diumenge, 10 de gener del 2010

Passejant i tres en un

Sóc poc constant en molts propòsits. Tot em fa mandra. Fa poc passejava per alguns blogs els autors dels quals han afegit llistes de llibres llegits el 2009: una bona tirada, la majoria desconeguts. Em sembla una idea molt interessant. M'heu fet agafar ganes de llegir més i, de fet, ja me n'he anotat algun -la llista de pendents és infinita... Però no era per això que venia, o sí, perquè de fet les vostres llistes m'han fet recordar que volia fer la ressenya de dos llibres que ja fa dies que vaig acabar i em van agradar molt però com que em fa una mica de peresa els anotaré aquí seguits i us en faré cinc cèntims.

El primer és Les nourritures terrestres, d'André Gide. Ara no el tinc a mà i no us en podré deixar assaborir cap fragment. Però puc dir que tot i entendre'l molt poc perquè el vaig llegir en versió original em va deixar la mel a la boca i només llegir-lo vaig córrer a buscar-ne un altre del mateix autor, sense mirar, sense triar -cosa que només em passa amb els llibres que em captiven amb el seu estil- i vaig topar amb La Symphonie Pastorale, bastant diferent però que no em va decebre. Veig que hauré de parlar de tres llibres enlloc de només de dos.

Bé, tornem on érem. Els aliments terrestres en català, que no sé si està traduït, és pura poesia. Tot és sensual i atractiu per als sentits, les seves paraules ens endinsen pel món, flueixen com l'aigua d'un riu, imatges que ens fan venir ganes de passejar amb barca, de pujar a la muntanya, de caminar i poder observar tots els racons de la natura... en definitiva, de viure. I les petites reflexions sobre la vida i sobre la existència -o no- de Déu no tenen pèrdua. Quan el torni a tenir a mà l'hauré de rellegir per poder-ne copsar tot el sentit però així, mig entès o gens entès, llegit a correcuita, crec que és altament recomanable.

La Symphonie Pastorale és una novel·la curta o un conte llarg que reflexiona sobre el pecat. Un pastor acull a casa seva una noia cega i pura i es proposa, potser inconscientment, cultivar-la i preservar-li la innocència amagant-li el coneixement del pecat. La noia es va enamorant del pastor però sobretot s'enamora de les seves paraules, del pastor com a guia espiritual. Aquest pastor té un fill de més o menys la mateixa edat de la noia que també s'hi enamora i és en aquest moment que el pastor és realment conscient que potser el que sent per la noia no és només esperit de protecció. Aquest triangle amorós gira al voltant de la idea de pecat: el pastor, intentant que la noia no conegui el pecat no està sent pecador ell perquè no li deix veure tot el món en amplitud i no és ell el que és pecador en mig enamorar-s'hi? Un element simbòlic de la història és la ceguesa de la protagonista perquè no només fa referència a la ceguesa física sinó a un interior incomplet -gràcies i malgrat l'educació que li proporciona el pastor- perquè no coneix el pecat. No serà fins que l'operin de la vista que hi veurà més clar -físicament i espiritualment.
La història em va captivar i es llegeix d'una revolada.

L'altre llibre del qual volia parlar és Jude the Obscure de Thomas Hardy, una obra que narra la lluita de dos protagonistes cultes, malgrat que no pertanyen a una classe social elevada, en contra de les convencions socials. El matrimoni, les relacions amoroses, la classe social, la cultura... tot es troba encarcarat per la convenció que delimita fins on pot arribar cadascú i els protagonistes hi toparan de ple. La lluita entre la natura lliure dels protagonistes i la força del destí acompanyada de la força de la societat que els impedirà assolir els seus objectius plenament és el tema central. I malgrat tots els esforços els protagonistes no poden evadir el seu destí. Dura, colpidora i pessimista, és fascinant com el narrador aprofundeix en el caràcter de dos éssers "rars" per a la seva època per després, quan el lector ja els té interioritzats i assumits i, segurament el lector protípic de l'època de l'autor, comença a estimar-los i comprendre'ls de debò; fer-los xocar de ple amb la incomprensió de tot el seu entorn. També la recomano molt vivament.

divendres, 8 de gener del 2010

Set cases a França

Fa poc que m'han regalat aquest llibre i l'he llegit d'una tirada perquè flueix sense masses problemes però l'he trobat decebedor perquè crec que no compleix les expectatives que la mateixa història va creant al lector. No havia llegit res d'Atxaga i potser ha sigut un mal inici amb l'autor perquè el llibre no m'ha provocat curiositat per cap altra obra seva.
La història es desenvolupa al Congo belga on Lalande Biran imposa l'ordre en una colònia enmig de la selva. En aquesta colònia aterra un nou personatge, Chrysostome Liège, un magnífic tirador (millor que tots els que hi viuen) que amaga una personalitat intrigant i que provocarà les enveges de la resta d'habitants de la colònia.
L'autor cerca per mitjà de l'humor i l'aventura que el lector s'immersi en una història delirant plena de personatges estrambòtics que representen l'absurditat humana. Tot i que la història comença sent atractiva i té moments prou bons que fan que es pugui llegir i acabar sense avorrir-se va perdent interès a mesura que l'originalitat temàtica i ambiental deixa de sorprendre't.

dimarts, 5 de gener del 2010

M'enfilo per viaranys desconeguts

M'enfilo per viaranys desconeguts
mirant endavant, camino,
procurant no entrepussar.
A dreta i esquerra veig coses
que em pertorben, que em fan recular
perquè la por em menja la il·lusió,
saber-me fràgil, la transparència
d'uns ulls i d'unes mans
que se t'agafen com esperant
que superis aquelles febleses, teves,
només teves.

Saber-me fràgil
i adonar-me que de vegades
no n'hi ha prou en saber,
ni tan sols en sentir,
la incomunciació de dos mots a mig dir
parlar el que no saps
i callar la certesa,
témer la nuesa
de sentir-se traspassada.

Callar preguntes,
imaginar respostes,
esperar paraules
viure somnis de llum clara
en presents de grisa albada.

Saber-se proper i llunyà
a la vegada
voler conèixer què s'amaga
darrere cada fiblada...


P.D Bon any nou a tots!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Desig

M'hi he atrevit, altra vegada,
ara ja amb la culpabilitat perduda,
arraconada, com qui descarta
no alentir el pas a mitjanit
i enfronta l'embolcall de la foscor.
Jo vull veure les estrelles.

M'hi he atrevit, altra vegada,
a abandonar la coneguda tristesa,
la vella apatia, i a endinsar-me
en la sensibilitat aguda
de mig mot i dos silencis,
en la desconeguda set
d'un cos ardent en un fogatge,
en l'àvida fam
d'uns llavis i unes mans.

M'hi he atrevit, altra vegada.
He begut, àvida de besos i
de carícies. M'he deixat portar
per l'amor, o pel deixar-se anar,
pel plaer, pels sentits.

M'hi he atrevit, altra vegada,
se m'ha vessat la copa del desig,
m'hi he endinsat i m'ha sobreeixit
i ara el respiro i el sento
i el creo i m'hi recreo,
arreu.

dijous, 26 de novembre del 2009

Sembla tan senzill...

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Sembla tan senzill, somriure,

però és un esforç ben gran

per segons qui.

M'has esperat amb la mà

a punt per saludar amistosament:

aconsegueixes que pensi en tu,

perseverant. Ho diuen: qui persevera,

guanya. Potser guanyaràs.

Potser oblidaràs que volies guanyar

si no hi poso de la meva part.


Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.


Costa tant obrir-se al desconegut

de la teva mirada llunyana,

de les teves paraules, mai sobreres,

Sempre trencant-me en mil bocins,

desconeguts.


Però en la foscor d'un capaltard
els ulls closos, escolto
la poesia de la teva veu
dolça i melosa dins meu.

Somiaré en fondre'm a les teves mans
mentre el sol escalfa el matí, vaporós
entre els llençols del llit, en blanc.

Recolzaré el cap en l'horitzó llunyà
dels ulls de mel que em miren.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Pobresa

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Pobresa


Gires la cara per no veure

el pou de la fosca misèria,

i profunda, que se t’acosta

pidolant una mirada sincera

i no la fredor amb què els teus

llavis s’allunyen. Sempre,

negant-te. No vols participar

en la hipocresia ni acabar

sadollada dels ulls que et miren.

Com qui mira un estrany

abaixes la mirada.


Mai arribaràs a saber

què pensa aquella cara

del tercer carrer, quan et veu

tombar la cantonada sense dignar-te

a pujar la vista: per por, o vergonya,

o, simplement, absent en altres móns.


Però sí, entens l’angoixa del teu cor

en girar el cap i tancar els ulls

per no veure el dolor de cara

ni la duresa d’aquella mirada.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Les fulles van passant

Les fulles van passant
i el curs del riu davant
ella només escriu
per retrobar el caliu
però el fred l'encarcara
i ni es mou, ni sap, ni sent.

Vaig passant pel món impossible
dels teus ulls
no sé on trobar-te, ni on buscar-te
potser dins meu?
o al racó del teu pensament?
-si encara hi sóc-
i si he marxat riu avall?
seguint aquell somni irreal?

fes-me tornar a la riba
adressa'm, subjecta'm
abans no m'arribi la fam
aquella tan llunyana i real.