Un viejo que leía novelas de amor

Petita joia literària escrita per Luís Sepúlveda que amenitzarà qualsevol que s'hi endinsi. I dic petita perquè el llibre és relativament curt i es llegeix d'una tirada però la qualitat literària no es redueix, ni molt menys, per les dimensions físiques del relat.
És una emotiva confrontació reflexiva entre el model destructiu de l'home civilitzat enfront del model natural dels índigenes. L'anècdota que dóna títol al llibre és un afegit un pèl còmic a la tràgica història de l'home i dels indígenes amazònics a la societat dels quals intenta integrar-se.
La reflexió la fan inevitablement els lectors que es troben davant per davant amb la història de l'adaptació d'un home no indígena a la zona de l'amazònia i la confrontació entre els colons civilitzats que es pensen erròniament que ho saben tot i els indígenes que tenen un coneixement més profund de la natura perquè ha sigut casa seva des de fa segles. El conflicte es produeix quan una colònia dirigida per un batlle prepotent no vol fer cas dels savis consells del vell després que uns indígenes hagin descobert un caçador furtiu assassinat per una tigressa. Sepulveda narra la inevitable victòria de la sàvia natura enfront de la estupidesa de l'home civilitzat que no sap escoltar els consells dels acostumats als crits salvatges i vitals de la selva.
La història està dotada d'una aguda sensibilitat on el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sudamericans hi deixa la seva empremta i omple el petit relat de poesia i intensitat.

Ia: primera part o el desconegut

capítol 1

Feia massa calor per ser finals d’estiu. L’Ia es llevà malhumorada de tenir remoguda la panxa. Sempre que havia de ploure li feia mal i se sentia pesada, grossa i inflada. Suada pels llençols enganxosos, i sense haver aclucat ull en tota la nit amb els porticons del carrer petant contra les façanes, passà pel mirall defugint el seu propi reflex. A fora, en silenci encara, el poble de casetes blanques es despertava amb la celístia del matí.

A trompicons es posà unes sabatilles i un davantal i baixà per l’escala sense fer fressa. Encara dormien. Anà a les fosques a obrir la persiana de la botiga. A fora dos sacs de pa, que el Manel, sempre apressat, no havia pogut esperar que baixés i li havia hagut de deixar a la porta. Millor, pensà, menys rollos. Li molestava haver-li de donar la conversa absurda de cada matí quan ella encara adormida, contestava que sí, que faria un dia guapo, preciós. Va lligar les cortines d’anelles a un costat i mirà el carrer. Per què s’alçava tan d’hora si tothom encara dormia? Ni un puto ca caminant pels carrers. Va sentir que el vent li colpejava la cara i sobre el mont toro veié uns núvols espessos, carregats. —Tan de bo plogués —pensà i entrà cap a dins a posar les barres al lloc i a encendre els llums de la botiga. Guardà els pans i posà la farina en bosses petites de plàstic. Li agradaven l’olor i el tacte de la farina i les mans blanques de remenar-la. En acabat no es rentà, es deixa les mans colgades de blanc com un complement a la vestimenta tota blanca.

Ell va arribar al volt de les 10. Deixà la moto a la placeta i travessà els escassos metres que el separaven de la botigueta caminant lentament, molt lentament li semblà. Un altre pixapins, pensà, que bé a cercar ensaïmades d’albercoc, com si estiguéssim pendents tota la vida de ses ensaïmades dels senyorets de ses vacances. Colló de catalanets.

Va entrar a la botiga amb un bon dia. Sec, sense res més. L’Ia no va poder estar-se de mirar-lo, esperant la pregunta: alt, eixut de cara, amb una samarreta sense mànigues pròpia de’n Bruce o d’un garrulu. Va demanar farina. Això va agafar l’Ia a contrapeu, dos quilos si et plau. Va esperar la farina i va pagar. Abans de sortir es va girar:

- Vaig al far de cavalleria, vine!
I l’Ia mai no va saber per què, sense treure’s ni el davantal i amb les mans blanques va pujar a la moto com hipnotitzada i el va estrènyer fort a la cintura mentre deixaven revolts enllà, mercadal enrera.

[---]

La Clara havia vist arribar l’home amb pinta de mafiós des del balcó de casa seva. De seguida va voler baixar a veure qui era. A son poble no hi permetria segons qui, no senyor. Va situar-se al portal de casa seva, amagada darrere la porta del garatge. Des d’allí veia la moto de l’home però no podia saber on havia anat. Es va quedar esperant un moment, esperant veure’l tornar. I sí senyor! Ben aviat que va tornar. I no anava pas sol! L’acompanyava la nena! Vés per on. On va la nena amb aquest perdulari? Va tenir ganes de seguir-los però no podia pas al ritme de la moto... Es va haver de conformar esperant que tornessin. Però estava intranquil•la: no podia deixar de donar voltes al voltant del perdulari. L’havia vist poc i de lluny però diria que sa cara em sonava d’alguna cosa, també podrien ser aquestes pintes que despisten... Ho tenia a sa punta de sa llengua... Per què quan volia recordar alguna cosa en concret sempre se li escapava del pensament?

capítol 2

Varen fer corbes i més corbes. No semblava que el camí menés enlloc.

Després sense avís previ, la moto va tossir tres o quatre cops seguits i es va aturar de cop. Merda, li va sentir a dir l’Ia. Estaven en una pujada prop de far. L’Ia sabia perfectament on eren, havia fet mil cops aquell camí. Li va prendre la mà i el va estirar fins als penyals. Es veia tota la platja i tota la costa. Bufava un vent càlid però ferm.

Van baixar les escales i a peu de platja, avui deserta, van barrejar farina i fang i van fer l’amor com dos desconeguts o com dos coneguts de temps, qui sap; a poc a poc i de pressa, en estranya comunió.

I llavors va començar a ploure. Primer unes gotes càlides i fines que es mesclaven amb ells i començaven a calar en els cossos molls de suor i rebregats en la sorra. Després mica en mica es va girar vent i va començar a caure un xàfec. Una pluja fonda i antiga, que amarava els camps i a ells els deixà colgats. També ella va començar a rajar. I a peu i xops van començar a desfer el camí cap a casa, com dos desconeguts, com dos coneguts de temps. No es van dir res. Potser no calia, potser no en sabien.

[---]

La Clara va veure tornar la nena del camí que menava a la platja: sola. No ens portarà res de bo, això. Si pogués saber de què em sona aquell home... Sa nena avançava amb pas tranquil, no semblava que la pluja que amarava la sorra resseca l’immutés. Semblava que no hi fos del tot, potser encara estava a la platja al costat d’ell... i hi era. Hi era de cor i de pensament. Encara no s’havia recuperat de la sorpresa de la trobada, de la suor, de l’emoció viscuda en tan poca estona. Tenia el cos xop, moll, però hi sentia encara l’escalfor d’un sentiment nou. Va entrar a la botigueta d’esma, es va canviar de roba i es va posar a vendre pa com si res o això semblava però la seva tieta la coneixia com si l’hagués parit i de seguida va veure que n’hi passava alguna. Tenia un somriure radiant al rostre però no podia evitar deixar anar una llàgrima de tant en tant acompanyada d’un o altre sospir. La Clara la va observar durant uns dies i fins i tot hi havia moments que semblava que no hi fos del tot: la cridaves i tardava uns segons eterns a tornar al present, al món. I sempre hi tornava somrient i a punt per no immutar-se.



Aquest relat es deu a estones de taverna en companyia d'en Tolo (no té blog, què hi farem) i en gavinet (http://estemdepega.blogspot.com/). Amb menció especial per en Tolo que em va enviar els fragments inicials del relat.

Les veus del Pamano

Aquesta novel·la em va atreure des de la primera plana fins a l’última. És cert que al principi no entens res de res degut als continus salts temporals que et mostren moltes escenes diferents sense tancar-ne cap però l’autor aconsegueix que el lector se senti intrigat per tots els personatges tot just esbossats i per les accions no resoltes i insinuades. Així des de la primera plana sents necessitat de continuar llegint per saber, per exemple, qui és el Iuri i perquè no impedeix que algú entri a casa seva i esborri arxius de l’ordinador i, també, qui és el saquejador; o bé per conèixer la història de la dama que es troba al Vaticà i perquè el narrador ens diu que «sap que, després d’avui, ja es podrà morir en pau. [...] Sap que avui culminen seixanta anys d’angoixes i és incapaç de reconèixer que potser hauria estat millor per a ella viure una altra vida.» (p. 21) Tots aquest misteris, i d’altres de nous que s’aniran introduint, els anirem resolent a mesura que avancem en la lectura de la novel·la, alguns de seguida mentre que d’altres ens faran dubtar fins al final de tot.

Les veus del Pamano està ambientada a Torena, un poblet imaginari de la vall d’Àssua (Pallars Sobirà), al cor del Pirineu català. Tina Bros, barcelonina, mestra de Sort i fotògrafa aficionada, descobreix, en l’escola abandonada de Torena, una llibreta que conté una mena de diari íntim d’Oriol Fontelles, barceloní també, antic mestre del poble i pintor aficionat, alhora que reconegut heroi franquista en procés de beatificació. El quadern li descobreix la veritable història de l’Oriol Fontelles, que la Tina intentarà donar a conèixer per fer honor a la seva memòria i evitar que la manipulació de la seva història personal es perpetui. Per tant, Tina Bros intenta desfer la desmemòria i la mentida que plana sobre el personatge. La novel·la s’esdevé bàsicament en tres temps: en els primers anys de la postguerra, en els anys de la transició democràtica i a començaments del segle xxi.

Un dels encerts de la novel·la és la dosificació del misteri i la intriga i la utilització del secret. La història narrada és atractiva no només perquè se situa en l’època de la guerra civil espanyola i els maquis —i aquesta època i tema, el de la memòria històrica, en el moment de publicació estava d’actualitat— sinó perquè, en realitat, els temes al voltant dels quals gira l’acció són universals: el poder i les relacions de poder, la memòria i el perdó, o més ben dit, la impossibilitat del perdó. La cita inicial «Pare, no els perdonis, que saben què fan» del filòsof Vladimir Jankélévitch ja ens situa de ple dins la novel·la, encara que quan el lector la llegeix per primer cop no ho sap.

En definitiva, la novel·la exposa que qui domina el poder —el vencedor de la guerra— aconsegueix escriure la història i, per tant, crear una memòria falsa, manipulada i basada en la mentida; i relata el triomf de la venjança —l’Elisenda, el Valentí, el Ventura..., tots aconsegueixen venjar-se i crear més desitjos de venjança en un cercle viciós inacabable—, la desmemòria, l’oblit col·lectiu i la impossibilitat del perdó —el polític i el sentimental—, que afecta i domina a tothom sense distinció de bàndol ni de condició.

És una novel·la coral perquè hi ha molts protagonistes, a més a més dels dos mestres esmentats, i cada protagonista representa el seu paper. La protagonista de l’obra, però, no és Tina Bros sinó l’Elisenda Vilabrú, que és un d’aquells personatges que se’t queden gravats a la memòria i t’acompanyen durant molt de temps. És la viva imatge del poder absolut, una lluitadora nata que posa per damunt de tot els seus interessos. Serveix d’enllaç entre el passat, l’època d’Oriol i el present, l’època de Tina Bros. Al seu voltant s’hi mouen molts altres personatges de tota mena i condició, alguns tan sols són arquetips i d’altres arriben a tenir personalitat, però tots junts creen un món i tots són necessaris.

Per últim, l’aspecte de la novel·la que captiva més és l’estil narratiu. El seu és un estil frenètic marcat pels canvis constants de punts de vista, de vegades en un mateix paràgraf o en una mateixa frase, unit a una varietat de registres, to, llenguatge... que s’adapten a cada personatge i a cada situació amb sorprenent facilitat.

Les benignes

Novel·la que narra amb extraordinària precisió i crueltat els horrors del nazisme, de la segona guerra mundial i per extensió de totes les guerres.

No és un llibre que puguis acabar d'una tirada perquè et podries empatxar d'una tristesa desmesurada. Te l'has de prendre amb calma per poder assaborir els sentiments, els fets, les paranoies que el narrador explica en primera persona de la seva pròpia vida.

Es tracta de les automemòries d'un oficial alemany després de la guerra. És, doncs, la història dels fets de la segona guerra mundial vistos per un oficial alemany i descrits amb un detallisme màxim, una cruel precisió que et fa tremolar fent-te imaginar l'assassinat a boca de canó de milers de jueus, l'horror dels soldats morts sota el gel d'Stalingrad... però sobretot se'n desprén un horror per la totalitat dels fets descrits perquè les descripcions minucioses dels fets no estan soles al mig del no res -no és només una cronologia històrica de fascicles de guerra- sinó que l'autor no descuida la història personal de l'oficial ni tampoc els seus pensaments i records més íntims i aquesta potser és la part més important perquè tot està descrit a través del seu punt de vista i dels seus ulls d'oficial que creu, almenys al principi, en l'Alemanya nazi i en els seus ideals.

El seus pensaments i obsessions omplen d'intensitat poètica i síntesi el relat dels fets, però també l'omplen de la seva angoixa vital que aporta intensitat i subjectivitat. Les reflexions filosòfiques del protagonista, de vegades amb un aire de filosofia barata i moralitzador però la majoria de vegades molt encertades, són un altre element important de la novel·la: t'omplen i et fan pensar en la dificultat de viure i més en situacions extremes i també en l'estupidesa, la hipocresia, la crueltat i la por que sembla que regeixen la humanitat.

Comences la novel·la amb la sensació de trobar-te sol davant l'horror i aquesta sensació no desapareix al llarg de les més de mil cent pàgines del llibre.

Per anar fent boca us n'he sel·leccionat alguns fragment (la tria és difícil perquè n'hi ha molts que es podrien destacar) que no tenen pèrdua:

«¿Qui és, doncs, el culpable? ¿Tots o ningú? ¿Per què l'obrer encarregat del gas hauria de ser més culpable que el destinat a les calderes, al jardí, als vehicles?» (pàg. 26)

«Si heu nascut en un país o en una època en què no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i els fills dels altres doneu gràcies a Déu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea al pensament: potser heu tingut més sort que jo, però no sou pas millor que jo.» (pàg. 27)

«Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol també baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis. Vistes de prop, les coses transcorrien d'una manera molt menys calmada: els jueus que arribaven al capdamunt del barranc, (...) xisclaven de terror en descobrir l'escena, es debatien, els «embaladors» els fuetejaven a cops de tralla o de cable metàl·lic per obligar-los a baixar i estirar-se, fins i tot quan eren a terra es debatien i tractaven d'aixecar-se, (...), els ferits rodolaven, es cargolaven, gemegaven de dolor, d'altres, al contrari, sota l'efecte del xoc, callaven i quedaven paralitzats, amb els ulls oberts de bat a bat. [...] Em vaig treure la pistola i em vaig dirigir cap a un grup: un home molt jove bramava de dolor, jo vaig apuntar-li al cap amb la pistola i vaig prémer el gallet, (...) ell va fer un bot espasmòdic i va callar sobtadament. Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, es ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang. Era esgarrifós, i m'omplia d'un sentiment grinyoladís de repugnància, [...] disparava gairebé a l'atzar sobre el que veia que es bellugava, després em vaig controlar i vaig fer un esforç per fixar-m'hi més, calia que aquella gent patís el menys possible, però, en qualsevol cas, només podia rematar els últims, a sota ja hi havia altres ferits, encara no morts, però que aviat ho estarien. No era l'únic que perdia la serenitat, alguns dels tiradors també tremolaven, i bevien entre fornada i fornada. Em vaig fixar en un jove Waffen-SS de qui no coneixia el nom: començava a disparar de qualsevol manera, sostenint la metralleta a l'alçada del maluc, reia d'una manera horrible i buidava el carregador a l'atzar, una ràfega a la dreta i una altra a l'esquerra, després dues, després tres, com una criatura que ressegueix el dibuix de l'empedrat segons una misteriosa topografia interior. Em vaig acostar a ella i vaig sacsejar-lo, però continuava rient i disparatn just davant meu, li vaig arrencar la metralleta de les mans i el vaig bufetejar, i vaig enviar-lo després a reunir-se amb els homes encarregats de recarregar [...]. A prop meu portaven un altre grup: la meva mirada es va creuar amb la d'una noia molt bonica, gairebé despullada, però molt elegant, serena , amb els ulls plens d'una immensa tristesa. Me'n vaig allunya. Quan vaig tornar, encara era viva, mig girada de cara amunt, una bala li havia sortit per sota d'un pit i panteixava, petrificada, els seus bonics llavis tremolaven i volien formar una paraula, em mirava fixament amb els seus ullasso sorpresos, incrèduls, uns ulls d'ocell ferit, i aquella mirada em va travessar el ventre i va ser com si fes brollar un raig de serradures, jo era un vulgar ninot i no sentir res, i al mateix temps desitava de tot cor inclinar-me cap a ella i netejar-li la terra i la suor que se li barrejaven sobre el front, acariciar-li la galta i dir-li que no passava res, que tot aniria bé, però en comptes d'això vaig disparar-li convulsivament una bala al cap, la qual cosa, al capdavall, venia a ser el mateix, per a ella en tot cas si no era per a mi, perquè jo davant la idea d'aquell insensat aiguabarreig humà em sentia envaït d'una ràbia immensa, desmesurada, continuava diparant-ki i el cap li havia esclatat com una fruita madura, aleshores el meu braç es va separar de mi i va anar pel barranc disparant a tort i a dret, i jo li corria al darrere, fent-li senyals amb l'altre brç perquè m'esperés, però ell no volia, es burlava de mi i disparava contra els ferits tot sol, sense mi, finalment, sense alè, em vaig aturar i em vaig posar a plorar.» (pàg 154 -156)

«Si alguna cosa demostren les terribles matances de l'Est és, paradoxalment, l'esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat. Per molt embrutut, per molt acostumat que hi estigués, cap dels nostres soldats no podia matar una dona jueva sense pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare, no podia matar un nen jueu sense veure els seus propis fills davant d'ell a al fossa. Les seves reaccions, la seva violència, el seu alcoholisme, les depressions nervioses, els suïcidies, la meva pròpia tristesa, tot aixo demostrava que l'altre existeix, existeix en qualitat d'altre, en tant que humà, i que cap voluntat, cap ideologia, cap quantitat d'estupidesa i d'alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible. Això és un fet, i no una opinió.» (pàg. 177)

Veinte años y un dia

Suggerent novel·la de Jorge Semprún que abarca l'amor, l'erotisme, la guerra i les seves misèries amb una narració fluïda sota un pretext popular: la investigació del motiu de la commemoració d'un fet de guerra i la història de la família rica que la propicia. Mercedes Pombo, la vídua, és el personatge central a investigar per part de dos personatges curiosament oposats, un hispanista nord-americà que estudia la guerra civil i un policia que continua ofuscat perseguint les joventuts comunistes, i les versions sobre la seva vida se succeeixen i complementen a ritme de ploma i narració popular on destaca sobretot la versió de la Satur, la criada de la família. Les reflexions sobre la pròpia literatura i la relació entre el narrador i escriptor són un misteri perquè l'escriptor ens vol implicar en la història fent-nos-en partíceps i s'escuda darrere el narrador o darrere el mateix fet d'escriure. Les imatges i les històries sobre la mateixa família se succeeixen unes a les altres, com en un bloc de notes d'un escriptor que encara no hi ha posat ordre, cap ordre lògic. Els comentaris del narrador i/o escriptor aporten realitat i sensació d'immediatesa a la història narrada. El narrador hi insisteix: ho ha vist i ens ho explica confidencialment en una confessió íntima com és l'escriptura i al mateix temps l'escriptor se'ns distancia jugant amb els seus personatges i criticant-los-hi la falta de memòria o de fidelitat als fets.
Tot plegat fa del llibre una mescla deliciosa de ficció i realitat o aparença de realitat dins de la ficció que és la novel·la en si.

El amor en los tiempos del cólera

Novel·la on l'autor narra el triomf de l'amor per sobre de tot amb una prosa contínua plena de realisme màgic, encara que molt menys del que ens té acostumat García Márquez en altres novel·les; sorprenentment poc circular, la història flueix cronològicament quasi bé tot i que sembla que l'autor no pot evitar utilitzar les habituals premonicions i avançaments d'esdeveniments i tot envoltat del també habitual aire mític del tròpic. La història és relativament senzilla: Florentino s'enamora de Fermina però ella no es troba al seu abast socialment. El pretendent tampoc és del gust del pare de la noia, per tant, es tracta d'un amor impossible de realitzar però ell no es rendeix i continua enamorat d'ella encara que ella es casa amb el metge Juvenal Urbino. Pretén esperar-la per sempre continuant verge i l'espera però pel camí descobreix la seva sexualitat, una sexualitat que resultarà desenfrenada. L'ambient mític envolta també aquest descobriment com tots els altres i la narració flueix al ritme de la prosa de Márquez: com un riu que sempre avança i les seves aigües sempre t'envolten encara que a vegades sembla que no es mogui de lloc.

Crònica desacomplexada d'unes colònies I

Arribes, te’n vas, invisible en el mar dels anys… nens carregats d’il·lusió ofegats sota el pes de les motxilles: ordenades per un dia encara que acabaran amb la roba barrejada inevitablement sinó és que algunes mudes es queden sense utilitzar i altres viuen enganxades al cos del seu propietari fins a la fi dels temps a no sé que algun monitor s’adoni, com seria d’esperar, que el jersei vermell del nen no és que sigui de topos precisament. Comences fent músculs agafant la teva maleta i la dels altres, carregada fins al capdamunt i amb energia que acabes de començar i no tens altre remei, ja no hi ha marxa enrere: en aquest punt sempre maleeixes els pares que han posat roba per tot un mes a la bossa del nen i encara han hagut de fer mans i mànigues per encabir-hi el maleït sac, que només és una setmana! Renoi! I només de pensar en la roba que portaran les nenes: faldilletes i samarretetes sense mànigues per pintar amb tèmpres... sí senyor!

No et sembla que comencen les colònies fins que no comences a jugar i a cridar. Al joc dels globus algú et peta el teu i li vols tornar la jugada i el persegueixes i comença una competició per veure qui és més tot: si la moni pesada o el nen «vacilón-xulopiscines» que t’ha tocat com per art de màgia al teu grup perquè puguis jugar a posar-lo a lloc i has fet inevitablement el «teu» nen (de forma políticament correcta has de dir «un» dels teus nens no fos cas que se’t veiés el llautó, encara que el nen de seguida l’ha vist el teu llautó i ara has de lluitar contra la teva pròpia voluntat perquè no et prengui massa el pèl). Jugues, crides, cantes… no pares en tot el dia. Et disfresses (sí mira, aquest any d’extraterrestre… només et faltaven els tres ulls!), reculls jocs i joguines, jugues, rius, no pares en tot el dia. Arriba la nit i, per fi, pots parlar amb gent adulta, descarregar tensions de nens hiperactius. Critiques i insultes però en el fons estàs obert a estimar (ni que sigui només durant una setmana) aquell niu de criatures que et miren i t’observen i t’analitzen i et busquen sempre… per provar-te, per jugar, per ser alguna cosa més que un nen més als teus ulls.

T’han tocat els grans (que són petits encara), els nens de tretze anys, preadolescents amb les hormones revolucionades però, per sort nostra i desgràcia seva, no tenen cap nena de la seva edat per impressionar i es mostren dòcils i juganers com el que són: nens grandets amb ganes de divertir-se jugant a bestialitats i marranadetes: jugues a Muntanya! (amuntegar-se damunt d’algú com en els teus temps, hi ha jocs que no caduquen mai!), jugues a emprenyar directament (no té gaires secrets aquest), jugues a córrer, a fer carreres, a fer pulsos… (les marranadetes les deixes per ells sols que no et necessiten per fer competició de gasos..., ni ganes…). Tornes a treure l’infant que portaves dins (amagadet però esperant la millor ocasió per deixar-se mostrar una mica). Resulta que dóna la casualitat que t’assembles, després d’una profunda anàlisi de dos dels teus nens, a algú que coneixen de la seva edat i te n’alegres perquè que et busquin o trobin semblances vol dir que els has caigut bé i que s’han fixat en tu i que entres dins el seu grup també i entre una cosa i l’altra aprens vocabulari preadolescent nou (ja se sap que aquest va canviant a cada generació no fos cas que el germà gran arribés a entendre el que parlo!). Es veu que ara deu estar de moda utilitzar sigles per tot: MAPS (mejor amigo para siempre), CP1T (conocido por un tiempo), SMAPS (super mejor amigo para siempre)… i així fins que te’n cansis. Saps de sobres que com a molt formaràs part del segon grup però decideixes intentar treure el millor de tu perquè com a mínim et recordin. Jugues a picar-te amb ells com una nena de tretze anys, rius i et diverteixes com una adolescent.

-Jo vaig més ràpid!

-Sí, segur, segur. Vinga, a veure si em superes…

-Bah!, superar-te a tu! Això és facilíssim! Vinga, comença!

Guanyes i perds per mantenir l’emoció (sí, segur…) i la competició continua tot el dia, per qualsevol cosa: menjar ràpid, córrer, escriure, cantar… qualsevol excusa és bona per picar-te amb el «nen».

Matí, tarda, nit, vespre: totes les hores et semblen igualment intenses i plenes d’activitat encara que al matí van adormits i a la nit revolucionats. Descobreixes el plaer de donar una ordre i que una munió de nens et segueixin sense discutir-la quasi bé, com ovelletes d’un ramat que només has de vigilar que no se’t desmadrin i que cap «llop maligne» els revolucioni ni els alteri més del compte però tampoc els vols paradets que vols que disfrutin (com sempre contradient-nos a cada moment: volem que estiguin quiets o no?) Tot el dia envoltat de criatures, i arriba a la nit i et desfogues parlant... d’ells, dels nens, és clar. 20 hores sense descans: només el cafè et manté desperta i activa anhelant una nova dosi quan et comencen a pesar els ulls (si en el fons vas dopada... donant un bon exemple als infants, sí senyor!).