Després d'una conversa que va aconseguir calmar-me una mica i que alguna ferida es mig tanqués he deixat el cor al congelador perquè ni els braços ni les cames podien suportar que continués sagnant. De tant en tant, encara el visito però el cap em diu: marxa, ara no toca. Fes el favor, o vols tornar a provocar una rebel·lió?
I com que al final del dia només em queden vint minuts per pensar, com qui diu, el cor no es belluga i s'està ben quietet. No sé fins quan.
I així estem...
De vegades val més congelar els sentiments una temporada per tal que deixin de sagnar. Això sí, una temporada i prou, perquè sense sang no hi ha vida. Ànims i endavant!
ResponEliminaOstres, això de posar el cor al congelador no fa gens de bona pinta. Esperem que el puguis rescatar aviat i que torni a bategar amb força i sense pèrdues.
ResponEliminaOstres...el cor a vegades necessita guarir les seves ferides, al so de les onades, canviar el seu ritme, però que no deixi de bategar..., és vida!.
ResponEliminaPot donar la sensació que no, que el cor no es belluga. Però si pares atenta veuràs que encara és viu, malgrat tot. Ara només està ferit. Però el temps... ai, el temps! El temps ho guareix tot... (això diuen!)
ResponEliminaTreu el cor del congelador... Totes les ferides s'acaben tancant, ni que ens quedi la durícia... Primer de tot està la teva llibertat i la dels teus sentiments, esclavatge a ningú! Oblida-te'n, descrobiràs que el món és en colors...
ResponEliminaDes del far una abraçada sense gel.
onatge