Crònica d'una diada

Per poc em quedo sense tiquet d'autobús perquè m'hi vaig apuntar l'últim dia i a última hora. Era la primera vegada a la vida que anava a Barna l'11 de setembre però aquest cop jo volia ser-hi. I no vaig ser l'única. A les 15 sortíem de Tarragona una bona colla d'autocars i era fantàstic anar trobant autocars que et passaven i t'acompanyaven a l'autopista. I en arribar a la Diagonal autocars i més autocars amb les estelades a la finestra, per si en quedava cap dubte. Es creen unes complicitats curioses: gent ensenyant els lemes de la samarreta o la pancarta que portaven i els de l'altre autocar aplaudint a falta de poder cridar "molt bé!" o qualsevol altra cosa. 

Arribar a Barcelona va ser emocionant: només veies gent amb estelades i senyeres anant cap a passeig de Gràcia. Gent i més gent i l'autocar que es dirigia a l'eixample però va haver de tornar a Diagonal perquè no podia aparcar de la munió d'autocars que ja havien arribat. Era emocionant de veure.

Més que una marxa va esdevenir una concentració perquè jo vaig estar-me més d'una hora i mitja (de 17:30 a 19:10) davant del llapis de Passeig de Gràcia amb una calor d'espant, però anar aguantant el tipo que som joves. Patia pels avis de bona voluntat que s'agafaven de bracet i anaven aguantat allí parats i pels nens que estiraven la samarreta dels pares reclamant atenció i al cap d'una hora ja estaven rebentats. D'altres més afortunats observaven el paisatge asseguts a les espatlles dels pares i ja era tota una altra cosa. Bé, només veies caps i més caps i estelades i més estelades. Mai n'havia vist tantes de juntes. El moment més interessant era quan passaven els helicòpters: tothom volia ser comptat i llavors era moment de cridar Independència! i d'aixecar estelades i de fer soroll.

Fins a les 20:00 no vaig poder arribar al teòric punt de sortida de la manifestació (Passeig de Gràcia- Gran Via) i a les 21:15 ja desfilava cap a Diagonal sense haver pogut arribar a Via Laietana (em vaig quedar a Pau Claris amb Carrer de Casp). Però ja vaig fer molt perquè a partir de les 18:30-19:00 les famílies amb infants petits ja anaven retirant i a prendre un cafè.

Ens havien donat una cartolina verda per votar sí a un seguit de preguntes, però no la vaig fer servir. No em va arribar les preguntes! (trobo que era d'esperar, no?)Va quedar claríssim que ens manifestàvem per la independència de Catalunya, quasi que no calia preguntar-ho!

Resumint, em va agradar:

* Que hi anés gent de totes les edats, encara que amb la calor que feia n'hi havia per agafar una lipotímia i per pensar-s'ho si eres una persona molt gran o bé si tenies una criatura petita.

* Que es cridessin consignes positives i a favor d'una cosa i no consignes negatives i en contra d'una altra. Potser seria hora de començar a construir el país que volem i no queixar-se tant del país veí. 

* L'ambient festiu: procurava col·locar-me al costat dels grallers dels diferents pobles de Catalunya que així l'estona i la calor es feia més soportable!

* Una de les consignes: No volem ser /una regió d'Espanya/ No volem ser/ un territori ocupat/ Volem, volem, volem, /volem la independència/ volem, volem, volem, /Països Catalans.

No em va agradar:

*Com va quedar el Passeig de Gràcia. Hauríem de ser més cívics i fer-nos càrrec de la nostra brossa si veiem que les papereres estan a vessar. No serveix de res llençar la brossa al terra del costat de la paperera. El carrer no és un abocador! Em va saber greu pels homes que després ho netejaven. (jo em vaig endur la meva pròpia brossa i no la vaig acumular al terra del Passeig, però vaig ser dels pocs que ho vam fer, em sembla)

* El ritme d'In-inde-independència... És tan monòton!

I ara... la pregunta del milió d'euros: I ara què?

• A ver, a ver. Tu que estuviste ayer allí en Barcelona que no me quedó muy claro. El autocar gratis, no?
• Gratis? No, home! Deu euros per cap! Que el conductor ha de cobrar el sou, sinó malament.
• I qué? Bocadillos pa toos?
• Sí! Clar! Cadascú el de casa seva.
• Porque a ver que yo me aclare. Yo en una Cataluña independiente, qué? A ver si me enviarían a Sevilla y tendría que presentar papeles como los moros. Que llevo más de cuarenta años aquí, eh. 
• No home, no! Tu ets català home.
• Que yo amo mi tierra, eh. Y si fuera ahora no me vendría que se vive muy bien allí ahora, eh. 
• Sí, sí. Una cosa no treu l'altra. 
• És que jo no ho veig gens clar això. Si ha de ser a millor, sí. Però no ho veig clar. A mi que m'expliquin a veure què hi hauria de millor i ja ho veuríem.    

 (conversa de tarda amb un matrimoni format per una catalana i un andalús)

Com tothom, coneixo gent que ha anat a la manifestació convençuda, gent que hi hauria volgut anar i no ha pogut, gent que tenia por d'anar-hi perquè ja se sap com acaben aquestes coses, gent que hi va anar al 77 i ja està content amb l'encaix català a Espanya, gent que no hi ha anat perquè no vol la independència, gent que no creu que moure fronteres sigui la solució als conflictes que tenim... gent de tots colors, però crec que la diferència és que tothom comença a pensar en com seria una Catalunya independent, o com a mínim, la idea els passa pel cap amb una mica més de realitat que anteriorment. Això em sembla positiu. Bona post-diada!