Llibres llegits el 2010

L'any passat vaig veure a casa de molts blogaires una llista dels llibres que havien llegit aquell any i jo, que no sóc gens original, vaig pensar «això està bé tu, ho podries copiar». I aquí em teniu, un any després, copiant iniciatives dels altres, amb retard però bé... jeje.
Aquest any no he llegit gaire, porto bastants anys llegint relativament poc. Suposo que tinc d'altres interessos que em fan perdre temps de lectura. Però bé, n'he llegit algun de llibre. Els esmento per ordre de lectura. A l'esquerra hi ha unes estrelletes que indiquen si m'han agradat molt(****), bastant(***), prou però sense entusiasmes (**/***) poc (**) o gens (*). Segons el meu criteri, evidentment, que no té perquè ser el vostre. També hi afegeixo algun comentari.

***Quiet de Màrius Serra. Ja el vaig comentar. Em sembla una història commovedora, gens llacrimògena (cosa que en aquest cas crec que és d'agrair) i ben escrita.

***24 hores de la vida d'una dona d'Stephan Zweig.

***Les misérables de Víctor Hugo. 2a lectura. 1a en versió original. Això ha fet que en molts punts em perdés. En la 1a lectura hi va haver moltes coses que no vaig acabar de comprendre (perquè era més jove) i d'altres que em van agradar més pel fet d'entendre més la llengua. És una novel·la tan total que aclapara i tot. Amor, guerra, història, assaig... tots els gèneres hi tenen cabuda. Per llegir una mica cada dia.

***Germinal d'Émile Zola.

****Les nourritures terrestres et les nouvelles nourritures d'André Gide. Em va encantar tot i no entendre'n ni la tercera part. Em sembla una narració que traspua poesia a cada paraula. Aquest any segurament tornarà a caure.
****Symphonie Pastorale d'André Gide. Per l'estil de l'anterior. Gide hi demostra una gran sensibilitat i una gran capacitat narrativa.
****Jude the Obscure de Thomas Hardy. El record que en tinc és d'un llibre dur, on l'autor no es deixa endur pel sentimentalisme sinó per les dificultats de la vida.
*Set cases a França de Atxaga. Decebedor. Suposo, i en el fons sé, que les històries fantàstiques a les quals no hi acabo de trobar un fons no acaben de ser sant de la meva devoció i en aquest cas m'esperava una novel·la diferent.

**/***Las edades de Lulu d'Almudena Grandes. Narrativa eròtica.
**/***Malena es un nombre de Tango d'Almudena Grandes. Narrativa eròtica. Compleix la seva funció. Està prou bé.

****Rebecca de Daphne du Maurier. És el llibre, juntament amb els de Gide, que m'han agradat més d'aquest any. El vaig agafar de la biblioteca perquè em sortia a moltes llistes de llibres recomanats en alguna banda però no n'esperava res. No tenia el resum al cap ni res per l'estil, com pot passar amb els llibres coneguts i recomanats. I suposo que això va permetre que em sorprengués i m'entusiasmés des del primer moment. Molt recomanable.

***El arte amor. El remedio del amor d'Ovidi. No em va arribar. Té el seu interès però em va decebre una mica. Potser perquè em sento molt allunyada dels pensaments del senyor Ovidi o m'esperava una altra cosa. No ho sé. Ara, reconec que està molt ben escrit i que en el seu moment devia ser una obra sorprenentment atrevida.

***El viejo y el mar d'Ernest Hemingway

**/***Amantes y enemigos de Rosa Montero. Com ja vaig dir en el seu moment al blog, em va agradar i em va distreure molt, però crec que li falta un pèl de qualitat i per això no li poso tres estrelletes.

***El porvenir de mi pasado de Mario Benedetti

***Un nuevo mundo, ahora d'Eckhart Tolle. Llibre d'autoajuda que no és d'autoajuda i que és molt revelador sobre el funcionament de la naturalesa humana i els subterfugis de la ment i el pensament.

***Sonrisas de Bombay de Jaume Sanllorente. Una història personal interessant de conèixer que t'arriba, estiguis o no interessat en l'Índia.
***Articulario. Desexilio y perplejidades de Mario Benedetti. M'ha permès entendre la filosofia i els pensaments de Benedetti.
***Andamios de Mario Benedetti

****Antología poética de Mario Benedetti. Benedetti és un mestre amb les paraules. Poca cosa es pot dir. S'ha de llegir.
***El mundo de Sofía de Jostein Gaarder. Et fa tornar a l'Institut per aprendre filosofia però d'una manera molt més amena.
***Ramona, adéu de Montserrat Roig
***Vivir adrede de Mario Benedetti

***Quatre germanes de Jetta Carleton. Història d'una família, molt humana. Va ser un encert seguir la recomanació d'alguns blogaires i llegir-la. No m'ha decebut gens.

***La Regenta de Leopoldo Alas Clarín. Se m'ha fet una mica llarga tot i que la història m'ha agradat molt. Potser em sobren algunes descripcions perquè ara estem acostumats a llegir històries que avancen més de pressa i no s'entretenen tant a recrear ambients. Però, és clar, les descripcions no es poden pas tocar. A més, justament, és una de les parts del llibre que estan més ben escrites.

***La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. Una novel·la en un format poc habitual (a través de cartes) però que arriba al lector i no avorreix gens. És molt distreta i agradable de llegir. M'ha agradat l'estil; i la història, que comença sent una mica estranya, va prenent cos carta rere carta fins que arriba a un punt àlgid ple d'emocions i d'intriga que desperta del tot l'interès del lector.

Cosetes

No acostumo a parlar de temes polítics en aquest blog però avui no me'n puc estar. Diuen des d'altes instàncies que el castellà ha de ser llengua vehicular a l'escola a Catalunya de manera equilibrada amb el català. I aquestes paraules a alguns ens indignen perquè considerem que atempta contra el sistema d'immersió lingüística del nostre país. Però voldria analitzar una mica més els fets.
D'una banda tenim un nombre insignificant de pares que desitgen que els seus fills facin més hores de classe en castellà, a més a més de les hores corresponents a llengua castellana, i aquest desig l'eleven fins a les més altes instàncies -a les quals no els interessa la nostra realitat i pluralitat- fent perillar el difícil equilibri nostre.
D'altra banda, tenim una societat catalana que no vol renunciar a un sistema que permet la no segregació dels alumnes segons la llengua que parlin a casa intentant potenciar la llengua pròpia del territori, la llengua pròpia del país.
Per últim, tenim unes escoles territorialment molt diferents en aquest aspecte. A les zones interiors, les menys poblades, a la província de Girona i a les terres de l'Ebre -a grans trets- la llengua de l'escola també és la llengua del pati i la llengua del carrer. En aquestes zones els immigrants d'aquí i d'allà tenen més facilitats per parlar i practicar el català fora de l'escola (que no vol dir que tots ho facin) i, potser, alguns infants tenen dificultats per parlar el castellà o bé mantenen un accent marcadament català.
En canvi, a la resta del país, és a dir, a tota la zona costanera (des del sud de Tarragona fins a Barcelona passant per l'àrea metropolitana, zones més poblades) els nens que parlen català a casa són una minoria (a la majoria dels instituts es poden comptar amb els dits de la mà). Doncs, la llengua del pati és el castellà, la llengua de comunicació entre alumnes a classe és el castellà, la llengua del carrer és el castellà. Aquesta és una realitat àmpliament coneguda però que mai és sobrer de destacar-la.
Dit això a mi m'agradaria que algun cop es fes l'estudi comparatiu que exposaré a continuació: ¿els nens catalanoparlants de l'interior de Catalunya tenen un nivell de castellà equivalent al nivell de català dels nens castellanoparlants de la costa catalana? No en sé la resposta però crec que seria interessant saber-la per poder analitzar-ne les diferències, si n'hi hagués.
És cert que per als infants que arriben a Catalunya i no parlen català esdevé difícil aprendre'l (i encara més segons en quina edat arriben) i, moltes vegades, l'aula d'acollida -completament necessària- esdevé un problema, sobretot a secundària, per al correcte desenvolupament dels coneixements de l'infant de les matèries que no són llengua. El fet d'haver d'aprendre la llengua suposa un endarreriment en les altres matèries perquè no les pot seguir amb normalitat. És veritat, però estic segura que en tots els països es produeix el mateix inconvenient. Hi ha moltes coses a millorar, segur. Potser una millor coordinació entre tots els professors. Potser que es dediquessin més esforços a aprendre la llengua fora de l'escola, que hi hagués la possibilitat de veure més pel·lícules en català, que hi hagués la possibilitat de veure més televisió en català. No ho sé. El sistema educatiu justament pretén compensar la desigualtat que té el català en altres àmbits. També és constatable que moltes vegades a Batxillerat es produeix un petit canvi i els alumnes comencen a parlar més el català, canvi que continua als estudis universitaris. Però molts ja no hi arriben a Batxillerat.
Per tot això, crec que seria molt greu que en els territoris on la llengua catalana està en clara minoria es posés de moda aquesta demanda que han iniciat aquests pocs pares perquè suposaria, a la llarga, una divisió social. Crec que el principal perill és aquest, que la demanda es posi de moda perquè a la curta no crec que afecti en res al sistema educatiu. A les escoles on el castellà hi és present s'utilitza més el castellà del que a alguns ens agradaria. És un fet. També és un fet que el sistema educatiu ha de millorar per disminuir el fracàs escolar. Que s'ha d'aconseguir millorar els resultats dels nens immigrants però no crec ni que el català hagi de pagar els plats trencats de la crisi i dels mals resultats educatius ni que fos just que els pagués.

Així doncs, per acabar, el perill d'aquest dictament és la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants a l'escola, sobretot per als catalanoparlants que som minoria en moltes zones de Catalunya i no tenim altre territori que aquest on la nostra llengua gaudeixi de relativa bona salut. El perill és que els catalanoparlants quedem relegats a un àmbit minoritari en l'educació a casa nostra. És un perill llunyà però no impossible. Temps al temps.

P.D: M'he enrollat com una persiana. Només volia posar en comú un estat d'ànim i unes reflexions que fèiem l'altre dia uns quants professors de l'Institut on estic treballant en aquests moments.

Sorpreses

Com pot ser que una professora de català demani als alumnes de 1r d'ESO una carta d'amor o d'amistat (en què havien d'expressar la seva estimació per un ésser proper i les ganes de veure'l o veure-la) i un alumne se la faci ostentiblement més curta, mal presentada i en castellà??
A aquesta noia se li va quedar la cara de pasta de moniato. Evidentment l'esmentat alumne té un zero ben rodonet de la carta-redacció. Només faltaria. I la professora molta feina per fer.

No me'l puc treure del cap

L'altre dia comentàvem amb una companya de l'institut, on he començat a fer classes de català, que a vegades, una cançó, o un disc, o un cantant... se't posa a dintre i no pots parar d'escoltar-lo. Ella em comentava que li passava sovint, i no només amb les cançons sinó també amb les pel·lícules. Em deia que havia vist Orgull i Prejudici més de 60 vegades. Potser en fa un gra massa però segur que a molta altra gent li passa alguna cosa semblant. A mi amb algun llibre m'ha passat, potser no l'he rellegit 60 vegades però sí més de cinc. Encara que ara ja fa temps que no em passa. Però la novetat, almenys per a mi que no acostumava a escoltar música, és que tinc un autor enganxat al cap. Des de fa uns quants dies, des que un company de feina me'n va fer escoltar una cançó, que no puc parar d'escoltar-lo. Vaig arribar a casa i vaig escoltar la cançó més de vint vegades. I ara no faig res més que escoltar en James Blunt. Estic molt monotemàtica! Això no pot ser! Em comença a preocupar i tot. No m'haurà hipnotitzat aquest individu, no? Potser hauria d'intentar canviar de canal de l'Spotify i desentoxicar-me'n...

I used to...

I used to have a lot of dreams
I used to see me in your arms
I used to look at the stars
imagining you would be at the other side
looking the same at same time;
but now I look at the sky
and dark's the only thing I see
there're no promises you can keep...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same.

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

You always say you love me
and I believe all what you say
but it still kills me being this way
and I don't see the final light.

You say you don't want to waste my time
and I don't like to think this way
but... there are no promises you can keep...
And maybe there's no reason to wait for you
but I still wish to take your hands
and make love at our paradise.
I still feel my legs down when I'm near you
and my hearbeat goes up and down...

Tell me you will never be with me
and I'll pick up my heart and larms
tell me you don't want to see me
and I'll keep my feelings inside
but, if not, kiss me and solve my desire...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

Un polsim de dolçor

Mentre et menjo a petons i ens mirem eternament, unes paraules entren al jeroglífic de la ment i salten, ballen i canten. Les intento controlar i hi veig poc i molt. I xoquen amb les teves: Als teus ulls hi veig més amor per mi del que mai m'han donat; i reboten i es perden abans de ser dites perquè em penetren les teves i em sorprenen i es remouen i es barregen i em fan perdre el món de vista. I em fan callar, però una rialla esclatant i la humitat als ulls cobreixen la mancança. Per enèssima vegada.

reflexions

Ressegueixo el perfil del teus cabells mentre observes al google earth un tros de terra. Et veig nostàlgia als ulls i sento reflotar les meves pors. Absort m'acaricies la cama i somric, això és l'ara i és l'aquí. A força de dies m'adono que no puc fer res més que sentir i que no penso renunciar ni a l'ara ni a l'aquí. El passat no m'incumbeix i el futur l'hem de construir. Potser és consol de pobres però les promeses eternes hi són per trencar-se i en el fons només pots estar segur, segur, d'estimar ara i, tirant llarg, demà. Però a vegades em desespero de veure que en el fons tot continua igual. Només em queda viure al dia i esperar que el demà em somrigui, només em queda estimar sense reserves perquè no sé com estimar a mitges però no sé com superar la por a perdre'l, no sé com superar la por a sentir que he perdut el temps, que he estimat per no res. Ja sé que no seria exactament això perquè mai s'estima per no-res i ho crec fermament però... potser he de fer cas de la fórmula de Pessoa: «Espera lo mejor y prepárate para lo peor». Només per si de cas. Perquè no vull viure en un país de núvols i caure de massa alt. Prefereixo tocar de peus a terra i fer una escapada en globus de tant en tant...