Desfogar-se

Comences a parlar i no pots parar, la llengua et va sola, no saps com pots arribar a pensar tantes coses en tan poc temps. No tens temps d'ordenar, de processar, de classificar informació. Només dius i dius atropelladament perquè et desfogues, perquè algú escolta el teu garbuig mental i es prepara per arrebatre, per emetre judicis, per valorar les teves inquietuts... però sobretot per escoltar-te, per apreciar-te, per calmar la teva angoixa potser innecessària, potser injustificada. Per veure-hi en la justa mesura necessites el mirall de la consciència, aquella persona que saps que t'escoltarà i sabrà ordenar el material sensible de manera que el puguis veure tal com és, raonadament, en la justa mesura. Per, segons després, tornar a embolicar-te en el garbuix mental amb un element més al qual recórrer quan has embolicat tant el cabdell que ja no el desembolicaràs fàcilment. Perquè sembla que ens agradi embolicar-nos en històries possibles o impossibles o irreals, perquè sembla que pensar sigui l'excusa perfecta per no fer res més que capficar-nos en nosaltres mateixos i deixar el viure per l'endemà, aquell dia que potser no arribarà. Perquè parlar amb algú que t'escolta té l'aventatge que et transmetrà empatia, que et transmetrà amistat, que potser et donarà consells, consells que a vegades no voldries perquè no et sents capaç de seguir-los tot i que saps que són sincers i de debò com n'hi ha pocs, perquè vols tancar els ulls a l'evidència, perquè et vols refugiar al millor dels móns possibles, perquè tens por de la clarividència dels ulls que et miren i et coneixen més que tu mateix, perquè potser et vols conèixer o potser no, perquè et fa por mirar dins teu i no saber què hi veus...
Desfogar-se és poder transmetre i rebre paraules, torrentades de sinceritat en el plaer de desfogar l'ànima davant d'algú que et sent, t'escolta, et comprèn i et mima... per què sembla que un cop dit fa menys mal o, per contra, la felicitat és més gran?

Moments

Avui només dues poesies. A vegades has de deixar parlar els que ja n'han parlat:

Queralbs

Tota la nit, al llosat

la pluja bat.

Jo parlo baix amb mi,

davant l'espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l'òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.

Quan al matí les llandes

ferrisses de les rodes sotraguegin
per l'empedrat, començarà de noi
l'interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap diamant.

Joan Vinyoli a Tot és ara i res

Per molt que ens abracem

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.

Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar.

Joan Vinyoli a Vent d'Aram

Diuen que qui busca, troba

Sense saber on mirar ni on anar intentes continuar avançant com fins ara però de sobte t'adones que ja no pots seguir el mateix camí, que les paraules no dites et fan mal; que les paraules dites te'n fan més. I hi dones tombs i més tombs i no saps per on decantar-te. Cap a la dreta potser, cap a l'esquerra o més enllà. Toca decidir-se però tu encara no saps on tens la dreta. No t'ho van ensenyar això a escola? Aquella classe me la vaig perdre, penses. Excusa barata per dir que no, que no vas assolir els coneixements necessaris, que aquell dia tenies el cap en una altra banda, que no hi eres encara que hi fossis, que no t'interessava encara que ara ho necessitis...


[...]

Intentes saber qui ets i no ho saps. Intentes saber on vas i no et trobes. Intentes saber com ets i encara estàs perduda dins teu, buscant les teves essències de pa sucat amb oli perquè no existeixen, no hi són. Han desaparegut o no hi han sigut mai? Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui vols que ho sàpigui? Bona pregunta, sense resposta, de moment. La teva essència és no tenir essència? Voltar pel món amb la ment oberta per empapar-te dels altres i no tenir temps o ganes de buscar-te. Escoltar i atendre i no tenir paciència per escoltar-se i no tenir desig de reproduir-se, de recrear-se en pensaments més obscurs que clars. Caminar amb el rumb fixat sense preguntar-se si aquest és el camí. Però hi ha camí? O no hi ha camí i simplement camines. O bé negar-se a caminar fins que no trobes el camí que t'atreu, que t'estira i se t'emporta de cap al món dels somnis realitzats. O bé caminar i tirar enrere cap a l'altra cruïlla que vas passar de llarg aquell dia que no hi veies més enllà, que només veies els teus peus o els d'algú davant teu i no et vas adonar que hi havia un camí més interessant, o no, a la teva esquerra però que era un camí per descobrir nou, diferent, atractiu? I hi tornes i t'hi estanques i tornes a tirar enrere per buscar aquell altre camí que també et vas deixar obsessionada tirant recte o tirant tort... I et desesperes perquè et perds pel laberint de les possibilitats i et preguntes si t'haguessis trobat aquesta liana que t'ha atrapat i no et deix anar, per molt que en tallis un tros i un altre..., si haguessis escollit aquell caminol obscur i tancat o aquell altre tan il·luminat...

[...]

Sempre has pensat que ets com un camaleó que t'adaptes a tot i a tothom. Et diuen blanc i t'aproximes a blanc. Et diuen negre i t'aproximes a negre. Però ets de color blanc? O de color negre? Vas d'una banda a l'altra com una baldufa. Et manipulen com volen amb quatre paraules ben dites. No saps qui ets, no saps com ets. Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui ho sap? No ho sé.

Llàgrimes

Quelcom et colpeix, et fereix l'ànima de paper... Sents una angoixa opriment que es vol manifestar, que vol sortir a la superfície i et reprimeixes perquè hi ha gent, perquè si comences no podràs parar, perquè vols dissimular la tristesa que t'oprimeix...
Camines sense rumb, penses sense objectius... però l'únic que pots fer és donar tombs i més tombs al voltant del que vols oblidar, al voltant del que vols arraconar: per no sentir, per no veure, per no patir el dolor inexplicable que et corprèn.

I, finalment, de sobte, notes la sal a punt de vessar dels ulls. Els tanques, encara ho vols amagar, però no pots. Surt, surt i torna a sortir com un riu desbocat. Llàgrimes recorrent la teva galta... encesa. Rajolinets sense control que s'escapen... Tens ganes de parar, de deixar de sentir aquesta tristesa, ràbia o descontrol que et sacseja, que et mutila. No pots parar, has perdut el control del teu cos. El sentiment flueix lliure sense limitacions. Quan sembla que ja està, que ja has acabat de gemegar, recordes, penses en el que t'ha provocat la ràbia o tristesa i tornes a començar... sense remei, sense control. Encara tens els ulls humits, ja els tens rojos i irritats i la llàgrima fàcil... una espurna i es desprèn altre cop. Respires i expires per intentar recuperar el control però aquests intents es converteixen en sanglots inesperats que precedeixen un nou atac de llàgrimes, de tristesa irreprimible. I no acabes fins que no ho has tret tot, fins que els teus ulls no s'han buidat d'aigua però tu encara arrossegues aquella tristesa indestructible... que sembla que formi part de tu encara que només de tant en tant sobresurti a la superfície. Però al mateix temps et sents alliberada, desfeta en un mar de llàgrimes has guanyat, tornes a néixer en un món nou sense aquella tristesa que arracones, arracones amb les teves llàgrimes, de sempre.

La tristesa que t'acompanya de fa temps, que aïlles en un racó però encara hi és. Has d'aprendre a arraconar-la encara més, potser... fins que només sigui un record, una ombra sempre present des del seu racó on ens observa a punt per assaltar-nos a la mínima debilitat, al mínim ensurt... però no li hem de donar pas... ni avui, ni demà ni potser passat demà... perquè quan et sacseja, forceja i es queda en un raconet dins teu, fins... qui sap.

When I cry
It only Hurts When I Cry

Camí de Sirga

M'ha portat més temps que les altres lectures perquè costa trobar-ne el fil i seguir-ne el ritme en un principi. Jesús Montcada ens explica la història de l'antic poble de Mequinensa abans de la seva fi sota les aigües del pantà. El temut ensorrament es converteix en el teló de fons que ens acompanya a recuperar la història dels seus habitants al passat immediat i més llunyà. De cent anys enrere fins al moment de l'enfonsament i la destrucció de l'antiga vila.
La memòria popular exerceix el paper de retrobament amb el passat i amb la nostra pròpia història, les històries passades i futures que acompanyen el navegant al ritme del camí de sirga: endavant arrossegadament i a vegades endarrere sobtadament però sense perdre la inestimable guia de l'aigua com a teló de fons. L'aigua que enfonsarà inevitablement un poble però no deixarà en l'oblit els seus habitants ni les seves històries. El temps flueix sense presses sota el domini de la llengua de Montcada: ens provoca, ens entusiasma el seu vocabulari ric, precís i pancatalà. Utilitza els sinònims sense distinció i amb maestria.

Camí de sirga descriu el pas del temps i els seus efectes, la difícil adaptació als canvis, l'esperança que els fets immutables no canviaran encara que es fonamenten en elements poc fixos. El poble, els seus habitants, la vida... són com el riu: flueix amb tranquil·litat encara que a vegades s'alteri i provoqui una riada on mor la gent. El riu, símbol immutable del poble que l'acabarà menjant.
Montcada crea tot un món mític on els personatges i el poble sembla que no hagin de morir mai, no els deixa morir perquè els converteix en un crit contra l'oblit del temps. Un món mític perquè crea un món propi on els fets són com són en aquest context místic i propi però no per això menys exportable a tots els contextos. I els fets, a vegades, semblen màgics i són poètics perquè ens emporten a un món nou, inesborrable, que ens costarà abandonar.

Repte de la Nymnia

M'han enviat aquest repte i després de llegir les belles paraules de la persona que m'ho ha enviat (Nymnia) m'he decidit a fer-li cas i posar-hi les meves impressions. Es tracta de respondre un grup de preguntes i passar-ho a més gent de blogs amb el nom “el repte de ...”

Doncs bé, el repte de la Nymnia comença dient:

1. Coge el libro más cercano, ve a la página 18 y transcribe la cuarta linea.

(...) blanquinós d'aparença espectral. Fins i tot el retrat enorme [...].
Llibre: Camí de sirga de Jesús Montcada, llibre que he començat a llegir fa ben poquet encara que ja n'havia sentit a parlar i que de moment no m'està decebent. Al contrari, m'hi endinso amb ganes d'assaborir cada record d'un món ja mort o, potser, només enterrat riu amunt.

2) Cuenta lo último que viste en la tele.

Bé, últimament passo més temps pel món d'internet que a la televisió...

L'últim que he vist ha sigut el reportatge de diumenge passat a 30 minuts: un reportatge sobre Mississipí i com es viu allà la fortuna del candidat Barack Obama, ja que Mississipí és un dels estats amb més població de color i un dels llocs on van sortir importants defensors dels drets civils dels negres després de la fi de l'esclavitud. El pas doncs del "We have a dream" de Luther King al "yes, we can" de Barack Obama.

No sé si compta la televisió vista per internet... però l'últim que he vist ha estat els primers capítols de la nova temporada de la sèrie Heroes: l'argument bastant rebuscat i he perdut bastant el fil perquè no recordo els últims capítols de l'anterior temporada però bé, em continua agradant.

3) ¿Qué proyectos tienes entre manos ahora?

Ara mateix el projecte més immediat que tinc és acabar la carrera i fer el CAP per aprendre a donar classes per si m'hi dedico que encara no ho tinc clar. També independitzar-me seria un projecte de vida que m'agradaria realitzar aviat. I viatjar, conèixer món.

Un altre projecte seria aprendre a escriure i per això faig aquest blog. Aprendre a escriure per poder expressar tots els alter ego que cregui convenient o que sigui capaç d'imaginar. Un projecte a llarg termini, clar.

4) ¿Qué material te gustaría probar?

¿? Doncs no ho sé pas... potser m'agradaria provar una hamaca feta de fulles i rames de l'Amazònia enmig de la natura salvatge...




Doncs jo envio aquest repte (que ara es dirà el repte de Myself) a:

• Xitus: Que segur que em deleitarà amb alguna de les seves reflexions.
  

• i a tothom que hi passi i el vulgui fer.
  

Un viejo que leía novelas de amor

Petita joia literària escrita per Luís Sepúlveda que amenitzarà qualsevol que s'hi endinsi. I dic petita perquè el llibre és relativament curt i es llegeix d'una tirada però la qualitat literària no es redueix, ni molt menys, per les dimensions físiques del relat.
És una emotiva confrontació reflexiva entre el model destructiu de l'home civilitzat enfront del model natural dels índigenes. L'anècdota que dóna títol al llibre és un afegit un pèl còmic a la tràgica història de l'home i dels indígenes amazònics a la societat dels quals intenta integrar-se.
La reflexió la fan inevitablement els lectors que es troben davant per davant amb la història de l'adaptació d'un home no indígena a la zona de l'amazònia i la confrontació entre els colons civilitzats que es pensen erròniament que ho saben tot i els indígenes que tenen un coneixement més profund de la natura perquè ha sigut casa seva des de fa segles. El conflicte es produeix quan una colònia dirigida per un batlle prepotent no vol fer cas dels savis consells del vell després que uns indígenes hagin descobert un caçador furtiu assassinat per una tigressa. Sepulveda narra la inevitable victòria de la sàvia natura enfront de la estupidesa de l'home civilitzat que no sap escoltar els consells dels acostumats als crits salvatges i vitals de la selva.
La història està dotada d'una aguda sensibilitat on el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sudamericans hi deixa la seva empremta i omple el petit relat de poesia i intensitat.