda no haurien succeït i que faran que canviï el curs de la història.

Destacaré algunes coses del llibre:

•  Apareixen nous protagonistes i d'altres prenen un nou relleu; però en tots els casos les seves accions són coherents o justificades amb com ens els pinta.
• La història èpica no avança gaire en el temps, però, en canvi, l'interès per la història no decreix sinó que augmenta a mesura que descobrim nous detalls del passat i del present. 
• Veiem, per primer cop, alguns elements màgics que s'havien apuntat al primer llibre.

Per altra banda, continuem esperant la temuda vinguda de l'hivern que no s'acaba de decidir a arribar perquè el ritme del llibre és lent pel que fa al temps, però, com ja he dit abans, això no fa decaure l'interès.

En definitiva, m'ha agradat i continuo enganxada a la novel·la i, sobretot, als seus protagonistes que transmeten la història i els seus pensaments i sentiments de manera creïble. 

Crònica d'una diada

Per poc em quedo sense tiquet d'autobús perquè m'hi vaig apuntar l'últim dia i a última hora. Era la primera vegada a la vida que anava a Barna l'11 de setembre però aquest cop jo volia ser-hi. I no vaig ser l'única. A les 15 sortíem de Tarragona una bona colla d'autocars i era fantàstic anar trobant autocars que et passaven i t'acompanyaven a l'autopista. I en arribar a la Diagonal autocars i més autocars amb les estelades a la finestra, per si en quedava cap dubte. Es creen unes complicitats curioses: gent ensenyant els lemes de la samarreta o la pancarta que portaven i els de l'altre autocar aplaudint a falta de poder cridar "molt bé!" o qualsevol altra cosa. 

Arribar a Barcelona va ser emocionant: només veies gent amb estelades i senyeres anant cap a passeig de Gràcia. Gent i més gent i l'autocar que es dirigia a l'eixample però va haver de tornar a Diagonal perquè no podia aparcar de la munió d'autocars que ja havien arribat. Era emocionant de veure.

Més que una marxa va esdevenir una concentració perquè jo vaig estar-me més d'una hora i mitja (de 17:30 a 19:10) davant del llapis de Passeig de Gràcia amb una calor d'espant, però anar aguantant el tipo que som joves. Patia pels avis de bona voluntat que s'agafaven de bracet i anaven aguantat allí parats i pels nens que estiraven la samarreta dels pares reclamant atenció i al cap d'una hora ja estaven rebentats. D'altres més afortunats observaven el paisatge asseguts a les espatlles dels pares i ja era tota una altra cosa. Bé, només veies caps i més caps i estelades i més estelades. Mai n'havia vist tantes de juntes. El moment més interessant era quan passaven els helicòpters: tothom volia ser comptat i llavors era moment de cridar Independència! i d'aixecar estelades i de fer soroll.

Fins a les 20:00 no vaig poder arribar al teòric punt de sortida de la manifestació (Passeig de Gràcia- Gran Via) i a les 21:15 ja desfilava cap a Diagonal sense haver pogut arribar a Via Laietana (em vaig quedar a Pau Claris amb Carrer de Casp). Però ja vaig fer molt perquè a partir de les 18:30-19:00 les famílies amb infants petits ja anaven retirant i a prendre un cafè.

Ens havien donat una cartolina verda per votar sí a un seguit de preguntes, però no la vaig fer servir. No em va arribar les preguntes! (trobo que era d'esperar, no?)Va quedar claríssim que ens manifestàvem per la independència de Catalunya, quasi que no calia preguntar-ho!

Resumint, em va agradar:

* Que hi anés gent de totes les edats, encara que amb la calor que feia n'hi havia per agafar una lipotímia i per pensar-s'ho si eres una persona molt gran o bé si tenies una criatura petita.

* Que es cridessin consignes positives i a favor d'una cosa i no consignes negatives i en contra d'una altra. Potser seria hora de començar a construir el país que volem i no queixar-se tant del país veí. 

* L'ambient festiu: procurava col·locar-me al costat dels grallers dels diferents pobles de Catalunya que així l'estona i la calor es feia més soportable!

* Una de les consignes: No volem ser /una regió d'Espanya/ No volem ser/ un territori ocupat/ Volem, volem, volem, /volem la independència/ volem, volem, volem, /Països Catalans.

No em va agradar:

*Com va quedar el Passeig de Gràcia. Hauríem de ser més cívics i fer-nos càrrec de la nostra brossa si veiem que les papereres estan a vessar. No serveix de res llençar la brossa al terra del costat de la paperera. El carrer no és un abocador! Em va saber greu pels homes que després ho netejaven. (jo em vaig endur la meva pròpia brossa i no la vaig acumular al terra del Passeig, però vaig ser dels pocs que ho vam fer, em sembla)

* El ritme d'In-inde-independència... És tan monòton!

I ara... la pregunta del milió d'euros: I ara què?

• A ver, a ver. Tu que estuviste ayer allí en Barcelona que no me quedó muy claro. El autocar gratis, no?
• Gratis? No, home! Deu euros per cap! Que el conductor ha de cobrar el sou, sinó malament.
• I qué? Bocadillos pa toos?
• Sí! Clar! Cadascú el de casa seva.
• Porque a ver que yo me aclare. Yo en una Cataluña independiente, qué? A ver si me enviarían a Sevilla y tendría que presentar papeles como los moros. Que llevo más de cuarenta años aquí, eh. 
• No home, no! Tu ets català home.
• Que yo amo mi tierra, eh. Y si fuera ahora no me vendría que se vive muy bien allí ahora, eh. 
• Sí, sí. Una cosa no treu l'altra. 
• És que jo no ho veig gens clar això. Si ha de ser a millor, sí. Però no ho veig clar. A mi que m'expliquin a veure què hi hauria de millor i ja ho veuríem.    

 (conversa de tarda amb un matrimoni format per una catalana i un andalús)

Com tothom, coneixo gent que ha anat a la manifestació convençuda, gent que hi hauria volgut anar i no ha pogut, gent que tenia por d'anar-hi perquè ja se sap com acaben aquestes coses, gent que hi va anar al 77 i ja està content amb l'encaix català a Espanya, gent que no hi ha anat perquè no vol la independència, gent que no creu que moure fronteres sigui la solució als conflictes que tenim... gent de tots colors, però crec que la diferència és que tothom comença a pensar en com seria una Catalunya independent, o com a mínim, la idea els passa pel cap amb una mica més de realitat que anteriorment. Això em sembla positiu. Bona post-diada!

A song of ice and fire: Game of thrones

A song of Ice and Fire: Game of Thrones és la primera novel·la d'una extensa sèrie (en principi 7 obres) de George R.R. Martin. Primer de tot he de manifestar el meu atordiment davant la quantitat de tinta que aquest home ha escrit: si totes les novel·les han de ser igual de llargues que la primera tinc lectura per anys... Així doncs si algú té poques ganes d'enganxar-se a una saga de set obres mínim val més que no comenci. Jo, encara no sé si per desgràcia o no, ja no hi sóc a temps perquè ja m'hi he enganxat i ja he començat la segona entrega: A song of Ice and Fire: A Clash of Kings.

La primera novel·la va ser publicada l'any 1996. La història comença amb la mort de "The Hand of The King", Jon Arryn, i el viatge del rei Baratheon a"Winterfell" per convèncer el seu antic company de batalles i amic Eddard Stark per tal que sigui el nou "Hand of The King". Eddard es veurà obligat a acceptar el càrrec i viatjarà a la cort on es trobarà amb intrigues cortesanes i altres inconvenients no esperats que li impediran fer sentir la seva veu. Baratheon havia guanyat el tron en una guerra contra la dinastia de reis Targaryen, però la dinastia encara no està aniquil·lada i dos joves Targaryen exiliats resorgiran amb l'interès de retornar a la terra dels seus pares. Però això no és tot perquè diferents circumstàncies i desgràcies provocaran que l'Imperi dels set regnes tremoli i es desfaci i que sorgeixin diversos pretendents a ocupar el tron reial a cada un dels antics reialmes o zones autogovernades. Començarà així el Joc de Trons on cadascú presentarà les seves cartes, els seus aliats, les seves estratègies per aconseguir arribar a governar els set reialmes o, almenys, mantenir el domini a la seva zona.

Es tracta, doncs, d'una epopeia medievalitzant que explica el conflicte entre diferents pretendents al tron. Una epopeia fantàstica també perquè no només hi ha humans lluitant per fer-se un lloc en aquest nou món, sinó també criatures màgiques quasi oblidades "The Others" que es troben a l'altre costat del mur al nord de "Winterfell". Altres criatures màgiques també semblen destinades a reaparèixer en una terra on les estacions poden durar anys i un llarg estiu va seguit d'un llarg hivern. "And Winter is coming" ens avisa el motiu dels senyors del Nord. I amb l'hivern arriben els perills de les criatures màgiques i la sang de la guerra. 

Un obra coral que destaca per la descripció dels personatges. L'autor ens fa veure el món a través del punt de vista de diversos protagonistes de manera que al mateix temps també en coneixem la psicologia i el caràcter. Un mateix esdeveniment s'explica a través del punt de vista de diversos personatges. Aquest és un dels trets més destacat de l'obra: la creació de personatges eterns per la seva humanitat, crueltat, bondat... que ens arriben i es fan estimar o odiar. 

És sorprenent com l'autor no es perd entre tants individus (reis, senyors, servents) com surten perquè crec que si jo ho escrivís ja m'hi hauria perdut. 

No utilitza un llenguatge difícil de llegir o entendre però destaca perquè és explícitament violent, l'autor no ens estalvia la sang, sinó que s'hi recrea.

M'agrada que cada casa senyorial tingui el seu escut, el seu estandard i el seu motiu. També m'agraden alguns personatges com Arya o Eddard Stark perquè es fan estimar.  D'altres, com Cersei Lannister o Joffrey Baratheon, es fan odiar i els desitjaries la pitjor desgràcia del món.

D'aquest primer llibre ja n'han fet la sèrie i també l'he vista. De fet la vaig veure abans de llegir el llibre. He de dir que em va convèncer perquè està molt ben feta i després he comprovat que és bastant fidel a a la novel·la. 

Si a algú li interessa tenir els arbres geneològics o buscar informació sobre un personatge en concret ha de consultar aquesta pàgina: http://www.towerofthehand.com/. És la millor que he trobat sobre els llibres i la sèrie. 

Adivina quién llama a la puerta

Adivina quién llama a la puerta. La aventura de ser un niño acogido és un d'aquells llibres que et toquen la fibra sensible i t'emocionen de la primera a l'última plana. Es tracta de cinc històries reals que ens fan comprendre el sentit de les famílies d'acollida. Pretén sensibilitzar el lector sobre la realitat dels nens que es troben en centres residencials amb situacions de soledat i risc social i que esperen pacientment que la seva família es recuperi de la situació que pateix, que algú els vulgui acollir, o bé internar-se en el món dels adults després d'haver viscut una infància difícil. Les cinc històries estan explicades des de diferents punts de vista: els fills biològics d'uns pares acollidors, un infant que és acollit, uns pares que decideixen aventurar-se a acollir un infant, els educadors i els responsables de fer funcionar els centres... Tots els protagonistes tenen diferents veus i es fan sentir en aquest llibre. Tota aquesta varietat de veus aporta riquesa i fa del llibre un testimoni vàlid del que significa acollir un infant. Perquè transmeten que acollir un infant no és un camí de roses sinó que és un camí d'amor i compromís. 

La prosa és senzilla i adequada al que s'explica. Els capítols tranmeten tots el sentiments que envolten cada família i cada cas s'exposa amb clareda i senzillesa.  

Hi ha molts fragments que m'han emocionat i m'han agradat. Feu-ne un tastet:

«Las residencias no hacen a los niños malos ni buenos, simplemente, no los hacen. Son anulapersonalidades» (pàg. 29)

«No sé de que te sirve tener tantas madres si ninguna es de verdad» (pàg. 47)

«Les abrazo y se quedan aún rígidos como el palo de una escoba, les hago una caricia o les digo cosas bonitas, y miran para otro lado, descolocados. [...] Tienen una bola de fanstasma agarrada al pie que no son capaces o no quieren soltar porque es su pasado. A veces les pesa poco, pero otras demasiado.» (pàg. 50) 

«quizás no éramos como los demás niños, pero entonces, ¿porque nadie nos enseñaba cómo había que hacerlo para no fracasar?» (pàg. 85)

«has de saber que esto de venir a colaborar [...] es una cosa muy seria; los niños no entienden de días libres, de perezas o de planes alternativos. Si te comprometes a venir los martes, no puedes faltar, porque el niño te va a esperar cada martes, como nadie te ha esperado nunca, [...]. Si en esta fase decides seguida adelante, has de asumir ser "voluntario obligatorio", porque con la ilusión y el cariños de los niños no se juega.» (pàg. 89)

«Pensé que tenía que ser maravilloso tener una abuela y deseé tenerla. [...] para mi abuela era una palabra rara como papá o incluso mamá." (pàg. 120)

«Por eso son mentiras graves, porque rompen la confianza, que es el mayor tesoro que encierra la amistad, el tesoro que tiene la piel más resistente, pero que cuando se raja, no termina ya nunca de cicatrizar» (pàg. 125)

«El amor es la única fuerza que transforma» (pàg. 131)

«Yo me fui de mi país porque no me quedaba otra salida. No quiero ser del grupo que llaman ilegales, marginados [...] pero tampoco quiero ser del otro grup. -A qué te refieres? - A los que nos llaman así sin conocernos.- Y en su voz de niño asustado, aflora la amargura. » (pàg. 226)

«El día que ella se marchó de Kelaa Sragna, nos decía en su nota que se iba poerque mi padre le pagaba, y sin embargo..., fue capaz de dejarnos con él. El tono de su voz se había vuelto tan sombrío como el color de su piel. ¿Cómo he podido pensar todos estos años que le importaba algo?» (pàg. 256)

Quan érem feliços (Rafel Nadal)

Quan érem feliços de Rafel Nadal és un relat autobiogràfic d'una família nombrosa gironina vista des del punt de vista de Rafel, el sisè germà de la família. Rafel fa un retrat intimista de la seva infantesa i joventut als diferents indrets que constitueixen la seva memòria familiar: la casa de Girona, l'estiueig a la Fosca, el mas familiar, l'internat del Colell... Els capítols són breus i segueix un ordre relativament cronològic perquè sí que comença per la història dels avantpassats que van viure i patir la guerra, però després va fent salts temporals d'un record a un altre (encara que manté un cert ordre cronològic) segons el que cada situació li suggereix. El llenguatge és intimista i suggerent, crec que aconsegueix despullar els seus records de primera infància i joventut sense jutjar-los excessivament, per això, tot el relat té un caire infantil i sentimental, tot es veu des del punt de vista de la "ingenuïtat" d'un nen i això, que en principi és una qualitat, en alguns moments se m'ha fet pesat, tendenciós i avorrit. A banda també utilitza una fina ironia per comentar aspectes de la seva vida.

Destaquen alguns moments i personatges com la tendresa amb què descriu la seva àvia o el poètic esment a la mort del seu germà Toni. També la visió dels seus anys a l'internat del Colell on hi descriu moments de duresa amb un punt de vista tendre i emotiu. Tot això fa que el títol faci honor al relat perquè malgrat les dificultats l'autor transmet felicitat.

Però a mi, el relat no m'ha arribat com em pensava que m'arribaria. Està ben escrit, és ple de sensacions, però no m'ha arribat. En molts moments he hagut de fer un esforç per continuar llegint perquè no m'interessava el que explicava. Potser perquè no puc identificar-me amb l'indret descrit, o amb l'època, no ho sé. Reconec les seves qualitats, sobretot, com he dit, amb el llenguatge i la prosa suau i amb l'absència de judicis atemporals, però a mi no m'ha emocionat. Segurament no era el meu moment de llegir-lo.

Tess of the D'Urbervilles de Thomas Hardy

«How could I be expected to know? I was a child when I left this house four months ago. Why didn't you tell me there was danger in men-folk? Why didn't you warn me?" ("Com volies que ho sabés? Era una criatura quan vaig deixar aquesta casa fa quatre mesos. Per què no em vas explicar que hi havia perill en els homes? Per què no m'ho vas advertir?"). 

Tess D'Urbervilles és filla d'una família pobra de poble del Regne Unit i els seus pares l'envien a buscar feina a casa d'un cosí adinerat amb l'esperança remota que s'hi casi i pugui ajudar la família. Però el cosí Alec s'enamora d'ella, la intenta seduir -sense èxit- i, finalment, només s'aprofita d'ella i de la seva innocència i aquí s'inicia la seva mala sort perquè torna a casa deshonrada i sense marit. Llavors decideix marxar a bucar una nova vida fora de l'àmbit familiar, on tothom la coneix i tothom sap què li ha passat. Treballant en una granja, un home molt diferent, Angel Clare, s'enamora d'ella. Tess ha d'escollir entre revelar el passat amb Alec o romandre silenciosa amb l'esperança d'un futur amorós i en pau amb l'Angel, de qui està intensament enamorada.

Thomas Hardy descriu amb extrema pietat i sensibilitat els pensaments, els sentiments i les confusions de Tess i la seva innocent decadència als ulls del món. De fet subtitula la novel·la "a pure woman" i no de forma irònica. Per contra, critica contínuament les convencions socials de l'època (victoriana), fins i tot hi ha fragments que van ser censurats. Però no és una crítica directa sinó que se sobreentén a causa del desenvolupament de la novel·la. Sobretot critica la injusta condició de la dona a l'època descrita.

Tess of D'urbervilles és una obra molt poètica -pel llenguatge, per la descripció dels ambients i per la distribució del temps (les emocions dels personatges s'associen a l'època de l'any en què es troben)-, intensa i tràgica. Hardy acostuma a escriure obres dures i tràgiques on el destí fatal persegueix els protagonistes i la crítica a la societat del moment hi té un paper primordial. Si no fos per aquestes convencions socials la tragèdia no es produiria i Tess, i altres personatges, podrien ser feliços. Aquest és el missatge que pretén transmetre l'autor.

La protagonista a l'inici de la novel·la és una noia innocent que intenta ajudar la seva família, però intentant fer-ho es posa en perill amb actituds irresponsables i de remarcada innocència en la seva relació amb Alec; però, més endavant, demostra valentia en marxar de casa per trencar amb el passat i buscar-se la vida. També intenta no esdevenir una víctima i per això la podem veure com una dona que procura mantenir-se ferma en algunes conviccions i en si mateixa malgrat l'error inicial que la persegueix en el temps. Tota aquesta lluita personal fa que el lector agafi simpatia per la protagonista i se situï al costat del narrador en la crítica, sobretot, a les injustícies a causa dels estaments socials, de la situació econòmica, del sexe...

L'obra em deixa amb ganes de llegir més llibres d'ell perquè m'ha agradat bastant. 

La definiria com una novel·la tràgica de crítica social amb trets poètics i simbòlics.

Va ser adaptada al cinema per Roman Polanski (Tess) el 1979 i també se'n va fer una mini-sèrie per a la BBC el 2008.

El temor d'un home savi

El temor d'un home savi de Patrick Rothfuss és la segona part de la seva trilogia, encara no acabada. Ens tornem a trobar en Kvothe a la taverna que regenta a punt per continuar explicant-nos la seva història. El primer dia de la narració va ser la primera novel·la El nom del vent. El segon dia és aquesta segona. Aquí continua el relat on el va deixar en la primera novel·la. El personatge continua creixent amb aspectes més sòrdids i d'altres més amables, però sobretot es fa estimar i ens fa patir. Kvothe continua a la universitat encara que la deixarà temporalment per endinsar-se a d'altres aventures. Tota la novel·la està escrita amb l'estil planer de l'anterior i amb abundància de boniques i suggerents imatges. 

He trobat dos fragments de la novel·la excessivament llargs (la Felurian i els Àdem) perquè trobo que la seva extensió no ha aportat gran cosa al conjunt de l'obra, però de la resta no en treuria res.

La tercera novel·la em planteja certs dubtes perquè no sé si l'autor serà capaç de continuar la història des d'on la deixada fins arribar al present des d'on Kvothe explica la seva vida anterior al cronista i al seu amic. Certament, no sé quan temps ha passat, però per poc que sigui això pot ocupar ben bé mitja novel·la més. Em continuo preguntant, per exemple, com és que un aventurer nat com en Kvothe es veu convertit en el trist taverner Kothe. I després encarà haurà d'acabar la història d'alguna manera, no? Amb mitja novel·la en tindrà prou per fer-ho? O ens deixarà amb les incògnites obertes?

Trobo que és una obra entretinguda i ben travada, com la primera novel·la, però no m'ha agradat tant. Com he dit, l'he trobat excessivament llarga en un parell de passatges.

El nom del vent de Patrick Rothfuss

Bé, havia de passar. Havia de tornar. No podia aguantar-se més una època tan llarga de desil·lusió, de llibres començats i acabats a la primera pàgina. De ganes de res. M'havien de tornar les ganes de llegir un llibre de més de 800 pàgines, de dormir poc a les nits per culpa d'una novel·la, de somiar històries paral·leles i desenvolupar-les al meu gust. Amb El tiempo entre costuras m'hi havia acostat molt: m'havia tret hores de son i l'havia llegit amb ganes. Però El nom del vent l'he devorat a partir del 4t capítol.

Sovint he dit que no m'agraden les novel·les fantàstiques però suposo que això no és ben bé així perquè aquesta ho és i m'ha agradat, molt. De fet, el que no m'agraden són les novel·les fantàstiques o de ciència-ficció o policíaques sense interès humà. M'explico: aquelles que només inventen un món paral·lel, amb noms nous i originals, o un crim a resoldre, però sense transmetre-hi emocions ni humanitat. Perquè m'agraden els drames, l'amor, les relacions humanes, les aventures i si a aquest món se li vol dir fulanito enlloc de Terra, cap problema; si a aquest món hi ha monstres, dracs i mags i fades enlloc d'assassins passionals humans o psicòpates, cap problema; però que tingui sentit, que hi hagi coherència i versemblança (parlo dels meus gustos, evidentment).

Anem al gra, inesperadament El nom del vent ha passat davant d'altres llibres a mig llegir i per començar. En vaig llegir la ressenya a cal Llibres i punt i em va picar la curiositat, però res més. Però fa poc el meu germà es va comprar aquest llibre i El temor d'un home savi i aquest ja me l'he acabat i ara començaré l'altre.

És una novel·la amb un heroi -un mag-, en Kvothe, fent d'hostaler. No és un heroi d'aquells que ho fan tot bé: és tossut, lluitador, innocent, venjatiu... humà. Bé, de fet al principi no relacionem l'heroi de les històries mig insinuades pels vilatans amb el gris hostaler. Però tot heroi surt d'alguna banda, totes les llegendes tenen una part de veritat i aquesta veritat és la que ens contarà en Kvothe quan un cronista el burxarà una mica. Des del principi, des de la infantesa, passant pels primers traumes, les primeres aventures i el primer amor. A poc a poc, tranquil·lament, com una història de vora el foc. Com si ens expliqués la història de Sant Jordi o dels comtes de Barcelona, com si en formessim part, com si fos part del nostre passat.

Els primers capítols costen d'entendre perquè l'autor ens transporta directament a la realitat llegendària, ens fa viure al món del protagonista sense explicar-nos-el. (després de llegir els dos primers capítols vaig trigar més de dues setmanes a tornar-lo a agafar) Però de seguida t'hi enganxes perquè la història té màgia. (a partir del 4t ja no he pogut parar) Et transporta a un ambient captivador, hipnòtic i realista, malgrat sigui una història fantàstica. T'enamores del protagonista i de les seves aventures: el comprens, el planys, l'estimes, li vols donar consells...

L'estil narratiu és senzill i bastant planer, fàcil de llegir, però no per això menys bell.

Com he dit és una novel·la fantàstica perquè s'inventa un món. En el fons em fa gràcia comprovar com tots els móns inventats no són més que una transposició de la realitat, perquè la imaginació també és realitat. Però té avantatges utilitzar aquest sistema: pots anomenar les coses com vulguis i reinventar-te el món. Ho faràs seguint els paràmetres d'allò que ja està pensat, inventat o imaginat però, què més vols? En el fons tot allò nou ha de sorgir d'alguna banda. El lector pot tenir la sensació que aquest món ja el coneix, que aquest nom és molt adient per al fenomen al qual fa referència, etc. i pensar que a ell també se li hauria acudit; però llavors haurà de reconèixer que no, perquè sinó ja ho hauria escrit i reconèixer, doncs, que encara que hi hagi paràmetres semblants a d'altres històries i a la realitat és un món nou i original.

M'ha semblat, doncs, una molt bona novel·la. Però no completa perquè ens deixa amb les ganes de la continuació i ja friso per llegir-ne la segona part.

El tiempo entre costuras de María Dueñas

El tiempo entre costuras és una novel·la interessant de les que et fan enganxar-te a la lectura i no voler deixar el llibre ni un segon. De les que et fan anar a dormir tard perquè vols continuar, vols saber què més li passa a la Sira, modista madrilenya traslladada a Tànger just abans de la guerra civil, abans d'anar a dormir. La història passa lleugera, la prosa t'atrapa, les pàgines se't fan curtes. Ha rebut bones crítiques, merescudes. Necessitava un llibre com aquest per tornar a tenir ganes de devorar històries: de sentir-me enamorada fins al moll de l'os, o bé perduda i amb el cor trencat, o bé morta de por abans d'embrancar-me en una perillosa aventura  que em pot canviar el destí per sempre... De sentir-me part de la història i vibrar amb ella.
Amb això no vull dir que sigui una obra mestra: probablement no ho és, però aconsegueix destacar amb fermesa per sobre de la majoria i això, amb la competència actual, és molt. En alguns moments s'alenteix massa i li falta ritme, però de seguida recupera l'interès. En d'altres sembla un pèl pressumptuosa, però és una petita impressió que no modifica l'interès general.
Així doncs, una bona novel·la plena d'aventures: les d'una modista a qui la vida converteix en modista-espia a la seva Madrid natal després de la guerra civil espanyola. Abans havia estat un temps en exili inesperat, primer a Tànger i després a Tetuan, per culpa, o gràcies, a un desgraciat amor que l'abandona a la seva sort i la deixa amb el cor trencat, sense un ral i amb un quants deutes. La vida, i el destí, l'ensenyen a desenvolupar-se per si sola en un país estranger i a poc a poc, amb empenta i una mica de sort, se'n va sortint de tot.
El que m'ha agradat més és el ritme: constant, en certs moments dolç i sempre en moviment.
El que m'ha agradat menys és el final, perquè l'he trobat una mica forçat i l'epíleg, excessivament llarg i amb molts fragments totalment prescindibles per a mi. Suposo que és perquè es dedica a fer un repàs de la història dels principals personatges i jo hauria preferit imaginar-me-les i acabar-les de la o les maneres que em semblés millor i el seu epíleg m'ha tallat aquesta llibertat.

Bon Sant Jordi!

Avui ha sigut un Sant Jordi típic: no festiu però com si ho fos. Els alumnes no estaven per classe i hem fet una activitat d'aquestes de Sant Jordi aprofitant que treballava la poesia. Per sort tinc uns quants lectors a classe i ens hem recomanat llibres mútuament. Predominaven títols juvenils moderns dels quals no en sabia res però també hi havia bastantes lectores de Federico Moccia, una lectora de Jules Verne i un parell de lectors voraços de novel·la policíaca.

A l'hora d'anar a passejar per la Rambla he pogut comprovar per enèssima vegada que no m'agraden les aglomeracions i que a mi el que m'agrada és tocar, remenar, mirar la portada, llegir les contraportades exteriors i interiors, deixar el llibre, recordar recomanacions, recordar autors, tornar a mirar... (cosa una mica impossible a les set de la tarda i amb quaranta persones al teu voltant mirant la mateixa pila de llibres).

Al final, entre una mica d'aquí i una mica d'allà compto que tinc feina lectora per dies (i mesos) perquè han caigut:
Crim de sang de Sebastià Alzamora
El tiempo entre costuras de María Dueñas
Tess of the D'Urbervilles de Thomas Hardy
El guardián entre el centeno de J.D Salinger

i de segona mà:
Els indiferents d'Alberto Moravia

Al meu germà li han regalat i, per tant, quasi que també compta com a propera lectura:

Quan érem feliços de Rafel Nadal

Per altra banda estic a mitja lectura de:
The sea de John Banville
i El cementiri de Praga d'Umberto Eco

A banda, m'he enamorat d'alguns llibres que ja no he donat l'abast de comprar però que passaran a prioritats a la llista de la biblioteca:
Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals
El jardí oblidat de Kate Morton (i els altres dos de la mateixa autora)
L'últim dia abans de demà d'Eduard Márquez (i d'altres del mateix autor)
Altres llibres de Thomas Hardy

Això és tot el que ha donat de si aquest Sant Jordi. Desitjo que vosaltres també hagueu passat molt bon dia i que us hagiu endut una bona tria de feina lectora cap a casa.

Lágrimas de desaliento.
Sé que debería dejarte libre
y dejar de lado el dolor,
pero aún te amo, te quiero.

Me fui, volví, hui
y continuabas allí
para perdonarme la huida
y reenamorarme aún más
creí volver a tenerte
pero sólo fue un espejismo
y dejé de cuidarte
y ahora, maldita,
no quieres irte.

Antes me abrazabas,
me besabas la boca
ahora sólo tu corazón de roca
encima mi piel ardiente,
como un amargo presente.

Me siento triste,
ya no me crees,
todas mis palabras son dudas
para tus oídos cerrados a mí.

Me duele el pensamiento; la boca; los labios;
me duelen; te añoran, me duelen.

La soledad de estar a tu lado,
de ver que ya no me deseas
que la distancia entre tú y yo
no hace más que crecer.
Intento que pare, volver a acercarme
pero no lo consigo y no sé qué hacer:
me desespero, me entristezco, lloro y maldigo
a mí, a ti, y a todo lo sucedido
porque me duele al corazón tu indiferencia
quizá más que tu dolor o tu ausencia.

Pero yo aún te quiero,
no me crees,
pero me tiemblan las piernas
y pierdo la voz cuando te veo
no me crees,
pero te deseo, deseo tu cuerpo de miel
y tus palabras de antes,
y me derrumba la ausencia de besos...

Tú me enamoraste
y ahora no sé cómo hablarte
para que vuelvas a amarme.
Ya ni recuerdo la última vez que dijiste: Te Quiero;
fue hace mucho, demasiado,
luego me lo demostraste...
ahora ya,
ni eso.

Bitterness

El pretèrit imperfecte s'embolica amb el present i es converteix en imperfet de subjuntiu i en futur incert. Truth is bitter and love can be changed for hate of suffering for this little thing is hearth and not finding peace of mind and rest when you are guilty of everything. Voldries ofegar la tristesa per la via ràpida i ho faries si estiguessis absolutament segura de generar pau. Què fer quan la teva simple presència mata neurones i amarga passions al teu estimat? Mentre et deleixes per aquells moments en què provares la dolçor dels seus llavis i aquells altres en què l'exaltació d'uns bells mots t'ensucraven i els núvols se t'emportaven, hauràs de posar en moviment l'amarga, i difícil, retirada, potser mentrestant llegirem el manual per aprendre a estimar sense fer mal i ho farem lectura obligatòria d'una vida i d'un demà.

El peó

Aquella por que no s'acaba ni amb el llum encès; cau la pedra punxeguda com un punyal sobre la mà estesa i la sang, calenta i vermella, regalima sobre la catifa de flors. S'embruta, aquelles marques vermelles tan difícils de treure són taques de cafè sobre la camisa del diumenge, són dies sense dormir i son passatgera sobre la consciència de la retaguarda. T'han sacsejat cap aquí i cap allà, com un peó indecís damunt d'un tauler d'escacs, i continues sense poder avançar.