Mentre et menjo a petons i ens mirem eternament, unes paraules entren al jeroglífic de la ment i salten, ballen i canten. Les intento controlar i hi veig poc i molt. I xoquen amb les teves: Als teus ulls hi veig més amor per mi del que mai m'han donat; i reboten i es perden abans de ser dites perquè em penetren les teves i em sorprenen i es remouen i es barregen i em fan perdre el món de vista. I em fan callar, però una rialla esclatant i la humitat als ulls cobreixen la mancança. Per enèssima vegada.
Que maca la frase, i és d'aquestes que només es poden dir quan es senten de veritat, i deixen sense paraules, és clar.
ResponEliminaMolt tendre!!
ResponEliminaJolín què bonic! A mi m'ha agradat també molt aquesta frase que poses en cursiva... Però la primera, la de "mentre et menjo a petons i ens mirem eternament...", li trobo una bellesa encisadora...
ResponEliminaPreciós!
ResponEliminaM'agrada molt!
Senzillament preciós!. Benvingudes les mirades eternes.
ResponEliminaSalutacions,
He llegit el teu relat seguit sense pauses... Magnífic. No puc dir res més.
ResponEliminaDes del far bona tarda.
onatge