Sorpreses

Com pot ser que una professora de català demani als alumnes de 1r d'ESO una carta d'amor o d'amistat (en què havien d'expressar la seva estimació per un ésser proper i les ganes de veure'l o veure-la) i un alumne se la faci ostentiblement més curta, mal presentada i en castellà??
A aquesta noia se li va quedar la cara de pasta de moniato. Evidentment l'esmentat alumne té un zero ben rodonet de la carta-redacció. Només faltaria. I la professora molta feina per fer.

No me'l puc treure del cap

L'altre dia comentàvem amb una companya de l'institut, on he començat a fer classes de català, que a vegades, una cançó, o un disc, o un cantant... se't posa a dintre i no pots parar d'escoltar-lo. Ella em comentava que li passava sovint, i no només amb les cançons sinó també amb les pel·lícules. Em deia que havia vist Orgull i Prejudici més de 60 vegades. Potser en fa un gra massa però segur que a molta altra gent li passa alguna cosa semblant. A mi amb algun llibre m'ha passat, potser no l'he rellegit 60 vegades però sí més de cinc. Encara que ara ja fa temps que no em passa. Però la novetat, almenys per a mi que no acostumava a escoltar música, és que tinc un autor enganxat al cap. Des de fa uns quants dies, des que un company de feina me'n va fer escoltar una cançó, que no puc parar d'escoltar-lo. Vaig arribar a casa i vaig escoltar la cançó més de vint vegades. I ara no faig res més que escoltar en James Blunt. Estic molt monotemàtica! Això no pot ser! Em comença a preocupar i tot. No m'haurà hipnotitzat aquest individu, no? Potser hauria d'intentar canviar de canal de l'Spotify i desentoxicar-me'n...

I used to...

I used to have a lot of dreams
I used to see me in your arms
I used to look at the stars
imagining you would be at the other side
looking the same at same time;
but now I look at the sky
and dark's the only thing I see
there're no promises you can keep...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same.

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

You always say you love me
and I believe all what you say
but it still kills me being this way
and I don't see the final light.

You say you don't want to waste my time
and I don't like to think this way
but... there are no promises you can keep...
And maybe there's no reason to wait for you
but I still wish to take your hands
and make love at our paradise.
I still feel my legs down when I'm near you
and my hearbeat goes up and down...

Tell me you will never be with me
and I'll pick up my heart and larms
tell me you don't want to see me
and I'll keep my feelings inside
but, if not, kiss me and solve my desire...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

Un polsim de dolçor

Mentre et menjo a petons i ens mirem eternament, unes paraules entren al jeroglífic de la ment i salten, ballen i canten. Les intento controlar i hi veig poc i molt. I xoquen amb les teves: Als teus ulls hi veig més amor per mi del que mai m'han donat; i reboten i es perden abans de ser dites perquè em penetren les teves i em sorprenen i es remouen i es barregen i em fan perdre el món de vista. I em fan callar, però una rialla esclatant i la humitat als ulls cobreixen la mancança. Per enèssima vegada.

reflexions

Ressegueixo el perfil del teus cabells mentre observes al google earth un tros de terra. Et veig nostàlgia als ulls i sento reflotar les meves pors. Absort m'acaricies la cama i somric, això és l'ara i és l'aquí. A força de dies m'adono que no puc fer res més que sentir i que no penso renunciar ni a l'ara ni a l'aquí. El passat no m'incumbeix i el futur l'hem de construir. Potser és consol de pobres però les promeses eternes hi són per trencar-se i en el fons només pots estar segur, segur, d'estimar ara i, tirant llarg, demà. Però a vegades em desespero de veure que en el fons tot continua igual. Només em queda viure al dia i esperar que el demà em somrigui, només em queda estimar sense reserves perquè no sé com estimar a mitges però no sé com superar la por a perdre'l, no sé com superar la por a sentir que he perdut el temps, que he estimat per no res. Ja sé que no seria exactament això perquè mai s'estima per no-res i ho crec fermament però... potser he de fer cas de la fórmula de Pessoa: «Espera lo mejor y prepárate para lo peor». Només per si de cas. Perquè no vull viure en un país de núvols i caure de massa alt. Prefereixo tocar de peus a terra i fer una escapada en globus de tant en tant...

només preguntes...

Braços entrecreuats abraçant-te
amb ànsies voluptuoses
i anhel a la mirada
o només preguntes i cap resposta.
fins quan?
tocar-te la pell impura
sentir-me la sang als llavis,
dolor al premut mugró
però un formigueig a les entranyes
l'escalfor de la mà amiga,
la humitat del teu alè
i els teus dits, que vénen i se'n van
que vénen i se'n van...
per què?
sento a prop meu
la força dels teus braços
però a tu et sento llunyà
on ets?
què més he de fer per arribar
on ets tu?
fa calor, la suor empalagosa
ens lleva la roba
i suspiro per tu
silenci als llavis
crit als ulls
diga'm què tens.
com dir-te enyoro
la carícia dels teus dits
si et tinc aquí.
com dir-te trobo a faltar
la molsudesa dels teus llavis
si els acabo de tastar.
com dir-te I miss you
quan encara sento intacta
la calor del teu cos.
què dir-te?
que t'estimo i no sé perquè
que t'estimo però no sé fins quan
aguantaré la teva absència o viure
somiant-te sense fissures
perquè prefereixo la teva veu a l'orella
que perdre't cercant cobertura
perquè prefereixo mig plaer compartit
que mil plaers solitaris.
I callo, i freno la humitat dels meus ulls
perquè m'agrada sentir-me bonica
sota el teu brillant esguard.
I callo, per retornar al fugisser present,
tancar els ulls al món
i deixar-me inundar per la humitat del moment.
I callo, perquè el futur incert
no ens esborri de l'ara som.

I penso en els interrogants que m'obres
-grans, misteriosos, inacabables-
si demà no som i em trobes pel carrer
somriuràs recordant el que va ser
o ploraràs pel que hauria pogut ser?

o en com he d'encarar que sempre em diguis
-no m'esperis, no sóc aquí per impedir-te somnis,
cerca l'home que ompli els meus buits
no sóc aquí per tallar-te les ales
no puc demanar que m'esperis ni ho pretenc...

Com vols que cerqui en altres el que no trobo en tu
si jo només penso en el que podria ser i no és
si jo només penso en el que és, perquè és quelcom,
i somio en tu,
si jo només penso en tu?


P.D: Perdoneu-me, m'ha sortit així.

Llegint Mario Benedetti

Volia llegir-ne poesia, fa temps que m'hi vull endinsar amb no només un poema puntual sinó un bon feix, però quan vaig anar a la biblioteca em van caure a les mans dos llibres seus: Articulario: Desexilio y perplejidades, Reflexiones desde el Sur i Andamios. Un recull d'articles lúcids i punyents on des d'una perspectiva llatinoamericana (a l'exili) a vegades una mica oblidada parla de la història de la seva Montevideo natal, dels problemes i desencontres de llatinoamerica i del món i de l'evolució de l'economia i una novel·la.
I no em penedeixo pas d'haver-los llegit. La novel·la m'ha captivat des del pròleg on l'autor ja ens indica com aniran els fets i de què ens parlarà el llibre: «Como podrá comprobar el lector, si se anima a emprender su lectura, este libro trata de los sucesivos encuentros y desencuentros de un desexiliado que, tras doce años de obligada ausencia, retorna a su Montevideo de origen con un fardo de nostalgias, prejuicios, esperanzas y soledades».
"Andamio" darrere "Andamio" anem descobrint el laberint del retorn, la personalitat real o retrobada del protagonista al seu país d'origen, el pes del passat i del record. Un llibre que agrupa, sense pretencions, diferents capítols d'un desexili particular i crea una novel·la que no només esdevé un recull de capítols sinó que pren cos i forma i acaba conformant tota una realitat, que en les seves bases podria ser la realitat de més d'un individu desexiliat.

És curiós com els llibres et van arribant segons el teu estat d'ànim i segons el teu interès actual i, a vegades, sense buscar-los. Abans d'aquests dos n'havia agafat uns altres dos que tot i que m'agradaven i em vaig quedar amb ganes d'acabar no hi havia manera d'acabar-los (i això deu voler dir alguna cosa, no?) i els vaig haver de tornar a la biblioteca... Suposo que va com va.