Retrobaments...

Em torno a sentir viva després de molt de temps. El cor em palpita, les cames em tremolen, els ulls em brillen. M'apassiona veure l'amor dels teus ulls. Quan et sento parlar em desfaig, no et puc ni mirar sense sentir emoció als ulls, sense que les cames en tremolin. Malgrat tot el que ha passat entre nosaltres, quan em mires et brillen els ulls. Quan et miro em tremolen els mots. Banyar-nos a la platja, acariciar-te l'orella, notar l'escalfor d'una abraçada... somnis d'una nit d'estiu fets altre cop realitat. No vull que s'acabin. En mantindré viu el record per quan ens tornem a trobar. Perquè ens tornarem a trobar. Ens trobarem una altra matinada per compartir moments inacabables i tocar la felicitat amb els dits de la mà...

M'he equivocat tant amb tu..., m'he sentit tan malament amb raó i sense raó... però ara ja no... perquè malgrat tot m'estimes... perquè saber el teu amor m'apaivaga els dubtes. M'elimina els problemes, ja només sento el meu cor i miro la lluna per recordar l'antiga passió dels teus llavis lleument retrobada. Com tot tu...

Jo confesso (Jaume Cabré)

Qui s'hagi llegit Les veus del Pamano i es llegeixi aquest nou llibre de Cabré no el tancarà decebut. És admirable com Cabré domina les tècniques narratives i aconsegueix captivar-nos amb una novel·la que sembla enravessada, que sembla que ens emboliqui contínuament, que sembla que ens vulgui veure perduts i esmaperduts dins de l'entramat de més de cinc històries diferents i entrellaçades... Però l'autor, com un bon guia espiritual, ens va deixant pistes perquè no ens acabem de perdre del tot, perquè ens puguem anar trobant i puguem anar lligant caps. Una pista aquí, un mot allà... fan que no vulguem deixar de llegir i que vulguem arribar al fons de la qüestió. És admirable com fa compartir paraules, accions o pensaments a personatges d'èpoques, moments i escenaris tan diferents, amb tanta versemblança. No hi ha cap moment, d'aquests girs i canvis d'escenari, en què pensis: això no és versemblant, això no lliga, això aquest personatge no ho diria. Fins i tot diria que la versemblança en aquests canvis encara es manté més que a Les veus del Pamano.
No us explicaré gran cosa de la novel·la perquè si començo no podria parar a temps. Però us diré que l'Àdria, el protagonista de la història (amb el permís del violí del pare que en el fons és l'autèntic protagonista), em té el cor robat. Superdotat, dotat d'imaginació, amant de la música i de l'art, exigent, perfeccionista, incomprès pels pares, apassionat, lletraferit... escriu una llarga carta d'amor a una persona que estima amb bogeria. En aquesta carta hi aboca tota la seva vida i la vida de tot el que està al seu voltant. Fins i tot la vida de l'objecte preferit del seu pare, un col·leccionista: un violí del segle XVII. Aquest violí ens farà saltar d'una època a una altra -de l'actualitat al segle XIV passant pel segle XVII i XVIII, per principis del segle XX, pel nazisme de la 2a Guerra Mundial i l'època de la postguerra espanyola i europea...-, d'una història a una altra sense fugir mai de la vida de l'Àdria. Una vida marcada per un objecte, el violí del pare, i per un mal: una mort dins la família. Una vida plena de misteris, emocions i contradiccions que no ens deixarà indiferents.Es tracta, doncs, d'una història global. Una novel·la per perdre-s'hi, per rellegir i així comprendre el que inevitablement se'ns passa per alt en una primera lectura. En definitiva, una altra magnífica novel·la del senyor Cabré que us recomano vivament tant als que us heu llegit Les veus del Pamano com als que no.

La culpa i el penediment es poden sentir físicament. Sí, tinc l'estómac remogut, recargolat, i he sigut jo qui ha donat el cop de puny i em sap greu.
Comprovar la força física dels sentiments m'agrada, malgrat tot.

Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa)

Era el primer llibre que llegia de Mario Vargas Llosa i no sé si és la millor manera de començar amb aquest autor. No m'ho sembla per alguna de les moltes crítiques que he llegit d'aquest llibre per Internet i altres blogs. Sembla que no és el seu millor llibre. Potser no, encara no puc comparar. Però a mi m'ha agradat. M'ha semblat un llibre molt entretingut. Els personatges són marionetes, esteriotips al servei de l'autor. No evolucionen, tenen un caràcter definit. La «niña mala » és mala sempre, mala malísima, i el protagonista sempre n'està enamorat encara que ella el maltracti fins a límits insospitats.
No sé si cap altre ésser humà seria capaç d'aguantar tants mals d'amor com en Ricardito però en aquest llibre, seguint el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sud-americans, tot esdevé possible. Hi ajuda el fet de trobar-nos davant d'una mentidera compulsiva que ho fa tot per aconseguir el que ella creu que és la font de la felicitat, els diners.
És una novel·la d'amor. El protagonista només es mou per aquest sentiment. De fet, els diners i l'amor, dues passions ben humanes, mouen tots els conflictes dels personatges que, en el fons, només cerquen el que ells entenen per felicitat. Però també és una novel·la còmico-tràgica, apassionada, on l'atzar i el destí són convidats de luxe, on el dolor i el goig es toquen contínuament i, a vegades, s'agafen de la mà...
És una novel·la línial, fàcil de llegir i que enganxa i, a vegades, aquesta facilitat s'agraeix.
També està plena de tòpics: de París, del Londres hippy, de Peru i els revolucionaris, d'Àfrica, del Japó... Tots els països i les èpoques que la novel·la visita ens acompanyen amb els seus tòpics. En certa manera com els personatges, blancs o negres, sense gaires matisos.
Potser no passarà al fons de les gran novel·les però els dos protagonistes, la «niña mala» i el seu etern enamorat, «el niño bueno», i, per tant, la seva història, deixen marca durant uns quants dies.

Al congelador

Després d'una conversa que va aconseguir calmar-me una mica i que alguna ferida es mig tanqués he deixat el cor al congelador perquè ni els braços ni les cames podien suportar que continués sagnant. De tant en tant, encara el visito però el cap em diu: marxa, ara no toca. Fes el favor, o vols tornar a provocar una rebel·lió?
I com que al final del dia només em queden vint minuts per pensar, com qui diu, el cor no es belluga i s'està ben quietet. No sé fins quan.

I així estem...

Dormito sobre el seu braç esquerre. Amb els dits m'acarona la cara, i el coll. Tanco els ulls i el mar s'acosta. M'imagino vora la platja i veig les onades investigant la sorra i el cel blau reposant sobre el fons del mar. M'aparta els cabells i em mira. Somric. M'agradaria poder-lo mirar amb espurnes als ulls. Torno a somriure, aquell somriure mig forçat que ens surt de vegades, almenys una espècie de tranquil·litat em recorre les venes. Però em regiro per evitar el signe d'interrogació dels seus ulls espurnejants.


Sento les palpitacions del meu pit des que l'he vit apropant-se. No goso ni girar-me. Segur que m'ha vist. O m'ha sentit. O ha notat el tremolor del meu braç. Seu al seient del costat. Em saluda donant-me la mà. Un moment més del necessari, només un moment. El just per sentir-nos el contacte de la pell, només un lleuger somrís li il·lumina la cara però a mi ja em brillen els ulls. Voldria poder-li expressar la decepció amb dues paraules, però no en sóc capaç. O potser sí. Una petita conversa intrascendent d'aquelles que es fan amb coneguts de vista quan només voldria llençar-me als seus braços i omplir-lo a petons. I que em tornés a parlar a cau d'orella. I que em truqués ni que fos per no dir res i sentir-nos només el respirar. I que filosofés al meu costat. «Com estàs? Bé, i tu? Bé, anar fent. No t'he contestat les perdudes perquè no tenia saldo. Ja, m'ho imagino. I la feina? Bé, anar fent; i la teva, què tal? Molt enfeinat, no em queda temps per a res. Ja, m'ho imagino.» I tots dos ens posem la màscara de gel: ell més que jo. I el trajecte es fa llarg i tens, tot i ser curt. I voldria dir tantes coses que no dic... que no em surten. Abraçar-lo i dir-li: et necessito. O: ja saps com t'estimo... Però no dic res. M'agradaria saber què pensa sota aquest somriure de gel. Arriba a destí. Sento moviments al pit. Se m'escapa un respirar feixuc. S'aixeca. Em mira i un conegut «Ens tornarem a trobar» li surt de la boca. I espeto un conegut «ok» vell, cansat, saturat. Però en realitat m'hauria d'haver sortit un «o ara o mai»; un «quan? d'aquí tres mesos més?»; un «estic cansada d'esperar-te i no sóc una Penèlope»; un «voldria saber exactament què sents»; un «necessito algú que tingui temps per a mi». Però res, tot es queda en un no res. I l'aigua salada acumulada es vessa sense control. I l'ofec del pit augmenta momentàniament. Res, tot es queda en no res. Res, altre cop trobar-lo a faltar sense aclarir res. Res.

Mientras te miro...

Mientras te miro me desaparece

la amargura de entrañarte

y solamente me queda

el dulce pesar de saberte

distante, preocupado,

angustiado con despropósitos

que ocupan tu pobre mente

pero cuando me besas

mi pesar se derrite,

mi angustia se desvanece

con el fuego que me enciendes.

Siente el calor de mi cuerpo

cuando me muerdes el labio

o cuando la yema de tu dedo

me recorre la oreja

y ya ni te cuento

cuando saboreo tu boca

y me llenas del intrépido combustible

de tus caricias rodeándome la nuca

y perdiéndote en mis nalgas.

Por suerte, la naturaleza es sabia:

te da combustible para mis llamas

y un extintor para apagarlas;

y a mi, -aun más sabia ella-,

mientras quema mi cuerpo

me ofrece el dulce remedio

de mi agua, caliente,

para que puedas rellenarte

de amor, dulzura y hermosura

y saturarme la caverna de vida

hasta saciarme y extinguirme

el incendio de mi alma entera

o hasta que te quedes sin fuerzas,

vacío, cansado, apagado...

mientras mis brasas esperan

ser avivadas de nuevo y convertirse

en un fuego más vivo, más grande...

05/07/2010