Dormito sobre el seu braç esquerre. Amb els dits m'acarona la cara, i el coll. Tanco els ulls i el mar s'acosta. M'imagino vora la platja i veig les onades investigant la sorra i el cel blau reposant sobre el fons del mar. M'aparta els cabells i em mira. Somric. M'agradaria poder-lo mirar amb espurnes als ulls. Torno a somriure, aquell somriure mig forçat que ens surt de vegades, almenys una espècie de tranquil·litat em recorre les venes. Però em regiro per evitar el signe d'interrogació dels seus ulls espurnejants.
Sento les palpitacions del meu pit des que l'he vit apropant-se. No goso ni girar-me. Segur que m'ha vist. O m'ha sentit. O ha notat el tremolor del meu braç. Seu al seient del costat. Em saluda donant-me la mà. Un moment més del necessari, només un moment. El just per sentir-nos el contacte de la pell, només un lleuger somrís li il·lumina la cara però a mi ja em brillen els ulls. Voldria poder-li expressar la decepció amb dues paraules, però no en sóc capaç. O potser sí. Una petita conversa intrascendent d'aquelles que es fan amb coneguts de vista quan només voldria llençar-me als seus braços i omplir-lo a petons. I que em tornés a parlar a cau d'orella. I que em truqués ni que fos per no dir res i sentir-nos només el respirar. I que filosofés al meu costat. «Com estàs? Bé, i tu? Bé, anar fent. No t'he contestat les perdudes perquè no tenia saldo. Ja, m'ho imagino. I la feina? Bé, anar fent; i la teva, què tal? Molt enfeinat, no em queda temps per a res. Ja, m'ho imagino.» I tots dos ens posem la màscara de gel: ell més que jo. I el trajecte es fa llarg i tens, tot i ser curt. I voldria dir tantes coses que no dic... que no em surten. Abraçar-lo i dir-li: et necessito. O: ja saps com t'estimo... Però no dic res. M'agradaria saber què pensa sota aquest somriure de gel. Arriba a destí. Sento moviments al pit. Se m'escapa un respirar feixuc. S'aixeca. Em mira i un conegut «Ens tornarem a trobar» li surt de la boca. I espeto un conegut «ok» vell, cansat, saturat. Però en realitat m'hauria d'haver sortit un «o ara o mai»; un «quan? d'aquí tres mesos més?»; un «estic cansada d'esperar-te i no sóc una Penèlope»; un «voldria saber exactament què sents»; un «necessito algú que tingui temps per a mi». Però res, tot es queda en un no res. I l'aigua salada acumulada es vessa sense control. I l'ofec del pit augmenta momentàniament. Res, tot es queda en no res. Res, altre cop trobar-lo a faltar sense aclarir res. Res.
Sento les palpitacions del meu pit des que l'he vit apropant-se. No goso ni girar-me. Segur que m'ha vist. O m'ha sentit. O ha notat el tremolor del meu braç. Seu al seient del costat. Em saluda donant-me la mà. Un moment més del necessari, només un moment. El just per sentir-nos el contacte de la pell, només un lleuger somrís li il·lumina la cara però a mi ja em brillen els ulls. Voldria poder-li expressar la decepció amb dues paraules, però no en sóc capaç. O potser sí. Una petita conversa intrascendent d'aquelles que es fan amb coneguts de vista quan només voldria llençar-me als seus braços i omplir-lo a petons. I que em tornés a parlar a cau d'orella. I que em truqués ni que fos per no dir res i sentir-nos només el respirar. I que filosofés al meu costat. «Com estàs? Bé, i tu? Bé, anar fent. No t'he contestat les perdudes perquè no tenia saldo. Ja, m'ho imagino. I la feina? Bé, anar fent; i la teva, què tal? Molt enfeinat, no em queda temps per a res. Ja, m'ho imagino.» I tots dos ens posem la màscara de gel: ell més que jo. I el trajecte es fa llarg i tens, tot i ser curt. I voldria dir tantes coses que no dic... que no em surten. Abraçar-lo i dir-li: et necessito. O: ja saps com t'estimo... Però no dic res. M'agradaria saber què pensa sota aquest somriure de gel. Arriba a destí. Sento moviments al pit. Se m'escapa un respirar feixuc. S'aixeca. Em mira i un conegut «Ens tornarem a trobar» li surt de la boca. I espeto un conegut «ok» vell, cansat, saturat. Però en realitat m'hauria d'haver sortit un «o ara o mai»; un «quan? d'aquí tres mesos més?»; un «estic cansada d'esperar-te i no sóc una Penèlope»; un «voldria saber exactament què sents»; un «necessito algú que tingui temps per a mi». Però res, tot es queda en un no res. I l'aigua salada acumulada es vessa sense control. I l'ofec del pit augmenta momentàniament. Res, tot es queda en no res. Res, altre cop trobar-lo a faltar sense aclarir res. Res.
