Rebecca de Daphne de Maurier

Magnífic, m'ha deixat sense paraules i molt bones vibracions. L'argument és una combinació magistral de dos factors essencials en les relacions amoroses: el passat (la mort al llac de la dona de de Winter) i la manca de comunicació (entre la nova parella). Una bomba de rellotgeria quan el passat d'un dels protagonistes és un tema vetat, la màquina del pensament no para i la manca de comunicació entre la parella no ajuda a diluir els dubtes. I així actua la nova dona de Maximiliam de Winter, amb inseguretat i por, pensant-se que el seu marit encara estima la morta, que ella només és un petit consol per a ell i no pot evitar comparar-se malaltíssament a la seva antiga dona. També l'influeix l'ambient on arriba, Manderley, la casa familiar dels de Winter: una casa plena de l'esperit de Rebecca. Tot és Rebecca, la seva ànima és a tot arreu: en tots els objectes i en totes les persones, sobretot en la senyora Danvers, un personatge inquietant i fosc i una antiga amiga de la morta. La nova senyora de Winter se sent una estranya a casa seva i ha de lluitar aferrissadament contra el fantasma de Rebecca...
Però a més d'exposar un bon argument, la novel·la està ben escrita, i el misteri es dosifica molt encertadament. L'autora aconsegueix crear un ambient opressiu, ens fa viure en la pell de la protagonista (la nova senyora de Winter) i ens aconsegueix transmetre totes les angoixes, inseguretats i pors d'aquesta noia a Manderley. Et fa sentir tan proper a la història que tens ganes d'obrir les finestres de l'ala oest (on vivien en Max i la Rebecca) i llençar totes les coses que puguin recordar-la i donar una empenteta a la senyora perquè comenci a manar a casa seva...
I, a més, m'ha agradat perquè se'n poden extreure moltes coses, des del meu punt de vista, com ara que fer santuaris als morts pot ser una mica malaltís; que millor no quedar-se res al pap i menys encara si pot afectar la relació de parella; que si et cases amb algú que ja ha estat casat millor començar de zero i redecorar tota la casa, com a mínim; que sovint les aparences enganyen; que les comparacions sempre són odioses... i moltes coses més.
En definitiva, un llibre molt ben escrit i recomanable, d'aquells que en recordes l'argument durant molt de temps i que, quan ja l'has oblidat, saps -tot just sentir-ne el títol-, que l'has llegit i que et va agradar.

Bec perquè tinc set o tinc set perquè bec?

Crits aguts i punyents que li pertorben la calma. Asseguda en un racó del parc, la noia observa les criatures que passen i corren i riuen i canten. Plors sobtats, una mare cura una ferida, un nen s'entrebanca, cau i s’aixeca mig rient. Enllà una font d’aigua fresca raja i raja sense parar. Els nens s’hi acosten i alguns en beuen i d’altres no. L’olor a fulles seques se li filtra pels narius i el murmuri dels nens trepitjant-les l'inquieta. No tenia set però la humitat es cola per tots els porus i aviat comença a respirar feixugament, com si li faltés l’aire. Tanca els ulls, intenta desconnectar de les veus, del soroll. Escolta el xiu-xiu del vent i l’aigua fresca. Allà lluny sent el piu piu d’un ocell i l’aleteig d’un altre. A poc a poc recupera la respiració calmada i tranquil·la. Torna a obrir els ulls, han desaparegut els nens. Només el so de l’aigua l’acompanya. L’olor d’humit, el cant dels ocells. La brisa li acaricia l’orella. S’acosta a la font, encuriosida, toca l’aigua amb les mans, se li escola pels dits i s’omple de frescor, de calma. Recorda l’oneig del mar, l’escalfor de la sorra sota els seus peus i el pessigolleig de l’arena escolant-se-li per entre els dits. Té set, ara que nota la frescor de l'aigua se n’adona. Fins ara no ho havia vist. Havia rondat pel món com una ànima en pena, sense omplir-se la boca d’aigua ni apaivagar-se l’anguniosa sensació d’ofec. Però ara vol beure, vol assaborir l’aigua, la sensació de fer-se passar la salivera, d’omplir-se de frescor. Pensa que ben mirat se’n podria estar, que ja li passarà la set si s’allunya una mica de l'aigua. I ho prova, però no. Ja l’ha tocat amb la punta dels dits i en té el record i la set li creix sense aturador. No en coneixia la necessitat, deambulava sense aigua i sense set. Ara la set se la menja i torna a apropar-se al doll d’aigua. Hi acosta la boca i en sentir el contacte d’aquest bé tan preuat s’estremeix. La llengua se li arronsa un segon però de seguida torna a estirar-se amb més força per recollir-ne fins l’última gota. I beu i beu fins saciar-se'n. Llavors s’allunya esperitada perquè ja ha begut i ja no vol tenir set. Corre, corre per deserts de sorra calenta. Corre fins que n’està molt lluny. I de nit somnia que torna a beure l’aigua fresca de la font i somriu. I es desperta en un desert calent i vol tornar a beure. I recorre els passos fets amb anterioritat. Hi vol tornar però fa tombs sense ordre ni concert. Volta i volta, en té la imatge al pensament. Sap com és l’aigua que vol però no la veu. A vegades l’entreveu de lluny i, per un moment, sent una alegria immensa però desapareix com per art de màgia. Desesperada, corre més, cansant-se sense raó, sense sentit. Llavors decideix que ja n’hi ha prou. Es calma i camina més a poc a poc, i, de sobte, torna a aparèixer la font amb una llum més clara. Res, un altre miratge. Finalment, sense deixar de caminar, la té davant, voluptuosa, esperant els seus llavis. S’hi acosta a poc a poc, cop tement que torni a desaparèixer si vol córrer massa. L’agafa entre les mans. La deixa circular per entre els seus dits. Hi acosta la boca i beu, beu, beu. Fins que no n’hi cap ni una gota més. I seu a la vora de la font, i respira, tranquil·lament. Relaxada.

Un sol mot: bé

-Vas arribar
-On?
-Aquí...
-Quan?
-Ahir
-I què, bé?
-hi eres.
-però bé?
-et tocava, em tocaves.
-però bé?
-Què és bé? sentir l'abraçada del teu cos o el ritme de la teva ànima?
-Tot, o potser demano massa?
-Buscar el pou de la teva mirada, cercar el camí a l'horitzó, trobar la bellesa del paisatge, beure aigua, assedegada...?
-Massa.
-Poc.
-Prou.
-Poc. Calmar les feres de l'ànima? apaivagar la set d'una foguera?
-Sentir el ritme de les teves passes, al meu costat.
-No corres gaire.
-I tu massa. No et puc seguir. Ves, ja t'atraparé. Corre, i tornes a explicar-me com és l'horitzó.
-El veurem junts, ja el divisem. Sentirem el bategar del cor a la mà i la frescor del vent a la cara mentre saltem, brinquem i cridem ben fort: Ja som aquí! Ja hem arribat! I ens hi volem quedar!
-Potser no hi arribo. Ves, no te'l perdis.
-Et donaré aigua i la mà i m'hi acompanyaràs i hi posaràs color. Caminarem amb pas segur, sense volar, sense retrocedir... i gaudirem d'aquest camí...

D'abraçades

És tan difícil trobar les paraules per dir tot el que penso mentre abraces el meu cos fidel i sento que amb prou feines em sostinc i que desapareix qualsevol recel perquè et toco, et sento i et tinc, i durant uns segons em fonc i sóc al cel.
Però és tan fugaç el temps compartit, em dius tan aviat que te n'has d'anar... el meu cap tot just es recolza en la teva espatlla i els meus ulls miren enllà perquè no et volen veure marxar... i no em cal parlar... faig el cor fort fins que desapareixes, però després el dolor s'apodera de mi i tremolo i les llàgrimes em sobresurten perquè encara que et senti -en somnis de realitats massa fugisseres-, no hi ets... i et vull.

I'm overfeeling and you know it, my friend.

Gràcies per parlar amb mi

M'agrada anar a caminar a un passeig que hi ha al meu barri, pla i proper al bosc. Em porta molts bons records i últimament m'hi he aficionat, així les hores passen més de pressa. A vegades m'hi trobo gent, amb alguns només t'hi saludes i amb altres hi fas una mica de conversa. L'altre dia mentre seia en un banc se'm va acostar un noi de Gàmbia que no coneixia, em va saludar i va voler iniciar una conversa. Em va demanar permís per seure al banc on seia i vam xerrar una estona. No és que tingués moltes ganes de parlar-hi al principi però tampoc vaig ser desagradable ni em vaig aixecar per marxar ni res per l'estil. Simplement vaig pensar que m'aniria bé xerrar una mica, al principi vaig mantenir una actitud distant però després m'hi vaig sentir més a gust. Quan va marxar em va donar les gràcies per haver parlat amb ell. Em va dir que habitualment les noies catalanes es feien les longuis quan volia parlar amb elles. I jo em vaig sentir malament perquè em va semblar que tanta amabilitat em sobrava. que només havia parlat amb ell, que no havia fet res tan important que justifiqués que em donés les gràcies efusivament. Vaig pensar que després ens queixem de la formació de guetos. Com volem que no se'n formin si sembla que només es puguin relacionar amb la gent del seu país o dels voltants?
No sé què pensem en general davant dels estrangers. Que volen lligar? Potser sí, però llavors hauràs d'actuar igual que amb un home d'aquí, no actuaràs diferent; si no t'interessa li dius i en pau. Però si no hi parles no pots saber si t'interessa o no. I sempre pots guanyar un nou conegut o un nou amic, sense res més. Què són uns pesats i si hi parles a partir d'aquell moment no te'ls treuràs de sobre? De pesats n'hi ha a tot arreu...
No crec que costi tant ser amable i tenir converses amb la gent. Parlar amb desconeguts no vol dir que te'ls hagis de posar a casa, una cosa no té res a veure amb l'altra. A vegades tenim tanta prevenció contra els altres que ens impedim de conèixer gent interessant.

Sembla que ni la tecnologia ni jo estem en una bona ratxa

Estic una mica mosquejada amb la tecnologia, així, en general; us ho explico: resulta que l'ordinador vell me feia el ruc i vaig decidir que ja era hora de canviar-me'l. N'estava farta d'haver-me d'esperar minuts i minuts davant de la pantalla com una estaquirot per fer alguna cosa de bo. De tot se'n treu alguna cosa bona, ben cert és, aprofitava per llegir quatre paginetes de Les Miserables. Però, és clar, quan vull llegir, llegeixo; quan vull utilizar l'ordinador, l'utilitzo. Cada cosa té el seu temps.
Dit i fet. Em compro un ordinador nou. Millor que l'antic: més memòria RAM, més memòria com se digui, més de tot. Molt bé. Arriba la feina: instal·la el Windows, intal·la l'openoffice, instal·la tots els programes haguts i per haver que fas servir o feies servir. Torna a posar-hi la informació que havies procurat guardar al Pen i au, ja tornes a estar a punt per treballar. Feliç! Un ordinador ràpid! Que no triga més de deu minuts en engegar-se! Que bé!
De sobte, al cap d'aproximadament un mes, un dissabte a la tarda tens ganes de xafardejar blocs; d'escriure un post sobre el magnífic dia que has tingut al curset que estàs fent, sobre l'amor que et té ben desconcertada, sobre els amics que van i venen i sobre aquells que es queden per sempre, sobre qualsevol rucada que et passa en aquell moment pel cap; tens ganes de veure una sèrie o una pel·lícula online; vols consultar el correu que fa una mica més de mig dia que no consultes no fos cas que haguessis rebut una oferta de feina inigualable i t'hagis d'espabilar a dir que sí, que sí que t'interessa.
Tururut viola. L'ordinador diu que no es vol engegar. ERROR. Ho intentes una vegada i una altra. I no, no vol. Però si és nou! Qui o què queda fet un nyap el primer mes?! La indignació s'apodera de tu. Però res, no hi ha res a fer. Truques al teu germà informàtic: Prova a reiniciar, prova les diferents opcions que et dóna la pantalla negra: modo seguro, última sesión buena... Com?? Però si ja ho he fet! Porta'l a la botiga...

Collonsos... Dilluns a primera hora truques a la botiga. Porti-me'l. Dit i fet. M'hi planto. I res, el disc dur està espatllat. No hi ha res a fer. Però si era nou! Sí, aquest model té un 5% d'error, d'error de fàbrica. Sembla poc. Però et poses a pensar i vol dir que 1 de cada vint falla. I m'ha tocat a mi... un mes de cosetes a la brossa... perquè qui s'havia de pensar que al cap d'un mes et fallaria el disc dur? I sense avisar? Jo no. Per sort tenia garantia.

Bé, me'l canvia per un que té un 2% de possibilitats d'errors de fàbrica. Calla, com els preservatius... quin consol! Em fa un favor. És més bo. A veure si aquest cop me dura més d'un any.
I tornem a començar a instal·lar-ho tot. L'última còpia de seguretat... de fa un mes. Molt bé noia!
A veure si aquest cop aprenc que la tecnologia no és de fiar...

L'esperança és l'últim que es perd

Tinc tantes ganes de veure'l! I el veig tan poc! Maleeixo qui es va inventar la paraula enyorar... és inevitable idealitzar algú que no veus. És inevitable trobar a faltar algú que no veus si n'estàs enamorat perquè et fas una idea del que podria ser i no és. Però no és això el que m'interessa de debò, voldria realitats encara que no fossin exactament com me les imagino. Però com puc saber com són o serien si no les he pogut viure? Encara. Potser tinc massa paciència i no sé si és bo o dolent però l'esperança és l'últim que es perd... i jo no vull perdre l'esperança que les coses vagin a millor. Perquè crec que és una persona que realment val la pena.
Però... per què m'he de complicar tant la vida? No em podria agradar algú que em dediqués més temps? No. M'ha d'agradar el que me'n pot dedicar menys. Qui ens entengui, que ens compri.

Mig dir-te: «You put me on fire».
Sentir-te el riure gegant,
i, la veu greu, xiuxiuejant:
«Come here. You're my desire».

Ens omplim de llargs petons humits;
secrets suaus, ocults, s'acosten a tu,
les teves mans em ressegueixen els pits:
«You love love.» «Yes. I do»