- Tristesa
Són llargs, profunds, no te’ls acabes ni en una vegada ni en dues.
Els arrossegues penosament pel calvari dels pensaments i, de tant en tant, algun et surt immesurablement trist, desvalgut, solitari. I, a vegades, una llàgrima els acompanya galta enllà. Sola, com si li fes pena abandonar la vora dels ulls on s’hi amunteguen altres llàgrimes esperant el moment just per rodolar, per anar a fer companyia a la primera, la iniciadora, la intrèpida amiga.
Però no volen córrer, esperen, encara, que no hi hagi més valentes, que només una es llenci a descobrir la calentor de la galta encesa. No cal més, potser podrem tornar a casa, a la coneguda tranquil·litat de la nineta blava, verda, fosca. Qui sap?
- Enamorament
Lleugers com una ploma, llargs, sempre amb brillantor d’ulls i mirada perduda. Es fan esperar i duren poc, poquíssim, però són intensos. Caminen a poc a poc, sembla que no vulguin abandonar el cos fet d’il·lusions que els ha poblat, els ha cuidat i els ha mimat fins que han estat a punt per deixar el refugi tan intensament adornat.
Esperen amb els ulls vius que algú respongui a la crida. Un somriure perdut pobla els llavis dels que fan la crida, un somriure còmplice adorna els llavis dels altres. Silencis entenedors i silencis trencats pel sorollet inesperat de l’aire sortint del més profund de l’ànima, del més endins.
Abans de sortir no sents res, ocupes la ment, el pensament, el cor del que et deix anar. Si algú parla, la seva veu et rellisca inesperada. Tens la ment ocupada amb records d’una persona idealitzada per la llunyania, records que et fan somriure, sents frases i paraules dins el teu cap i no sents res més. Ets lluny, molt lluny. Només un cop sobtat, un crit, et posarà altre cop els peus a terra i hi arribaràs deixant anar l’aire per poder-te concentrar en el present i deixar el passat-futur en l’imaginari. Fins que tornis a perdre el fil de la conversa, de les imatges i t’hi tornis a concentrar, com en un refugi sempre bonic, sempre agradable, sempre allí. Per sempre?
- Descans
S’han hagut d’esperar per fer-se sentir, sovint molt, massa. I surten desbocats per la repressió viscuda amb una alegria desconeguda, incerta. Només volen sortir, acabar, deixar-se anar com mai abans ho havien fet i poder respirar, tranquils, per fi. Necessitat de viure, de sentir l’escalfor, la fredor, aquell aire refrescant o aquella xafogor fastigosament enganxosa. Però mai te’ls tornaràs a empassar. Quan han sortit no tornen a entrar a la presó, no es deixen amanyagar per ningú. Volen lliures de pressions oprimidores. Es passejen pels voltants i qui els sent s’adona de la necessitat d’alegria que desprenen els sons irrefrenables i el que els ha alliberat es prepara per apropar-se a qualsevol indret amb energia renovada. Ja sóc aquí. Prepareu-vos ara.
- Mort
Es reprimeixen, no volen fer-se sentir. Mai. Vénen sobtadament a intranquil·litzar l’ànima dels que els senten. De tres en tres, les males notícies no vénen mai soles, diuen. Sempre necessiten algú per recolzar-se, per no caure en la coneguda tristesa dels sanglots, sospirs i plors i, per això, vénen de tres en tres. Ningú vol ser-ne responsable. Han viscut massa temps dins d’aquella persona com per poder-ne sortir amb un sol cop d’aire. Han entrat i sortit, l’han vist patir, l’han vist plorar. Han sentit la seva joia i la seva desgràcia. L’han acompanyat durant el sinuós camí per la vall. Han sortit desbocats de joia, de descans, de cansament... han tornat endins quan han necessitat energia... i ara se’n van a poblar algú altre. Se’n van a poblar algú altre amb més energia per cansar-se i per viure, per caminar i córrer i caure i aixecar-se. Amb més energia per no deixar-los escapar mai, mai, mai... del tot.
- Plaer
Surten de pressa i ardorosament, fent trencadissa. Surten, els respires i el tornes a treure. Són únics i omplen els instants fugissers perquè duren poc i mai són iguals.
Mans recorrent el teu cos ardent. Mel a la boca. Tendresa i desig de la mirada que omple, que comunica. Desig desfent-se pel teu cos. Calfreds de la electricitat dels teus dits, vora meu. Carícies suaus m’acompanyen i respiro. Respiro. Em bec la teva joia i la transformo en suavitat inesperada. I transformo la mirada en preguntes innocents. No vull respostes, no ara. Ara em toca omplir l’instant de silenci fugisser de paraules no dites, de paraules que no cal dir perquè amb la mirada en tinc prou, perquè el teu somriure omple el meu somriure. Perquè sentir-te prop meu, sentir la teva respiració trencadissa, suau, forta, petita, intensa, ardorosa... ja és sentir-me a mi, no em cal res més. No em cal res més.
Surten de la meva boca de pressa però preparats per tornar-s’hi a posar. Es disfressen en la pressa perquè en realitat no volen que el moment s’acabi, volen que duri eternament, si cal. Es cansaran de tant moviment. Però els encantarà que els respiri i viure sempre en el trànsit de dins i fora. Desbocats dins meu. Els agrada. Se senten vius, en viuen, viuen.
4 comentaris:
Tot i cada un d'ells porta un esperit especial, s'ha de seguir..
Què bonic i què profund... tot són sentiments i sospirs que formen part de la nostra essència interna, la vida i tot allò que som... Un petó i Bon Nadal
Hola, sóc nova en el blog, t'he descibert perquè vas deixar un comentari en el TERRA DE LLIBRES, un blog que segueixo amb molt interès.
Anirem intercanviant experiències lectores, si et ve de gust, fins aviat.
Cesc: gràcies.
Wayferer:Gràcies pel comentari sempre benvingut! Bon Nadal!
Sandra:Sí, Terra de Llibres l'he descobert fa poc però em sembla que el seguiré amb molt d'interès. Benvinduda al bloc i fins que vulguis!
Publica un comentari a l'entrada