És tan difícil trobar les paraules per dir tot el que penso mentre abraces el meu cos fidel i sento que amb prou feines em sostinc i que desapareix qualsevol recel perquè et toco, et sento i et tinc, i durant uns segons em fonc i sóc al cel.
Però és tan fugaç el temps compartit, em dius tan aviat que te n'has d'anar... el meu cap tot just es recolza en la teva espatlla i els meus ulls miren enllà perquè no et volen veure marxar... i no em cal parlar... faig el cor fort fins que desapareixes, però després el dolor s'apodera de mi i tremolo i les llàgrimes em sobresurten perquè encara que et senti -en somnis de realitats massa fugisseres-, no hi ets... i et vull.
I'm overfeeling and you know it, my friend.
Les despedides sempre són tristes, però entenc que només és un arreveure... L'important és compartir l'abraçada en temps real. Després si no hi ha més remei, ho has de conservar en almívar...
ResponEliminaSalut.
onatge
Que maco el post... gairebé ens ho fas viure. Un moment trist, el del comiat, però també molt especial i en el que es barregen molts sentiments. Segur que tornaràs a sentir aquestes abraçades.
ResponEliminaL'enyorament de vegades es fa terrible.
ResponEliminaAcomiadar-se és una de les sensacions més tristes de la vida!!
ResponEliminaTant de bo sigui un comiat amb retrobament.
ResponEliminaAbraçades...