Preguntes sense resposta

Per què les nenes -i no tan nenes- s'enamoren dels xulos bala perduda quan els que realment valen la pena són els seus amics?

Per què la gent que sempre arriba tard als llocs, si és que hi arriben, són els primers en marxar quan esperen els altres?

Per què quan deixes de fer exercici t'engreixes i quan comences a fer exercici no t'aprimes?

I per què els homes no escolten?

Bleak House

Els amants de Dickens hi trobaran la millor ironia i mordacitat de l'autor, acompanyada d'una bona intriga policial, per descriure les injustícies de l'eternització de la justícia anglesa del segle XIX.
Els detractors de Dickens hi veuran una obra amb massa trets similars a d'altres seves: orfes, tragèdia i final feliç. Tot és cert perquè Dickens no sorprèn ningú amb els seus finals ni amb els protagonistes de la seva obra però la seva bona ploma ens amenitza amb, potser, la millor mostra de la fina ironia anglesa i ens acompanya amb sarcasmes que ens fan desitjar no veure'ns mai immersos en procesos legals com el de Jarndyce and Jarndyce, el procés hereditari etern que influeix en la vida dels tres orfes protagonistes perquè tots els seus avantpassats que s'han immers en la confiança d'obtenir l'herència n'han resultat malparats: suïcidis, bogeries i desencants; han deixat de viure el present per viure en l'esperança d'un futur incert i n'han sortit perdent. Els tres orfes (Ada Clare, Richard Carston i Emma Summerson) són acollits per l'oncle John Jarndyce, un bon home ric que no s'ha deixat arrossegar pel procés, que intenta fer-se càrrec dels seus parents amb la millor de les intencions. Dickens ens descriu la vida dels suburbis del Londres de la seva època, l'eternització i les injustícies de la justícia i com tothom es vol aprofitar de tothom amb un patetisme i un realisme tràgic que sempre ens glaça el somriure irònic a la cara.

La traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62 és bona: un llenguatge ric i una sintaxi molt ben treballada. També disposem de la novel·la traduïda per entregues a Vilaweb (aquí). El títol Casa inhòspita que escull el traductor de Vilaweb és la traducció literal de Bleak House i el trobo més suggerent i apropiat a la novel·la encara que potser queda una mica forçat i per això Xavier Pàmies ha preferit titular-la El Casalot.

A mitja nit, una dosi de poemes

M'encens l'ànima amb un sol cop de veu

M’encens l’ànima amb un sol cop de veu

I amb un somriure ja no puc fer més

Que caure als teus peus

I ho saps i jugues amb mi

com una nina em sento a prop teu

regalimant esperances buides

que es converteixen en ardents

pensaments quan m’abraces

sota els pins joves i innocents

que miren els nostres jocs mig rient

amagats darrere les fulles.

I espero cada nit que vinguis

Per provar-me, per tocar-me

per sentir com besen els teus llavis

i estremir-me sota els teus dits,

experts amics de matinada,

i sentir la sobirana amiga

trepidar dins meu, amb mi.

Ens abraçàrem i sentírem

la vida córrer entre els braços

en trobades de mitja nit.

Per molt que t'hi esforcis...

Per molt que t'hi esforcis

no serem mai un
deixa que pensi

que el mar és verd
que el cel és només

una mica més amunt
que encara hi puc arribar
si estiro fort la mà
que tot el que tenim és cert
i ser jo no em clourà el teu cor.

No em barris la porta al món
ni m'aturis al teu pas
deixa'm córrer com un infant
darrere la pilota gran
i si t'esperes a prop meu
tornaré amb un radiant somriure
que abocaré dins teu
i somiarem plegats.

Deixa’m viure la tempesta

Sense arnés ni cap pomada

I quan sigui massa lluny

I giri el cap buscant el sol

fes-me senyals de fum

i et buscaré la riallada,

per la pluja amarga servirà

i m’apagarà la foguerada.

I no passarem cap altra tardor

sense els raigs del nostre sol.

Boja per endinsar-me dins teu

Boja per endinsar-me dins teu

—i no morir en l'intent—

et convido a un cubata calent

mentre la música acompanya

I la lluna ens troba acaronant

la pissarra de l'ànima distreta

en records obscurs i llunyans

esperant un somriure amatent

que et permeti buidar de paraules

ocultes el teu petit pensament.

Però jo només vull

que m'omplis de petons

glamorousos i ardents

que em despullis amb la mirada

com aquella primera vegada

quan el sol ens abandonava

al dolç capaltard d’una calorada.

Però m'omples de paraules buides

només pel capritxós desig

de passar un dia calent.

Paraguay: Turisme

Paraguay no està explotat turísticament però això no vol dir que no tingui indrets meravellosos. Us en vull fer un tast.

Les catarates d'Iguaçú degut a trifulgues polítiques de diversa índole pertanyen a Brasil i Argentina. La meva estada a Paraguay m'ha portat a simpatitzar amb la seva gent i no em puc estar d'esmentar que bona part del territori de les catarates i bona part de les províncies properes a Paraguay d'Argentina i Brasil van formar part de Paraguay en el passat (els nadius ho anomenen el Gran Paraguay) però en la Guerra de la Triple Aliança van perdre bona part del territori a més de més de la meitat de la població. Bé, deixant de banda la història, el turisme ens porta inevitablement a les catarates:

Primer salt d'aigua que vam veure

I ens quedem sense paraules

Així doncs, les catarates pertanyen a Brasil i Argentina però Paraguay hi aporta l'aigua perquè els dos rius més importants: el Parana i el Paraguay recorren tota la seva geografia. I a Paraguay, amb un acord binacional amb Brasil, s'hi crea la presa d'Itaipú («pedra que canta» en guaraní), la presa més gran del món. Per culpa de la grip nova no la vam poder visitar però si que vam poder passejar pel parc on hi ha el Salt Monday, un dels pocs salts d'aigua de Paraguay que es van salvar de la presa.

Continuarà...

P.D: He canviat l'estil de la plantilla del blog. M'agradava el fosc de fons però, els meus ulls es deuen fer vells, cada cop em resultava més difícil llegir-me.

Sobre la pobresa

És estrany com un mateix comportament humà es pot entendre de maneres diferents segons com es miri. És estrany com una mateixa situació pot ser anormal en un país o en un barri i completament habitual en un altre. Quan vaig arribar a Paraguay i vaig passejar pel barri on ens trobàvem vaig tenir la sensació de ser al Tercer Món, no al “pitjor” país del Tercer Món però si allà. No hi ha guerra, no hi ha violència extrema pels carrers però la sensació hi era. I em preguntava què és el que em donava aquesta sensació. No eren les desgràcies particulars de la gent del barri perquè a tot arreu succeeixen. Tampoc que hi hagués nens que no estaven prou alimentats, també n’hi ha aquí. O que hi hagi molts nens vivint amb les àvies o els tiets per la desatenció de pares i mares (gent que no hauria de tenir fills per desgràcia se’n veu a tot arreu). Era l’estat dels carrers, era l’estat de les cases, era la ciutat en si, bruta i poc arreglada, era trobar nens venent pel carrer o remenant la brossa, era pujar a l’autobús mig desbaratat, l’únic mitjà de transport públic, era xafar aigües fecals dia si dia també...

També em sorprenia l’abast de la globalització i el consumisme, i encara em soprèn. Quin servei pot fer una televisió per cable a una família que amb prou feines té menjar?

Altres dilemes que tenia eren per exemple si la imatge de tota una tribu indígena a la plaça pública de la capital d’una país protestant pels seus drets pot ser considerada una imatge de pobresa. És a dir, aquella tribu és pobra? Si els veiés viure al seu hàbitat natural caçant i vivint de la naturalesa encara els consideraria pobres? Que un nen vagi descalç és signe de pobresa? O més aviat ho és que vagi amb una xancla mig trencada?

Ens vam hostatjar a casa d’unes monges que viuen sense luxes i amb molta humilitat, són pobres elles? O no ho són per què han triat viure així? Però llavors la gent que viu al costat d’una llacuna i es dedica a reciclar brossa, ho han triat? Potser sí, perquè no els quedava cap altra solució o és l’únic que han après a fer, però ben segur que no han triat que els seus fills morin de malalties parasitàries...

Sigui com sigui, sembla clar que la pobresa (com la riquesa) s’estableix per comparació... I així els “pobres” mai milloraran perquè sempre hi haurà algú més ric que ells i així en un cercle sense fi. Potser la solució seria deixar de comparar-se... seria possible? No ho crec.

Però, així i tot, s’ha d’intentar millorar la situació de la gent. S’ha d’intentar viure cada dia millor. I això és el més important. No deixar d’intentar-ho, no deixar de tirar endavant, tenir projectes. La gent amb visió de futur, la gent que es dóna als altres sense esperar res a canvi i pensa sempre en fer prosperar, no per enriquir-se, sinó per millorar la condició de vida és fent escassa i molt valuosa. Sempre es carreguen les responsabilitats de quasi tot però sense ells les coses no canviarien: aquesta hauria de ser la funció de l’Estat, l’Estat en abstracte —és a dir, el poble en general. L’estat hauria de ser la institució amb visió de futur per excel·lència, la institució que només pensa en fer prosperar els seus membres, en fer un país millor. Però mentre l’Estat estigui en mans de corruptes que només veuen la seva butxaca ningú avança perquè no s’arreglen els carrers, no es fan inversions en Educació, no es plantegen projectes de futur i el mateix Estat en surt perdent perquè no té posició de poder per pressionar els estats veïns per assolir uns tractes més favorables, no té posició de poder per fer complir la llei al seu territori... I la gent es busca la vida... I els voluntaris i la gent amb iniciativa del propi país posen pedaços, pedaços i més pedaços. Però fins que l’Estat no s’adoni que s’ha de canviar el vestit, que segur que hi ha sastres, voluntaris i gent de tota mena que el poden ajudar a escollir el vestit, a posar-se’l i a rentar-lo quan sigui necessari haurà d’anar amb un vestit ple de forats i ple de pedaços sinó vol quedar nu del tot. Fins que l’Estat no s’adoni que els sastres que té ara no serveixen, perquè li tornen la roba amb més forats, perquè no li poden deixar el color que tenia... el país no avança... I el cercle viciós continua...