divendres, 23 de gener del 2009

L'últim patriarca

L'últim patriarca, primera novel·la de Najat El Hachmi, és la història d'una saga familiar explicada en primera persona per la filla de Mimoun Dridouch, un dels protagonistes, el patriarca. Ens explica la seva història i la del seu pare i les circumstàncies que els han fet tal com són. Una història de contradiccions personals, familiars i culturals.
És una narració sentida, amb recursos propis de l'oralitat, que et captiva per la tendresa i el dramatisme, per l'agut sentit de l'humor que sovint ratlla el sarcasme, per la crueltat i, sobretot, per la facilitat amb què aconsegueix que el lector s'introdueixi en el món narratiu i s'identifiqui amb les peripècies de la narradora. La narració en primera persona es combina amb l'ús de les veus del poble que ens recorden el passat dels protagonistes i de la narració oral, que s'incorporen en el discurs de la protagonista i l'acompanyen per ampliar-ne la transcendència i per puntualitzar-lo. A més, els diàlegs s'intercalen en el discurs sense avisar i sense separar-los de la narració fent la història més fluïda.
L'he llegit d'una revolada i crec que és un d'aquells llibres que t'arriba perquè combina amenitat i força narrativa amb un estil propi. Amè, intens i emotiu.

dimarts, 20 de gener del 2009

Viatges i flors

Els amants dels contes curts o narracions hi podran trobar una de les millors Rodoredes condensada en caramelets: curtes narracions descriptives de tot tipus de flors i països, aparentment absurdes però plenes d'humor, cruesa, simbolisme, poeticitat, simplicitat i sentit metafòric que ens faran somriure i reflexionar sobre el sentit de la vida. Com sempre la seva imaginació desbordant ens sorprèn i captiva. És un llibre per tenir a la tauleta de nit i llegir-ne algun poble o flor, de tant en tant, quan trobem a faltar una mica de Rodoreda.

Un petit fragment de Viatges per anar fent boca:

Viatge al poble de tota la pena
Aquell poble sí que era ben diferent dels altres. No hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre. Tots els carrers sense excepció estaven empedrats i totes les cases eren de pedra. A les finestres, altes [...] no hi havia vidres. Només porticons que caient de tarda tancaven amb lleva. [...] La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. [...] Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, [...] i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni el moment de morir.

I ara una floreta:

Flor dolenta
És d'un color de caramel de menta, ple de matisos. Té un pètal enlaire, afarbalanat, i dos d'horitzontals que li surten enfora com dues closques de musclo, tancades per un baldó tuberós. És flor-musclo amb cresta i baldó. Si t'atures a mirar-la, la cresta se li mou enrabiada, el baldó s'aixeca, la flor-musclo s'obre, i treu una llengüeta fosca com xocolata, lluent de vernís. Furiosa de veure a la vora un cap a dalt d'un home, fa llengotes.

dissabte, 17 de gener del 2009

L'Odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861

Ja feia un any que vivia en aquella casa a l'altra banda del Mediterrani. Segrestada per aquell home de pell fosca un dia vora la platja en una incursió que els del poble no van poder evitar. En mans d'aquells homes foscos i sense el seu espòs al costat. L'espant. Una travessia per oblidar, on havia passat per tots els homes del vaixell -la nova, li deien-, i se l'havien jugada als daus i ara ell la tenia allí, sense treure-la al carrer. Sabia que no hi seria benvinguda fora de l'habitació. Que tothom la miraria com la blanca, la forastera, l'Odalisca mantinguda a casa del Sultà. I les altres dones de la casa, de pell fosca totes, no la soportaven. No la volien a prop seu. Tenia la pesta o què? I havia de viure allí, tancada, amb l'única visita del Sultà i, de tant en tant, d'alguns amics seus. Es veu que en treien una bona calerada quan venien els altres i després de temps va descobrir que eren les senyores del Sultà, les legítimes, les que la llogaven als forasters perquè no volien que s'establís cap lligam entre ells. Les males pècores es pensaven que si estava amb més homes no la voldria.

I no ho aconseguien perquè cada dia venia més sovint i s'hi estava més estona repassant-la. I ara la feia pintar nua, amb l'esclau de la cítara més fosc que el sutge que no gosava mirar-la als ulls. Preferia el Sultà, mil vegades el preferia, que la mirava de dalt a baix i la posseïa sempre com mai ho havia fet el seu marit. Els altres només els aguantava perquè sabia que després el Sultà la compensava fent-la arribar als cims més alts i compartint amb ella les amargors del seu dia a dia, les enveges de les seves dones, les enveges dels seus veïns. I ella l'escoltava, li somreia i el consolava, sempre. I ara volia un retrat d'ella, nua, i amb un esclau que toqués la cítara al costat, i el pintor venia d'amagat perquè no volia que les altres ho sabessin. No encara. Ella sabia que era la seva preferida i se'n sentia orgullosa perquè allí tancada s'havia dedicat única i exclusivament al Sultà; hi pensava nit i dia. Enreixada en or. I ja tenia ganes que marxés el maleït pintor per poder-s'hi tornar a enfonsar. El volia mirar però no es podia moure; no ara, que t'estan pintant. I s'havia de conformar mirant l'esclau de la cítara que era música i poesia però ni tan sols li dedicava un trist esguard absort com estava. Es moria de delit i l'esclau ni la mirava i a ell només podia mirar-lo de reüll. I aferrar-se als llençols per no desesperar; i esperar que acabés el pintor, que acabés d'una vegada. Per poder sentir el seus dits, la seva pell; prop seu. I de fons, la cítara.

diumenge, 11 de gener del 2009

Encara no som humans del tot

Encara no som humans del tot anem aprenent a viure sense regles preestablertes potser l'única regla que seguim tots és la de voler ser feliç però sense saber en què consisteix aquest anhel constant potser en tenir una casa quatre parets opaques que ens aixopluguin de la pluja i parin el sol que ens torra però si ens hi quedem massa estona ens ofeguem en aquest espai massa petit que ens impedeix de respirar i els nens abans corrien pel carrer i ara es tanquen en quatre parets davant d'una pantalla quadrada a fer córrer uns ninotets enlloc de córrer ells i experimentar el cansament físic que renova el pensament i mentrestant els pares busquen feina alguna cosa a fer per guanyar quatre monedes que els permeti estar-se un temps sense treballar i mentrestant el sol surt i es pon i tot segueix el seu curs natural i tothom segueix fent qualsevol altra activitat per distreure i ocupar l'espai finit entre el dia que vas fer el primer plor -guaita tu quina benvinguda més alegre- i el dia que descansaràs per fi i podras estar-te hores sense fer res sense patir pel que diran o pel que pensaran de tu aquella gent que sempre jutja dia i nit nit i dia com si no tinguessin res més a fer que ficar-se en la vida dels altres i criticar-la sense conèixer els motius de res i sempre pendents d'aquella paraula sobrera o d'aquella roba inadequada enlloc d'intentar arribar al fons de la persona al seu interior i adonar-se si fa veure que està content per no haver de donar explicacions a ningú del calvari en què s'ha convertit el seu dia a dia si desvia la mirada senyal que no vol parlar d'aquell tema que encara li corseca l'ànima de paper de vidre si respon amb evasives perquè té el dia girat i només li falta la vella xafardera de poble que vol saber què se n'ha fet d'aquell bon jan amb qui anaves un dia ves a saber quan temps ha si passeges per la vida sense pena ni glòria i passejant tranquil·lament pel centre d'una ciutat gran trobem aquella altra criatura que només crida i plora cada cop amb menys intensitat per intentar fer-nos adonar als adults teòricament responsables que encara existeix ni que sigui enterrada sota un munt de brossa per una mare que no és mare si abandona un fill a la mort sinó és que el mata per no deixar-lo sol en la dura vida del demà sense donar-li temps a preguntar-se res i abans de seguir-lo cap al no-res o el més enllà digueu-li com vulgueu quan hi sigueu ja m'ho explicareu si us ve de gust mentrestant només miro el món des dels ulls d'un infant que encara no sap res i ja sap que encara no som del tot humans
o potser sí.

divendres, 9 de gener del 2009

Entre somriures i silencis

Quan anit vaig tocar el teu somriure
no sabia que tocava el meu.
Quan anit vaig cantar-te a l'orella
no sabia que m'afinava la veu.
Quan anit vaig tocar el teu somriure
no sabia que tocava el meu.
Quan anit vas parlar-me
no sabia que encertat podia ser el teu silenci.


Vaig atrevir-me a tocar el teu somriure
fet de paper
vas gosar trencar aquell silenci
de paraules
dites però no pensades,
no dites sota
la llum de la lluna,
minvant.
Però vas marxar
potser ni tan sols vas entrar
i jo em vaig quedar
en l'inhòspit camí del mig
sense poder avançar
ni retrocedir
esperant en va
tornar-te a sentir bategar.
Mirant la lluna,
minvant
amb un mig somriure trencat
i un silenci,
sofert.


Silencis que opremen
no saps què pensa
silencis que ajuden
no ho vols saber
silencis que ofenen
-espero resposta-
silencis comprenetats
vull veure riure
els teus ulls,
amb mi.


Intents de poesia.

Espero que tots hagueu passat un Bon Nadal i un Feliç Any Nou!