Un polsim de dolçor

Mentre et menjo a petons i ens mirem eternament, unes paraules entren al jeroglífic de la ment i salten, ballen i canten. Les intento controlar i hi veig poc i molt. I xoquen amb les teves: Als teus ulls hi veig més amor per mi del que mai m'han donat; i reboten i es perden abans de ser dites perquè em penetren les teves i em sorprenen i es remouen i es barregen i em fan perdre el món de vista. I em fan callar, però una rialla esclatant i la humitat als ulls cobreixen la mancança. Per enèssima vegada.

reflexions

Ressegueixo el perfil del teus cabells mentre observes al google earth un tros de terra. Et veig nostàlgia als ulls i sento reflotar les meves pors. Absort m'acaricies la cama i somric, això és l'ara i és l'aquí. A força de dies m'adono que no puc fer res més que sentir i que no penso renunciar ni a l'ara ni a l'aquí. El passat no m'incumbeix i el futur l'hem de construir. Potser és consol de pobres però les promeses eternes hi són per trencar-se i en el fons només pots estar segur, segur, d'estimar ara i, tirant llarg, demà. Però a vegades em desespero de veure que en el fons tot continua igual. Només em queda viure al dia i esperar que el demà em somrigui, només em queda estimar sense reserves perquè no sé com estimar a mitges però no sé com superar la por a perdre'l, no sé com superar la por a sentir que he perdut el temps, que he estimat per no res. Ja sé que no seria exactament això perquè mai s'estima per no-res i ho crec fermament però... potser he de fer cas de la fórmula de Pessoa: «Espera lo mejor y prepárate para lo peor». Només per si de cas. Perquè no vull viure en un país de núvols i caure de massa alt. Prefereixo tocar de peus a terra i fer una escapada en globus de tant en tant...

només preguntes...

Braços entrecreuats abraçant-te
amb ànsies voluptuoses
i anhel a la mirada
o només preguntes i cap resposta.
fins quan?
tocar-te la pell impura
sentir-me la sang als llavis,
dolor al premut mugró
però un formigueig a les entranyes
l'escalfor de la mà amiga,
la humitat del teu alè
i els teus dits, que vénen i se'n van
que vénen i se'n van...
per què?
sento a prop meu
la força dels teus braços
però a tu et sento llunyà
on ets?
què més he de fer per arribar
on ets tu?
fa calor, la suor empalagosa
ens lleva la roba
i suspiro per tu
silenci als llavis
crit als ulls
diga'm què tens.
com dir-te enyoro
la carícia dels teus dits
si et tinc aquí.
com dir-te trobo a faltar
la molsudesa dels teus llavis
si els acabo de tastar.
com dir-te I miss you
quan encara sento intacta
la calor del teu cos.
què dir-te?
que t'estimo i no sé perquè
que t'estimo però no sé fins quan
aguantaré la teva absència o viure
somiant-te sense fissures
perquè prefereixo la teva veu a l'orella
que perdre't cercant cobertura
perquè prefereixo mig plaer compartit
que mil plaers solitaris.
I callo, i freno la humitat dels meus ulls
perquè m'agrada sentir-me bonica
sota el teu brillant esguard.
I callo, per retornar al fugisser present,
tancar els ulls al món
i deixar-me inundar per la humitat del moment.
I callo, perquè el futur incert
no ens esborri de l'ara som.

I penso en els interrogants que m'obres
-grans, misteriosos, inacabables-
si demà no som i em trobes pel carrer
somriuràs recordant el que va ser
o ploraràs pel que hauria pogut ser?

o en com he d'encarar que sempre em diguis
-no m'esperis, no sóc aquí per impedir-te somnis,
cerca l'home que ompli els meus buits
no sóc aquí per tallar-te les ales
no puc demanar que m'esperis ni ho pretenc...

Com vols que cerqui en altres el que no trobo en tu
si jo només penso en el que podria ser i no és
si jo només penso en el que és, perquè és quelcom,
i somio en tu,
si jo només penso en tu?


P.D: Perdoneu-me, m'ha sortit així.

Llegint Mario Benedetti

Volia llegir-ne poesia, fa temps que m'hi vull endinsar amb no només un poema puntual sinó un bon feix, però quan vaig anar a la biblioteca em van caure a les mans dos llibres seus: Articulario: Desexilio y perplejidades, Reflexiones desde el Sur i Andamios. Un recull d'articles lúcids i punyents on des d'una perspectiva llatinoamericana (a l'exili) a vegades una mica oblidada parla de la història de la seva Montevideo natal, dels problemes i desencontres de llatinoamerica i del món i de l'evolució de l'economia i una novel·la.
I no em penedeixo pas d'haver-los llegit. La novel·la m'ha captivat des del pròleg on l'autor ja ens indica com aniran els fets i de què ens parlarà el llibre: «Como podrá comprobar el lector, si se anima a emprender su lectura, este libro trata de los sucesivos encuentros y desencuentros de un desexiliado que, tras doce años de obligada ausencia, retorna a su Montevideo de origen con un fardo de nostalgias, prejuicios, esperanzas y soledades».
"Andamio" darrere "Andamio" anem descobrint el laberint del retorn, la personalitat real o retrobada del protagonista al seu país d'origen, el pes del passat i del record. Un llibre que agrupa, sense pretencions, diferents capítols d'un desexili particular i crea una novel·la que no només esdevé un recull de capítols sinó que pren cos i forma i acaba conformant tota una realitat, que en les seves bases podria ser la realitat de més d'un individu desexiliat.

És curiós com els llibres et van arribant segons el teu estat d'ànim i segons el teu interès actual i, a vegades, sense buscar-los. Abans d'aquests dos n'havia agafat uns altres dos que tot i que m'agradaven i em vaig quedar amb ganes d'acabar no hi havia manera d'acabar-los (i això deu voler dir alguna cosa, no?) i els vaig haver de tornar a la biblioteca... Suposo que va com va.

avui em sento així...

Petites coses sense importància s'acumulen però en realitat n'amaguen d'altres més importants, d'aquelles que si les dius ja no et pots fer enrere. Però és més fàcil dir les petites, les que saps que són rucadetes fàcilment solucionables. Per què em costa tan parlar com un llibre obert? Per què no sé expressar els meus sentiments en veu alta? Potser si en sapigués més tot seria més fàcil i no em sentiria com una closca que es tanca sobre si mateixa per no ser ferida però que no evita ser ferida perquè té esquerdes per tot arreu i que diu coses que no tenen importància només per marejar la perdiu...
perquè té por al rebuig, perquè té por que si ensenya les seves misèries, potser egoïstes, potser sense sentit... ja no la voldran. Perquè té por a la pèrdua, perquè té por a la soledat... perquè no sap com se sent però està sensible i a la que salta.

Veritats que arriben i se'n van

Em forço a escriure perquè feia dies que no escrivia i això no pot ser, que tinc un blog per alguna cosa i no és precisament perquè es mori de fàstic mentre jo vaig perdent hàbits adquirits. Ser pluriempleada comporta dedicar menys temps a coses com el blog, o la lectura; tinc un munt de llibres començats però cap m'acaba d'enganxar com per dedicar-hi hores i hores... Això no pot ser, hi haurem de posar remei... Bé, pel que fa al blog, aquí estava mort de fàstic i això que he d'explicar que l'amor continua fent el seu camí cap a lloc inconegut.
Quan no saps tota la veritat sents la presència de les mitges veritats que et couen, t'angoixen i et fan més mal encara que una mentida reconeixible perquè si veus la mentida tens clar contra què has de lluitar però si no et parlen amb claredat no entens res i et sents confusa i estúpida perquè no entens res del que passa al teu voltant. En canvi, si t'enganyen i ja està; doncs sempre tens l'excusa que t'han enganyat i que era difícil saber la veritat si no te l'explica la persona que t'enganya.
Però amb les mitges veritats la cosa no funciona igual perquè tens por de saber la veritat completa i prefereixes fer el cec, el mut i el sord. Però sempre hi ha aquelles preguntes que han d'aparèixer en un moment o altre. I quan et llencen la veritat i no és com te l'esperaves (què t'esperaves?) ja no saps com actuar. No saps què fer amb tanta realitat al teu davant. Ja no pots fer com si no sabessis res, ja no et pots fer el cec, el mut i el sord. Has de respondre d'alguna manera, no? Però no saps res ni acabes d'entendre res. Per què els humans hem de ser tan complexos? Per què m'he de rallar per coses que no depenen de mi? Per què els sentiments no poden confluir pacíficament amb la raó?
I aquí estem, encara païnt, encara pensant; pensant que segurament deixaràs fluir i no renunciaràs a aquest sentiment tan poderós... (a no sé que desaparegués per si sol, cosa que ara mateix dubto que passi) i continuaràs estimant, malgrat tot, i acceptant que estimes i no tancant la porta a l'amor perquè ja és dins teu i no pot marxar així com així.

Va de gent

Últimament he tingut l'oportunitat de conèixer gent que realment val la pena. Gent que desprèn llum i energia pròpies i que sembla que no se n'adonin de l'efecte que tenen en els altres. Gent que des de la humilitat es dedica als altres amb entusiasme. Gent que val la pena conèixer, que et parlen a tu, que t'escolten. Saber que exiteixen i que n'hi ha més dels que et pensaves és molt reconfortant. Són persones que t'omplen i que podries escoltar i intercanviar-hi opinions durant hores i no necessites res més. Llavors pots dir amb veritable raó de ser: un plaer haver-te conegut.