Veritats que arriben i se'n van

Em forço a escriure perquè feia dies que no escrivia i això no pot ser, que tinc un blog per alguna cosa i no és precisament perquè es mori de fàstic mentre jo vaig perdent hàbits adquirits. Ser pluriempleada comporta dedicar menys temps a coses com el blog, o la lectura; tinc un munt de llibres començats però cap m'acaba d'enganxar com per dedicar-hi hores i hores... Això no pot ser, hi haurem de posar remei... Bé, pel que fa al blog, aquí estava mort de fàstic i això que he d'explicar que l'amor continua fent el seu camí cap a lloc inconegut.
Quan no saps tota la veritat sents la presència de les mitges veritats que et couen, t'angoixen i et fan més mal encara que una mentida reconeixible perquè si veus la mentida tens clar contra què has de lluitar però si no et parlen amb claredat no entens res i et sents confusa i estúpida perquè no entens res del que passa al teu voltant. En canvi, si t'enganyen i ja està; doncs sempre tens l'excusa que t'han enganyat i que era difícil saber la veritat si no te l'explica la persona que t'enganya.
Però amb les mitges veritats la cosa no funciona igual perquè tens por de saber la veritat completa i prefereixes fer el cec, el mut i el sord. Però sempre hi ha aquelles preguntes que han d'aparèixer en un moment o altre. I quan et llencen la veritat i no és com te l'esperaves (què t'esperaves?) ja no saps com actuar. No saps què fer amb tanta realitat al teu davant. Ja no pots fer com si no sabessis res, ja no et pots fer el cec, el mut i el sord. Has de respondre d'alguna manera, no? Però no saps res ni acabes d'entendre res. Per què els humans hem de ser tan complexos? Per què m'he de rallar per coses que no depenen de mi? Per què els sentiments no poden confluir pacíficament amb la raó?
I aquí estem, encara païnt, encara pensant; pensant que segurament deixaràs fluir i no renunciaràs a aquest sentiment tan poderós... (a no sé que desaparegués per si sol, cosa que ara mateix dubto que passi) i continuaràs estimant, malgrat tot, i acceptant que estimes i no tancant la porta a l'amor perquè ja és dins teu i no pot marxar així com així.

Va de gent

Últimament he tingut l'oportunitat de conèixer gent que realment val la pena. Gent que desprèn llum i energia pròpies i que sembla que no se n'adonin de l'efecte que tenen en els altres. Gent que des de la humilitat es dedica als altres amb entusiasme. Gent que val la pena conèixer, que et parlen a tu, que t'escolten. Saber que exiteixen i que n'hi ha més dels que et pensaves és molt reconfortant. Són persones que t'omplen i que podries escoltar i intercanviar-hi opinions durant hores i no necessites res més. Llavors pots dir amb veritable raó de ser: un plaer haver-te conegut.

Ahir feia un any...

Ahir just feia un any que vaig sentir la teva veu i els teus llavis pronunciar aquelles paraules... em vas dir que et volies instal·lar en algun lloc, qualsevol, mentre jo estigués a prop. Em vas dir que mirar les estrelles i escoltar els ocells tot sol no era agraït i que preferies que jo t'hi acompanyés. I el meu cos va restar insensible, com una estúpida incrèdula davant teu. Però les teves paraules van sembrar dins meu la llavor que necessitava per llençar-me a l'aventura de viure, per llençar-me a experimentar amb tu allò que en diuen amor. I aquí estem, un any després, al mateix lloc i a llocs diferents. Potser ja no puc dir:

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Però puc dir que he après a reconéixer els moviments del meu cor quan ets a prop, que he après a sentir-te i ja no t'observo en silenci allunyant-te perquè el meu cor et crida i el meu cap et sommia. Puc dir que em sé de memòria la teva veu, aquesta veu que és un gelat de xocolata degustat a poc a poc...; que el meu cos se'n recorda dels pocs moments viscuts i els té gravats al cor...; puc dir que sé què és l'espera i també el desig de la flor que vol apropar-se més al sol i s'estira, s'estira... sense arribar mai enlloc; que sé que és besar com si aquest bes fos el primer i l'últim contacte dels nostres anhelosos llavis; que sé què és callar per no ferir sensibilitats i no voler escoltar veritats...

Però encara no sé què és abraçar-te tota una nit, encara no sé si menges molt o poc, si t'agrada la tomaca o prefereixes el pebrot, si els vidres t'empresonen o ho fa la llibertat, si t'agraden les pel·lícules o t'adormiràs al sofà, ... encara no ho sé... ni ho vull saber tot de cop, no fos cas... I tu no saps que de vegades parlo sola, que no m'agrada la hipocresia i de vegades ric sola, que molts cops la gent em cansa però em deprimeix menjar sola, que... haurem de descobrir-nos a poc a poc i amb una bona til·la, no fos cas.

Amantes y enemigos de Rosa Montero

Els contes d'aquest volum contenen tot el que ha de contenir un relat. Et deixen el cor a l'aire durant el curt trànsit que et transporta pel món condensat del personatge o personatges de cada conte. M'ha agradat molt per la seva intensitat i la seva facilitat narrativa. Els contes no es fan llargs ni curts i aconsegueixen que el lector mantingui un interès constant tota l'estona.

Els relats són apassionades i inquietants històries d'amors o d'obsessions. Un magnífic passeig per la "malaltia" de la passió amorosa que et transporta en un segon (com en la vida mateixa) de la felicitat a l'infern, de la monotonia a l'angoixa, de la desesperació a la desesperança, de la fredor al desig, de la necessitat d'inventar-se l'altre al xoc de la realitat... En definitiva un bon recull de sentiments extrems exposat amb un llenguatge viu i intens.

M'ha agradat la reflexió del conte final:
«Porque uno siempre es inocente cuando ama, siempre regresa a la misma edad emocional, al umbral de la eterna adolescencia. Pura y hermosa fui porque deseé y me desearon. El amor es una mentira, pero funciona»

El que em penso que sé...

Sé que m'agrades perquè tenir-te al costat, abraçar-te, sentir-te... m'aporta pau, m'asserena l'angoixa de l'espera i em quedo muda. Et miro i et veig íntim, proper, fort. Penso en els teus ulls travessant-me i ploro. Sé que sóc una ploramiques però no ho puc evitar. M'emociona sentir aquesta cremor. M'emociona saber que penses en mi perquè qui sóc jo per estar al teu pensament. Pols de la terra, i encara. Vull viure al teu costat. Sé que t'ho he dit mil vegades i sé que t'ho tornaré a dir i no me'n cansaré. Potser la teva companyia és cara i no és abundant i no sé si em compensa les hores de plor silenciós, les hores de somnis inútils... però quan et veig tot el meu cos et reclama i m'encegues el pensament. M'empasso les pròpies paraules, se'm traven els retrets que s'han anat acumulant com la pols a l'entrada perquè la teva presència espolsa la pols. Com vols que no pensi en tu si no faig altre? Com vols que em busqui una altra companyia si quan sento la conversa intrascendent de qualsevol recordo la vida dels teus mots? Qui em llegirà el pensament a ulls clucs, si en 24 anys només dues persones ho han aconseguit? Qui coneixerà tots els racons del meu pensament amb només dues mirades?

Prefereixo mil vegades plorar i patir, si després la teva presència compensa el plor solitari, si després dos instants il·luminen un camí de pedres i esvorancs... que passar per la vida sense pena ni glòria. And it's my choice.

Aquelles preguntes

Què és llibertat? Som realment lliures? O només és la il·lusió d'un instant?

A vegades penso que tenim la sensació de ser lliures i no ens adonem que caminem per una carretera estreta amb diversos obstacles i possibilitats d'evitar-los però que mai podrem sortir del camí. Altres vegades crec que caminem a la vora dels límits i ens sembla que ens ofeguem perquè volem veure què hi ha més enllà i no ens adonem que a l'altre costat tenim un camí més ample, més fàcil... però amb menys emocions... potser si anem pels límits farem el voral més ample... aconseguirem una carretera més gran.
Hi ha tantes coses que no podem decidir! No podem decidir quins pares volem, no podem decidir on ens ha tocat néixer... Alguns tenim sort, d'altres no tanta i han de fer l'esforç de sobreviure mentre els altres només hem de fer l'esforç de viure. És just? Hi ha coses que són conseqüència de les nostres pròpies accions però n'hi ha tantes altres que no... Qui decideix que un nadó vagi a parar a unes bones mans? A vegades hi ha famílies a qui sembla que toqui tot el dolent, la loteria de la vida? Què han fet ells per meréixer tanta mala sort?
Quan veus tantes situacions difícils t'adones que ets afortunat (que no vol dir feliç). Quan trobem la pau? Quan sabem que estem en pau i que podem continuar per aquest camí? Massa preguntes. Poques respostes... I si et fan aquestes preguntes només pots somriure i dir: no ho sé. L'únic que sé és que cada persona té els seus problemes i no n'hi ha dos d'iguals perquè no hi ha dues persones iguals. L'únic que sé és que som aquí per viure i ho hem d'intentar, sempre. L'únic que sé...

Rebecca de Daphne de Maurier

Magnífic, m'ha deixat sense paraules i molt bones vibracions. L'argument és una combinació magistral de dos factors essencials en les relacions amoroses: el passat (la mort al llac de la dona de de Winter) i la manca de comunicació (entre la nova parella). Una bomba de rellotgeria quan el passat d'un dels protagonistes és un tema vetat, la màquina del pensament no para i la manca de comunicació entre la parella no ajuda a diluir els dubtes. I així actua la nova dona de Maximiliam de Winter, amb inseguretat i por, pensant-se que el seu marit encara estima la morta, que ella només és un petit consol per a ell i no pot evitar comparar-se malaltíssament a la seva antiga dona. També l'influeix l'ambient on arriba, Manderley, la casa familiar dels de Winter: una casa plena de l'esperit de Rebecca. Tot és Rebecca, la seva ànima és a tot arreu: en tots els objectes i en totes les persones, sobretot en la senyora Danvers, un personatge inquietant i fosc i una antiga amiga de la morta. La nova senyora de Winter se sent una estranya a casa seva i ha de lluitar aferrissadament contra el fantasma de Rebecca...
Però a més d'exposar un bon argument, la novel·la està ben escrita, i el misteri es dosifica molt encertadament. L'autora aconsegueix crear un ambient opressiu, ens fa viure en la pell de la protagonista (la nova senyora de Winter) i ens aconsegueix transmetre totes les angoixes, inseguretats i pors d'aquesta noia a Manderley. Et fa sentir tan proper a la història que tens ganes d'obrir les finestres de l'ala oest (on vivien en Max i la Rebecca) i llençar totes les coses que puguin recordar-la i donar una empenteta a la senyora perquè comenci a manar a casa seva...
I, a més, m'ha agradat perquè se'n poden extreure moltes coses, des del meu punt de vista, com ara que fer santuaris als morts pot ser una mica malaltís; que millor no quedar-se res al pap i menys encara si pot afectar la relació de parella; que si et cases amb algú que ja ha estat casat millor començar de zero i redecorar tota la casa, com a mínim; que sovint les aparences enganyen; que les comparacions sempre són odioses... i moltes coses més.
En definitiva, un llibre molt ben escrit i recomanable, d'aquells que en recordes l'argument durant molt de temps i que, quan ja l'has oblidat, saps -tot just sentir-ne el títol-, que l'has llegit i que et va agradar.