divendres, 10 de febrer del 2012

El peó

Aquella por que no s'acaba ni amb el llum encès; cau la pedra punxeguda com un punyal sobre la mà estesa i la sang, calenta i vermella, regalima sobre la catifa de flors. S'embruta, aquelles marques vermelles tan difícils de treure són taques de cafè sobre la camisa del diumenge, són dies sense dormir i son passatgera sobre la consciència de la retaguarda. T'han sacsejat cap aquí i cap allà, com un peó indecís damunt d'un tauler d'escacs, i continues sense poder avançar.
a

3 comentaris:

  1. Sergi10/2/12 17:16

    Malauradament, sempre hi ha moments com aquest. Atura't, respira, i mira cap on és el camí abans de seguir movent-te. Quan sàpigues cap on anar, tot serà més fàcil.

    ResponElimina
  2. kweilan10/2/12 20:01

    Com diu el XeXu sempre hi ha moments que no saps per on tirar però afortunadament anem trobant el camí.

    ResponElimina
  3. llenguaddicta24/2/12 0:08

    M'hi he sentit molt identificada. Però com diuen els companys, sempre acabem trobant el camí.

    ResponElimina

Gràcies per fer-me saber la vostra opinió: m'agradarà saber-la. Tots els comentaris són vàlids, no cal que us contingueu.