Caic

Caic, a poc a poc me'n vaig
la física em captiva
i la gravetat m'inclina als teus peus
Caic, al mateix temps desfaig
els nusos que regiren
aquest fràgil equilibri meu

Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
d'aquest país d'aire

Mai, tornaré a viure mai
amb el pes que arrossega
la mentida la rutina el trist
engany, sense final jo caic
el món sencer s'estimba
contra els vidres dels meus dies, caic

M'enfonso dins l'aigua
la corrent em porta a prop
del meu país d'aire

L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys
Canto sense xarxa
salto i sempre caic

Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
del vell país d'aire

L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys

Amb l'impuls d'un instant dibuixo el meu cant
travesso els espais en blanc
La vida es desfà, arribes te'n vas
invisible en el mar dels anys

Una cançó que m'emociona, em fa tremolar i plorar i sentir.

Córrer

Pensaments microscòpics: vida petita que cap en un pot de sal d'aquells que et cauen a terra i t'espanten, trencadissa: ben d'hora. T'aixeques després d'una nit d'insomni: els veïns de dalt fan un soroll de nassos, criden i s'exalten com si s'acabés el món; un nen plora, cada dues hores com un rellotge, i sents i t'imagines la mare acotxant-lo mentre el pare continua dormint, ben tranquil. I tu només vols dormir, deixar de pensar en la soledat que t'inunda cada nit, desconnectar de la vida rutinària que només et desinfla la utopia. I dorms! I et regeneres amb somnis, somnis de dies plens de sentit, de dies com aquell en què vas obrir els ulls i vas descobrir que no tot era blanc o negre, que existia el color: la passió, la tristesa, l'alegria, l'empatia... Vida de grisos incolors, reclamant sempre un bri de llum. Però topes, de ple, amb la desil·lusió de cada dia. El mal ve per on menys t'ho esperes i com qui no vol la cosa i et colpeja, sempre, i et penetra i et sacseja, més endins, més endins... I sense demanar-te permís ja t'ha arrencat l'última crosta per fer-ne una altra de més dura, de més profunda. I a córrer, que el món gira, però tu tens el cos ple de ferides i no corres, camines, per por d'entrepussar i tornar a caure. Camines per camps verds, puges escales a poc a poc, ensenyes a caminar a un infant -que de seguida es posa a córrer... (què hi farem!)-, reposes en la sorra mirant l'horitzó... i, de sobte, un que corre, no et veu, no et mira!; et xafa, et trepitja i continua corrent, com si res... I tu, te'l mires astorada i penses: quan aprendré a córrer, jo?