dijous, 11 de febrer del 2010

Germinal d'Émile Zola

«Aquesta novel·la sobre els miners és també l'Infern, en un món dantesc, on fem un viatge al fons de la nit. Però al final del prodigiós itinerari al centre de la terra, del fons del soterrani on l'home ha viscut tant temps aixafat, l'home per fi es redressa i ressorgeix amb una revolta plena d'esperances.
És l'obra més gran i bella de Zola, el poema de la fraternitat dins de la misèria, i la novel·la sobre la condició humana»

Això resa la contraportada de l'edició que he llegit. Si Zola escrivís ara, ens relataria la misèria d'Haití. Com a bon periodista enfundaria la càmera i la ploma i relataria els episodis de pillatge, el racionament, la misèria... sense entretenir-se massa en cap història personal, sense buscar el rerefons particular de tot comportament humà -al contrari, remarcant-ne la universalitat-, sense fer sensacionalisme: només la crua realitat esbossada com per casualitat amb noms i cognoms. Per a Zola els personatges són mers titelles per complir el seu propòsit: tenen la mínima vida íntima que exigeix la novel·la, el guió. El personatge principal són els miners, en plural; els oprimits, en universal. I la seva història és sobretot la història dels inicis dels moviments obrers i no pas la història de la família protagonista de totes les seves obres que només exerceix el paper de transmissora de les desgràcies dels miners, d'exemplum.
El seu realisme pot resultar excessiu, de tan evident poc commovedor -gaudeixo més amb escriptors més suggerents, com una fotografia de guerra amb homes sagnant i morint-se davant la càmera. Així i tot, val la pena llegir-la perquè està molt ben escrita i per adonar-se de l'actualitat, malgrat el pas del temps, de moltes de les misèries i esperances de l'home.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Cada cop que el veig...

No sé si m'agrada estar enamorada o no. Cada cop que el veig sento un calfred que em recorre tot el cos i em fa sentir viva. Però no sé què dir. Sento que se'm paralitzen les neurones, que l'únic que em funciona és el cor, a mil per hora, i les hormones. I res més. I quan marxa m'agradaria cridar tot el que no li he dit: totes aquelles pors amagades que no puc expressar ni amb mig mot ni amb mig petó. Només tinc ganes d'estar amb ell, de sentir-li la veu, d'acaronar-li la mà. I em sento dèbil. No vull sentir-me tan fràgil i per això invento murs de protecció i no expresso sentiments de puny tancat i mà abaixada. No vull ser una càrrega per a ningú, no vull que estimar-me sigui una obligació, no vull fer pena i, per això, callo i espero que les prioritats canviïn, que l'espai dedicat a la "joia" augmenti, només una mica. Per poder sentir que formo part de la seva vida i ell de la meva, que no sóc només un entreteniment, un afegit no imprescindible. Vull ser més que una amiga perquè ell és més que un amic per a mi. Necessito temps, temps al seu costat. Ell té la seguretat de mi, sap que l'estimo, es veu, es nota. Sé que la vida és complicada però no crec que demani la lluna... només vull compartir més vida amb ell. Només el vull veure, sentir i tocar de ben a prop... Somiar és bonic però els somnis no són realitat...
I per què amb quatre paraules ben dites no puc fer més que sospirar? Sé que res és perdre el temps però a vegades tinc la sensació que malgasto l'amor...

diumenge, 10 de gener del 2010

Passejant i tres en un

Sóc poc constant en molts propòsits. Tot em fa mandra. Fa poc passejava per alguns blogs els autors dels quals han afegit llistes de llibres llegits el 2009: una bona tirada, la majoria desconeguts. Em sembla una idea molt interessant. M'heu fet agafar ganes de llegir més i, de fet, ja me n'he anotat algun -la llista de pendents és infinita... Però no era per això que venia, o sí, perquè de fet les vostres llistes m'han fet recordar que volia fer la ressenya de dos llibres que ja fa dies que vaig acabar i em van agradar molt però com que em fa una mica de peresa els anotaré aquí seguits i us en faré cinc cèntims.

El primer és Les nourritures terrestres, d'André Gide. Ara no el tinc a mà i no us en podré deixar assaborir cap fragment. Però puc dir que tot i entendre'l molt poc perquè el vaig llegir en versió original em va deixar la mel a la boca i només llegir-lo vaig córrer a buscar-ne un altre del mateix autor, sense mirar, sense triar -cosa que només em passa amb els llibres que em captiven amb el seu estil- i vaig topar amb La Symphonie Pastorale, bastant diferent però que no em va decebre. Veig que hauré de parlar de tres llibres enlloc de només de dos.

Bé, tornem on érem. Els aliments terrestres en català, que no sé si està traduït, és pura poesia. Tot és sensual i atractiu per als sentits, les seves paraules ens endinsen pel món, flueixen com l'aigua d'un riu, imatges que ens fan venir ganes de passejar amb barca, de pujar a la muntanya, de caminar i poder observar tots els racons de la natura... en definitiva, de viure. I les petites reflexions sobre la vida i sobre la existència -o no- de Déu no tenen pèrdua. Quan el torni a tenir a mà l'hauré de rellegir per poder-ne copsar tot el sentit però així, mig entès o gens entès, llegit a correcuita, crec que és altament recomanable.

La Symphonie Pastorale és una novel·la curta o un conte llarg que reflexiona sobre el pecat. Un pastor acull a casa seva una noia cega i pura i es proposa, potser inconscientment, cultivar-la i preservar-li la innocència amagant-li el coneixement del pecat. La noia es va enamorant del pastor però sobretot s'enamora de les seves paraules, del pastor com a guia espiritual. Aquest pastor té un fill de més o menys la mateixa edat de la noia que també s'hi enamora i és en aquest moment que el pastor és realment conscient que potser el que sent per la noia no és només esperit de protecció. Aquest triangle amorós gira al voltant de la idea de pecat: el pastor, intentant que la noia no conegui el pecat no està sent pecador ell perquè no li deix veure tot el món en amplitud i no és ell el que és pecador en mig enamorar-s'hi? Un element simbòlic de la història és la ceguesa de la protagonista perquè no només fa referència a la ceguesa física sinó a un interior incomplet -gràcies i malgrat l'educació que li proporciona el pastor- perquè no coneix el pecat. No serà fins que l'operin de la vista que hi veurà més clar -físicament i espiritualment.
La història em va captivar i es llegeix d'una revolada.

L'altre llibre del qual volia parlar és Jude the Obscure de Thomas Hardy, una obra que narra la lluita de dos protagonistes cultes, malgrat que no pertanyen a una classe social elevada, en contra de les convencions socials. El matrimoni, les relacions amoroses, la classe social, la cultura... tot es troba encarcarat per la convenció que delimita fins on pot arribar cadascú i els protagonistes hi toparan de ple. La lluita entre la natura lliure dels protagonistes i la força del destí acompanyada de la força de la societat que els impedirà assolir els seus objectius plenament és el tema central. I malgrat tots els esforços els protagonistes no poden evadir el seu destí. Dura, colpidora i pessimista, és fascinant com el narrador aprofundeix en el caràcter de dos éssers "rars" per a la seva època per després, quan el lector ja els té interioritzats i assumits i, segurament el lector protípic de l'època de l'autor, comença a estimar-los i comprendre'ls de debò; fer-los xocar de ple amb la incomprensió de tot el seu entorn. També la recomano molt vivament.

divendres, 8 de gener del 2010

Set cases a França

Fa poc que m'han regalat aquest llibre i l'he llegit d'una tirada perquè flueix sense masses problemes però l'he trobat decebedor perquè crec que no compleix les expectatives que la mateixa història va creant al lector. No havia llegit res d'Atxaga i potser ha sigut un mal inici amb l'autor perquè el llibre no m'ha provocat curiositat per cap altra obra seva.
La història es desenvolupa al Congo belga on Lalande Biran imposa l'ordre en una colònia enmig de la selva. En aquesta colònia aterra un nou personatge, Chrysostome Liège, un magnífic tirador (millor que tots els que hi viuen) que amaga una personalitat intrigant i que provocarà les enveges de la resta d'habitants de la colònia.
L'autor cerca per mitjà de l'humor i l'aventura que el lector s'immersi en una història delirant plena de personatges estrambòtics que representen l'absurditat humana. Tot i que la història comença sent atractiva i té moments prou bons que fan que es pugui llegir i acabar sense avorrir-se va perdent interès a mesura que l'originalitat temàtica i ambiental deixa de sorprendre't.

dimarts, 5 de gener del 2010

M'enfilo per viaranys desconeguts

M'enfilo per viaranys desconeguts
mirant endavant, camino,
procurant no entrepussar.
A dreta i esquerra veig coses
que em pertorben, que em fan recular
perquè la por em menja la il·lusió,
saber-me fràgil, la transparència
d'uns ulls i d'unes mans
que se t'agafen com esperant
que superis aquelles febleses, teves,
només teves.

Saber-me fràgil
i adonar-me que de vegades
no n'hi ha prou en saber,
ni tan sols en sentir,
la incomunciació de dos mots a mig dir
parlar el que no saps
i callar la certesa,
témer la nuesa
de sentir-se traspassada.

Callar preguntes,
imaginar respostes,
esperar paraules
viure somnis de llum clara
en presents de grisa albada.

Saber-se proper i llunyà
a la vegada
voler conèixer què s'amaga
darrere cada fiblada...


P.D Bon any nou a tots!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Desig

M'hi he atrevit, altra vegada,
ara ja amb la culpabilitat perduda,
arraconada, com qui descarta
no alentir el pas a mitjanit
i enfronta l'embolcall de la foscor.
Jo vull veure les estrelles.

M'hi he atrevit, altra vegada,
a abandonar la coneguda tristesa,
la vella apatia, i a endinsar-me
en la sensibilitat aguda
de mig mot i dos silencis,
en la desconeguda set
d'un cos ardent en un fogatge,
en l'àvida fam
d'uns llavis i unes mans.

M'hi he atrevit, altra vegada.
He begut, àvida de besos i
de carícies. M'he deixat portar
per l'amor, o pel deixar-se anar,
pel plaer, pels sentits.

M'hi he atrevit, altra vegada,
se m'ha vessat la copa del desig,
m'hi he endinsat i m'ha sobreeixit
i ara el respiro i el sento
i el creo i m'hi recreo,
arreu.

dijous, 26 de novembre del 2009

Sembla tan senzill...

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Sembla tan senzill, somriure,

però és un esforç ben gran

per segons qui.

M'has esperat amb la mà

a punt per saludar amistosament:

aconsegueixes que pensi en tu,

perseverant. Ho diuen: qui persevera,

guanya. Potser guanyaràs.

Potser oblidaràs que volies guanyar

si no hi poso de la meva part.


Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.


Costa tant obrir-se al desconegut

de la teva mirada llunyana,

de les teves paraules, mai sobreres,

Sempre trencant-me en mil bocins,

desconeguts.


Però en la foscor d'un capaltard
els ulls closos, escolto
la poesia de la teva veu
dolça i melosa dins meu.

Somiaré en fondre'm a les teves mans
mentre el sol escalfa el matí, vaporós
entre els llençols del llit, en blanc.

Recolzaré el cap en l'horitzó llunyà
dels ulls de mel que em miren.