Lágrimas de desaliento.
Sé que debería dejarte libre
y dejar de lado el dolor,
pero aún te amo, te quiero.
Me fui, volví, hui
y continuabas allí
para perdonarme la huida
y reenamorarme aún más
creí volver a tenerte
pero sólo fue un espejismo
y dejé de cuidarte
y ahora, maldita,
no quieres irte.
Antes me abrazabas,
me besabas la boca
ahora sólo tu corazón de roca
encima mi piel ardiente,
como un amargo presente.
Me siento triste,
ya no me crees,
todas mis palabras son dudas
para tus oídos cerrados a mí.
Me duele el pensamiento; la boca; los labios;
me duelen; te añoran, me duelen.
La soledad de estar a tu lado,
de ver que ya no me deseas
que la distancia entre tú y yo
no hace más que crecer.
Intento que pare, volver a acercarme
pero no lo consigo y no sé qué hacer:
me desespero, me entristezco, lloro y maldigo
a mí, a ti, y a todo lo sucedido
porque me duele al corazón tu indiferencia
quizá más que tu dolor o tu ausencia.
Pero yo aún te quiero,
no me crees,
pero me tiemblan las piernas
y pierdo la voz cuando te veo
no me crees,
pero te deseo, deseo tu cuerpo de miel
y tus palabras de antes,
y me derrumba la ausencia de besos...
Tú me enamoraste
y ahora no sé cómo hablarte
para que vuelvas a amarme.
Ya ni recuerdo la última vez que dijiste: Te Quiero;
fue hace mucho, demasiado,
luego me lo demostraste...
ahora ya,
ni eso.
Podem passar-nos anys sense viure ni una mica i, de sobte, tota la nostra vida es concentra en un sol instant. (Oscar Wilde)
dimecres, 21 de març del 2012
diumenge, 26 de febrer del 2012
Bitterness
El pretèrit imperfecte s'embolica amb el present i es converteix en imperfet de subjuntiu i en futur incert. Truth is bitter and love can be changed for hate of suffering for this little thing is hearth and not finding peace of mind and rest when you are guilty of everything. Voldries ofegar la tristesa per la via ràpida i ho faries si estiguessis absolutament segura de generar pau. Què fer quan la teva simple presència mata neurones i amarga passions al teu estimat? Mentre et deleixes per aquells moments en què provares la dolçor dels seus llavis i aquells altres en què l'exaltació d'uns bells mots t'ensucraven i els núvols se t'emportaven, hauràs de posar en moviment l'amarga, i difícil, retirada, potser mentrestant llegirem el manual per aprendre a estimar sense fer mal i ho farem lectura obligatòria d'una vida i d'un demà.
divendres, 10 de febrer del 2012
El peó
Aquella por que no s'acaba ni amb el llum encès; cau la pedra punxeguda com un punyal sobre la mà estesa i la sang, calenta i vermella, regalima sobre la catifa de flors. S'embruta, aquelles marques vermelles tan difícils de treure són taques de cafè sobre la camisa del diumenge, són dies sense dormir i son passatgera sobre la consciència de la retaguarda. T'han sacsejat cap aquí i cap allà, com un peó indecís damunt d'un tauler d'escacs, i continues sense poder avançar.
dissabte, 31 de desembre del 2011
Llibres 2011
L'any passat vaig apuntar-me a la moda d'anotar els llibres llegits cada any i la vull continuar. Aquest any em fa molta vergonya perquè és ben minsa. Em sembla que l'última vegada que vaig llegir tan poc en un any va ser quan era bastant petita...
Per una banda, ha sigut un any convuls emocionalment, massa, i quan he tingut temps enlloc de llegir m'he distret mirant alguna sèrie o fent altres coses. Per l'altra, la feina també m'ha portat i em porta maldecaps. Per tot això és una llista molt deslluïda, no arribo a llibre per mes. Potser l'any que ve seré una millor lectora! Tinc tants llibres pendents!
Us desitjo a tots que acabeu de passar molt bé el que queda d'aquest any. Que l'acabeu amb alegria i il·lusió i el comenceu de la mateixa manera. Que aquest any nou us porti moltes, moltes, alegries.
Aquí us deixo la meva llisteta:
*** The Tenant Wildfell Hall (Anne Brönte). Un llibre poc conegut d'una de les germanes Brönte.
**** La casa cantonera (Sílvia Alcantara).
**/*** Una família fora de sèrie. (Sílvia Soler). Un d'aquells llibres divertits i frescos per llegir quan tens ganes de riure i passar una bona estona. Sense pretensions i agradable.
**** Purga (Sofi Oksanen) Grata sorpresa. Drama sobre la manca de llibertats, la repressió, la dictadura, la supervivència en condicions difícils.
**/***Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa).
** La casa de los amores imposibles (Cristina López Barrio). Distreta i lleugera.
*** El paraíso en la otra esquina (Mario Vargas Llosa).
**/*** Totes les bèsties de càrrega (Manuel de Pedrolo). Novel·la molt simbòlica sobre la manca de llibertats i l'esclavitud que propicien els feixismes. Es fa difícil de llegir i entendre. No és l'estil de llibres amb els quals més disfruto, però reconec que és original i està ben escrit. A més, m'ha agradat.
**/*** Things fall apart (Achuebe)
**** Jo confesso (Jaume Cabré)
*** La sonrisa etrusca (José Luís Sampedro). Tendresa és el sentiment que inspira el llibre. Tendresa d'un avi amb el seu nét; d'un pare amb el seu fill i la seva nora... Tendresa de l'amor vell. La quotidianitat d'una família elevada a obra literària.
Per una banda, ha sigut un any convuls emocionalment, massa, i quan he tingut temps enlloc de llegir m'he distret mirant alguna sèrie o fent altres coses. Per l'altra, la feina també m'ha portat i em porta maldecaps. Per tot això és una llista molt deslluïda, no arribo a llibre per mes. Potser l'any que ve seré una millor lectora! Tinc tants llibres pendents!
Us desitjo a tots que acabeu de passar molt bé el que queda d'aquest any. Que l'acabeu amb alegria i il·lusió i el comenceu de la mateixa manera. Que aquest any nou us porti moltes, moltes, alegries.
Aquí us deixo la meva llisteta:
*** The Tenant Wildfell Hall (Anne Brönte). Un llibre poc conegut d'una de les germanes Brönte.
**** La casa cantonera (Sílvia Alcantara).
**/*** Una família fora de sèrie. (Sílvia Soler). Un d'aquells llibres divertits i frescos per llegir quan tens ganes de riure i passar una bona estona. Sense pretensions i agradable.
**** Purga (Sofi Oksanen) Grata sorpresa. Drama sobre la manca de llibertats, la repressió, la dictadura, la supervivència en condicions difícils.
**/***Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa).
** La casa de los amores imposibles (Cristina López Barrio). Distreta i lleugera.
*** El paraíso en la otra esquina (Mario Vargas Llosa).
**/*** Totes les bèsties de càrrega (Manuel de Pedrolo). Novel·la molt simbòlica sobre la manca de llibertats i l'esclavitud que propicien els feixismes. Es fa difícil de llegir i entendre. No és l'estil de llibres amb els quals més disfruto, però reconec que és original i està ben escrit. A més, m'ha agradat.
**/*** Things fall apart (Achuebe)
**** Jo confesso (Jaume Cabré)
*** La sonrisa etrusca (José Luís Sampedro). Tendresa és el sentiment que inspira el llibre. Tendresa d'un avi amb el seu nét; d'un pare amb el seu fill i la seva nora... Tendresa de l'amor vell. La quotidianitat d'una família elevada a obra literària.
dissabte, 24 de desembre del 2011
Bon Nadal
Us tinc molt abandonats. Últimament no sé ni on tinc el cap. El viure no em deixa escriure, ni llegir... Passo per desitjar-vos molt bon nadal a tots. Que aquests temps siguin temps d'alegria i renovació d'il·lusió.
Bon Nadal!
Bon Nadal!
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Retrobaments...
Em torno a sentir viva després de molt de temps. El cor em palpita, les cames em tremolen, els ulls em brillen. M'apassiona veure l'amor dels teus ulls. Quan et sento parlar em desfaig, no et puc ni mirar sense sentir emoció als ulls, sense que les cames en tremolin. Malgrat tot el que ha passat entre nosaltres, quan em mires et brillen els ulls. Quan et miro em tremolen els mots. Banyar-nos a la platja, acariciar-te l'orella, notar l'escalfor d'una abraçada... somnis d'una nit d'estiu fets altre cop realitat. No vull que s'acabin. En mantindré viu el record per quan ens tornem a trobar. Perquè ens tornarem a trobar. Ens trobarem una altra matinada per compartir moments inacabables i tocar la felicitat amb els dits de la mà...
M'he equivocat tant amb tu..., m'he sentit tan malament amb raó i sense raó... però ara ja no... perquè malgrat tot m'estimes... perquè saber el teu amor m'apaivaga els dubtes. M'elimina els problemes, ja només sento el meu cor i miro la lluna per recordar l'antiga passió dels teus llavis lleument retrobada. Com tot tu...
dissabte, 1 d’octubre del 2011
Jo confesso (Jaume Cabré)
Qui s'hagi llegit Les veus del Pamano i es llegeixi aquest nou llibre de Cabré no el tancarà decebut. És admirable com Cabré domina les tècniques narratives i aconsegueix captivar-nos amb una novel·la que sembla enravessada, que sembla que ens emboliqui contínuament, que sembla que ens vulgui veure perduts i esmaperduts dins de l'entramat de més de cinc històries diferents i entrellaçades... Però l'autor, com un bon guia espiritual, ens va deixant pistes perquè no ens acabem de perdre del tot, perquè ens puguem anar trobant i puguem anar lligant caps. Una pista aquí, un mot allà... fan que no vulguem deixar de llegir i que vulguem arribar al fons de la qüestió. És admirable com fa compartir paraules, accions o pensaments a personatges d'èpoques, moments i escenaris tan diferents, amb tanta versemblança. No hi ha cap moment, d'aquests girs i canvis d'escenari, en què pensis: això no és versemblant, això no lliga, això aquest personatge no ho diria. Fins i tot diria que la versemblança en aquests canvis encara es manté més que a Les veus del Pamano.
No us explicaré gran cosa de la novel·la perquè si començo no podria parar a temps. Però us diré que l'Àdria, el protagonista de la història (amb el permís del violí del pare que en el fons és l'autèntic protagonista), em té el cor robat. Superdotat, dotat d'imaginació, amant de la música i de l'art, exigent, perfeccionista, incomprès pels pares, apassionat, lletraferit... escriu una llarga carta d'amor a una persona que estima amb bogeria. En aquesta carta hi aboca tota la seva vida i la vida de tot el que està al seu voltant. Fins i tot la vida de l'objecte preferit del seu pare, un col·leccionista: un violí del segle XVII. Aquest violí ens farà saltar d'una època a una altra -de l'actualitat al segle XIV passant pel segle XVII i XVIII, per principis del segle XX, pel nazisme de la 2a Guerra Mundial i l'època de la postguerra espanyola i europea...-, d'una història a una altra sense fugir mai de la vida de l'Àdria. Una vida marcada per un objecte, el violí del pare, i per un mal: una mort dins la família. Una vida plena de misteris, emocions i contradiccions que no ens deixarà indiferents.Es tracta, doncs, d'una història global. Una novel·la per perdre-s'hi, per rellegir i així comprendre el que inevitablement se'ns passa per alt en una primera lectura. En definitiva, una altra magnífica novel·la del senyor Cabré que us recomano vivament tant als que us heu llegit Les veus del Pamano com als que no.
No us explicaré gran cosa de la novel·la perquè si començo no podria parar a temps. Però us diré que l'Àdria, el protagonista de la història (amb el permís del violí del pare que en el fons és l'autèntic protagonista), em té el cor robat. Superdotat, dotat d'imaginació, amant de la música i de l'art, exigent, perfeccionista, incomprès pels pares, apassionat, lletraferit... escriu una llarga carta d'amor a una persona que estima amb bogeria. En aquesta carta hi aboca tota la seva vida i la vida de tot el que està al seu voltant. Fins i tot la vida de l'objecte preferit del seu pare, un col·leccionista: un violí del segle XVII. Aquest violí ens farà saltar d'una època a una altra -de l'actualitat al segle XIV passant pel segle XVII i XVIII, per principis del segle XX, pel nazisme de la 2a Guerra Mundial i l'època de la postguerra espanyola i europea...-, d'una història a una altra sense fugir mai de la vida de l'Àdria. Una vida marcada per un objecte, el violí del pare, i per un mal: una mort dins la família. Una vida plena de misteris, emocions i contradiccions que no ens deixarà indiferents.Es tracta, doncs, d'una història global. Una novel·la per perdre-s'hi, per rellegir i així comprendre el que inevitablement se'ns passa per alt en una primera lectura. En definitiva, una altra magnífica novel·la del senyor Cabré que us recomano vivament tant als que us heu llegit Les veus del Pamano com als que no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)