Llàgrimes

Quelcom et colpeix, et fereix l'ànima de paper... Sents una angoixa opriment que es vol manifestar, que vol sortir a la superfície i et reprimeixes perquè hi ha gent, perquè si comences no podràs parar, perquè vols dissimular la tristesa que t'oprimeix...
Camines sense rumb, penses sense objectius... però l'únic que pots fer és donar tombs i més tombs al voltant del que vols oblidar, al voltant del que vols arraconar: per no sentir, per no veure, per no patir el dolor inexplicable que et corprèn.

I, finalment, de sobte, notes la sal a punt de vessar dels ulls. Els tanques, encara ho vols amagar, però no pots. Surt, surt i torna a sortir com un riu desbocat. Llàgrimes recorrent la teva galta... encesa. Rajolinets sense control que s'escapen... Tens ganes de parar, de deixar de sentir aquesta tristesa, ràbia o descontrol que et sacseja, que et mutila. No pots parar, has perdut el control del teu cos. El sentiment flueix lliure sense limitacions. Quan sembla que ja està, que ja has acabat de gemegar, recordes, penses en el que t'ha provocat la ràbia o tristesa i tornes a començar... sense remei, sense control. Encara tens els ulls humits, ja els tens rojos i irritats i la llàgrima fàcil... una espurna i es desprèn altre cop. Respires i expires per intentar recuperar el control però aquests intents es converteixen en sanglots inesperats que precedeixen un nou atac de llàgrimes, de tristesa irreprimible. I no acabes fins que no ho has tret tot, fins que els teus ulls no s'han buidat d'aigua però tu encara arrossegues aquella tristesa indestructible... que sembla que formi part de tu encara que només de tant en tant sobresurti a la superfície. Però al mateix temps et sents alliberada, desfeta en un mar de llàgrimes has guanyat, tornes a néixer en un món nou sense aquella tristesa que arracones, arracones amb les teves llàgrimes, de sempre.

La tristesa que t'acompanya de fa temps, que aïlles en un racó però encara hi és. Has d'aprendre a arraconar-la encara més, potser... fins que només sigui un record, una ombra sempre present des del seu racó on ens observa a punt per assaltar-nos a la mínima debilitat, al mínim ensurt... però no li hem de donar pas... ni avui, ni demà ni potser passat demà... perquè quan et sacseja, forceja i es queda en un raconet dins teu, fins... qui sap.

When I cry
It only Hurts When I Cry

Camí de Sirga

M'ha portat més temps que les altres lectures perquè costa trobar-ne el fil i seguir-ne el ritme en un principi. Jesús Montcada ens explica la història de l'antic poble de Mequinensa abans de la seva fi sota les aigües del pantà. El temut ensorrament es converteix en el teló de fons que ens acompanya a recuperar la història dels seus habitants al passat immediat i més llunyà. De cent anys enrere fins al moment de l'enfonsament i la destrucció de l'antiga vila.
La memòria popular exerceix el paper de retrobament amb el passat i amb la nostra pròpia història, les històries passades i futures que acompanyen el navegant al ritme del camí de sirga: endavant arrossegadament i a vegades endarrere sobtadament però sense perdre la inestimable guia de l'aigua com a teló de fons. L'aigua que enfonsarà inevitablement un poble però no deixarà en l'oblit els seus habitants ni les seves històries. El temps flueix sense presses sota el domini de la llengua de Montcada: ens provoca, ens entusiasma el seu vocabulari ric, precís i pancatalà. Utilitza els sinònims sense distinció i amb maestria.

Camí de sirga descriu el pas del temps i els seus efectes, la difícil adaptació als canvis, l'esperança que els fets immutables no canviaran encara que es fonamenten en elements poc fixos. El poble, els seus habitants, la vida... són com el riu: flueix amb tranquil·litat encara que a vegades s'alteri i provoqui una riada on mor la gent. El riu, símbol immutable del poble que l'acabarà menjant.
Montcada crea tot un món mític on els personatges i el poble sembla que no hagin de morir mai, no els deixa morir perquè els converteix en un crit contra l'oblit del temps. Un món mític perquè crea un món propi on els fets són com són en aquest context místic i propi però no per això menys exportable a tots els contextos. I els fets, a vegades, semblen màgics i són poètics perquè ens emporten a un món nou, inesborrable, que ens costarà abandonar.

Repte de la Nymnia

M'han enviat aquest repte i després de llegir les belles paraules de la persona que m'ho ha enviat (Nymnia) m'he decidit a fer-li cas i posar-hi les meves impressions. Es tracta de respondre un grup de preguntes i passar-ho a més gent de blogs amb el nom “el repte de ...”

Doncs bé, el repte de la Nymnia comença dient:

1. Coge el libro más cercano, ve a la página 18 y transcribe la cuarta linea.

(...) blanquinós d'aparença espectral. Fins i tot el retrat enorme [...].
Llibre: Camí de sirga de Jesús Montcada, llibre que he començat a llegir fa ben poquet encara que ja n'havia sentit a parlar i que de moment no m'està decebent. Al contrari, m'hi endinso amb ganes d'assaborir cada record d'un món ja mort o, potser, només enterrat riu amunt.

2) Cuenta lo último que viste en la tele.

Bé, últimament passo més temps pel món d'internet que a la televisió...

L'últim que he vist ha sigut el reportatge de diumenge passat a 30 minuts: un reportatge sobre Mississipí i com es viu allà la fortuna del candidat Barack Obama, ja que Mississipí és un dels estats amb més població de color i un dels llocs on van sortir importants defensors dels drets civils dels negres després de la fi de l'esclavitud. El pas doncs del "We have a dream" de Luther King al "yes, we can" de Barack Obama.

No sé si compta la televisió vista per internet... però l'últim que he vist ha estat els primers capítols de la nova temporada de la sèrie Heroes: l'argument bastant rebuscat i he perdut bastant el fil perquè no recordo els últims capítols de l'anterior temporada però bé, em continua agradant.

3) ¿Qué proyectos tienes entre manos ahora?

Ara mateix el projecte més immediat que tinc és acabar la carrera i fer el CAP per aprendre a donar classes per si m'hi dedico que encara no ho tinc clar. També independitzar-me seria un projecte de vida que m'agradaria realitzar aviat. I viatjar, conèixer món.

Un altre projecte seria aprendre a escriure i per això faig aquest blog. Aprendre a escriure per poder expressar tots els alter ego que cregui convenient o que sigui capaç d'imaginar. Un projecte a llarg termini, clar.

4) ¿Qué material te gustaría probar?

¿? Doncs no ho sé pas... potser m'agradaria provar una hamaca feta de fulles i rames de l'Amazònia enmig de la natura salvatge...




Doncs jo envio aquest repte (que ara es dirà el repte de Myself) a:

• Xitus: Que segur que em deleitarà amb alguna de les seves reflexions.
  

• i a tothom que hi passi i el vulgui fer.
  

Un viejo que leía novelas de amor

Petita joia literària escrita per Luís Sepúlveda que amenitzarà qualsevol que s'hi endinsi. I dic petita perquè el llibre és relativament curt i es llegeix d'una tirada però la qualitat literària no es redueix, ni molt menys, per les dimensions físiques del relat.
És una emotiva confrontació reflexiva entre el model destructiu de l'home civilitzat enfront del model natural dels índigenes. L'anècdota que dóna títol al llibre és un afegit un pèl còmic a la tràgica història de l'home i dels indígenes amazònics a la societat dels quals intenta integrar-se.
La reflexió la fan inevitablement els lectors que es troben davant per davant amb la història de l'adaptació d'un home no indígena a la zona de l'amazònia i la confrontació entre els colons civilitzats que es pensen erròniament que ho saben tot i els indígenes que tenen un coneixement més profund de la natura perquè ha sigut casa seva des de fa segles. El conflicte es produeix quan una colònia dirigida per un batlle prepotent no vol fer cas dels savis consells del vell després que uns indígenes hagin descobert un caçador furtiu assassinat per una tigressa. Sepulveda narra la inevitable victòria de la sàvia natura enfront de la estupidesa de l'home civilitzat que no sap escoltar els consells dels acostumats als crits salvatges i vitals de la selva.
La història està dotada d'una aguda sensibilitat on el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sudamericans hi deixa la seva empremta i omple el petit relat de poesia i intensitat.

Ia: primera part o el desconegut

capítol 1

Feia massa calor per ser finals d’estiu. L’Ia es llevà malhumorada de tenir remoguda la panxa. Sempre que havia de ploure li feia mal i se sentia pesada, grossa i inflada. Suada pels llençols enganxosos, i sense haver aclucat ull en tota la nit amb els porticons del carrer petant contra les façanes, passà pel mirall defugint el seu propi reflex. A fora, en silenci encara, el poble de casetes blanques es despertava amb la celístia del matí.

A trompicons es posà unes sabatilles i un davantal i baixà per l’escala sense fer fressa. Encara dormien. Anà a les fosques a obrir la persiana de la botiga. A fora dos sacs de pa, que el Manel, sempre apressat, no havia pogut esperar que baixés i li havia hagut de deixar a la porta. Millor, pensà, menys rollos. Li molestava haver-li de donar la conversa absurda de cada matí quan ella encara adormida, contestava que sí, que faria un dia guapo, preciós. Va lligar les cortines d’anelles a un costat i mirà el carrer. Per què s’alçava tan d’hora si tothom encara dormia? Ni un puto ca caminant pels carrers. Va sentir que el vent li colpejava la cara i sobre el mont toro veié uns núvols espessos, carregats. —Tan de bo plogués —pensà i entrà cap a dins a posar les barres al lloc i a encendre els llums de la botiga. Guardà els pans i posà la farina en bosses petites de plàstic. Li agradaven l’olor i el tacte de la farina i les mans blanques de remenar-la. En acabat no es rentà, es deixa les mans colgades de blanc com un complement a la vestimenta tota blanca.

Ell va arribar al volt de les 10. Deixà la moto a la placeta i travessà els escassos metres que el separaven de la botigueta caminant lentament, molt lentament li semblà. Un altre pixapins, pensà, que bé a cercar ensaïmades d’albercoc, com si estiguéssim pendents tota la vida de ses ensaïmades dels senyorets de ses vacances. Colló de catalanets.

Va entrar a la botiga amb un bon dia. Sec, sense res més. L’Ia no va poder estar-se de mirar-lo, esperant la pregunta: alt, eixut de cara, amb una samarreta sense mànigues pròpia de’n Bruce o d’un garrulu. Va demanar farina. Això va agafar l’Ia a contrapeu, dos quilos si et plau. Va esperar la farina i va pagar. Abans de sortir es va girar:

- Vaig al far de cavalleria, vine!
I l’Ia mai no va saber per què, sense treure’s ni el davantal i amb les mans blanques va pujar a la moto com hipnotitzada i el va estrènyer fort a la cintura mentre deixaven revolts enllà, mercadal enrera.

[---]

La Clara havia vist arribar l’home amb pinta de mafiós des del balcó de casa seva. De seguida va voler baixar a veure qui era. A son poble no hi permetria segons qui, no senyor. Va situar-se al portal de casa seva, amagada darrere la porta del garatge. Des d’allí veia la moto de l’home però no podia saber on havia anat. Es va quedar esperant un moment, esperant veure’l tornar. I sí senyor! Ben aviat que va tornar. I no anava pas sol! L’acompanyava la nena! Vés per on. On va la nena amb aquest perdulari? Va tenir ganes de seguir-los però no podia pas al ritme de la moto... Es va haver de conformar esperant que tornessin. Però estava intranquil•la: no podia deixar de donar voltes al voltant del perdulari. L’havia vist poc i de lluny però diria que sa cara em sonava d’alguna cosa, també podrien ser aquestes pintes que despisten... Ho tenia a sa punta de sa llengua... Per què quan volia recordar alguna cosa en concret sempre se li escapava del pensament?

capítol 2

Varen fer corbes i més corbes. No semblava que el camí menés enlloc.

Després sense avís previ, la moto va tossir tres o quatre cops seguits i es va aturar de cop. Merda, li va sentir a dir l’Ia. Estaven en una pujada prop de far. L’Ia sabia perfectament on eren, havia fet mil cops aquell camí. Li va prendre la mà i el va estirar fins als penyals. Es veia tota la platja i tota la costa. Bufava un vent càlid però ferm.

Van baixar les escales i a peu de platja, avui deserta, van barrejar farina i fang i van fer l’amor com dos desconeguts o com dos coneguts de temps, qui sap; a poc a poc i de pressa, en estranya comunió.

I llavors va començar a ploure. Primer unes gotes càlides i fines que es mesclaven amb ells i començaven a calar en els cossos molls de suor i rebregats en la sorra. Després mica en mica es va girar vent i va començar a caure un xàfec. Una pluja fonda i antiga, que amarava els camps i a ells els deixà colgats. També ella va començar a rajar. I a peu i xops van començar a desfer el camí cap a casa, com dos desconeguts, com dos coneguts de temps. No es van dir res. Potser no calia, potser no en sabien.

[---]

La Clara va veure tornar la nena del camí que menava a la platja: sola. No ens portarà res de bo, això. Si pogués saber de què em sona aquell home... Sa nena avançava amb pas tranquil, no semblava que la pluja que amarava la sorra resseca l’immutés. Semblava que no hi fos del tot, potser encara estava a la platja al costat d’ell... i hi era. Hi era de cor i de pensament. Encara no s’havia recuperat de la sorpresa de la trobada, de la suor, de l’emoció viscuda en tan poca estona. Tenia el cos xop, moll, però hi sentia encara l’escalfor d’un sentiment nou. Va entrar a la botigueta d’esma, es va canviar de roba i es va posar a vendre pa com si res o això semblava però la seva tieta la coneixia com si l’hagués parit i de seguida va veure que n’hi passava alguna. Tenia un somriure radiant al rostre però no podia evitar deixar anar una llàgrima de tant en tant acompanyada d’un o altre sospir. La Clara la va observar durant uns dies i fins i tot hi havia moments que semblava que no hi fos del tot: la cridaves i tardava uns segons eterns a tornar al present, al món. I sempre hi tornava somrient i a punt per no immutar-se.



Aquest relat es deu a estones de taverna en companyia d'en Tolo (no té blog, què hi farem) i en gavinet (http://estemdepega.blogspot.com/). Amb menció especial per en Tolo que em va enviar els fragments inicials del relat.

Les veus del Pamano

Aquesta novel·la em va atreure des de la primera plana fins a l’última. És cert que al principi no entens res de res degut als continus salts temporals que et mostren moltes escenes diferents sense tancar-ne cap però l’autor aconsegueix que el lector se senti intrigat per tots els personatges tot just esbossats i per les accions no resoltes i insinuades. Així des de la primera plana sents necessitat de continuar llegint per saber, per exemple, qui és el Iuri i perquè no impedeix que algú entri a casa seva i esborri arxius de l’ordinador i, també, qui és el saquejador; o bé per conèixer la història de la dama que es troba al Vaticà i perquè el narrador ens diu que «sap que, després d’avui, ja es podrà morir en pau. [...] Sap que avui culminen seixanta anys d’angoixes i és incapaç de reconèixer que potser hauria estat millor per a ella viure una altra vida.» (p. 21) Tots aquest misteris, i d’altres de nous que s’aniran introduint, els anirem resolent a mesura que avancem en la lectura de la novel·la, alguns de seguida mentre que d’altres ens faran dubtar fins al final de tot.

Les veus del Pamano està ambientada a Torena, un poblet imaginari de la vall d’Àssua (Pallars Sobirà), al cor del Pirineu català. Tina Bros, barcelonina, mestra de Sort i fotògrafa aficionada, descobreix, en l’escola abandonada de Torena, una llibreta que conté una mena de diari íntim d’Oriol Fontelles, barceloní també, antic mestre del poble i pintor aficionat, alhora que reconegut heroi franquista en procés de beatificació. El quadern li descobreix la veritable història de l’Oriol Fontelles, que la Tina intentarà donar a conèixer per fer honor a la seva memòria i evitar que la manipulació de la seva història personal es perpetui. Per tant, Tina Bros intenta desfer la desmemòria i la mentida que plana sobre el personatge. La novel·la s’esdevé bàsicament en tres temps: en els primers anys de la postguerra, en els anys de la transició democràtica i a començaments del segle xxi.

Un dels encerts de la novel·la és la dosificació del misteri i la intriga i la utilització del secret. La història narrada és atractiva no només perquè se situa en l’època de la guerra civil espanyola i els maquis —i aquesta època i tema, el de la memòria històrica, en el moment de publicació estava d’actualitat— sinó perquè, en realitat, els temes al voltant dels quals gira l’acció són universals: el poder i les relacions de poder, la memòria i el perdó, o més ben dit, la impossibilitat del perdó. La cita inicial «Pare, no els perdonis, que saben què fan» del filòsof Vladimir Jankélévitch ja ens situa de ple dins la novel·la, encara que quan el lector la llegeix per primer cop no ho sap.

En definitiva, la novel·la exposa que qui domina el poder —el vencedor de la guerra— aconsegueix escriure la història i, per tant, crear una memòria falsa, manipulada i basada en la mentida; i relata el triomf de la venjança —l’Elisenda, el Valentí, el Ventura..., tots aconsegueixen venjar-se i crear més desitjos de venjança en un cercle viciós inacabable—, la desmemòria, l’oblit col·lectiu i la impossibilitat del perdó —el polític i el sentimental—, que afecta i domina a tothom sense distinció de bàndol ni de condició.

És una novel·la coral perquè hi ha molts protagonistes, a més a més dels dos mestres esmentats, i cada protagonista representa el seu paper. La protagonista de l’obra, però, no és Tina Bros sinó l’Elisenda Vilabrú, que és un d’aquells personatges que se’t queden gravats a la memòria i t’acompanyen durant molt de temps. És la viva imatge del poder absolut, una lluitadora nata que posa per damunt de tot els seus interessos. Serveix d’enllaç entre el passat, l’època d’Oriol i el present, l’època de Tina Bros. Al seu voltant s’hi mouen molts altres personatges de tota mena i condició, alguns tan sols són arquetips i d’altres arriben a tenir personalitat, però tots junts creen un món i tots són necessaris.

Per últim, l’aspecte de la novel·la que captiva més és l’estil narratiu. El seu és un estil frenètic marcat pels canvis constants de punts de vista, de vegades en un mateix paràgraf o en una mateixa frase, unit a una varietat de registres, to, llenguatge... que s’adapten a cada personatge i a cada situació amb sorprenent facilitat.

Les benignes

Novel·la que narra amb extraordinària precisió i crueltat els horrors del nazisme, de la segona guerra mundial i per extensió de totes les guerres.

No és un llibre que puguis acabar d'una tirada perquè et podries empatxar d'una tristesa desmesurada. Te l'has de prendre amb calma per poder assaborir els sentiments, els fets, les paranoies que el narrador explica en primera persona de la seva pròpia vida.

Es tracta de les automemòries d'un oficial alemany després de la guerra. És, doncs, la història dels fets de la segona guerra mundial vistos per un oficial alemany i descrits amb un detallisme màxim, una cruel precisió que et fa tremolar fent-te imaginar l'assassinat a boca de canó de milers de jueus, l'horror dels soldats morts sota el gel d'Stalingrad... però sobretot se'n desprén un horror per la totalitat dels fets descrits perquè les descripcions minucioses dels fets no estan soles al mig del no res -no és només una cronologia històrica de fascicles de guerra- sinó que l'autor no descuida la història personal de l'oficial ni tampoc els seus pensaments i records més íntims i aquesta potser és la part més important perquè tot està descrit a través del seu punt de vista i dels seus ulls d'oficial que creu, almenys al principi, en l'Alemanya nazi i en els seus ideals.

El seus pensaments i obsessions omplen d'intensitat poètica i síntesi el relat dels fets, però també l'omplen de la seva angoixa vital que aporta intensitat i subjectivitat. Les reflexions filosòfiques del protagonista, de vegades amb un aire de filosofia barata i moralitzador però la majoria de vegades molt encertades, són un altre element important de la novel·la: t'omplen i et fan pensar en la dificultat de viure i més en situacions extremes i també en l'estupidesa, la hipocresia, la crueltat i la por que sembla que regeixen la humanitat.

Comences la novel·la amb la sensació de trobar-te sol davant l'horror i aquesta sensació no desapareix al llarg de les més de mil cent pàgines del llibre.

Per anar fent boca us n'he sel·leccionat alguns fragment (la tria és difícil perquè n'hi ha molts que es podrien destacar) que no tenen pèrdua:

«¿Qui és, doncs, el culpable? ¿Tots o ningú? ¿Per què l'obrer encarregat del gas hauria de ser més culpable que el destinat a les calderes, al jardí, als vehicles?» (pàg. 26)

«Si heu nascut en un país o en una època en què no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i els fills dels altres doneu gràcies a Déu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea al pensament: potser heu tingut més sort que jo, però no sou pas millor que jo.» (pàg. 27)

«Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol també baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis. Vistes de prop, les coses transcorrien d'una manera molt menys calmada: els jueus que arribaven al capdamunt del barranc, (...) xisclaven de terror en descobrir l'escena, es debatien, els «embaladors» els fuetejaven a cops de tralla o de cable metàl·lic per obligar-los a baixar i estirar-se, fins i tot quan eren a terra es debatien i tractaven d'aixecar-se, (...), els ferits rodolaven, es cargolaven, gemegaven de dolor, d'altres, al contrari, sota l'efecte del xoc, callaven i quedaven paralitzats, amb els ulls oberts de bat a bat. [...] Em vaig treure la pistola i em vaig dirigir cap a un grup: un home molt jove bramava de dolor, jo vaig apuntar-li al cap amb la pistola i vaig prémer el gallet, (...) ell va fer un bot espasmòdic i va callar sobtadament. Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, es ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang. Era esgarrifós, i m'omplia d'un sentiment grinyoladís de repugnància, [...] disparava gairebé a l'atzar sobre el que veia que es bellugava, després em vaig controlar i vaig fer un esforç per fixar-m'hi més, calia que aquella gent patís el menys possible, però, en qualsevol cas, només podia rematar els últims, a sota ja hi havia altres ferits, encara no morts, però que aviat ho estarien. No era l'únic que perdia la serenitat, alguns dels tiradors també tremolaven, i bevien entre fornada i fornada. Em vaig fixar en un jove Waffen-SS de qui no coneixia el nom: començava a disparar de qualsevol manera, sostenint la metralleta a l'alçada del maluc, reia d'una manera horrible i buidava el carregador a l'atzar, una ràfega a la dreta i una altra a l'esquerra, després dues, després tres, com una criatura que ressegueix el dibuix de l'empedrat segons una misteriosa topografia interior. Em vaig acostar a ella i vaig sacsejar-lo, però continuava rient i disparatn just davant meu, li vaig arrencar la metralleta de les mans i el vaig bufetejar, i vaig enviar-lo després a reunir-se amb els homes encarregats de recarregar [...]. A prop meu portaven un altre grup: la meva mirada es va creuar amb la d'una noia molt bonica, gairebé despullada, però molt elegant, serena , amb els ulls plens d'una immensa tristesa. Me'n vaig allunya. Quan vaig tornar, encara era viva, mig girada de cara amunt, una bala li havia sortit per sota d'un pit i panteixava, petrificada, els seus bonics llavis tremolaven i volien formar una paraula, em mirava fixament amb els seus ullasso sorpresos, incrèduls, uns ulls d'ocell ferit, i aquella mirada em va travessar el ventre i va ser com si fes brollar un raig de serradures, jo era un vulgar ninot i no sentir res, i al mateix temps desitava de tot cor inclinar-me cap a ella i netejar-li la terra i la suor que se li barrejaven sobre el front, acariciar-li la galta i dir-li que no passava res, que tot aniria bé, però en comptes d'això vaig disparar-li convulsivament una bala al cap, la qual cosa, al capdavall, venia a ser el mateix, per a ella en tot cas si no era per a mi, perquè jo davant la idea d'aquell insensat aiguabarreig humà em sentia envaït d'una ràbia immensa, desmesurada, continuava diparant-ki i el cap li havia esclatat com una fruita madura, aleshores el meu braç es va separar de mi i va anar pel barranc disparant a tort i a dret, i jo li corria al darrere, fent-li senyals amb l'altre brç perquè m'esperés, però ell no volia, es burlava de mi i disparava contra els ferits tot sol, sense mi, finalment, sense alè, em vaig aturar i em vaig posar a plorar.» (pàg 154 -156)

«Si alguna cosa demostren les terribles matances de l'Est és, paradoxalment, l'esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat. Per molt embrutut, per molt acostumat que hi estigués, cap dels nostres soldats no podia matar una dona jueva sense pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare, no podia matar un nen jueu sense veure els seus propis fills davant d'ell a al fossa. Les seves reaccions, la seva violència, el seu alcoholisme, les depressions nervioses, els suïcidies, la meva pròpia tristesa, tot aixo demostrava que l'altre existeix, existeix en qualitat d'altre, en tant que humà, i que cap voluntat, cap ideologia, cap quantitat d'estupidesa i d'alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible. Això és un fet, i no una opinió.» (pàg. 177)