divendres, 27 de febrer del 2009

A vegades penso

A vegades penso.
A vegades penso que prefereixo no pensar
i deixar que els sentiments flueixin,
vagin i vinguin,
o se'n vagin,
sense dolors ni rencors
però llavors què en seria
d'aquell record?
Marxaria? O romandria
buit, incolor,

i aquell silenci...

A vegades penso.

dimecres, 25 de febrer del 2009

Els corbs han tornat

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Volves de neu cauen sobre un poble trist. No es veu ni una ànima. El xiuxiueig del vent entra per portes i porticons oberts de bat a bat i s’endú les restes de cases abandonades. El silenci de la natura domina totes les teulades. L’hivern s’ha endut les fulles dels pocs arbres que han aguantat estoicament la seva embranzida. Altres s’han pansit inevitablement perquè ja no tenen ningú que reposi als seus peus i cap nen hi juga saltant de branca en branca. Els únics que salten de branca en branca són uns ocellets negres com la nit que omplen la copa dels desfullats. La remor del vent escampa un fragment de conversa:


-Bon dia! Fa fred avui no?

-Sí! Molt n’hi fa...

-D’on véns? Has menjat bé?

-Sí, prou bé!

-On has estat?

-Aquí a propet. Es veus que uns ocells estranys i enormes han deixat anar enormes defecacions i hi ha moltes restes humanes. I m’he posat les botes.

-Sí que s’ofeguen amb poca cosa aquests humans!

-No, no! Ho hauries de veure... has de vigilar quan passeges que no s’estampin contra teu perquè sinó ja has begut oli. I per molt que batis les ales t’arrossegarà i t’esclafarà contra el terra. I el soroll que fan és horrorós. Però mira... tenim menjar per a dies.

-De tot se’n pot treure alguna cosa bona...

-Sí, sí.

-I tu, d’on vens?

-Jo? D’aquí, del poble del costat. No he tingut tanta sort com tu.

-No? I això?

-Saps aquella dona vella que sempre em dóna menjar i em diu que hi vagi anant que sempre me’n donarà?

- Sí, la teva amiga de sempre. Què passa?

- Avui no ha sortit a la finestra. L’he estat esperant però no ha aparegut. M’he colat dins la casa i la posaven en una caixa. I els altres que hi havia per allí m’han fet fora a empentes! I cridaven: –Fora! Fora! Aquest poble no serà mai vostre! Fora! Fora!-. Però ella m’havia dit que mai em faltaria menjar... i que quan es morís volia ser útil per a mi i no podrir-se dins d’una caixa. Que preferia quedar-se amb mi, que era amic seu, que no amb uns cucs fastigosos...

- Vaja... Quina llàstima. Però no et preocupis. Demà vine amb mi i podràs rossegar tot l’estona que et vingui de gust.

- Tant?

- Sí noi. Ja t’he dit que aquells rars ocells són el que no hi ha. S’haurà d’aprofitar el que es pugui!

dijous, 19 de febrer del 2009

Sólo quería probarte

Solo quería probarte
Y me enamoré de tu dulzura.
Me acaramelaste.
Pero resultaste un fracaso
Para mi alma -Entera y solita
Bajo el sol de la noche-
Anhelante de dulce armonía
Esperando de la luna llena el calor

El día de mi primer viaje
Al fondo de tu ternura
Fue solo un soplo de ardiente brisa
Y nunca supe como terminar
Lo que no supiste empezar

Y me fui acostumbrando
Al silencio de tus pasos,
Y a la mirada sombría
Cuando nos encontrábamos,
Y bajabas la vista.
Por no encararte
Con nada que te pidiera
Mi mirada perdida,
En sueños humedecidos
Por la brisa marina.

diumenge, 8 de febrer del 2009

La nit cobreix la ciutat. Des de la finestra mira les poques estrelles que s’entreveuen entre els núvols i les llums de la metròpoli i somia que un dia podrà passejar per aquests carrers que ja s’ha cansat d'observar des de tant amunt. Vol tornar a trepitjar el terra i deixar-se empassar per l’anonimat de la ciutat. Sense que ningú la conegui: la llibertat d’aturar-se davant de cada aparador que la reclami per poder admirar la bellesa d’un petit paisatge quotidià o la senzillesa d’un altre. Els peus la condueixen a un carreró desconegut. Creu que algú la segueix, és un carreró fosc, sense sortida. No hi ha ningú. Només ella i l’ombra que veu darrere seu. Accelera el pas. Palpitant, els somriures se li enfosqueixen a ritme desorbitant i els somnis es converteixen en pors. Comença a córrer però l’ombra segueix el seu pas. I la por l’angoixa i l’ofega. No s’adona que hi ha portes obertes, que molts veïns li ofereixen la mà perquè es refugiï a casa seva. No veu homes, ni dones. Només mans que la volen tocar, que se la volen endur on els somnis es converteixen en malsons. I continua corrent. Ja quasi ha sortit del carreró, la llum d’un carrer més ample l’encega però l’esforç li passa factura i cau, angoixada, esgotada. El cor encara palpitant. Tanca els ulls per no veure la realitat de cara i crida, xiscla i gemega. Mou els braços. Es giravolta. Li costa respirar. Mou els braços, es giravolta. Algú la subjecta i li parla a cau d’orella. Li bufa a l’orella: «Tranquil·la. Tot està bé. Tranquil·la. Només era un malson». Abraçada per la suavitat dels mots, es calma. Se li apaga l’angoixa i li creix la set. Algú li aboca aigua als llavis: apaivagant la set al ritme del cor. Obre els ulls. Estirada en un llit d’hospital una dits li acaricien la cara. I respira la frescor dels geranis. I la suavitat dels llençols. I olora el silenci de la ciutat esmorteïda pels vidres aïllants. I sent la gelor dels dits de l’infermer cloent-li les pors de la mirada.