fragmentsdevida

Llibres 2011

2011-12-31T16:19:00.004+01:00

L'any passat vaig apuntar-me a la moda d'anotar els llibres llegits cada any i la vull continuar. Aquest any em fa molta vergonya perquè és ben minsa. Em sembla que l'última vegada que vaig llegir tan poc en un any va ser quan era bastant petita...
Per una banda, ha sigut un any convuls emocionalment, massa, i quan he tingut temps enlloc de llegir m'he distret mirant alguna sèrie o fent altres coses. Per l'altra, la feina també m'ha portat i em porta maldecaps. Per tot això és una llista molt deslluïda, no arribo a llibre per mes. Potser l'any que ve seré una millor lectora! Tinc tants llibres pendents!
Us desitjo a tots que acabeu de passar molt bé el que queda d'aquest any. Que l'acabeu amb alegria i il·lusió i el comenceu de la mateixa manera. Que aquest any nou us porti moltes, moltes, alegries.
Aquí us deixo la meva llisteta:

*** The Tenant Wildfell Hall (Anne Brönte). Un llibre poc conegut d'una de les germanes Brönte.
**** La casa cantonera (Sílvia Alcantara).
**/*** Una família fora de sèrie. (Sílvia Soler). Un d'aquells llibres divertits i frescos per llegir quan tens ganes de riure i passar una bona estona. Sense pretensions i agradable.
**** Purga (Sofi Oksanen) Grata sorpresa. Drama sobre la manca de llibertats, la repressió, la dictadura, la supervivència en condicions difícils.
**/***Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa).
** La casa de los amores imposibles (Cristina López Barrio). Distreta i lleugera.
*** El paraíso en la otra esquina (Mario Vargas Llosa).
**/*** Totes les bèsties de càrrega (Manuel de Pedrolo). Novel·la molt simbòlica sobre la manca de llibertats i l'esclavitud que propicien els feixismes. Es fa difícil de llegir i entendre. No és l'estil de llibres amb els quals més disfruto, però reconec que és original i està ben escrit. A més, m'ha agradat.
**/*** Things fall apart (Achuebe)
**** Jo confesso (Jaume Cabré)
*** La sonrisa etrusca (José Luís Sampedro). Tendresa és el sentiment que inspira el llibre. Tendresa d'un avi amb el seu nét; d'un pare amb el seu fill i la seva nora... Tendresa de l'amor vell. La quotidianitat d'una família elevada a obra literària.

Bon Nadal

2011-12-24T22:34:00.002+01:00

Us tinc molt abandonats. Últimament no sé ni on tinc el cap. El viure no em deixa escriure, ni llegir... Passo per desitjar-vos molt bon nadal a tots. Que aquests temps siguin temps d'alegria i renovació d'il·lusió.
Bon Nadal!

Retrobaments...

2011-10-05T10:33:00.004+02:00

Em torno a sentir viva després de molt de temps. El cor em palpita, les cames em tremolen, els ulls em brillen. M'apassiona veure l'amor dels teus ulls. Quan et sento parlar em desfaig, no et puc ni mirar sense sentir emoció als ulls, sense que les cames en tremolin. Malgrat tot el que ha passat entre nosaltres, quan em mires et brillen els ulls. Quan et miro em tremolen els mots. Banyar-nos a la platja, acariciar-te l'orella, notar l'escalfor d'una abraçada... somnis d'una nit d'estiu fets altre cop realitat. No vull que s'acabin. En mantindré viu el record per quan ens tornem a trobar. Perquè ens tornarem a trobar. Ens trobarem una altra matinada per compartir moments inacabables i tocar la felicitat amb els dits de la mà...

M'he equivocat tant amb tu..., m'he sentit tan malament amb raó i sense raó... però ara ja no... perquè malgrat tot m'estimes... perquè saber el teu amor m'apaivaga els dubtes. M'elimina els problemes, ja només sento el meu cor i miro la lluna per recordar l'antiga passió dels teus llavis lleument retrobada. Com tot tu...

Jo confesso (Jaume Cabré)

2011-10-01T00:36:00.003+02:00

Qui s'hagi llegit Les veus del Pamano i es llegeixi aquest nou llibre de Cabré no el tancarà decebut. És admirable com Cabré domina les tècniques narratives i aconsegueix captivar-nos amb una novel·la que sembla enravessada, que sembla que ens emboliqui contínuament, que sembla que ens vulgui veure perduts i esmaperduts dins de l'entramat de més de cinc històries diferents i entrellaçades... Però l'autor, com un bon guia espiritual, ens va deixant pistes perquè no ens acabem de perdre del tot, perquè ens puguem anar trobant i puguem anar lligant caps. Una pista aquí, un mot allà... fan que no vulguem deixar de llegir i que vulguem arribar al fons de la qüestió. És admirable com fa compartir paraules, accions o pensaments a personatges d'èpoques, moments i escenaris tan diferents, amb tanta versemblança. No hi ha cap moment, d'aquests girs i canvis d'escenari, en què pensis: això no és versemblant, això no lliga, això aquest personatge no ho diria. Fins i tot diria que la versemblança en aquests canvis encara es manté més que a Les veus del Pamano.
No us explicaré gran cosa de la novel·la perquè si començo no podria parar a temps. Però us diré que l'Àdria, el protagonista de la història (amb el permís del violí del pare que en el fons és l'autèntic protagonista), em té el cor robat. Superdotat, dotat d'imaginació, amant de la música i de l'art, exigent, perfeccionista, incomprès pels pares, apassionat, lletraferit... escriu una llarga carta d'amor a una persona que estima amb bogeria. En aquesta carta hi aboca tota la seva vida i la vida de tot el que està al seu voltant. Fins i tot la vida de l'objecte preferit del seu pare, un col·leccionista: un violí del segle XVII. Aquest violí ens farà saltar d'una època a una altra -de l'actualitat al segle XIV passant pel segle XVII i XVIII, per principis del segle XX, pel nazisme de la 2a Guerra Mundial i l'època de la postguerra espanyola i europea...-, d'una història a una altra sense fugir mai de la vida de l'Àdria. Una vida marcada per un objecte, el violí del pare, i per un mal: una mort dins la família. Una vida plena de misteris, emocions i contradiccions que no ens deixarà indiferents.
Es tracta, doncs, d'una història global. Una novel·la per perdre-s'hi, per rellegir i així comprendre el que inevitablement se'ns passa per alt en una primera lectura. En definitiva, una altra magnífica novel·la del senyor Cabré que us recomano vivament tant als que us heu llegit Les veus del Pamano com als que no.

2011-07-12T08:52:00.005+02:00

La culpa i el penediment es poden sentir físicament. Sí, tinc l'estómac remogut, recargolat, i he sigut jo qui ha donat el cop de puny i em sap greu.
Comprovar la força física dels sentiments m'agrada, malgrat tot.

Travesuras de la niña mala (Mario Vargas Llosa)

2011-07-08T14:36:00.005+02:00

Era el primer llibre que llegia de Mario Vargas Llosa i no sé si és la millor manera de començar amb aquest autor. No m'ho sembla per alguna de les moltes crítiques que he llegit d'aquest llibre per Internet i altres blogs. Sembla que no és el seu millor llibre. Potser no, encara no puc comparar. Però a mi m'ha agradat. M'ha semblat un llibre molt entretingut. Els personatges són marionetes, esteriotips al servei de l'autor. No evolucionen, tenen un caràcter definit. La «niña mala » és mala sempre, mala malísima, i el protagonista sempre n'està enamorat encara que ella el maltracti fins a límits insospitats.
No sé si cap altre ésser humà seria capaç d'aguantar tants mals d'amor com en Ricardito però en aquest llibre, seguint el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sud-americans, tot esdevé possible. Hi ajuda el fet de trobar-nos davant d'una mentidera compulsiva que ho fa tot per aconseguir el que ella creu que és la font de la felicitat, els diners.
És una novel·la d'amor. El protagonista només es mou per aquest sentiment. De fet, els diners i l'amor, dues passions ben humanes, mouen tots els conflictes dels personatges que, en el fons, només cerquen el que ells entenen per felicitat. Però també és una novel·la còmico-tràgica, apassionada, on l'atzar i el destí són convidats de luxe, on el dolor i el goig es toquen contínuament i, a vegades, s'agafen de la mà...
És una novel·la línial, fàcil de llegir i que enganxa i, a vegades, aquesta facilitat s'agraeix.
També està plena de tòpics: de París, del Londres hippy, de Peru i els revolucionaris, d'Àfrica, del Japó... Tots els països i les èpoques que la novel·la visita ens acompanyen amb els seus tòpics. En certa manera com els personatges, blancs o negres, sense gaires matisos.
Potser no passarà al fons de les gran novel·les però els dos protagonistes, la «niña mala» i el seu etern enamorat, «el niño bueno», i, per tant, la seva història, deixen marca durant uns quants dies.

Al congelador

2011-06-05T14:51:00.004+02:00

Després d'una conversa que va aconseguir calmar-me una mica i que alguna ferida es mig tanqués he deixat el cor al congelador perquè ni els braços ni les cames podien suportar que continués sagnant. De tant en tant, encara el visito però el cap em diu: marxa, ara no toca. Fes el favor, o vols tornar a provocar una rebel·lió?
I com que al final del dia només em queden vint minuts per pensar, com qui diu, el cor no es belluga i s'està ben quietet. No sé fins quan.

I així estem...

2011-05-18T20:28:00.004+02:00

Dormito sobre el seu braç esquerre. Amb els dits m'acarona la cara, i el coll. Tanco els ulls i el mar s'acosta. M'imagino vora la platja i veig les onades investigant la sorra i el cel blau reposant sobre el fons del mar. M'aparta els cabells i em mira. Somric. M'agradaria poder-lo mirar amb espurnes als ulls. Torno a somriure, aquell somriure mig forçat que ens surt de vegades, almenys una espècie de tranquil·litat em recorre les venes. Però em regiro per evitar el signe d'interrogació dels seus ulls espurnejants.

Sento les palpitacions del meu pit des que l'he vit apropant-se. No goso ni girar-me. Segur que m'ha vist. O m'ha sentit. O ha notat el tremolor del meu braç. Seu al seient del costat. Em saluda donant-me la mà. Un moment més del necessari, només un moment. El just per sentir-nos el contacte de la pell, només un lleuger somrís li il·lumina la cara però a mi ja em brillen els ulls. Voldria poder-li expressar la decepció amb dues paraules, però no en sóc capaç. O potser sí. Una petita conversa intrascendent d'aquelles que es fan amb coneguts de vista quan només voldria llençar-me als seus braços i omplir-lo a petons. I que em tornés a parlar a cau d'orella. I que em truqués ni que fos per no dir res i sentir-nos només el respirar. I que filosofés al meu costat. «Com estàs? Bé, i tu? Bé, anar fent. No t'he contestat les perdudes perquè no tenia saldo. Ja, m'ho imagino. I la feina? Bé, anar fent; i la teva, què tal? Molt enfeinat, no em queda temps per a res. Ja, m'ho imagino.» I tots dos ens posem la màscara de gel: ell més que jo. I el trajecte es fa llarg i tens, tot i ser curt. I voldria dir tantes coses que no dic... que no em surten. Abraçar-lo i dir-li: et necessito. O: ja saps com t'estimo... Però no dic res. M'agradaria saber què pensa sota aquest somriure de gel. Arriba a destí. Sento moviments al pit. Se m'escapa un respirar feixuc. S'aixeca. Em mira i un conegut «Ens tornarem a trobar» li surt de la boca. I espeto un conegut «ok» vell, cansat, saturat. Però en realitat m'hauria d'haver sortit un «o ara o mai»; un «quan? d'aquí tres mesos més?»; un «estic cansada d'esperar-te i no sóc una Penèlope»; un «voldria saber exactament què sents»; un «necessito algú que tingui temps per a mi». Però res, tot es queda en un no res. I l'aigua salada acumulada es vessa sense control. I l'ofec del pit augmenta momentàniament. Res, tot es queda en no res. Res, altre cop trobar-lo a faltar sense aclarir res. Res.

Mientras te miro...

2011-04-30T13:01:00.002+02:00

Mientras te miro me desaparece

la amargura de entrañarte

y solamente me queda

el dulce pesar de saberte

distante, preocupado,

angustiado con despropósitos

que ocupan tu pobre mente

pero cuando me besas

mi pesar se derrite,

mi angustia se desvanece

con el fuego que me enciendes.

Siente el calor de mi cuerpo

cuando me muerdes el labio

o cuando la yema de tu dedo

me recorre la oreja

y ya ni te cuento

cuando saboreo tu boca

y me llenas del intrépido combustible

de tus caricias rodeándome la nuca

y perdiéndote en mis nalgas.

Por suerte, la naturaleza es sabia:

te da combustible para mis llamas

y un extintor para apagarlas;

y a mi, -aun más sabia ella-,

mientras quema mi cuerpo

me ofrece el dulce remedio

de mi agua, caliente,

para que puedas rellenarte

de amor, dulzura y hermosura

y saturarme la caverna de vida

hasta saciarme y extinguirme

el incendio de mi alma entera

o hasta que te quedes sin fuerzas,

vacío, cansado, apagado...

mientras mis brasas esperan

ser avivadas de nuevo y convertirse

en un fuego más vivo, más grande...

05/07/2010

La casa cantonera (Sílvia Alcàntara)

2011-04-25T20:48:00.002+02:00

Com un respir però a batzegades en una tarda m'he ventilat aquest llibre. El mateix temps que dediquen dues germanes a desmantellar la casa de la mare morta i a retrobar-se després de vint anys d'absències. Els secrets i les emocions contingudes semblen pòlvora i es van descobrint a poc a poc. L'ambient resclosit del casalot buit acompanya la tarda de tibantors, secrets i tempesta. No s'hi respira ni una gota d'aire net i aquesta també és la sensació que viu el lector quan s'enfronta als pensaments i sentiments de les protagonistes. La gelosia entre les dues dones continua viva malgrat el pas del temps i no sembla que hagi de desaparèixer. L'única que sembla mig tranquil·la i al seu lloc és la veïna, que intenta modular el traspàs i deixar entrar aire net malgrat els secrets que ajuda a mantenir.

Una història densa molt ben trabada i escrita. M'ha agradat bastant. Sembla que aquest any per Sant Jordi l'he encertat comprant-me aquest llibre.

Vaig acumulant silencis...

2011-04-02T16:19:00.004+02:00

Vaig acumulant silencis com qui acumula pols a l'entrada. Algun dia hauré de treure a ventilar l'escombra bruta, vella i trista. Remourà l'entrada i em farà estossegar a tort i a dret però la pols no s'elimina amb una ventolada indecisa i recaurà al mateix lloc a esperar algun altre enginy. Remugaré uns quants dies per la brutícia que m'ha entrat a casa però l'únic que faré és continuar acumulant-ne a l'entrada, com fins ara. Si els silencis es transformessin en ales en lloc d'en pols bruta i trista ja hauria pogut fer la volta al món en trenta dies. Llançaré el mòbil, inútil, mentre m'enfilo pels renglerons amoïnada. Vull saber si he de volar o em puc mantenir en terra ferma encara que els camins se'm facin estrets i sinuosos. Ho vull saber.

2011-02-20T21:43:00.000+01:00

Que la teva rialla torni a omplir-me l'orella de paraules sentides, de vida. I mentrestant espero que el meu amor es vegi reflectit als meus ulls. T'imagino a prop meu. Recordo aquells dies dolços d'estiu. Penso en aquells mots que no puc oblidar. Passejo pels sinuosos camins del meu pensament contradictori, t'acaronaré l'orella mentre et dic «I miss you»... No puc oblidar-te... No puc oblidar-te... Altres cabells i altres mirades em recorden a tu. Envia'm un senyal per saber cap on girar-me, per saber com retrobar-te. És superior a mi. Els teus mots són tan màgics quan t'hi poses... que els sento passejar per l'estómac adolorit. I altra vegada deixaré testimoni d'aquells pensaments que no et diré, que no podré fer-te arribar. Potser per telepatia... Encara em fa mal pensar segons què... T'escriuré cartes d'amor, o desamor... Mentre la decepció s'apodera de la meva ànima delirant... Potser un dia podré comprendre què és el que no funciona... què he fet malament... però mentrestant t'enyoro... enyoro la teva veu i la passió dels teus petons... Potser ja m'has oblidat? Tampoc seria tan estrany...

Sense senyal

2011-02-18T15:07:00.003+01:00

ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

Llibres llegits el 2010

2011-01-09T16:46:00.009+01:00

L'any passat vaig veure a casa de molts blogaires una llista dels llibres que havien llegit aquell any i jo, que no sóc gens original, vaig pensar «això està bé tu, ho podries copiar». I aquí em teniu, un any després, copiant iniciatives dels altres, amb retard però bé... jeje.
Aquest any no he llegit gaire, porto bastants anys llegint relativament poc. Suposo que tinc d'altres interessos que em fan perdre temps de lectura. Però bé, n'he llegit algun de llibre. Els esmento per ordre de lectura. A l'esquerra hi ha unes estrelletes que indiquen si m'han agradat molt(****), bastant(***), prou però sense entusiasmes (**/***) poc (**) o gens (*). Segons el meu criteri, evidentment, que no té perquè ser el vostre. També hi afegeixo algun comentari.

***Quiet de Màrius Serra. Ja el vaig comentar. Em sembla una història commovedora, gens llacrimògena (cosa que en aquest cas crec que és d'agrair) i ben escrita.

***24 hores de la vida d'una dona d'Stephan Zweig.

***Les misérables de Víctor Hugo. 2a lectura. 1a en versió original. Això ha fet que en molts punts em perdés. En la 1a lectura hi va haver moltes coses que no vaig acabar de comprendre (perquè era més jove) i d'altres que em van agradar més pel fet d'entendre més la llengua. És una novel·la tan total que aclapara i tot. Amor, guerra, història, assaig... tots els gèneres hi tenen cabuda. Per llegir una mica cada dia.

***Germinal d'Émile Zola.

****Les nourritures terrestres et les nouvelles nourritures d'André Gide. Em va encantar tot i no entendre'n ni la tercera part. Em sembla una narració que traspua poesia a cada paraula. Aquest any segurament tornarà a caure.
****Symphonie Pastorale d'André Gide. Per l'estil de l'anterior. Gide hi demostra una gran sensibilitat i una gran capacitat narrativa.
****Jude the Obscure de Thomas Hardy. El record que en tinc és d'un llibre dur, on l'autor no es deixa endur pel sentimentalisme sinó per les dificultats de la vida.
*Set cases a França de Atxaga. Decebedor. Suposo, i en el fons sé, que les històries fantàstiques a les quals no hi acabo de trobar un fons no acaben de ser sant de la meva devoció i en aquest cas m'esperava una novel·la diferent.

**/***Las edades de Lulu d'Almudena Grandes. Narrativa eròtica.
**/***Malena es un nombre de Tango d'Almudena Grandes. Narrativa eròtica. Compleix la seva funció. Està prou bé.

****Rebecca de Daphne du Maurier. És el llibre, juntament amb els de Gide, que m'han agradat més d'aquest any. El vaig agafar de la biblioteca perquè em sortia a moltes llistes de llibres recomanats en alguna banda però no n'esperava res. No tenia el resum al cap ni res per l'estil, com pot passar amb els llibres coneguts i recomanats. I suposo que això va permetre que em sorprengués i m'entusiasmés des del primer moment. Molt recomanable.

***El arte amor. El remedio del amor d'Ovidi. No em va arribar. Té el seu interès però em va decebre una mica. Potser perquè em sento molt allunyada dels pensaments del senyor Ovidi o m'esperava una altra cosa. No ho sé. Ara, reconec que està molt ben escrit i que en el seu moment devia ser una obra sorprenentment atrevida.

***El viejo y el mar d'Ernest Hemingway

**/***Amantes y enemigos de Rosa Montero. Com ja vaig dir en el seu moment al blog, em va agradar i em va distreure molt, però crec que li falta un pèl de qualitat i per això no li poso tres estrelletes.

***El porvenir de mi pasado de Mario Benedetti

***Un nuevo mundo, ahora d'Eckhart Tolle. Llibre d'autoajuda que no és d'autoajuda i que és molt revelador sobre el funcionament de la naturalesa humana i els subterfugis de la ment i el pensament.

***Sonrisas de Bombay de Jaume Sanllorente. Una història personal interessant de conèixer que t'arriba, estiguis o no interessat en l'Índia.
***Articulario. Desexilio y perplejidades de Mario Benedetti. M'ha permès entendre la filosofia i els pensaments de Benedetti.
***Andamios de Mario Benedetti

****Antología poética de Mario Benedetti. Benedetti és un mestre amb les paraules. Poca cosa es pot dir. S'ha de llegir.
***El mundo de Sofía de Jostein Gaarder. Et fa tornar a l'Institut per aprendre filosofia però d'una manera molt més amena.
***Ramona, adéu de Montserrat Roig
***Vivir adrede de Mario Benedetti

***Quatre germanes de Jetta Carleton. Història d'una família, molt humana. Va ser un encert seguir la recomanació d'alguns blogaires i llegir-la. No m'ha decebut gens.

***La Regenta de Leopoldo Alas Clarín. Se m'ha fet una mica llarga tot i que la història m'ha agradat molt. Potser em sobren algunes descripcions perquè ara estem acostumats a llegir històries que avancen més de pressa i no s'entretenen tant a recrear ambients. Però, és clar, les descripcions no es poden pas tocar. A més, justament, és una de les parts del llibre que estan més ben escrites.

***La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. Una novel·la en un format poc habitual (a través de cartes) però que arriba al lector i no avorreix gens. És molt distreta i agradable de llegir. M'ha agradat l'estil; i la història, que comença sent una mica estranya, va prenent cos carta rere carta fins que arriba a un punt àlgid ple d'emocions i d'intriga que desperta del tot l'interès del lector.

Cosetes

2010-12-24T11:19:00.005+01:00

No acostumo a parlar de temes polítics en aquest blog però avui no me'n puc estar. Diuen des d'altes instàncies que el castellà ha de ser llengua vehicular a l'escola a Catalunya de manera equilibrada amb el català. I aquestes paraules a alguns ens indignen perquè considerem que atempta contra el sistema d'immersió lingüística del nostre país. Però voldria analitzar una mica més els fets.
D'una banda tenim un nombre insignificant de pares que desitgen que els seus fills facin més hores de classe en castellà, a més a més de les hores corresponents a llengua castellana, i aquest desig l'eleven fins a les més altes instàncies -a les quals no els interessa la nostra realitat i pluralitat- fent perillar el difícil equilibri nostre.
D'altra banda, tenim una societat catalana que no vol renunciar a un sistema que permet la no segregació dels alumnes segons la llengua que parlin a casa intentant potenciar la llengua pròpia del territori, la llengua pròpia del país.
Per últim, tenim unes escoles territorialment molt diferents en aquest aspecte. A les zones interiors, les menys poblades, a la província de Girona i a les terres de l'Ebre -a grans trets- la llengua de l'escola també és la llengua del pati i la llengua del carrer. En aquestes zones els immigrants d'aquí i d'allà tenen més facilitats per parlar i practicar el català fora de l'escola (que no vol dir que tots ho facin) i, potser, alguns infants tenen dificultats per parlar el castellà o bé mantenen un accent marcadament català.
En canvi, a la resta del país, és a dir, a tota la zona costanera (des del sud de Tarragona fins a Barcelona passant per l'àrea metropolitana, zones més poblades) els nens que parlen català a casa són una minoria (a la majoria dels instituts es poden comptar amb els dits de la mà). Doncs, la llengua del pati és el castellà, la llengua de comunicació entre alumnes a classe és el castellà, la llengua del carrer és el castellà. Aquesta és una realitat àmpliament coneguda però que mai és sobrer de destacar-la.
Dit això a mi m'agradaria que algun cop es fes l'estudi comparatiu que exposaré a continuació: ¿els nens catalanoparlants de l'interior de Catalunya tenen un nivell de castellà equivalent al nivell de català dels nens castellanoparlants de la costa catalana? No en sé la resposta però crec que seria interessant saber-la per poder analitzar-ne les diferències, si n'hi hagués.
És cert que per als infants que arriben a Catalunya i no parlen català esdevé difícil aprendre'l (i encara més segons en quina edat arriben) i, moltes vegades, l'aula d'acollida -completament necessària- esdevé un problema, sobretot a secundària, per al correcte desenvolupament dels coneixements de l'infant de les matèries que no són llengua. El fet d'haver d'aprendre la llengua suposa un endarreriment en les altres matèries perquè no les pot seguir amb normalitat. És veritat, però estic segura que en tots els països es produeix el mateix inconvenient. Hi ha moltes coses a millorar, segur. Potser una millor coordinació entre tots els professors. Potser que es dediquessin més esforços a aprendre la llengua fora de l'escola, que hi hagués la possibilitat de veure més pel·lícules en català, que hi hagués la possibilitat de veure més televisió en català. No ho sé. El sistema educatiu justament pretén compensar la desigualtat que té el català en altres àmbits. També és constatable que moltes vegades a Batxillerat es produeix un petit canvi i els alumnes comencen a parlar més el català, canvi que continua als estudis universitaris. Però molts ja no hi arriben a Batxillerat.
Per tot això, crec que seria molt greu que en els territoris on la llengua catalana està en clara minoria es posés de moda aquesta demanda que han iniciat aquests pocs pares perquè suposaria, a la llarga, una divisió social. Crec que el principal perill és aquest, que la demanda es posi de moda perquè a la curta no crec que afecti en res al sistema educatiu. A les escoles on el castellà hi és present s'utilitza més el castellà del que a alguns ens agradaria. És un fet. També és un fet que el sistema educatiu ha de millorar per disminuir el fracàs escolar. Que s'ha d'aconseguir millorar els resultats dels nens immigrants però no crec ni que el català hagi de pagar els plats trencats de la crisi i dels mals resultats educatius ni que fos just que els pagués.

Així doncs, per acabar, el perill d'aquest dictament és la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants a l'escola, sobretot per als catalanoparlants que som minoria en moltes zones de Catalunya i no tenim altre territori que aquest on la nostra llengua gaudeixi de relativa bona salut. El perill és que els catalanoparlants quedem relegats a un àmbit minoritari en l'educació a casa nostra. És un perill llunyà però no impossible. Temps al temps.

P.D: M'he enrollat com una persiana. Només volia posar en comú un estat d'ànim i unes reflexions que fèiem l'altre dia uns quants professors de l'Institut on estic treballant en aquests moments.

Sorpreses

2010-11-28T19:04:00.002+01:00

Com pot ser que una professora de català demani als alumnes de 1r d'ESO una carta d'amor o d'amistat (en què havien d'expressar la seva estimació per un ésser proper i les ganes de veure'l o veure-la) i un alumne se la faci ostentiblement més curta, mal presentada i en castellà??
A aquesta noia se li va quedar la cara de pasta de moniato. Evidentment l'esmentat alumne té un zero ben rodonet de la carta-redacció. Només faltaria. I la professora molta feina per fer.

No me'l puc treure del cap

2010-11-05T15:28:00.004+01:00

L'altre dia comentàvem amb una companya de l'institut, on he començat a fer classes de català, que a vegades, una cançó, o un disc, o un cantant... se't posa a dintre i no pots parar d'escoltar-lo. Ella em comentava que li passava sovint, i no només amb les cançons sinó també amb les pel·lícules. Em deia que havia vist Orgull i Prejudici més de 60 vegades. Potser en fa un gra massa però segur que a molta altra gent li passa alguna cosa semblant. A mi amb algun llibre m'ha passat, potser no l'he rellegit 60 vegades però sí més de cinc. Encara que ara ja fa temps que no em passa. Però la novetat, almenys per a mi que no acostumava a escoltar música, és que tinc un autor enganxat al cap. Des de fa uns quants dies, des que un company de feina me'n va fer escoltar una cançó, que no puc parar d'escoltar-lo. Vaig arribar a casa i vaig escoltar la cançó més de vint vegades. I ara no faig res més que escoltar en James Blunt. Estic molt monotemàtica! Això no pot ser! Em comença a preocupar i tot. No m'haurà hipnotitzat aquest individu, no? Potser hauria d'intentar canviar de canal de l'Spotify i desentoxicar-me'n...

I used to...

2010-10-25T14:07:00.001+02:00

I used to have a lot of dreams
I used to see me in your arms
I used to look at the stars
imagining you would be at the other side
looking the same at same time;
but now I look at the sky
and dark's the only thing I see
there're no promises you can keep...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same.

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

You always say you love me
and I believe all what you say
but it still kills me being this way
and I don't see the final light.

You say you don't want to waste my time
and I don't like to think this way
but... there are no promises you can keep...
And maybe there's no reason to wait for you
but I still wish to take your hands
and make love at our paradise.
I still feel my legs down when I'm near you
and my hearbeat goes up and down...

Tell me you will never be with me
and I'll pick up my heart and larms
tell me you don't want to see me
and I'll keep my feelings inside
but, if not, kiss me and solve my desire...
so here I am, here I am
still alone, still alone
give me a reason to not give up
give me a reason to stay the same

Time without you it's being so long
my dear friend
Time without you it's being so crazy
my lovely man

Un polsim de dolçor

2010-09-20T21:02:00.004+02:00

Mentre et menjo a petons i ens mirem eternament, unes paraules entren al jeroglífic de la ment i salten, ballen i canten. Les intento controlar i hi veig poc i molt. I xoquen amb les teves: Als teus ulls hi veig més amor per mi del que mai m'han donat; i reboten i es perden abans de ser dites perquè em penetren les teves i em sorprenen i es remouen i es barregen i em fan perdre el món de vista. I em fan callar, però una rialla esclatant i la humitat als ulls cobreixen la mancança. Per enèssima vegada.

reflexions

2010-09-05T13:56:00.007+02:00

Ressegueixo el perfil del teus cabells mentre observes al google earth un tros de terra. Et veig nostàlgia als ulls i sento reflotar les meves pors. Absort m'acaricies la cama i somric, això és l'ara i és l'aquí. A força de dies m'adono que no puc fer res més que sentir i que no penso renunciar ni a l'ara ni a l'aquí. El passat no m'incumbeix i el futur l'hem de construir. Potser és consol de pobres però les promeses eternes hi són per trencar-se i en el fons només pots estar segur, segur, d'estimar ara i, tirant llarg, demà. Però a vegades em desespero de veure que en el fons tot continua igual. Només em queda viure al dia i esperar que el demà em somrigui, només em queda estimar sense reserves perquè no sé com estimar a mitges però no sé com superar la por a perdre'l, no sé com superar la por a sentir que he perdut el temps, que he estimat per no res. Ja sé que no seria exactament això perquè mai s'estima per no-res i ho crec fermament però... potser he de fer cas de la fórmula de Pessoa: «Espera lo mejor y prepárate para lo peor». Només per si de cas. Perquè no vull viure en un país de núvols i caure de massa alt. Prefereixo tocar de peus a terra i fer una escapada en globus de tant en tant...

només preguntes...

2010-08-26T12:06:00.008+02:00

Braços entrecreuats abraçant-te
amb ànsies voluptuoses
i anhel a la mirada
o només preguntes i cap resposta.
fins quan?
tocar-te la pell impura
sentir-me la sang als llavis,
dolor al premut mugró
però un formigueig a les entranyes
l'escalfor de la mà amiga,
la humitat del teu alè
i els teus dits, que vénen i se'n van
que vénen i se'n van...
per què?
sento a prop meu
la força dels teus braços
però a tu et sento llunyà
on ets?
què més he de fer per arribar
on ets tu?
fa calor, la suor empalagosa
ens lleva la roba
i suspiro per tu
silenci als llavis
crit als ulls
diga'm què tens.
com dir-te enyoro
la carícia dels teus dits
si et tinc aquí.
com dir-te trobo a faltar
la molsudesa dels teus llavis
si els acabo de tastar.
com dir-te I miss you
quan encara sento intacta
la calor del teu cos.
què dir-te?
que t'estimo i no sé perquè
que t'estimo però no sé fins quan
aguantaré la teva absència o viure
somiant-te sense fissures
perquè prefereixo la teva veu a l'orella
que perdre't cercant cobertura
perquè prefereixo mig plaer compartit
que mil plaers solitaris.
I callo, i freno la humitat dels meus ulls
perquè m'agrada sentir-me bonica
sota el teu brillant esguard.
I callo, per retornar al fugisser present,
tancar els ulls al món
i deixar-me inundar per la humitat del moment.
I callo, perquè el futur incert
no ens esborri de l'ara som.

I penso en els interrogants que m'obres
-grans, misteriosos, inacabables-
si demà no som i em trobes pel carrer
somriuràs recordant el que va ser
o ploraràs pel que hauria pogut ser?

o en com he d'encarar que sempre em diguis
-no m'esperis, no sóc aquí per impedir-te somnis,
cerca l'home que ompli els meus buits
no sóc aquí per tallar-te les ales
no puc demanar que m'esperis ni ho pretenc...

Com vols que cerqui en altres el que no trobo en tu
si jo només penso en el que podria ser i no és
si jo només penso en el que és, perquè és quelcom,
i somio en tu,
si jo només penso en tu?

P.D: Perdoneu-me, m'ha sortit així.

Llegint Mario Benedetti

2010-08-24T18:49:00.004+02:00

Volia llegir-ne poesia, fa temps que m'hi vull endinsar amb no només un poema puntual sinó un bon feix, però quan vaig anar a la biblioteca em van caure a les mans dos llibres seus: Articulario: Desexilio y perplejidades, Reflexiones desde el Sur i Andamios. Un recull d'articles lúcids i punyents on des d'una perspectiva llatinoamericana (a l'exili) a vegades una mica oblidada parla de la història de la seva Montevideo natal, dels problemes i desencontres de llatinoamerica i del món i de l'evolució de l'economia i una novel·la.
I no em penedeixo pas d'haver-los llegit. La novel·la m'ha captivat des del pròleg on l'autor ja ens indica com aniran els fets i de què ens parlarà el llibre: «Como podrá comprobar el lector, si se anima a emprender su lectura, este libro trata de los sucesivos encuentros y desencuentros de un desexiliado que, tras doce años de obligada ausencia, retorna a su Montevideo de origen con un fardo de nostalgias, prejuicios, esperanzas y soledades».
"Andamio" darrere "Andamio" anem descobrint el laberint del retorn, la personalitat real o retrobada del protagonista al seu país d'origen, el pes del passat i del record. Un llibre que agrupa, sense pretencions, diferents capítols d'un desexili particular i crea una novel·la que no només esdevé un recull de capítols sinó que pren cos i forma i acaba conformant tota una realitat, que en les seves bases podria ser la realitat de més d'un individu desexiliat.

És curiós com els llibres et van arribant segons el teu estat d'ànim i segons el teu interès actual i, a vegades, sense buscar-los. Abans d'aquests dos n'havia agafat uns altres dos que tot i que m'agradaven i em vaig quedar amb ganes d'acabar no hi havia manera d'acabar-los (i això deu voler dir alguna cosa, no?) i els vaig haver de tornar a la biblioteca... Supos que va com va.

avui em sento així...

2010-08-05T22:52:00.004+02:00

Petites coses sense importància s'acumulen però en realitat n'amaguen d'altres més importants, d'aquelles que si les dius ja no et pots fer enrere. Però és més fàcil dir les petites, les que saps que són rucadetes fàcilment solucionables. Per què em costa tan parlar com un llibre obert? Per què no sé expressar els meus sentiments en veu alta? Potser si en sapigués més tot seria més fàcil i no em sentiria com una closca que es tanca sobre si mateixa per no ser ferida però que no evita ser ferida perquè té esquerdes per tot arreu i que diu coses que no tenen importància només per marejar la perdiu...
perquè té por al rebuig, perquè té por que si ensenya les seves misèries, potser egoïstes, potser sense sentit... ja no la voldran. Perquè té por a la pèrdua, perquè té por a la soledat... perquè no sap com se sent però està sensible i a la que salta.

Veritats que arriben i se'n van

2010-07-21T23:55:00.001+02:00

Em forço a escriure perquè feia dies que no escrivia i això no pot ser, que tinc un blog per alguna cosa i no és precisament perquè es mori de fàstic mentre jo vaig perdent hàbits adquirits. Ser pluriempleada comporta dedicar menys temps a coses com el blog, o la lectura; tinc un munt de llibres començats però cap m'acaba d'enganxar com per dedicar-hi hores i hores... Això no pot ser, hi haurem de posar remei... Bé, pel que fa al blog, aquí estava mort de fàstic i això que he d'explicar que l'amor continua fent el seu camí cap a lloc inconegut.
Quan no saps tota la veritat sents la presència de les mitges veritats que et couen, t'angoixen i et fan més mal encara que una mentida reconeixible perquè si veus la mentida tens clar contra què has de lluitar però si no et parlen amb claredat no entens res i et sents confusa i estúpida perquè no entens res del que passa al teu voltant. En canvi, si t'enganyen i ja està; doncs sempre tens l'excusa que t'han enganyat i que era difícil saber la veritat si no te l'explica la persona que t'enganya.
Però amb les mitges veritats la cosa no funciona igual perquè tens por de saber la veritat completa i prefereixes fer el cec, el mut i el sord. Però sempre hi ha aquelles preguntes que han d'aparèixer en un moment o altre. I quan et llencen la veritat i no és com te l'esperaves (què t'esperaves?) ja no saps com actuar. No saps què fer amb tanta realitat al teu davant. Ja no pots fer com si no sabessis res, ja no et pots fer el cec, el mut i el sord. Has de respondre d'alguna manera, no? Però no saps res ni acabes d'entendre res. Per què els humans hem de ser tan complexos? Per què m'he de rallar per coses que no depenen de mi? Per què els sentiments no poden confluir pacíficament amb la raó?
I aquí estem, encara païnt, encara pensant; pensant que segurament deixaràs fluir i no renunciaràs a aquest sentiment tan poderós... (a no sé que desaparegués per si sol, cosa que ara mateix dubto que passi) i continuaràs estimant, malgrat tot, i acceptant que estimes i no tancant la porta a l'amor perquè ja és dins teu i no pot marxar així com així.

Va de gent

2010-06-20T19:41:00.005+02:00

Últimament he tingut l'oportunitat de conèixer gent que realment val la pena. Gent que desprèn llum i energia pròpies i que sembla que no se n'adonin de l'efecte que tenen en els altres. Gent que des de la humilitat es dedica als altres amb entusiasme. Gent que val la pena conèixer, que et parlen a tu, que t'escolten. Saber que exiteixen i que n'hi ha més dels que et pensaves és molt reconfortant. Són persones que t'omplen i que podries escoltar i intercanviar-hi opinions durant hores i no necessites res més. Llavors pots dir amb veritable raó de ser: un plaer haver-te conegut.

Ahir feia un any...

2010-06-06T18:06:00.008+02:00

Ahir just feia un any que vaig sentir la teva veu i els teus llavis pronunciar aquelles paraules... em vas dir que et volies instal·lar en algun lloc, qualsevol, mentre jo estigués a prop. Em vas dir que mirar les estrelles i escoltar els ocells tot sol no era agraït i que preferies que jo t'hi acompanyés. I el meu cos va restar insensible, com una estúpida incrèdula davant teu. Però les teves paraules van sembrar dins meu la llavor que necessitava per llençar-me a l'aventura de viure, per llençar-me a experimentar amb tu allò que en diuen amor. I aquí estem, un any després, al mateix lloc i a llocs diferents. Potser ja no puc dir:

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Però puc dir que he après a reconéixer els moviments del meu cor quan ets a prop, que he après a sentir-te i ja no t'observo en silenci allunyant-te perquè el meu cor et crida i el meu cap et sommia. Puc dir que em sé de memòria la teva veu, aquesta veu que és un gelat de xocolata degustat a poc a poc...; que el meu cos se'n recorda dels pocs moments viscuts i els té gravats al cor...; puc dir que sé què és l'espera i també el desig de la flor que vol apropar-se més al sol i s'estira, s'estira... sense arribar mai enlloc; que sé que és besar com si aquest bes fos el primer i l'últim contacte dels nostres anhelosos llavis; que sé què és callar per no ferir sensibilitats i no voler escoltar veritats...

Però encara no sé què és abraçar-te tota una nit, encara no sé si menges molt o poc, si t'agrada la tomaca o prefereixes el pebrot, si els vidres t'empresonen o ho fa la llibertat, si t'agraden les pel·lícules o t'adormiràs al sofà, ... encara no ho sé... ni ho vull saber tot de cop, no fos cas... I tu no saps que de vegades parlo sola, que no m'agrada la hipocresia i de vegades ric sola, que molts cops la gent em cansa però em deprimeix menjar sola, que... haurem de descobrir-nos a poc a poc i amb una bona til·la, no fos cas.

Amantes y enemigos de Rosa Montero

2010-06-03T13:39:00.008+02:00

Els contes d'aquest volum contenen tot el que ha de contenir un relat. Et deixen el cor a l'aire durant el curt trànsit que et transporta pel món condensat del personatge o personatges de cada conte. M'ha agradat molt per la seva intensitat i la seva facilitat narrativa. Els contes no es fan llargs ni curts i aconsegueixen que el lector mantingui un interès constant tota l'estona.

Els relats són apassionades i inquietants històries d'amors o d'obsessions. Un magnífic passeig per la "malaltia" de la passió amorosa que et transporta en un segon (com en la vida mateixa) de la felicitat a l'infern, de la monotonia a l'angoixa, de la desesperació a la desesperança, de la fredor al desig, de la necessitat d'inventar-se l'altre al xoc de la realitat... En definitiva un bon recull de sentiments extrems exposat amb un llenguatge viu i intens.

M'ha agradat la reflexió del conte final:
«Porque uno siempre es inocente cuando ama, siempre regresa a la misma edad emocional, al umbral de la eterna adolescencia. Pura y hermosa fui porque deseé y me desearon. El amor es una mentira, pero funciona»

El que em penso que sé...

2010-05-27T12:59:00.000+02:00

Sé que m'agrades perquè tenir-te al costat, abraçar-te, sentir-te... m'aporta pau, m'asserena l'angoixa de l'espera i em quedo muda. Et miro i et veig íntim, proper, fort. Penso en els teus ulls travessant-me i ploro. Sé que sóc una ploramiques però no ho puc evitar. M'emociona sentir aquesta cremor. M'emociona saber que penses en mi perquè qui sóc jo per estar al teu pensament. Pols de la terra, i encara. Vull viure al teu costat. Sé que t'ho he dit mil vegades i sé que t'ho tornaré a dir i no me'n cansaré. Potser la teva companyia és cara i no és abundant i no sé si em compensa les hores de plor silenciós, les hores de somnis inútils... però quan et veig tot el meu cos et reclama i m'encegues el pensament. M'empasso les pròpies paraules, se'm traven els retrets que s'han anat acumulant com la pols a l'entrada perquè la teva presència espolsa la pols. Com vols que no pensi en tu si no faig altre? Com vols que em busqui una altra companyia si quan sento la conversa intrascendent de qualsevol recordo la vida dels teus mots? Qui em llegirà el pensament a ulls clucs, si en 24 anys només dues persones ho han aconseguit? Qui coneixerà tots els racons del meu pensament amb només dues mirades?

Prefereixo mil vegades plorar i patir, si després la teva presència compensa el plor solitari, si després dos instants il·luminen un camí de pedres i esvorancs... que passar per la vida sense pena ni glòria. And it's my choice.

Aquelles preguntes

2010-05-25T13:47:00.003+02:00

Què és llibertat? Som realment lliures? O només és la il·lusió d'un instant?

A vegades penso que tenim la sensació de ser lliures i no ens adonem que caminem per una carretera estreta amb diversos obstacles i possibilitats d'evitar-los però que mai podrem sortir del camí. Altres vegades crec que caminem a la vora dels límits i ens sembla que ens ofeguem perquè volem veure què hi ha més enllà i no ens adonem que a l'altre costat tenim un camí més ample, més fàcil... però amb menys emocions... potser si anem pels límits farem el voral més ample... aconseguirem una carretera més gran.
Hi ha tantes coses que no podem decidir! No podem decidir quins pares volem, no podem decidir on ens ha tocat néixer... Alguns tenim sort, d'altres no tanta i han de fer l'esforç de sobreviure mentre els altres només hem de fer l'esforç de viure. És just? Hi ha coses que són conseqüència de les nostres pròpies accions però n'hi ha tantes altres que no... Qui decideix que un nadó vagi a parar a unes bones mans? A vegades hi ha famílies a qui sembla que toqui tot el dolent, la loteria de la vida? Què han fet ells per meréixer tanta mala sort?
Quan veus tantes situacions difícils t'adones que ets afortunat (que no vol dir feliç). Quan trobem la pau? Quan sabem que estem en pau i que podem continuar per aquest camí? Massa preguntes. Poques respostes... I si et fan aquestes preguntes només pots somriure i dir: no ho sé. L'únic que sé és que cada persona té els seus problemes i no n'hi ha dos d'iguals perquè no hi ha dues persones iguals. L'únic que sé és que som aquí per viure i ho hem d'intentar, sempre. L'únic que sé...

Rebecca de Daphne de Maurier

2010-04-23T00:02:00.004+02:00

Magnífic, m'ha deixat sense paraules i molt bones vibracions. L'argument és una combinació magistral de dos factors essencials en les relacions amoroses: el passat (la mort al llac de la dona de de Winter) i la manca de comunicació (entre la nova parella). Una bomba de rellotgeria quan el passat d'un dels protagonistes és un tema vetat, la màquina del pensament no para i la manca de comunicació entre la parella no ajuda a diluir els dubtes. I així actua la nova dona de Maximiliam de Winter, amb inseguretat i por, pensant-se que el seu marit encara estima la morta, que ella només és un petit consol per a ell i no pot evitar comparar-se malaltíssament a la seva antiga dona. També l'influeix l'ambient on arriba, Manderley, la casa familiar dels de Winter: una casa plena de l'esperit de Rebecca. Tot és Rebecca, la seva ànima és a tot arreu: en tots els objectes i en totes les persones, sobretot en la senyora Danvers, un personatge inquietant i fosc i una antiga amiga de la morta. La nova senyora de Winter se sent una estranya a casa seva i ha de lluitar aferrissadament contra el fantasma de Rebecca...
Però a més d'exposar un bon argument, la novel·la està ben escrita, i el misteri es dosifica molt encertadament. L'autora aconsegueix crear un ambient opressiu, ens fa viure en la pell de la protagonista (la nova senyora de Winter) i ens aconsegueix transmetre totes les angoixes, inseguretats i pors d'aquesta noia a Manderley. Et fa sentir tan proper a la història que tens ganes d'obrir les finestres de l'ala oest (on vivien en Max i la Rebecca) i llençar totes les coses que puguin recordar-la i donar una empenteta a la senyora perquè comenci a manar a casa seva...
I, a més, m'ha agradat perquè se'n poden extreure moltes coses, des del meu punt de vista, com ara que fer santuaris als morts pot ser una mica malaltís; que millor no quedar-se res al pap i menys encara si pot afectar la relació de parella; que si et cases amb algú que ja ha estat casat millor començar de zero i redecorar tota la casa, com a mínim; que sovint les aparences enganyen; que les comparacions sempre són odioses... i moltes coses més.
En definitiva, un llibre molt ben escrit i recomanable, d'aquells que en recordes l'argument durant molt de temps i que, quan ja l'has oblidat, saps -tot just sentir-ne el títol-, que l'has llegit i que et va agradar.

Bec perquè tinc set o tinc set perquè bec?

2010-04-16T12:21:00.002+02:00

Crits aguts i punyents que li pertorben la calma. Asseguda en un racó del parc, la noia observa les criatures que passen i corren i riuen i canten. Plors sobtats, una mare cura una ferida, un nen s'entrebanca, cau i s’aixeca mig rient. Enllà una font d’aigua fresca raja i raja sense parar. Els nens s’hi acosten i alguns en beuen i d’altres no. L’olor a fulles seques se li filtra pels narius i el murmuri dels nens trepitjant-les l'inquieta. No tenia set però la humitat es cola per tots els porus i aviat comença a respirar feixugament, com si li faltés l’aire. Tanca els ulls, intenta desconnectar de les veus, del soroll. Escolta el xiu-xiu del vent i l’aigua fresca. Allà lluny sent el piu piu d’un ocell i l’aleteig d’un altre. A poc a poc recupera la respiració calmada i tranquil·la. Torna a obrir els ulls, han desaparegut els nens. Només el so de l’aigua l’acompanya. L’olor d’humit, el cant dels ocells. La brisa li acaricia l’orella. S’acosta a la font, encuriosida, toca l’aigua amb les mans, se li escola pels dits i s’omple de frescor, de calma. Recorda l’oneig del mar, l’escalfor de la sorra sota els seus peus i el pessigolleig de l’arena escolant-se-li per entre els dits. Té set, ara que nota la frescor de l'aigua se n’adona. Fins ara no ho havia vist. Havia rondat pel món com una ànima en pena, sense omplir-se la boca d’aigua ni apaivagar-se l’anguniosa sensació d’ofec. Però ara vol beure, vol assaborir l’aigua, la sensació de fer-se passar la salivera, d’omplir-se de frescor. Pensa que ben mirat se’n podria estar, que ja li passarà la set si s’allunya una mica de l'aigua. I ho prova, però no. Ja l’ha tocat amb la punta dels dits i en té el record i la set li creix sense aturador. No en coneixia la necessitat, deambulava sense aigua i sense set. Ara la set se la menja i torna a apropar-se al doll d’aigua. Hi acosta la boca i en sentir el contacte d’aquest bé tan preuat s’estremeix. La llengua se li arronsa un segon però de seguida torna a estirar-se amb més força per recollir-ne fins l’última gota. I beu i beu fins saciar-se'n. Llavors s’allunya esperitada perquè ja ha begut i ja no vol tenir set. Corre, corre per deserts de sorra calenta. Corre fins que n’està molt lluny. I de nit somnia que torna a beure l’aigua fresca de la font i somriu. I es desperta en un desert calent i vol tornar a beure. I recorre els passos fets amb anterioritat. Hi vol tornar però fa tombs sense ordre ni concert. Volta i volta, en té la imatge al pensament. Sap com és l’aigua que vol però no la veu. A vegades l’entreveu de lluny i, per un moment, sent una alegria immensa però desapareix com per art de màgia. Desesperada, corre més, cansant-se sense raó, sense sentit. Llavors decideix que ja n’hi ha prou. Es calma i camina més a poc a poc, i, de sobte, torna a aparèixer la font amb una llum més clara. Res, un altre miratge. Finalment, sense deixar de caminar, la té davant, voluptuosa, esperant els seus llavis. S’hi acosta a poc a poc, cop tement que torni a desaparèixer si vol córrer massa. L’agafa entre les mans. La deixa circular per entre els seus dits. Hi acosta la boca i beu, beu, beu. Fins que no n’hi cap ni una gota més. I seu a la vora de la font, i respira, tranquil·lament. Relaxada.

Un sol mot: bé

2010-04-11T23:44:00.007+02:00

-Vas arribar
-On?
-Aquí...
-Quan?
-Ahir
-I què, bé?
-hi eres.
-però bé?
-et tocava, em tocaves.
-però bé?
-Què és bé? sentir l'abraçada del teu cos o el ritme de la teva ànima?
-Tot, o potser demano massa?
-Buscar el pou de la teva mirada, cercar el camí a l'horitzó, trobar la bellesa del paisatge, beure aigua, assedegada...?
-Massa.
-Poc.
-Prou.
-Poc. Calmar les feres de l'ànima? apaivagar la set d'una foguera?
-Sentir el ritme de les teves passes, al meu costat.
-No corres gaire.
-I tu massa. No et puc seguir. Ves, ja t'atraparé. Corre, i tornes a explicar-me com és l'horitzó.
-El veurem junts, ja el divisem. Sentirem el bategar del cor a la mà i la frescor del vent a la cara mentre saltem, brinquem i cridem ben fort: Ja som aquí! Ja hem arribat! I ens hi volem quedar!
-Potser no hi arribo. Ves, no te'l perdis.
-Et donaré aigua i la mà i m'hi acompanyaràs i hi posaràs color. Caminarem amb pas segur, sense volar, sense retrocedir... i gaudirem d'aquest camí...

D'abraçades

2010-04-05T01:15:00.001+02:00

És tan difícil trobar les paraules per dir tot el que penso mentre abraces el meu cos fidel i sento que amb prou feines em sostinc i que desapareix qualsevol recel perquè et toco, et sento i et tinc, i durant uns segons em fonc i sóc al cel.
Però és tan fugaç el temps compartit, em dius tan aviat que te n'has d'anar... el meu cap tot just es recolza en la teva espatlla i els meus ulls miren enllà perquè no et volen veure marxar... i no em cal parlar... faig el cor fort fins que desapareixes, però després el dolor s'apodera de mi i tremolo i les llàgrimes em sobresurten perquè encara que et senti -en somnis de realitats massa fugisseres-, no hi ets... i et vull.

I'm overfeeling and you know it, my friend.

Gràcies per parlar amb mi

2010-03-25T11:43:00.004+01:00

M'agrada anar a caminar a un passeig que hi ha al meu barri, pla i proper al bosc. Em porta molts bons records i últimament m'hi he aficionat, així les hores passen més de pressa. A vegades m'hi trobo gent, amb alguns només t'hi saludes i amb altres hi fas una mica de conversa. L'altre dia mentre seia en un banc se'm va acostar un noi de Gàmbia que no coneixia, em va saludar i va voler iniciar una conversa. Em va demanar permís per seure al banc on seia i vam xerrar una estona. No és que tingués moltes ganes de parlar-hi al principi però tampoc vaig ser desagradable ni em vaig aixecar per marxar ni res per l'estil. Simplement vaig pensar que m'aniria bé xerrar una mica, al principi vaig mantenir una actitud distant però després m'hi vaig sentir més a gust. Quan va marxar em va donar les gràcies per haver parlat amb ell. Em va dir que habitualment les noies catalanes es feien les longuis quan volia parlar amb elles. I jo em vaig sentir malament perquè em va semblar que tanta amabilitat em sobrava. que només havia parlat amb ell, que no havia fet res tan important que justifiqués que em donés les gràcies efusivament. Vaig pensar que després ens queixem de la formació de guetos. Com volem que no se'n formin si sembla que només es puguin relacionar amb la gent del seu país o dels voltants?
No sé què pensem en general davant dels estrangers. Que volen lligar? Potser sí, però llavors hauràs d'actuar igual que amb un home d'aquí, no actuaràs diferent; si no t'interessa li dius i en pau. Però si no hi parles no pots saber si t'interessa o no. I sempre pots guanyar un nou conegut o un nou amic, sense res més. Què són uns pesats i si hi parles a partir d'aquell moment no te'ls treuràs de sobre? De pesats n'hi ha a tot arreu...
No crec que costi tant ser amable i tenir converses amb la gent. Parlar amb desconeguts no vol dir que te'ls hagis de posar a casa, una cosa no té res a veure amb l'altra. A vegades tenim tanta prevenció contra els altres que ens impedim de conèixer gent interessant.

Sembla que ni la tecnologia ni jo estem en una bona ratxa

2010-03-17T20:33:00.005+01:00

Estic una mica mosquejada amb la tecnologia, així, en general; us ho explico: resulta que l'ordinador vell me feia el ruc i vaig decidir que ja era hora de canviar-me'l. N'estava farta d'haver-me d'esperar minuts i minuts davant de la pantalla com una estaquirot per fer alguna cosa de bo. De tot se'n treu alguna cosa bona, ben cert és, aprofitava per llegir quatre paginetes de Les Miserables. Però, és clar, quan vull llegir, llegeixo; quan vull utilizar l'ordinador, l'utilitzo. Cada cosa té el seu temps.
Dit i fet. Em compro un ordinador nou. Millor que l'antic: més memòria RAM, més memòria com se digui, més de tot. Molt bé. Arriba la feina: instal·la el Windows, intal·la l'openoffice, instal·la tots els programes haguts i per haver que fas servir o feies servir. Torna a posar-hi la informació que havies procurat guardar al Pen i au, ja tornes a estar a punt per treballar. Feliç! Un ordinador ràpid! Que no triga més de deu minuts en engegar-se! Que bé!
De sobte, al cap d'aproximadament un mes, un dissabte a la tarda tens ganes de xafardejar blocs; d'escriure un post sobre el magnífic dia que has tingut al curset que estàs fent, sobre l'amor que et té ben desconcertada, sobre els amics que van i venen i sobre aquells que es queden per sempre, sobre qualsevol rucada que et passa en aquell moment pel cap; tens ganes de veure una sèrie o una pel·lícula online; vols consultar el correu que fa una mica més de mig dia que no consultes no fos cas que haguessis rebut una oferta de feina inigualable i t'hagis d'espabilar a dir que sí, que sí que t'interessa.
Tururut viola. L'ordinador diu que no es vol engegar. ERROR. Ho intentes una vegada i una altra. I no, no vol. Però si és nou! Qui o què queda fet un nyap el primer mes?! La indignació s'apodera de tu. Però res, no hi ha res a fer. Truques al teu germà informàtic: Prova a reiniciar, prova les diferents opcions que et dóna la pantalla negra: modo seguro, última sesión buena... Com?? Però si ja ho he fet! Porta'l a la botiga...

Collonsos... Dilluns a primera hora truques a la botiga. Porti-me'l. Dit i fet. M'hi planto. I res, el disc dur està espatllat. No hi ha res a fer. Però si era nou! Sí, aquest model té un 5% d'error, d'error de fàbrica. Sembla poc. Però et poses a pensar i vol dir que 1 de cada vint falla. I m'ha tocat a mi... un mes de cosetes a la brossa... perquè qui s'havia de pensar que al cap d'un mes et fallaria el disc dur? I sense avisar? Jo no. Per sort tenia garantia.

Bé, me'l canvia per un que té un 2% de possibilitats d'errors de fàbrica. Calla, com els preservatius... quin consol! Em fa un favor. És més bo. A veure si aquest cop me dura més d'un any.
I tornem a començar a instal·lar-ho tot. L'última còpia de seguretat... de fa un mes. Molt bé noia!
A veure si aquest cop aprenc que la tecnologia no és de fiar...

L'esperança és l'últim que es perd

2010-03-01T00:44:00.003+01:00

Tinc tantes ganes de veure'l! I el veig tan poc! Maleeixo qui es va inventar la paraula enyorar... és inevitable idealitzar algú que no veus. És inevitable trobar a faltar algú que no veus si n'estàs enamorat perquè et fas una idea del que podria ser i no és. Però no és això el que m'interessa de debò, voldria realitats encara que no fossin exactament com me les imagino. Però com puc saber com són o serien si no les he pogut viure? Encara. Potser tinc massa paciència i no sé si és bo o dolent però l'esperança és l'últim que es perd... i jo no vull perdre l'esperança que les coses vagin a millor. Perquè crec que és una persona que realment val la pena.
Però... per què m'he de complicar tant la vida? No em podria agradar algú que em dediqués més temps? No. M'ha d'agradar el que me'n pot dedicar menys. Qui ens entengui, que ens compri.

Mig dir-te: «You put me on fire».
Sentir-te el riure gegant,
i, la veu greu, xiuxiuejant:
«Come here. You're my desire».

Ens omplim de llargs petons humits;
secrets suaus, ocults, s'acosten a tu,
les teves mans em ressegueixen els pits:
«You love love.» «Yes. I do»

Germinal d'Émile Zola

2010-02-11T13:20:00.000+01:00

«Aquesta novel·la sobre els miners és també l'Infern, en un món dantesc, on fem un viatge al fons de la nit. Però al final del prodigiós itinerari al centre de la terra, del fons del soterrani on l'home ha viscut tant temps aixafat, l'home per fi es redressa i ressorgeix amb una revolta plena d'esperances.

És l'obra més gran i bella de Zola, el poema de la fraternitat dins de la misèria, i la novel·la sobre la condició humana»

Això resa la contraportada de l'edició que he llegit. Si Zola escrivís ara, ens relataria la misèria d'Haití. Com a bon periodista enfundaria la càmera i la ploma i relataria els episodis de pillatge, el racionament, la misèria... sense entretenir-se massa en cap història personal, sense buscar el rerefons particular de tot comportament humà -al contrari, remarcant-ne la universalitat-, sense fer sensacionalisme: només la crua realitat esbossada com per casualitat amb noms i cognoms. Per a Zola els personatges són mers titelles per complir el seu propòsit: tenen la mínima vida íntima que exigeix la novel·la, el guió. El personatge principal són els miners, en plural; els oprimits, en universal. I la seva història és sobretot la història dels inicis dels moviments obrers i no pas la història de la família protagonista de totes les seves obres que només exerceix el paper de transmissora de les desgràcies dels miners, d'exemplum.
El seu realisme pot resultar excessiu, de tan evident poc commovedor -gaudeixo més amb escriptors més suggerents, com una fotografia de guerra amb homes sagnant i morint-se davant la càmera. Així i tot, val la pena llegir-la perquè està molt ben escrita i per adonar-se de l'actualitat, malgrat el pas del temps, de moltes de les misèries i esperances de l'home.

Cada cop que el veig...

2010-02-03T15:19:00.002+01:00

No sé si m'agrada estar enamorada o no. Cada cop que el veig sento un calfred que em recorre tot el cos i em fa sentir viva. Però no sé què dir. Sento que se'm paralitzen les neurones, que l'únic que em funciona és el cor, a mil per hora, i les hormones. I res més. I quan marxa m'agradaria cridar tot el que no li he dit: totes aquelles pors amagades que no puc expressar ni amb mig mot ni amb mig petó. Només tinc ganes d'estar amb ell, de sentir-li la veu, d'acaronar-li la mà. I em sento dèbil. No vull sentir-me tan fràgil i per això invento murs de protecció i no expresso sentiments de puny tancat i mà abaixada. No vull ser una càrrega per a ningú, no vull que estimar-me sigui una obligació, no vull fer pena i, per això, callo i espero que les prioritats canviïn, que l'espai dedicat a la "joia" augmenti, només una mica. Per poder sentir que formo part de la seva vida i ell de la meva, que no sóc només un entreteniment, un afegit no imprescindible. Vull ser més que una amiga perquè ell és més que un amic per a mi. Necessito temps, temps al seu costat. Ell té la seguretat de mi, sap que l'estimo, es veu, es nota. Sé que la vida és complicada però no crec que demani la lluna... només vull compartir més vida amb ell. Només el vull veure, sentir i tocar de ben a prop... Somiar és bonic però els somnis no són realitat...
I per què amb quatre paraules ben dites no puc fer més que sospirar? Sé que res és perdre el temps però a vegades tinc la sensació que malgasto l'amor...

Passejant i tres en un

2010-01-10T21:20:00.001+01:00

Sóc poc constant en molts propòsits. Tot em fa mandra. Fa poc passejava per alguns blogs els autors dels quals han afegit llistes de llibres llegits el 2009: una bona tirada, la majoria desconeguts. Em sembla una idea molt interessant. M'heu fet agafar ganes de llegir més i, de fet, ja me n'he anotat algun -la llista de pendents és infinita... Però no era per això que venia, o sí, perquè de fet les vostres llistes m'han fet recordar que volia fer la ressenya de dos llibres que ja fa dies que vaig acabar i em van agradar molt però com que em fa una mica de peresa els anotaré aquí seguits i us en faré cinc cèntims.

El primer és Les nourritures terrestres, d'André Gide. Ara no el tinc a mà i no us en podré deixar assaborir cap fragment. Però puc dir que tot i entendre'l molt poc perquè el vaig llegir en versió original em va deixar la mel a la boca i només llegir-lo vaig córrer a buscar-ne un altre del mateix autor, sense mirar, sense triar -cosa que només em passa amb els llibres que em captiven amb el seu estil- i vaig topar amb La Symphonie Pastorale, bastant diferent però que no em va decebre. Veig que hauré de parlar de tres llibres enlloc de només de dos.

Bé, tornem on érem. Els aliments terrestres en català, que no sé si està traduït, és pura poesia. Tot és sensual i atractiu per als sentits, les seves paraules ens endinsen pel món, flueixen com l'aigua d'un riu, imatges que ens fan venir ganes de passejar amb barca, de pujar a la muntanya, de caminar i poder observar tots els racons de la natura... en definitiva, de viure. I les petites reflexions sobre la vida i sobre la existència -o no- de Déu no tenen pèrdua. Quan el torni a tenir a mà l'hauré de rellegir per poder-ne copsar tot el sentit però així, mig entès o gens entès, llegit a correcuita, crec que és altament recomanable.

La Symphonie Pastorale és una novel·la curta o un conte llarg que reflexiona sobre el pecat. Un pastor acull a casa seva una noia cega i pura i es proposa, potser inconscientment, cultivar-la i preservar-li la innocència amagant-li el coneixement del pecat. La noia es va enamorant del pastor però sobretot s'enamora de les seves paraules, del pastor com a guia espiritual. Aquest pastor té un fill de més o menys la mateixa edat de la noia que també s'hi enamora i és en aquest moment que el pastor és realment conscient que potser el que sent per la noia no és només esperit de protecció. Aquest triangle amorós gira al voltant de la idea de pecat: el pastor, intentant que la noia no conegui el pecat no està sent pecador ell perquè no li deix veure tot el món en amplitud i no és ell el que és pecador en mig enamorar-s'hi? Un element simbòlic de la història és la ceguesa de la protagonista perquè no només fa referència a la ceguesa física sinó a un interior incomplet -gràcies i malgrat l'educació que li proporciona el pastor- perquè no coneix el pecat. No serà fins que l'operin de la vista que hi veurà més clar -físicament i espiritualment.

La història em va captivar i es llegeix d'una revolada.

L'altre llibre del qual volia parlar és Jude the Obscure de Thomas Hardy, una obra que narra la lluita de dos protagonistes cultes, malgrat que no pertanyen a una classe social elevada, en contra de les convencions socials. El matrimoni, les relacions amoroses, la classe social, la cultura... tot es troba encarcarat per la convenció que delimita fins on pot arribar cadascú i els protagonistes hi toparan de ple. La lluita entre la natura lliure dels protagonistes i la força del destí acompanyada de la força de la societat que els impedirà assolir els seus objectius plenament és el tema central. I malgrat tots els esforços els protagonistes no poden evadir el seu destí. Dura, colpidora i pessimista, és fascinant com el narrador aprofundeix en el caràcter de dos éssers "rars" per a la seva època per després, quan el lector ja els té interioritzats i assumits i, segurament el lector protípic de l'època de l'autor, comença a estimar-los i comprendre'ls de debò; fer-los xocar de ple amb la incomprensió de tot el seu entorn. També la recomano molt vivament.

Set cases a França

2010-01-08T15:51:00.004+01:00

Fa poc que m'han regalat aquest llibre i l'he llegit d'una tirada perquè flueix sense masses problemes però l'he trobat decebedor perquè crec que no compleix les expectatives que la mateixa història va creant al lector. No havia llegit res d'Atxaga i potser ha sigut un mal inici amb l'autor perquè el llibre no m'ha provocat curiositat per cap altra obra seva.
La història es desenvolupa al Congo belga on Lalande Biran imposa l'ordre en una colònia enmig de la selva. En aquesta colònia aterra un nou personatge, Chrysostome Liège, un magnífic tirador (millor que tots els que hi viuen) que amaga una personalitat intrigant i que provocarà les enveges de la resta d'habitants de la colònia.
L'autor cerca per mitjà de l'humor i l'aventura que el lector s'immersi en una història delirant plena de personatges estrambòtics que representen l'absurditat humana. Tot i que la història comença sent atractiva i té moments prou bons que fan que es pugui llegir i acabar sense avorrir-se va perdent interès a mesura que l'originalitat temàtica i ambiental deixa de sorprendre't.

M'enfilo per viaranys desconeguts

2010-01-05T12:24:00.006+01:00

M'enfilo per viaranys desconeguts
mirant endavant, camino,
procurant no entrepussar.
A dreta i esquerra veig coses
que em pertorben, que em fan recular
perquè la por em menja la il·lusió,
saber-me fràgil, la transparència
d'uns ulls i d'unes mans
que se t'agafen com esperant
que superis aquelles febleses, teves,
només teves.

Saber-me fràgil
i adonar-me que de vegades
no n'hi ha prou en saber,
ni tan sols en sentir,
la incomunciació de dos mots a mig dir
parlar el que no saps
i callar la certesa,
témer la nuesa
de sentir-se traspassada.

Callar preguntes,
imaginar respostes,
esperar paraules
viure somnis de llum clara
en presents de grisa albada.

Saber-se proper i llunyà
a la vegada
voler conèixer què s'amaga
darrere cada fiblada...

P.D Bon any nou a tots!

Desig

2009-12-16T19:17:00.003+01:00

M'hi he atrevit, altra vegada,
ara ja amb la culpabilitat perduda,
arraconada, com qui descarta
no alentir el pas a mitjanit
i enfronta l'embolcall de la foscor.
Jo vull veure les estrelles.

M'hi he atrevit, altra vegada,
a abandonar la coneguda tristesa,
la vella apatia, i a endinsar-me
en la sensibilitat aguda
de mig mot i dos silencis,
en la desconeguda set
d'un cos ardent en un fogatge,
en l'àvida fam
d'uns llavis i unes mans.

M'hi he atrevit, altra vegada.
He begut, àvida de besos i
de carícies. M'he deixat portar
per l'amor, o pel deixar-se anar,
pel plaer, pels sentits.

M'hi he atrevit, altra vegada,
se m'ha vessat la copa del desig,
m'hi he endinsat i m'ha sobreeixit
i ara el respiro i el sento
i el creo i m'hi recreo,
arreu.

Sembla tan senzill...

2009-11-26T18:50:00.001+01:00

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Sembla tan senzill, somriure,

però és un esforç ben gran

per segons qui.

M'has esperat amb la mà

a punt per saludar amistosament:

aconsegueixes que pensi en tu,

perseverant. Ho diuen: qui persevera,

guanya. Potser guanyaràs.

Potser oblidaràs que volies guanyar

si no hi poso de la meva part.

Veus properes i llunyanes.

Suau moviment dels teus llavis,

les teves mans en càlida benvinguda

m’omplen de nova vida,

i observo la callada ombra

del teu cos allunyant-se,

vers l’horitzó.

Costa tant obrir-se al desconegut

de la teva mirada llunyana,

de les teves paraules, mai sobreres,

Sempre trencant-me en mil bocins,

desconeguts.

Però en la foscor d'un capaltard
els ulls closos, escolto
la poesia de la teva veu
dolça i melosa dins meu.

Somiaré en fondre'm a les teves mans
mentre el sol escalfa el matí, vaporós
entre els llençols del llit, en blanc.

Recolzaré el cap en l'horitzó llunyà
dels ulls de mel que em miren.

Pobresa

2009-11-25T18:44:00.000+01:00

La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, gran, enorme

Pobresa

Gires la cara per no veure

el pou de la fosca misèria,

i profunda, que se t’acosta

pidolant una mirada sincera

i no la fredor amb què els teus

llavis s’allunyen. Sempre,

negant-te. No vols participar

en la hipocresia ni acabar

sadollada dels ulls que et miren.

Com qui mira un estrany

abaixes la mirada.

Mai arribaràs a saber

què pensa aquella cara

del tercer carrer, quan et veu

tombar la cantonada sense dignar-te

a pujar la vista: per por, o vergonya,

o, simplement, absent en altres móns.

Però sí, entens l’angoixa del teu cor

en girar el cap i tancar els ulls

per no veure el dolor de cara

ni la duresa d’aquella mirada.

Les fulles van passant

2009-11-24T18:27:00.003+01:00

Les fulles van passant
i el curs del riu davant
ella només escriu
per retrobar el caliu
però el fred l'encarcara
i ni es mou, ni sap, ni sent.

Vaig passant pel món impossible
dels teus ulls
no sé on trobar-te, ni on buscar-te
potser dins meu?
o al racó del teu pensament?
-si encara hi sóc-
i si he marxat riu avall?
seguint aquell somni irreal?

fes-me tornar a la riba
adressa'm, subjecta'm
abans no m'arribi la fam
aquella tan llunyana i real.

Sense ordre ni concert

2009-11-13T12:08:00.002+01:00

Escrits acumulats al calaix dels esborranys que apareixen de sobte, íntims o llunyans; no ho sé. Exhibicionista és el que hauria de ser i no sóc; no m'agrada abandonar el bloc al fons dels meus pensaments perquè representa obrir massa les portes de casa meua. Aquell recès on sempre ens amaguem perquè no som capaços d'admetre res, res. Perquè escrivint els pensaments la situació es fa real, potser massa i tot. I no vull. Però no sé com trobar-me. No sé com ajudar-me a sentir-me millor. No saber què fer no és excusa per no fer res. Ho sé. Però amb saber-ho no n'hi ha prou. Ho sé. I això és el més trist. Si no ho sabés em podria permetre el risc de ser una inconscient i prou. Però no puc. No puc. No em deixo. I tampoc em deixo ser res més.
Hi ha tantes coses que m'afecten massa, tantes paraules dites sense cap desig de ferir. Sento que no estic a l'altura dels altres, dels que m'estimen, dels que esperen quelcom de mi. No sóc prou per a ells. Ja sé que comparar-se no és bo, que cadascú es com és i mil coses més però no puc evitar sentir les diferències en tots els racons. Com les habitaciones de cases annexes: iguals però tan diferents. A la meva sempre li falta una mica de sentit del gust. Tot s'acumula sense ordre ni concert.
Quan algú em remarca un error o alguna cosa a millorar, o em fa una pregunta compromesa, que em fa recórrer el món interior a la recerca d'alguna reposta; llavors tot el món em trontolla i les llàgrimes se m'acumulen. Perquè m'adono de l'error i m'adono que sóc un desastre i no serveixo per a res i llavors, de passada, he sentit la veu aquella llunyana i cavernosa que m'ha dit tota cofoia allò que volia sentir avui, sobretot avui. Quan ens sentim sols sense estar-ho alguna cosa falla, en nosaltres sempre en nosaltres. No podem tirar sobre la teulada dels altres les nostres febleses. El camí tortuós continua avançant com sempre però jo camino perduda a dreta i esquerra perquè no sé com sortir del laberint, involuntari, on m'he endinsat. I continuo sense saber on em portaran les meves passes mai segures de caminar. El món és bonic, no ho dubto, però només quan el mires amb bons ulls.
Escrits acumulats sense ordre ni concert, ni sentit.

Preguntes sense resposta

2009-09-26T11:11:00.000+02:00

Per què les nenes -i no tan nenes- s'enamoren dels xulos bala perduda quan els que realment valen la pena són els seus amics?

Per què la gent que sempre arriba tard als llocs, si és que hi arriben, són els primers en marxar quan esperen els altres?

Per què quan deixes de fer exercici t'engreixes i quan comences a fer exercici no t'aprimes?

I per què els homes no escolten?

Bleak House

2009-09-17T10:14:00.004+02:00

Els amants de Dickens hi trobaran la millor ironia i mordacitat de l'autor, acompanyada d'una bona intriga policial, per descriure les injustícies de l'eternització de la justícia anglesa del segle XIX.
Els detractors de Dickens hi veuran una obra amb massa trets similars a d'altres seves: orfes, tragèdia i final feliç. Tot és cert perquè Dickens no sorprèn ningú amb els seus finals ni amb els protagonistes de la seva obra però la seva bona ploma ens amenitza amb, potser, la millor mostra de la fina ironia anglesa i ens acompanya amb sarcasmes que ens fan desitjar no veure'ns mai immersos en procesos legals com el de Jarndyce and Jarndyce, el procés hereditari etern que influeix en la vida dels tres orfes protagonistes perquè tots els seus avantpassats que s'han immers en la confiança d'obtenir l'herència n'han resultat malparats: suïcidis, bogeries i desencants; han deixat de viure el present per viure en l'esperança d'un futur incert i n'han sortit perdent. Els tres orfes (Ada Clare, Richard Carston i Emma Summerson) són acollits per l'oncle John Jarndyce, un bon home ric que no s'ha deixat arrossegar pel procés, que intenta fer-se càrrec dels seus parents amb la millor de les intencions. Dickens ens descriu la vida dels suburbis del Londres de la seva època, l'eternització i les injustícies de la justícia i com tothom es vol aprofitar de tothom amb un patetisme i un realisme tràgic que sempre ens glaça el somriure irònic a la cara.

La traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62 és bona: un llenguatge ric i una sintaxi molt ben treballada. També disposem de la novel·la traduïda per entregues a Vilaweb (aquí). El títol Casa inhòspita que escull el traductor de Vilaweb és la traducció literal de Bleak House i el trobo més suggerent i apropiat a la novel·la encara que potser queda una mica forçat i per això Xavier Pàmies ha preferit titular-la El Casalot.

A mitja nit, una dosi de poemes

2009-09-15T02:46:00.003+02:00

M'encens l'ànima amb un sol cop de veu

M’encens l’ànima amb un sol cop de veu

I amb un somriure ja no puc fer més

Que caure als teus peus

I ho saps i jugues amb mi

com una nina em sento a prop teu

regalimant esperances buides

que es converteixen en ardents

pensaments quan m’abraces

sota els pins joves i innocents

que miren els nostres jocs mig rient

amagats darrere les fulles.

I espero cada nit que vinguis

Per provar-me, per tocar-me

per sentir com besen els teus llavis

i estremir-me sota els teus dits,

experts amics de matinada,

i sentir la sobirana amiga

trepidar dins meu, amb mi.

Ens abraçàrem i sentírem

la vida córrer entre els braços

en trobades de mitja nit.

Per molt que t'hi esforcis...

Per molt que t'hi esforcis

no serem mai un
deixa que pensi

que el mar és verd
que el cel és només

una mica més amunt
que encara hi puc arribar
si estiro fort la mà
que tot el que tenim és cert
i ser jo no em clourà el teu cor.

No em barris la porta al món
ni m'aturis al teu pas
deixa'm córrer com un infant
darrere la pilota gran
i si t'esperes a prop meu
tornaré amb un radiant somriure
que abocaré dins teu
i somiarem plegats.

Deixa’m viure la tempesta

Sense arnés ni cap pomada

I quan sigui massa lluny

I giri el cap buscant el sol

fes-me senyals de fum

i et buscaré la riallada,

per la pluja amarga servirà

i m’apagarà la foguerada.

I no passarem cap altra tardor

sense els raigs del nostre sol.

Boja per endinsar-me dins teu

—i no morir en l'intent—

et convido a un cubata calent

mentre la música acompanya

I la lluna ens troba acaronant

la pissarra de l'ànima distreta

en records obscurs i llunyans

esperant un somriure amatent

que et permeti buidar de paraules

ocultes el teu petit pensament.

Però jo només vull

que m'omplis de petons

glamorousos i ardents

que em despullis amb la mirada

com aquella primera vegada

quan el sol ens abandonava

al dolç capaltard d’una calorada.

Però m'omples de paraules buides

només pel capritxós desig

de passar un dia calent.

Paraguay: Turisme

2009-09-08T17:24:00.005+02:00

Paraguay no està explotat turísticament però això no vol dir que no tingui indrets meravellosos. Us en vull fer un tast.

Les catarates d'Iguaçú degut a trifulgues polítiques de diversa índole pertanyen a Brasil i Argentina. La meva estada a Paraguay m'ha portat a simpatitzar amb la seva gent i no em puc estar d'esmentar que bona part del territori de les catarates i bona part de les províncies properes a Paraguay d'Argentina i Brasil van formar part de Paraguay en el passat (els nadius ho anomenen el Gran Paraguay) però en la Guerra de la Triple Aliança van perdre bona part del territori a més de més de la meitat de la població. Bé, deixant de banda la història, el turisme ens porta inevitablement a les catarates:

Primer salt d'aigua que vam veure

I ens quedem sense paraules

Així doncs, les catarates pertanyen a Brasil i Argentina però Paraguay hi aporta l'aigua perquè els dos rius més importants: el Parana i el Paraguay recorren tota la seva geografia. I a Paraguay, amb un acord binacional amb Brasil, s'hi crea la presa d'Itaipú («pedra que canta» en guaraní), la presa més gran del món. Per culpa de la grip nova no la vam poder visitar però si que vam poder passejar pel parc on hi ha el Salt Monday, un dels pocs salts d'aigua de Paraguay que es van salvar de la presa.

Continuarà...

P.D: He canviat l'estil de la plantilla del blog. M'agradava el fosc de fons però, els meus ulls es deuen fer vells, cada cop em resultava més difícil llegir-me.

Sobre la pobresa

2009-09-03T12:29:00.003+02:00

És estrany com un mateix comportament humà es pot entendre de maneres diferents segons com es miri. És estrany com una mateixa situació pot ser anormal en un país o en un barri i completament habitual en un altre. Quan vaig arribar a Paraguay i vaig passejar pel barri on ens trobàvem vaig tenir la sensació de ser al Tercer Món, no al “pitjor” país del Tercer Món però si allà. No hi ha guerra, no hi ha violència extrema pels carrers però la sensació hi era. I em preguntava què és el que em donava aquesta sensació. No eren les desgràcies particulars de la gent del barri perquè a tot arreu succeeixen. Tampoc que hi hagués nens que no estaven prou alimentats, també n’hi ha aquí. O que hi hagi molts nens vivint amb les àvies o els tiets per la desatenció de pares i mares (gent que no hauria de tenir fills per desgràcia se’n veu a tot arreu). Era l’estat dels carrers, era l’estat de les cases, era la ciutat en si, bruta i poc arreglada, era trobar nens venent pel carrer o remenant la brossa, era pujar a l’autobús mig desbaratat, l’únic mitjà de transport públic, era xafar aigües fecals dia si dia també...

També em sorprenia l’abast de la globalització i el consumisme, i encara em soprèn. Quin servei pot fer una televisió per cable a una família que amb prou feines té menjar?

Altres dilemes que tenia eren per exemple si la imatge de tota una tribu indígena a la plaça pública de la capital d’una país protestant pels seus drets pot ser considerada una imatge de pobresa. És a dir, aquella tribu és pobra? Si els veiés viure al seu hàbitat natural caçant i vivint de la naturalesa encara els consideraria pobres? Que un nen vagi descalç és signe de pobresa? O més aviat ho és que vagi amb una xancla mig trencada?

Ens vam hostatjar a casa d’unes monges que viuen sense luxes i amb molta humilitat, són pobres elles? O no ho són per què han triat viure així? Però llavors la gent que viu al costat d’una llacuna i es dedica a reciclar brossa, ho han triat? Potser sí, perquè no els quedava cap altra solució o és l’únic que han après a fer, però ben segur que no han triat que els seus fills morin de malalties parasitàries...

Sigui com sigui, sembla clar que la pobresa (com la riquesa) s’estableix per comparació... I així els “pobres” mai milloraran perquè sempre hi haurà algú més ric que ells i així en un cercle sense fi. Potser la solució seria deixar de comparar-se... seria possible? No ho crec.

Però, així i tot, s’ha d’intentar millorar la situació de la gent. S’ha d’intentar viure cada dia millor. I això és el més important. No deixar d’intentar-ho, no deixar de tirar endavant, tenir projectes. La gent amb visió de futur, la gent que es dóna als altres sense esperar res a canvi i pensa sempre en fer prosperar, no per enriquir-se, sinó per millorar la condició de vida és fent escassa i molt valuosa. Sempre es carreguen les responsabilitats de quasi tot però sense ells les coses no canviarien: aquesta hauria de ser la funció de l’Estat, l’Estat en abstracte —és a dir, el poble en general. L’estat hauria de ser la institució amb visió de futur per excel·lència, la institució que només pensa en fer prosperar els seus membres, en fer un país millor. Però mentre l’Estat estigui en mans de corruptes que només veuen la seva butxaca ningú avança perquè no s’arreglen els carrers, no es fan inversions en Educació, no es plantegen projectes de futur i el mateix Estat en surt perdent perquè no té posició de poder per pressionar els estats veïns per assolir uns tractes més favorables, no té posició de poder per fer complir la llei al seu territori... I la gent es busca la vida... I els voluntaris i la gent amb iniciativa del propi país posen pedaços, pedaços i més pedaços. Però fins que l’Estat no s’adoni que s’ha de canviar el vestit, que segur que hi ha sastres, voluntaris i gent de tota mena que el poden ajudar a escollir el vestit, a posar-se’l i a rentar-lo quan sigui necessari haurà d’anar amb un vestit ple de forats i ple de pedaços sinó vol quedar nu del tot. Fins que l’Estat no s’adoni que els sastres que té ara no serveixen, perquè li tornen la roba amb més forats, perquè no li poden deixar el color que tenia... el país no avança... I el cercle viciós continua...

Tornant a casa

2009-08-24T16:15:00.003+02:00

Fa un parell de dies que vaig aterrar a l'aeroport de Barajas després del meu viatge a Paraguay. Vaig marxar amb la maleta plena de material i roba i torno amb la maleta mig buida però el cap ple de records. Us en parlaré dies perquè hi ha molta cosa a dir. No sé exactament com ho faré però em ve de gust explicar-vos la meva experiència en aquell país. Com deia un comentari anterior: guay, del Paraguay. I ara que he tornat m'hauré de buscar alguna rutina o cosa a fer aviat. De moment m'entretinc intentant ordenar les quasi dos mil fotos que he portat cap aquí. Ja us en faré un tast.
La sensació que la casa no s'ha mogut de lloc és agradable i estranya a la vegada. M'he de posar al dia de moltes coses i m'he de posar al dia amb sensacions i persones que han quedat apartades durant un mes del meu costat. Tinc ganes de tornar a apropar-m'hi i compartir experiències.

Preparatius... direcció Paraguay

2009-07-16T13:11:00.005+02:00

Els preparatius sempre se'm fan costa amunt. No sé mai com posar-m'hi. Sempre tinc por de deixar-me coses. Però demà ja marxo i em noto activa i al mateix temps intranquil·la. Aquest viatge em fa molta il·lusió però al mateix temps em fa certa recança, potser per la meva eterna inseguretat. Per una banda em sembla el moment perfecte per anar-me'n un mes. Per l'altra penso que trobaré a faltar els amics, els vells i els acabats de fer.
Fa respecte endinsar-se en un país desconegut. L'avió no em fa por tot i que hi haurem d'estar més de dotze hores. Em fa més por que em perdin la maleta o qualsevol de les mil odisees possibles i més probables que un accident aeri. Em fa més por desitjar tornar abans d'hora. Em fa més por sentir-me inútil.

Aquests dies he estat bastant enfeinada i ocupada. L'estiu m'emporta al país de la mandra però per sort he estat bastant activa. No només amb els preparatius sinó també amb sorpreses agradables i novetats estimulants.

Trobaré a faltar els consells, les paraules sinceres i, sobretot, l'amistat i la companyia de la meva amiga.
Trobaré a faltar les paraules dolces i estimulants i els somriures encisadors d'un que m'enamora a marxes forçades. Pot ser tan fàcil acostumar-se a la presència d'una persona!
Trobaré a faltar els vostres escrits que segueixo malgrat la inactivitat al meu bloc.

Amb aquestes paraules, us acomiado fins d'aquí un mes.

El cafè de nit

2009-06-29T15:47:00.007+02:00

EL CAFÈ DE NIT Vincent Van Gogh 1888

— Una a... altra cervesa! — va cridar des del racó on era assegut. Deu ampolles de cervesa s’acumulaven sobre la taula. El cambrer li va portar l’onzena amb certa recança.
— Ja n’hi ha prou de beure.... Pol, potser t’estàs passant. — li va dir amb la cervesa a la mà.
— Porta-la! — va fer en Pol prenent-li de les mans. — Un dia és un dia.

Però de fet no era només un dia. Portava dies visitant el seu bar favorit. Sortia de la feina i s’arraconava a la seva taula a beure. I avui ni això. Quan havia arribat una parelleta ja havia ocupat el seu racó i qualsevol taula li havia semblat adequada.
Es va beure la cervesa d’un glop. Va tornar a treure el sobre que li havien lliurat aquell matí i en va examinar el contingut per enèsima vegada. Va acumular les fotografies sobre la taula sense ordre ni concert i les anava passant d’una a una, assaborint-ne cada detall.
Hi sortia una parella prenent cafè, anant a ballar, cardant, fent-se petons de comiat... No n’hi havia cap d’igual. Però el que més observava en Pol no era el que feien en cada moment sinó els ulls de la dona, aquells ulls que l’havien enamorat i que ara semblava que es burlaven d’ell des de la distància.
Va tornar a guardar les fotografies i el sobre a la butxaca de la camisa i va somriure enigmàticament abans de treure la cartera i aixecar-se. L’home que observava el billar el va veure aixecar-se i el va reptar a una partida. Va pensar que era una bona ocasió per provar sort.
Va guanyar. Sense immutar-se ni alegrant-se’n va pagar les cerveses de tota la setmana i va dirigir-se cap a casa. Avui arribaria aviat. Normalment treballava fins més tard però avui havia plegat d’hora.

Va trigar més del compte a arribar a l’edifici de la cantonada, semblava que els peus li pesessin. Va obrir la porta de l’escala i va pujar les escales per veure si li baixava la mona. Es va intentar asserenar i va obrir la porta de casa intentant no fer soroll. Es va treure les sabates només entrar i, de puntetes, va dirigir-se al dormitori amb la vaga esperança de trobar-hi la dona dormint. Però no dormia: reia alegrement als braços d’un altre home, com en la fotografia. Va observar la imatge uns segons, la dona estava d’esquena i no el veia. Va posar-se la mà a la butxaca.
— Pol... — va dir l’home que no dormia amb la seva dona. La seva dona es va girar instantàniament.
— Pol! — va cridar la dona mig espantanda. — Com és que has vingut tan aviat?
En Pol se la va mirar amb odi. Va treure el sobre i el va llençar sobre el llit. Les fotografies van sortir disparades i es van escampar pel llit de matrimoni. Tornava a tenir la mà a la butxaca. No deia res. Només esperava.
— Pol... T’ho volíem explicar... — va dir la dona arrossegant les paraules.
Però en Pol no escoltava. Va treure la mà de la butxaca acompanyada d’una pistola de tres mm i va apuntar al cap de la seva dona mentre l'amant, mig despullat, no reaccionava i se'l mirava bocabadat.
— Pol! Que t’has tornat boig? — va cridar ella, mentre el marit se li apropava. —Pol! La nena!
De sobte es van sentir unes dèbils passes darrere d’ells. Una nena d’uns cinc anys obria la porta i entrava. El Pol es va girar amb la pistola encara a la mà.
— No puc dormir... feu soroll...—va murmurar l’Anna mig adormida entrant a l’habitació dels seus pares. —Papa! Papa! Ja et aquí?? Explica’m un conte que la mama l’ha deixat a mitges! — va dir la nena desvetllant-se de la il·lusió de veure el pare i llençant-se-li al coll. La pistola que encara sostenia en Pol li va caure de la mà fent un petit terrabastall. La nena, de sobte, es va adonar de l’estranya situació i mirant estranyada la seva mare va reconèixer l’home que hi havia al seu costat i va deixar anar tota contenta: — Tieeeet?!! Què hi fas al llit amb la mama?

I... ara què?

2009-06-25T20:00:00.001+02:00

Fa uns quants dies que vaig acabar la carrera i ara em trobo en aquell moment de prendre decisions. Això mai se m'ha donat bé. Les portes s'obren i es tanquen i vull ser capaç d'escollir la porta adequada per a mi abans que es tanquin definitivament. M'han dit que no hi ha camins bons ni dolents, només camins. M'ho vull creure. Però estic encallada en la no-decisió. M'he tret un pes de sobre, per què negar-ho? Però estava tan acostumada a caminar sota aquest pes que ara em trobo que em falta alguna cosa a l'esquena i algun objectiu d'arribada. Em sento alliberada i buida al mateix temps, és possible aquesta contradicció?

Només tinc una cosa clara, de moment. Aquest estiu me'n vaig de viatge a Paraguay amb una Fundació sense ànims de lucre. És un país totalment desconegut que em fa molta il·lusió conèixer. Hi estaré tot un mes. Ara que ja s'acosta el dia (falta tot just un mes) els nervis s'acosten i ja em fan trontollar. Em fa por no estar a l'alçada. Em fa por no trobar-m'hi bé. No és plan d'arribar i dir: ja vull marxar. Dubto molt que sigui el cas... però mai se sap. I encara que els nervis es comencin a notar em trobo que no m'hi veig. Crec que fins que no agafi l'avió no m'hi veuré realment, si és que m'hi arribo a veure... Espero que sigui una experiència profitosa, almenys aquesta és la intenció del viatge, però... i si no és així? Se'm fa difícil plantejar-me què hi busco en aquest viatge. Potser no hi busco res. Només és un d'aquells somnis difusos i borrosos que casualment es convertirà en realitat.

Però d'altres preocupacions ocupen el meu pensament. Preocupacions que em porten de la sorpresa i la il·lusió inicials a certa reflexió. No sé si he de pensar tant o simplement fer el que em surti de dins. M'embolico en pensaments borrosos però després sóc capaç de ben poca cosa. Tenint tantes coses per explicar em trobo que no em surten les paraules. Potser en un altre moment...

Incerta glòria

2009-06-17T16:07:00.001+02:00

Un altre llibre de guerra. M'encanten els llibres de guerra perquè la guerra acostuma a ser un moment de tanta dificultat i tanta tensió que fa explotar les més grans misèries i les més petites glòries humanes, tot sovint protagonitzades per un mateix individu. És en la guerra, i en l'amor, que podem veure els comportaments humans més extrems i les emociones intenses ens fan adonar que som vius, que vivim. Incerta glòria compleix tots els requisits per ser un clàssic del gènere. L'obra magna de Joan Sales (editor de Mercè Rodoreda) mereix ser més llegida i més coneguda del que ho és. Un llibre extens i profund de guerra i d'amor: tres personatges que s'enamoren de la mateixa dona consecutivament. Amors estroncats o provocats per la guerra. Amors per sempre i amors eterns. I una guerra, la civil, que se'ns mostra des del punt de vista de les persones que la pateixen, sobretot dels vençuts, des del front i des de la retaguarda, com dues guerres diferents .
Cada part està dedicada a un personatge diferent que ens explica la situació personal i nacional des del seu punt de vista. I amb cadascun anem avançant en el temps. L'última part (El vent de la nit) salta a la postguerra: els que van sobreviure la guerra són adults i el món continua i cadascú s'hi adapta com pot, els que poden adaptar-se a la "normalitat" de la postguerra dels vençuts.
Aquí us deixo unes quantes frases d'aquelles que ens marquen i ens fan reflexionar sobre el sentit de la vida:

"El nostre afany per ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"L'essencial de l'emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres faltes més sensibles: que les nostres emociones, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice."

"Si de pacifistes no n'hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò"

"Incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra i el cor son nous i plens d'esperança!"

"El nostre segle és horrible, quin mal somni sense fi, quin oceà de sang, guerra i revolucions «jours de gloire» que s'anuncien i el que ve després, l'únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això."

"Les úniques temptaciones que valdrien la pena són precisament aquelles que no es presentaran mai"

"¡I aquella enyorança de la guerra com si hagués estat aleshores i només aleshores que jo hagués viscut!"

Quan no saps ni el que et dius

2009-05-17T20:02:00.004+02:00

Estic esgotada, els ulls se'm tanquen perquè porto dos dies davant de l'ordinador fent feina i més feina amb l'agradable companyia de la música de fons i el cansament acumulat d'un final de curs. Somio en llibres per col·locar, en números que s'acumulen estrambòticament davant dels meus ulls perquè mecànicament els torni al seu lloc ordenadets i pulits. Somio en paraules estrambòtiques i jo intentant caçar-les perquè no se m'escapin ni es perdin en el buit de la llengua dels avis. Somio la mort d'una dama i el seu cantador desconsolat, abocant-li a cau d'orella mots imperceptibles només compresos pel mateix amant que cauen al pou del temps perquè algú els reculli i, potser, s'emocioni de pensar que algú hagués pogut escriure Riure jamés no em plac tant com est plor: l'aigua dels ulls, res tan dolç no m'apar. O més aviat pensaria quina cosa més carrinclona val més que ho aboqui al carretó dels fòssils amorosos...

I tota aquesta parrafada només per dir-vos que avui, per fi, he acabat dos treballs que em portaven pel camí de l'amargura i m'he tret un pes de sobre i que porto molts dies sense llegir res que no sigui per feina i això no pot ser; i que tenia el blog mig abandonat però encara sóc per aquí. I tot, per dir, que encara que he hagut de dir a la família que avui no apareguessin per casa que tenia feina, em ve de gust dir que avui faig anys i compartir-ho amb tothom qui vulgui.

Potser ha arribat el moment

2009-05-13T21:47:00.001+02:00

Potser ha arribat el moment
de trencar la closca
insadollable del meu silenci,
torturat per pensaments,
obscurs i clars.

Sadollada d'hipocresia,
salvatge,
vull viure
un dia, un mes o un any
i allunyar-me de tot
el que no m’omple el got.

Però no en seré capaç.

Soy el patio de tus besos

2009-04-21T16:37:00.001+02:00

Soy el patio de tus besos,

y, de paso, el regazo de tus penas.

Pero quiero ser la mano amiga

Que te escucha, y acaricias,

y el ardiente beso

Que se eleva en tus sueños.

Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar

2009-04-12T22:12:00.004+02:00

"Sigues lliure i camina cap a l'estel que vulguis guanyar" diu una cançó d'aquelles que es canten a colònies i avui m'ho han dit però en altres paraules. M'han dit que la vida és llibertat i, com sempre, m'han convençut. M'ho ha dit una persona que té una filosofia de vida clara. Admiro la seva autoestima. M'agradaria valorar-me com sembla que es valora. Sempre que parlo amb ell m'inspira una envejable seguretat. Una seguretat que no tinc, que construeixo amb el pas dels dies, amb el pas dels mesos. A poc a poc ens anem coneixent i descobrim que hi ha coses que ens fan mal i hi ha coses que no tant. Que un silenci pot fer tan mal com una veritat. Que una mirada ens acaricia i ens fa somriure...

Saber què vols i arribar-hi. Tan se val que pel mig tinguis obstacles. Hi ha coses inevitables i per molt que agafis el paraigua no evitaràs que plogui i potser el dia que no l'agafis plourà sense què hi puguis fer res. Segurament el dia que vaig caure no volia caure, ni vaig fer res conscientment per provocar-ho. Però vaig caure. I no hi ha res més a dir. Però un cop has caigut: què fas? Et lamentes? O tires endavant i vas al concert que volies anar? La vida és llibertat per fer el que vols fer. El cos i la ment estan connectats. Si et convences que no et fa mal segurament et farà menys mal. Si et vols curar serà més fàcil que et curis. Si et mires i dius: no valc res, no valdràs res. Perquè ningú et dóna el que tu tens. El que és teu, el que forma part de la teva essència no t'ho donarà ningú i tampoc no t'ho ha de prendre ningú. Ets tu qui ho ha de conservar i ho ha d'encarar cap a l'objectiu de viure. És la teva responsabilitat. Perquè ningú et coneixerà com tu et podries conèixer a tu mateix. Perquè ningú es podrà posar mai del tot a la teva pell. Perquè si tens un objectiu clar hi arribaràs si t'ho proposes encara que hagis de recórrer un camí enrevessat.

De concert

2009-04-05T23:01:00.000+02:00

Dijous

Avui no surt el sol. S'ha amagat sota els núvols grisos amenaçadors de pluja. Tancada a casa., observo els seu pobre moviment perquè no fa vent. Avorrida d'estar en la mateixa posició, de quasi no poder-me moure. Mal de braços: agulletes per culpa de les crosses. Fa dos dies que hi vaig i ja em surten llagues. Mal de seure: cul quadrat. Setmana a l'aire per culpa d'una relliscada. Sempre en el millor moment. Sempre. No em podia passar la setmana aquella que no tens res a fer, que no tens plans i te la passes fent la feina de sempre i sense novetats interessants. No. Havia de ser la setmana que tenies plans. Llei de Murphy, en diuen?? Aquest senyor Murphy podria no haver nascut. Que sempre se'l cita quan menys se'l necessita!
M'he fet un esguinç al turmell. Ja es deu haver notat que estic emprenyada! És que avui hauria de ser a Alacant, i no aquí escrivint aquest post! Però bé... tampoc serveix de res lamentar-se així que m'hauré de conformar escoltant música i avançant feina.
Però demà vaig a un concert peti qui peti amb la meva amiga Wayferer. Taxites de Barcelona... prepareu-vos per passejar-me per la ciutat!

Diumenge

Divendres vaig anar al concert de Il Divo. Per sort va fer moolt bon temps i tot va anar molt i molt bé. Vaig descobrir el grup gràcies a la mateixa amiga amb la qual vaig anar al concert. El primer cop que vaig sentir "Without You" se'm van humitejar els ulls i tot. Quina cançó més trista! Divendres, però, si van caure llàgrimes van ser d'emoció. Em va agradar sentir la música en viu, la sensació de tenir els cantants a pocs metres, de veure'ls moure's amb gràcia per l'escenari i penses que és ben bonica i màgica la comunicació que s'estableix entre ells i la massa.
I, fins i tot, arribar al Palau Sant Jordi en taxi em va semblar fantàstic! Per sort hi vaig poder anar malgrat l'esguinç i vaig passar una tarda-nit fantàstica. Em vaig animar i vaig escoltar bona música en directe i en bona companyia, què més vull?

He tallat l'espai entre tu i jo

2009-03-29T22:36:00.001+02:00

Remenant el "calaix" dels escrits no publicats he trobat aquesta espècie de poema que vaig escriure fa un cert temps, en un moment, potser, pessimista. Un relat fictici en forma de poesia. Espero que us agradi:

He tallat l’espai entre tu i jo.
He reduït la vida al teu món.
He canviat els somnis de nit blava
per grises realitats.
Comprant un niu de casa,
alimentant els vespres de llum càlida
d’ombres quotidianes,
de nits sense fi.

I ara em sento abandonada
pel teu espai sobrer.
Per ulls que no miren,
per veus que no escolten,
per espelmes apagades
malgrat la claror indecisa
de la lluna minvant.
I miro l’horitzó,

vull respirar la brisa
d’un hivern més clar.
Però no sé com fugir
del somni ja inert
de la buidor que sento,
dins meu. De tu, amant antic
que ja no em fas estremir,
perquè t’he perdut.
Perquè se m’ha esfumat la il•lusió
de ser vora teu i enllaçar-nos la mà.

Amic, no volia que m’empresonessis
els somnis, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat les converses,
mai sobreres, del nostre passat.

Amant, no volia que m’empresonessis
l’ànima, però la inesperada nit
cau de pressa i he oblidat la suavitat
dels teus dits i la mel dels teus ulls.

I ja no em trobo l’esperit,
de temps errant.

Wuthering Heights

2009-03-19T13:40:00.003+01:00

He llegit l'única novel·la d'Emily Brönte en anglès i sovint m'he perdut bona part de l'argument però malgrat això m'ha agradat. És una història d'amor que traspassa fronteres. Una novel·la on el temps i l'ambient -tenebrós i turbulent- influeixen en l'estat d'ànim dels protagonistes. No saps si són els protagonistes els que modulen l'ambient i l'aspecte de la casa al seu caràcter o és el medi el que els fa tal com són.

L'argument inicial és que un home arriba a una masia de poble fosca i ocupada per uns inquietants personatges i s'intriga per la seva història. Quan es troba amb una antiga criada de la casa no pot evitar interrogar-la sobre la història d'aquella estranya família i així aquesta criada li explica el seu passat. Entre les explicacions esbiaixades pel sedàs del seu punt de vista i les descripcions del foraster, els protagonistes i la seva història d'amor se'ns fan vius i palpables. Els lectors coneixem la història al mateix ritme que el foraster i ens deixem corprendre per les explicacions de la criada.
I la història que ens explica és la d'un amor impossible, un amor prohibit i únic, que dura i perdura malgrat tot.
La recomano a tothom qui vulgui gaudir d'una història d'amor única i irrepetible amb el destí, el poder dels progenitors i de la genètica i la influència del medi -tot barrejat i lligat sota la potent ploma de l'escriptora- com a teló de fons.

A vegades penso

2009-02-27T19:10:00.000+01:00

A vegades penso.
A vegades penso que prefereixo no pensar
i deixar que els sentiments flueixin,
vagin i vinguin,
o se'n vagin,
sense dolors ni rencors
però llavors què en seria
d'aquell record?
Marxaria? O romandria
buit, incolor,

i aquell silenci...

A vegades penso.

Els corbs han tornat

2009-02-25T09:04:00.005+01:00

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Volves de neu cauen sobre un poble trist. No es veu ni una ànima. El xiuxiueig del vent entra per portes i porticons oberts de bat a bat i s’endú les restes de cases abandonades. El silenci de la natura domina totes les teulades. L’hivern s’ha endut les fulles dels pocs arbres que han aguantat estoicament la seva embranzida. Altres s’han pansit inevitablement perquè ja no tenen ningú que reposi als seus peus i cap nen hi juga saltant de branca en branca. Els únics que salten de branca en branca són uns ocellets negres com la nit que omplen la copa dels desfullats. La remor del vent escampa un fragment de conversa:

-Bon dia! Fa fred avui no?

-Sí! Molt n’hi fa...

-D’on véns? Has menjat bé?

-Sí, prou bé!

-On has estat?

-Aquí a propet. Es veus que uns ocells estranys i enormes han deixat anar enormes defecacions i hi ha moltes restes humanes. I m’he posat les botes.

-Sí que s’ofeguen amb poca cosa aquests humans!

-No, no! Ho hauries de veure... has de vigilar quan passeges que no s’estampin contra teu perquè sinó ja has begut oli. I per molt que batis les ales t’arrossegarà i t’esclafarà contra el terra. I el soroll que fan és horrorós. Però mira... tenim menjar per a dies.

-De tot se’n pot treure alguna cosa bona...

-Sí, sí.

-I tu, d’on vens?

-Jo? D’aquí, del poble del costat. No he tingut tanta sort com tu.

-No? I això?

-Saps aquella dona vella que sempre em dóna menjar i em diu que hi vagi anant que sempre me’n donarà?

- Sí, la teva amiga de sempre. Què passa?

- Avui no ha sortit a la finestra. L’he estat esperant però no ha aparegut. M’he colat dins la casa i la posaven en una caixa. I els altres que hi havia per allí m’han fet fora a empentes! I cridaven: –Fora! Fora! Aquest poble no serà mai vostre! Fora! Fora!-. Però ella m’havia dit que mai em faltaria menjar... i que quan es morís volia ser útil per a mi i no podrir-se dins d’una caixa. Que preferia quedar-se amb mi, que era amic seu, que no amb uns cucs fastigosos...

- Vaja... Quina llàstima. Però no et preocupis. Demà vine amb mi i podràs rossegar tot l’estona que et vingui de gust.

- Tant?

- Sí noi. Ja t’he dit que aquells rars ocells són el que no hi ha. S’haurà d’aprofitar el que es pugui!

Sólo quería probarte

2009-02-19T00:08:00.002+01:00

Solo quería probarte
Y me enamoré de tu dulzura.
Me acaramelaste.
Pero resultaste un fracaso
Para mi alma -Entera y solita
Bajo el sol de la noche-
Anhelante de dulce armonía
Esperando de la luna llena el calor

El día de mi primer viaje
Al fondo de tu ternura
Fue solo un soplo de ardiente brisa
Y nunca supe como terminar
Lo que no supiste empezar

Y me fui acostumbrando
Al silencio de tus pasos,
Y a la mirada sombría
Cuando nos encontrábamos,
Y bajabas la vista.
Por no encararte
Con nada que te pidiera
Mi mirada perdida,
En sueños humedecidos
Por la brisa marina.

2009-02-08T17:48:00.003+01:00

La nit cobreix la ciutat. Des de la finestra mira les poques estrelles que s’entreveuen entre els núvols i les llums de la metròpoli i somia que un dia podrà passejar per aquests carrers que ja s’ha cansat d'observar des de tant amunt. Vol tornar a trepitjar el terra i deixar-se empassar per l’anonimat de la ciutat. Sense que ningú la conegui: la llibertat d’aturar-se davant de cada aparador que la reclami per poder admirar la bellesa d’un petit paisatge quotidià o la senzillesa d’un altre. Els peus la condueixen a un carreró desconegut. Creu que algú la segueix, és un carreró fosc, sense sortida. No hi ha ningú. Només ella i l’ombra que veu darrere seu. Accelera el pas. Palpitant, els somriures se li enfosqueixen a ritme desorbitant i els somnis es converteixen en pors. Comença a córrer però l’ombra segueix el seu pas. I la por l’angoixa i l’ofega. No s’adona que hi ha portes obertes, que molts veïns li ofereixen la mà perquè es refugiï a casa seva. No veu homes, ni dones. Només mans que la volen tocar, que se la volen endur on els somnis es converteixen en malsons. I continua corrent. Ja quasi ha sortit del carreró, la llum d’un carrer més ample l’encega però l’esforç li passa factura i cau, angoixada, esgotada. El cor encara palpitant. Tanca els ulls per no veure la realitat de cara i crida, xiscla i gemega. Mou els braços. Es giravolta. Li costa respirar. Mou els braços, es giravolta. Algú la subjecta i li parla a cau d’orella. Li bufa a l’orella: «Tranquil·la. Tot està bé. Tranquil·la. Només era un malson». Abraçada per la suavitat dels mots, es calma. Se li apaga l’angoixa i li creix la set. Algú li aboca aigua als llavis: apaivagant la set al ritme del cor. Obre els ulls. Estirada en un llit d’hospital una dits li acaricien la cara. I respira la frescor dels geranis. I la suavitat dels llençols. I olora el silenci de la ciutat esmorteïda pels vidres aïllants. I sent la gelor dels dits de l’infermer cloent-li les pors de la mirada.

L'últim patriarca

2009-01-23T13:48:00.008+01:00

L'últim patriarca, primera novel·la de Najat El Hachmi, és la història d'una saga familiar explicada en primera persona per la filla de Mimoun Dridouch, un dels protagonistes, el patriarca. Ens explica la seva història i la del seu pare i les circumstàncies que els han fet tal com són. Una història de contradiccions personals, familiars i culturals.

És una narració sentida, amb recursos propis de l'oralitat, que et captiva per la tendresa i el dramatisme, per l'agut sentit de l'humor que sovint ratlla el sarcasme, per la crueltat i, sobretot, per la facilitat amb què aconsegueix que el lector s'introdueixi en el món narratiu i s'identifiqui amb les peripècies de la narradora. La narració en primera persona es combina amb l'ús de les veus del poble que ens recorden el passat dels protagonistes i de la narració oral, que s'incorporen en el discurs de la protagonista i l'acompanyen per ampliar-ne la transcendència i per puntualitzar-lo. A més, els diàlegs s'intercalen en el discurs sense avisar i sense separar-los de la narració fent la història més fluïda.

L'he llegit d'una revolada i crec que és un d'aquells llibres que t'arriba perquè combina amenitat i força narrativa amb un estil propi. Amè, intens i emotiu.

Viatges i flors

2009-01-20T16:55:00.001+01:00

Els amants dels contes curts o narracions hi podran trobar una de les millors Rodoredes condensada en caramelets: curtes narracions descriptives de tot tipus de flors i països, aparentment absurdes però plenes d'humor, cruesa, simbolisme, poeticitat, simplicitat i sentit metafòric que ens faran somriure i reflexionar sobre el sentit de la vida. Com sempre la seva imaginació desbordant ens sorprèn i captiva. És un llibre per tenir a la tauleta de nit i llegir-ne algun poble o flor, de tant en tant, quan trobem a faltar una mica de Rodoreda.

Un petit fragment de Viatges per anar fent boca:

Viatge al poble de tota la pena
Aquell poble sí que era ben diferent dels altres. No hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre. Tots els carrers sense excepció estaven empedrats i totes les cases eren de pedra. A les finestres, altes [...] no hi havia vidres. Només porticons que caient de tarda tancaven amb lleva. [...] La gent no mirava; caminava amb el cap baix i amb la passa una mica incerta. A la plaça on vaig arribar hi havia una concentració de gent que plorava. [...] Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, [...] i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni el moment de morir.

I ara una floreta:

Flor dolenta
És d'un color de caramel de menta, ple de matisos. Té un pètal enlaire, afarbalanat, i dos d'horitzontals que li surten enfora com dues closques de musclo, tancades per un baldó tuberós. És flor-musclo amb cresta i baldó. Si t'atures a mirar-la, la cresta se li mou enrabiada, el baldó s'aixeca, la flor-musclo s'obre, i treu una llengüeta fosca com xocolata, lluent de vernís. Furiosa de veure a la vora un cap a dalt d'un home, fa llengotes.

L'Odalisca

2009-01-17T20:32:00.002+01:00

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861

Ja feia un any que vivia en aquella casa a l'altra banda del Mediterrani. Segrestada per aquell home de pell fosca un dia vora la platja en una incursió que els del poble no van poder evitar. En mans d'aquells homes foscos i sense el seu espòs al costat. L'espant. Una travessia per oblidar, on havia passat per tots els homes del vaixell -la nova, li deien-, i se l'havien jugada als daus i ara ell la tenia allí, sense treure-la al carrer. Sabia que no hi seria benvinguda fora de l'habitació. Que tothom la miraria com la blanca, la forastera, l'Odalisca mantinguda a casa del Sultà. I les altres dones de la casa, de pell fosca totes, no la soportaven. No la volien a prop seu. Tenia la pesta o què? I havia de viure allí, tancada, amb l'única visita del Sultà i, de tant en tant, d'alguns amics seus. Es veu que en treien una bona calerada quan venien els altres i després de temps va descobrir que eren les senyores del Sultà, les legítimes, les que la llogaven als forasters perquè no volien que s'establís cap lligam entre ells. Les males pècores es pensaven que si estava amb més homes no la voldria.

I no ho aconseguien perquè cada dia venia més sovint i s'hi estava més estona repassant-la. I ara la feia pintar nua, amb l'esclau de la cítara més fosc que el sutge que no gosava mirar-la als ulls. Preferia el Sultà, mil vegades el preferia, que la mirava de dalt a baix i la posseïa sempre com mai ho havia fet el seu marit. Els altres només els aguantava perquè sabia que després el Sultà la compensava fent-la arribar als cims més alts i compartint amb ella les amargors del seu dia a dia, les enveges de les seves dones, les enveges dels seus veïns. I ella l'escoltava, li somreia i el consolava, sempre. I ara volia un retrat d'ella, nua, i amb un esclau que toqués la cítara al costat, i el pintor venia d'amagat perquè no volia que les altres ho sabessin. No encara. Ella sabia que era la seva preferida i se'n sentia orgullosa perquè allí tancada s'havia dedicat única i exclusivament al Sultà; hi pensava nit i dia. Enreixada en or. I ja tenia ganes que marxés el maleït pintor per poder-s'hi tornar a enfonsar. El volia mirar però no es podia moure; no ara, que t'estan pintant. I s'havia de conformar mirant l'esclau de la cítara que era música i poesia però ni tan sols li dedicava un trist esguard absort com estava. Es moria de delit i l'esclau ni la mirava i a ell només podia mirar-lo de reüll. I aferrar-se als llençols per no desesperar; i esperar que acabés el pintor, que acabés d'una vegada. Per poder sentir el seus dits, la seva pell; prop seu. I de fons, la cítara.

Encara no som humans del tot

2009-01-11T23:16:00.005+01:00

Encara no som humans del tot anem aprenent a viure sense regles preestablertes potser l'única regla que seguim tots és la de voler ser feliç però sense saber en què consisteix aquest anhel constant potser en tenir una casa quatre parets opaques que ens aixopluguin de la pluja i parin el sol que ens torra però si ens hi quedem massa estona ens ofeguem en aquest espai massa petit que ens impedeix de respirar i els nens abans corrien pel carrer i ara es tanquen en quatre parets davant d'una pantalla quadrada a fer córrer uns ninotets enlloc de córrer ells i experimentar el cansament físic que renova el pensament i mentrestant els pares busquen feina alguna cosa a fer per guanyar quatre monedes que els permeti estar-se un temps sense treballar i mentrestant el sol surt i es pon i tot segueix el seu curs natural i tothom segueix fent qualsevol altra activitat per distreure i ocupar l'espai finit entre el dia que vas fer el primer plor -guaita tu quina benvinguda més alegre- i el dia que descansaràs per fi i podras estar-te hores sense fer res sense patir pel que diran o pel que pensaran de tu aquella gent que sempre jutja dia i nit nit i dia com si no tinguessin res més a fer que ficar-se en la vida dels altres i criticar-la sense conèixer els motius de res i sempre pendents d'aquella paraula sobrera o d'aquella roba inadequada enlloc d'intentar arribar al fons de la persona al seu interior i adonar-se si fa veure que està content per no haver de donar explicacions a ningú del calvari en què s'ha convertit el seu dia a dia si desvia la mirada senyal que no vol parlar d'aquell tema que encara li corseca l'ànima de paper de vidre si respon amb evasives perquè té el dia girat i només li falta la vella xafardera de poble que vol saber què se n'ha fet d'aquell bon jan amb qui anaves un dia ves a saber quan temps ha si passeges per la vida sense pena ni glòria i passejant tranquil·lament pel centre d'una ciutat gran trobem aquella altra criatura que només crida i plora cada cop amb menys intensitat per intentar fer-nos adonar als adults teòricament responsables que encara existeix ni que sigui enterrada sota un munt de brossa per una mare que no és mare si abandona un fill a la mort sinó és que el mata per no deixar-lo sol en la dura vida del demà sense donar-li temps a preguntar-se res i abans de seguir-lo cap al no-res o el més enllà digueu-li com vulgueu quan hi sigueu ja m'ho explicareu si us ve de gust mentrestant només miro el món des dels ulls d'un infant que encara no sap res i ja sap que encara no som del tot humans
o potser sí.

Entre somriures i silencis

2009-01-09T18:00:00.000+01:00

Quan anit vaig tocar el teu somriure
no sabia que tocava el meu.
Quan anit vaig cantar-te a l'orella
no sabia que m'afinava la veu.
Quan anit vaig tocar el teu somriure
no sabia que tocava el meu.
Quan anit vas parlar-me
no sabia que encertat podia ser el teu silenci.

Vaig atrevir-me a tocar el teu somriure
fet de paper
vas gosar trencar aquell silenci
de paraules
dites però no pensades,
no dites sota
la llum de la lluna,
minvant.
Però vas marxar
potser ni tan sols vas entrar
i jo em vaig quedar
en l'inhòspit camí del mig
sense poder avançar
ni retrocedir
esperant en va
tornar-te a sentir bategar.
Mirant la lluna,
minvant
amb un mig somriure trencat
i un silenci,
sofert.

Silencis que opremen
no saps què pensa
silencis que ajuden
no ho vols saber
silencis que ofenen
-espero resposta-
silencis comprenetats
vull veure riure
els teus ulls,
amb mi.

Intents de poesia.

Espero que tots hagueu passat un Bon Nadal i un Feliç Any Nou!

L'ona juganera

2008-12-29T19:26:00.005+01:00

La Gran Ona de Kanawaga

L’ona tenia ganes de sortir a descobrir el món, de veure aquella llum que s’insinuava allà dalt —lluny—, de sentir aquella deliciosa escalforeta que semblava sentir-se segons les històries que es contaven. Feia segles i segles que transitava per la immensitat del món submergit però encara mai s’havia atrevit a pujar més amunt. Li encantava xocar contra les roques enfonsades i notar com la seva suau textura s’adaptava a la pell rocosa inexorablement. L’apassionava sentir el cantar de les balenes que la feia tremolar de cap a peus i notar com els peixos passaven a través del minúscul espai que provocava dins seu mentre respirava. Li agradava que les balenes i els dofins ballessin amb ella. No suportava la presència de deixalles estranyes que no respiraven ni es movien. Alguns companys disfrutaven dotant aquests residus de moviment ficant-se per tots els orificis i espenyent-los com si es tractés de peix mort però a ella no, a ella li agradava la vida. Li agradaven els elements que l’evitaven, que jugaven a anar a la dreta o a l’esquerra perquè no els caigués a sobre o aquells altres que feien petits saltets perquè passés per sota o es protegien sota la roca o es deixaven arrossegar per poder córrer amb tranquil·litat una mica més enllà. Circulava per les profunditats de la mar però havia sentit tantes meravelles del món de dalt que feia temps que s’entrenava per pujar-hi. No tothom podia fer aquell pas. S’havia d’estar preparat. S’havia de tenir força i capacitat d’impulsar-se. S’havia de tenir energia. S’entrenava pujant i baixant roques però mai havia travessat el límit.

Aquell dia va decidir fer el pas i es va dirigir cap a la claror infinita i quan va considerar que era prou a prop va agafar impuls i es va estirar com mai abans s’havia estirat perquè volia veure de més a prop la llum. Es va estirar molt, molt, molt i va notar una estranya escalfor. Mentre estava a dalt de tot va veure un ésser minúscul que surava sobre seu i la mirava amb una cara estranya. Va pensar que devia tenir ganes de jugar i que semblava passar-s’ho prou bé sobre seu i va decidir ajudar-lo. S’hi va dirigir amb totes les forces perquè es pogués divertir esquivant-la o bé deixant-se emportar.

El nen —perquè era un nen encara que ella no ho sabés—, estava molt espantat. Mai havia vist una ona tan grossa i no va saber reaccionar. L’espant el va paralitzar i es va quedar quiet com una estàtua mentre l’ona gegant se l’empassava en un segon. La mare, que prenia el sol a la sorra, es va aixecar envaïda d’un pressentiment horrorós i es va dirigir corrents a l’aigua. El nen havia desaparegut. Va començar a cridar desesperadament: Jiin! Jiin! Jiiin! Movia els braços i ficava el cap sota l’aigua per treure’l al cap de poc: Jin! Jiiiin! Mentrestant l’ona havia submergit el nen i volia jugar-hi però no reaccionava. No es movia. Semblava un d’aquells residus estranys que ella deixava abandonats. Volia que es mogués i insistia sacsejant-lo suaument. Fent-lo pujar i baixar. Però no es movia. A més a més, va començar a tremolar perquè una veu la va sacsejar. Una veu aguda que es va materialitzar en un cos semblant a l’altre. Aquest es movia. Contenta, l’ona s’hi va apropar amb energia i la dona la va defugir sortint a la llum del sol. Però de seguida va tornar a baixar. Semblava que tenia ganes de jugar però l’ona de seguida es va adonar que el que volia era l’altre, el més petit. Alguna cosa de l’expressió de la mare va fer que s’adonés que no volia jugar. Potser va ser aquella aigua salada que deixava anar i es barrejava amb el seu ser com si d’una minúscula pluja es tractés i li recordava la tristesa dels dies de pluja quan aquella claror estranya es convertia en negror absoluta i ja no brillava i l’absència de llum l’enfosquia i l’entristia. Aquesta estranya sensació va fer que decidís conduir-los cap al lloc d’on semblava que haguessin vingut i va empènyer-los suaument cap a la costa. El contacte amb la sorra calenta li va agradar, no l’havia sentit mai. Durant una estona va apropar-se als dos individus però no semblaven contents de veure-la perquè quan venia s’apartaven i cada cop li costava més apropar-s’hi. El nen continuava sense moure’s i la mare encara deixava anar aigua salada que venia a fer-li companyia i es fusionava amb la seva pell.

Sospirem sospirant

2008-12-24T18:08:00.006+01:00

Tristesa

Són llargs, profunds, no te’ls acabes ni en una vegada ni en dues.

Els arrossegues penosament pel calvari dels pensaments i, de tant en tant, algun et surt immesurablement trist, desvalgut, solitari. I, a vegades, una llàgrima els acompanya galta enllà. Sola, com si li fes pena abandonar la vora dels ulls on s’hi amunteguen altres llàgrimes esperant el moment just per rodolar, per anar a fer companyia a la primera, la iniciadora, la intrèpida amiga.

Però no volen córrer, esperen, encara, que no hi hagi més valentes, que només una es llenci a descobrir la calentor de la galta encesa. No cal més, potser podrem tornar a casa, a la coneguda tranquil·litat de la nineta blava, verda, fosca. Qui sap?

Enamorament

Lleugers com una ploma, llargs, sempre amb brillantor d’ulls i mirada perduda. Es fan esperar i duren poc, poquíssim, però són intensos. Caminen a poc a poc, sembla que no vulguin abandonar el cos fet d’il·lusions que els ha poblat, els ha cuidat i els ha mimat fins que han estat a punt per deixar el refugi tan intensament adornat.

Esperen amb els ulls vius que algú respongui a la crida. Un somriure perdut pobla els llavis dels que fan la crida, un somriure còmplice adorna els llavis dels altres. Silencis entenedors i silencis trencats pel sorollet inesperat de l’aire sortint del més profund de l’ànima, del més endins.

Abans de sortir no sents res, ocupes la ment, el pensament, el cor del que et deix anar. Si algú parla, la seva veu et rellisca inesperada. Tens la ment ocupada amb records d’una persona idealitzada per la llunyania, records que et fan somriure, sents frases i paraules dins el teu cap i no sents res més. Ets lluny, molt lluny. Només un cop sobtat, un crit, et posarà altre cop els peus a terra i hi arribaràs deixant anar l’aire per poder-te concentrar en el present i deixar el passat-futur en l’imaginari. Fins que tornis a perdre el fil de la conversa, de les imatges i t’hi tornis a concentrar, com en un refugi sempre bonic, sempre agradable, sempre allí. Per sempre?

Descans

S’han hagut d’esperar per fer-se sentir, sovint molt, massa. I surten desbocats per la repressió viscuda amb una alegria desconeguda, incerta. Només volen sortir, acabar, deixar-se anar com mai abans ho havien fet i poder respirar, tranquils, per fi. Necessitat de viure, de sentir l’escalfor, la fredor, aquell aire refrescant o aquella xafogor fastigosament enganxosa. Però mai te’ls tornaràs a empassar. Quan han sortit no tornen a entrar a la presó, no es deixen amanyagar per ningú. Volen lliures de pressions oprimidores. Es passejen pels voltants i qui els sent s’adona de la necessitat d’alegria que desprenen els sons irrefrenables i el que els ha alliberat es prepara per apropar-se a qualsevol indret amb energia renovada. Ja sóc aquí. Prepareu-vos ara.

Mort

Es reprimeixen, no volen fer-se sentir. Mai. Vénen sobtadament a intranquil·litzar l’ànima dels que els senten. De tres en tres, les males notícies no vénen mai soles, diuen. Sempre necessiten algú per recolzar-se, per no caure en la coneguda tristesa dels sanglots, sospirs i plors i, per això, vénen de tres en tres. Ningú vol ser-ne responsable. Han viscut massa temps dins d’aquella persona com per poder-ne sortir amb un sol cop d’aire. Han entrat i sortit, l’han vist patir, l’han vist plorar. Han sentit la seva joia i la seva desgràcia. L’han acompanyat durant el sinuós camí per la vall. Han sortit desbocats de joia, de descans, de cansament... han tornat endins quan han necessitat energia... i ara se’n van a poblar algú altre. Se’n van a poblar algú altre amb més energia per cansar-se i per viure, per caminar i córrer i caure i aixecar-se. Amb més energia per no deixar-los escapar mai, mai, mai... del tot.

Plaer

Surten de pressa i ardorosament, fent trencadissa. Surten, els respires i el tornes a treure. Són únics i omplen els instants fugissers perquè duren poc i mai són iguals.

Mans recorrent el teu cos ardent. Mel a la boca. Tendresa i desig de la mirada que omple, que comunica. Desig desfent-se pel teu cos. Calfreds de la electricitat dels teus dits, vora meu. Carícies suaus m’acompanyen i respiro. Respiro. Em bec la teva joia i la transformo en suavitat inesperada. I transformo la mirada en preguntes innocents. No vull respostes, no ara. Ara em toca omplir l’instant de silenci fugisser de paraules no dites, de paraules que no cal dir perquè amb la mirada en tinc prou, perquè el teu somriure omple el meu somriure. Perquè sentir-te prop meu, sentir la teva respiració trencadissa, suau, forta, petita, intensa, ardorosa... ja és sentir-me a mi, no em cal res més. No em cal res més.

Surten de la meva boca de pressa però preparats per tornar-s’hi a posar. Es disfressen en la pressa perquè en realitat no volen que el moment s’acabi, volen que duri eternament, si cal. Es cansaran de tant moviment. Però els encantarà que els respiri i viure sempre en el trànsit de dins i fora. Desbocats dins meu. Els agrada. Se senten vius, en viuen, viuen.

Desfogar-se

2008-11-30T23:45:00.002+01:00

Comences a parlar i no pots parar, la llengua et va sola, no saps com pots arribar a pensar tantes coses en tan poc temps. No tens temps d'ordenar, de processar, de classificar informació. Només dius i dius atropelladament perquè et desfogues, perquè algú escolta el teu garbuig mental i es prepara per arrebatre, per emetre judicis, per valorar les teves inquietuts... però sobretot per escoltar-te, per apreciar-te, per calmar la teva angoixa potser innecessària, potser injustificada. Per veure-hi en la justa mesura necessites el mirall de la consciència, aquella persona que saps que t'escoltarà i sabrà ordenar el material sensible de manera que el puguis veure tal com és, raonadament, en la justa mesura. Per, segons després, tornar a embolicar-te en el garbuix mental amb un element més al qual recórrer quan has embolicat tant el cabdell que ja no el desembolicaràs fàcilment. Perquè sembla que ens agradi embolicar-nos en històries possibles o impossibles o irreals, perquè sembla que pensar sigui l'excusa perfecta per no fer res més que capficar-nos en nosaltres mateixos i deixar el viure per l'endemà, aquell dia que potser no arribarà. Perquè parlar amb algú que t'escolta té l'aventatge que et transmetrà empatia, que et transmetrà amistat, que potser et donarà consells, consells que a vegades no voldries perquè no et sents capaç de seguir-los tot i que saps que són sincers i de debò com n'hi ha pocs, perquè vols tancar els ulls a l'evidència, perquè et vols refugiar al millor dels móns possibles, perquè tens por de la clarividència dels ulls que et miren i et coneixen més que tu mateix, perquè potser et vols conèixer o potser no, perquè et fa por mirar dins teu i no saber què hi veus...
Desfogar-se és poder transmetre i rebre paraules, torrentades de sinceritat en el plaer de desfogar l'ànima davant d'algú que et sent, t'escolta, et comprèn i et mima... per què sembla que un cop dit fa menys mal o, per contra, la felicitat és més gran?

Moments

2008-11-16T16:36:00.007+01:00

Avui només dues poesies. A vegades has de deixar parlar els que ja n'han parlat:

Queralbs

Tota la nit, al llosat

la pluja bat.

Jo parlo baix amb mi,

davant l'espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l'òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.

Quan al matí les llandes

ferrisses de les rodes sotraguegin
per l'empedrat, començarà de noi
l'interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi
cap diamant.

Joan Vinyoli a Tot és ara i res

Per molt que ens abracem

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.

Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar.

Joan Vinyoli a Vent d'Aram

Diuen que qui busca, troba

2008-11-14T21:55:00.000+01:00

Sense saber on mirar ni on anar intentes continuar avançant com fins ara però de sobte t'adones que ja no pots seguir el mateix camí, que les paraules no dites et fan mal; que les paraules dites te'n fan més. I hi dones tombs i més tombs i no saps per on decantar-te. Cap a la dreta potser, cap a l'esquerra o més enllà. Toca decidir-se però tu encara no saps on tens la dreta. No t'ho van ensenyar això a escola? Aquella classe me la vaig perdre, penses. Excusa barata per dir que no, que no vas assolir els coneixements necessaris, que aquell dia tenies el cap en una altra banda, que no hi eres encara que hi fossis, que no t'interessava encara que ara ho necessitis...

[...]

Intentes saber qui ets i no ho saps. Intentes saber on vas i no et trobes. Intentes saber com ets i encara estàs perduda dins teu, buscant les teves essències de pa sucat amb oli perquè no existeixen, no hi són. Han desaparegut o no hi han sigut mai? Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui vols que ho sàpigui? Bona pregunta, sense resposta, de moment. La teva essència és no tenir essència? Voltar pel món amb la ment oberta per empapar-te dels altres i no tenir temps o ganes de buscar-te. Escoltar i atendre i no tenir paciència per escoltar-se i no tenir desig de reproduir-se, de recrear-se en pensaments més obscurs que clars. Caminar amb el rumb fixat sense preguntar-se si aquest és el camí. Però hi ha camí? O no hi ha camí i simplement camines. O bé negar-se a caminar fins que no trobes el camí que t'atreu, que t'estira i se t'emporta de cap al món dels somnis realitzats. O bé caminar i tirar enrere cap a l'altra cruïlla que vas passar de llarg aquell dia que no hi veies més enllà, que només veies els teus peus o els d'algú davant teu i no et vas adonar que hi havia un camí més interessant, o no, a la teva esquerra però que era un camí per descobrir nou, diferent, atractiu? I hi tornes i t'hi estanques i tornes a tirar enrere per buscar aquell altre camí que també et vas deixar obsessionada tirant recte o tirant tort... I et desesperes perquè et perds pel laberint de les possibilitats i et preguntes si t'haguessis trobat aquesta liana que t'ha atrapat i no et deix anar, per molt que en tallis un tros i un altre..., si haguessis escollit aquell caminol obscur i tancat o aquell altre tan il·luminat...

[...]

Sempre has pensat que ets com un camaleó que t'adaptes a tot i a tothom. Et diuen blanc i t'aproximes a blanc. Et diuen negre i t'aproximes a negre. Però ets de color blanc? O de color negre? Vas d'una banda a l'altra com una baldufa. Et manipulen com volen amb quatre paraules ben dites. No saps qui ets, no saps com ets. Qui ho sap? Jo no. I si no ho saps tu qui ho sap? No ho sé.

Llàgrimes

2008-10-21T10:16:00.010+02:00

Quelcom et colpeix, et fereix l'ànima de paper... Sents una angoixa opriment que es vol manifestar, que vol sortir a la superfície i et reprimeixes perquè hi ha gent, perquè si comences no podràs parar, perquè vols dissimular la tristesa que t'oprimeix...
Camines sense rumb, penses sense objectius... però l'únic que pots fer és donar tombs i més tombs al voltant del que vols oblidar, al voltant del que vols arraconar: per no sentir, per no veure, per no patir el dolor inexplicable que et corprèn.

I, finalment, de sobte, notes la sal a punt de vessar dels ulls. Els tanques, encara ho vols amagar, però no pots. Surt, surt i torna a sortir com un riu desbocat. Llàgrimes recorrent la teva galta... encesa. Rajolinets sense control que s'escapen... Tens ganes de parar, de deixar de sentir aquesta tristesa, ràbia o descontrol que et sacseja, que et mutila. No pots parar, has perdut el control del teu cos. El sentiment flueix lliure sense limitacions. Quan sembla que ja està, que ja has acabat de gemegar, recordes, penses en el que t'ha provocat la ràbia o tristesa i tornes a començar... sense remei, sense control. Encara tens els ulls humits, ja els tens rojos i irritats i la llàgrima fàcil... una espurna i es desprèn altre cop. Respires i expires per intentar recuperar el control però aquests intents es converteixen en sanglots inesperats que precedeixen un nou atac de llàgrimes, de tristesa irreprimible. I no acabes fins que no ho has tret tot, fins que els teus ulls no s'han buidat d'aigua però tu encara arrossegues aquella tristesa indestructible... que sembla que formi part de tu encara que només de tant en tant sobresurti a la superfície. Però al mateix temps et sents alliberada, desfeta en un mar de llàgrimes has guanyat, tornes a néixer en un món nou sense aquella tristesa que arracones, arracones amb les teves llàgrimes, de sempre.

La tristesa que t'acompanya de fa temps, que aïlles en un racó però encara hi és. Has d'aprendre a arraconar-la encara més, potser... fins que només sigui un record, una ombra sempre present des del seu racó on ens observa a punt per assaltar-nos a la mínima debilitat, al mínim ensurt... però no li hem de donar pas... ni avui, ni demà ni potser passat demà... perquè quan et sacseja, forceja i es queda en un raconet dins teu, fins... qui sap.

When I cry
It only Hurts When I Cry

Camí de Sirga

2008-10-17T16:27:00.003+02:00

M'ha portat més temps que les altres lectures perquè costa trobar-ne el fil i seguir-ne el ritme en un principi. Jesús Montacada ens explica la història de l'antic poble de Mequinensa abans de la seva fi sota les aigües del pantà. El temut ensorrament es converteix en el teló de fons que ens acompanya a recuperar la història dels seus habitants al passat immediat i més llunyà. De cent anys enrere fins al moment de l'enfonsament i la destrucció de l'antiga vila.
La memòria popular exerceix el paper de retrobament amb el passat i amb la nostra pròpia història, les històries passades i futures que acompanyen el navegant al ritme del camí de sirga: endavant arrossegadament i a vegades endarrere sobtadament però sense perdre la inestimable guia de l'aigua com a teló de fons. L'aigua que enfonsarà inevitablement un poble però no deixarà en l'oblit els seus habitants ni les seves històries. El temps flueix sense presses sota el domini de la llengua de Montcada: ens provoca, ens entusiasma el seu vocabulari ric, precís i pancatalà. Utilitza els sinònims sense distinció i amb maestria.

Camí de sirga descriu el pas del temps i els seus efectes, la difícil adaptació als canvis, l'esperança que els fets immutables no canviaran encara que es fonamenten en elements poc fixos. El poble, els seus habitants, la vida... són com el riu: flueix amb tranquil·litat encara que a vegades s'alteri i provoqui una riada on mor la gent. El riu, símbol immutable del poble que l'acabarà menjant.
Montcada crea tot un món mític on els personatges i el poble sembla que no hagin de morir mai, no els deixa morir perquè els converteix en un crit contra l'oblit del temps. Un món mític perquè crea un món propi on els fets són com són en aquest context místic i propi però no per això menys exportable a tots els contextos. I els fets, a vegades, semblen màgics i són poètics perquè ens emporten a un món nou, inesborrable, que ens costarà abandonar.

Repte de la Nymnia

2008-10-01T00:37:00.003+02:00

M'han enviat aquest repte i després de llegir les belles paraules de la persona que m'ho ha enviat (Nymnia) m'he decidit a fer-li cas i posar-hi les meves impressions. Es tracta de respondre un grup de preguntes i passar-ho a més gent de blogs amb el nom “el repte de ...”

Doncs bé, el repte de la Nymnia comença dient:

1. Coge el libro más cercano, ve a la página 18 y transcribe la cuarta linea.

(...) blanquinós d'aparença espectral. Fins i tot el retrat enorme [...].
Llibre: Camí de sirga de Jesús Montcada, llibre que he començat a llegir fa ben poquet encara que ja n'havia sentit a parlar i que de moment no m'està decebent. Al contrari, m'hi endinso amb ganes d'assaborir cada record d'un món ja mort o, potser, només enterrat riu amunt.

2) Cuenta lo último que viste en la tele.

Bé, últimament passo més temps pel món d'internet que a la televisió...

L'últim que he vist ha sigut el reportatge de diumenge passat a 30 minuts: un reportatge sobre Mississipí i com es viu allà la fortuna del candidat Barack Obama, ja que Mississipí és un dels estats amb més població de color i un dels llocs on van sortir importants defensors dels drets civils dels negres després de la fi de l'esclavitud. El pas doncs del "We have a dream" de Luther King al "yes, we can" de Barack Obama.

No sé si compta la televisió vista per internet... però l'últim que he vist ha estat els primers capítols de la nova temporada de la sèrie Heroes: l'argument bastant rebuscat i he perdut bastant el fil perquè no recordo els últims capítols de l'anterior temporada però bé, em continua agradant.

3) ¿Qué proyectos tienes entre manos ahora?

Ara mateix el projecte més immediat que tinc és acabar la carrera i fer el CAP per aprendre a donar classes per si m'hi dedico que encara no ho tinc clar. També independitzar-me seria un projecte de vida que m'agradaria realitzar aviat. I viatjar, conèixer món.

Un altre projecte seria aprendre a escriure i per això faig aquest blog. Aprendre a escriure per poder expressar tots els alter ego que cregui convenient o que sigui capaç d'imaginar. Un projecte a llarg termini, clar.

4) ¿Qué material te gustaría probar?

¿? Doncs no ho sé pas... potser m'agradaria provar una hamaca feta de fulles i rames de l'Amazònia enmig de la natura salvatge...

Doncs jo envio aquest repte (que ara es dirà el repte de Myself) a:

Xitus: Que segur que em deleitarà amb alguna de les seves reflexions.

i a tothom que hi passi i el vulgui fer.

Un viejo que leía novelas de amor

2008-09-25T16:24:00.000+02:00

Petita joia literària escrita per Luís Sepúlveda que amenitzarà qualsevol que s'hi endinsi. I dic petita perquè el llibre és relativament curt i es llegeix d'una tirada però la qualitat literària no es redueix, ni molt menys, per les dimensions físiques del relat.
És una emotiva confrontació reflexiva entre el model destructiu de l'home civilitzat enfront del model natural dels índigenes. L'anècdota que dóna títol al llibre és un afegit un pèl còmic a la tràgica història de l'home i dels indígenes amazònics a la societat dels quals intenta integrar-se.
La reflexió la fan inevitablement els lectors que es troben davant per davant amb la història de l'adaptació d'un home no indígena a la zona de l'amazònia i la confrontació entre els colons civilitzats que es pensen erròniament que ho saben tot i els indígenes que tenen un coneixement més profund de la natura perquè ha sigut casa seva des de fa segles. El conflicte es produeix quan una colònia dirigida per un batlle prepotent no vol fer cas dels savis consells del vell després que uns indígenes hagin descobert un caçador furtiu assassinat per una tigressa. Sepulveda narra la inevitable victòria de la sàvia natura enfront de la estupidesa de l'home civilitzat que no sap escoltar els consells dels acostumats als crits salvatges i vitals de la selva.
La història està dotada d'una aguda sensibilitat on el realisme màgic al qual ens tenen acostumats molts sudamericans hi deixa la seva empremta i omple el petit relat de poesia i intensitat.

Ia: primera part o el desconegut

2008-09-17T14:37:00.000+02:00

capítol 1

Feia massa calor per ser finals d’estiu. L’Ia es llevà malhumorada de tenir remoguda la panxa. Sempre que havia de ploure li feia mal i se sentia pesada, grossa i inflada. Suada pels llençols enganxosos, i sense haver aclucat ull en tota la nit amb els porticons del carrer petant contra les façanes, passà pel mirall defugint el seu propi reflex. A fora, en silenci encara, el poble de casetes blanques es despertava amb la celístia del matí.

A trompicons es posà unes sabatilles i un davantal i baixà per l’escala sense fer fressa. Encara dormien. Anà a les fosques a obrir la persiana de la botiga. A fora dos sacs de pa, que el Manel, sempre apressat, no havia pogut esperar que baixés i li havia hagut de deixar a la porta. Millor, pensà, menys rollos. Li molestava haver-li de donar la conversa absurda de cada matí quan ella encara adormida, contestava que sí, que faria un dia guapo, preciós. Va lligar les cortines d’anelles a un costat i mirà el carrer. Per què s’alçava tan d’hora si tothom encara dormia? Ni un puto ca caminant pels carrers. Va sentir que el vent li colpejava la cara i sobre el mont toro veié uns núvols espessos, carregats. —Tan de bo plogués —pensà i entrà cap a dins a posar les barres al lloc i a encendre els llums de la botiga. Guardà els pans i posà la farina en bosses petites de plàstic. Li agradaven l’olor i el tacte de la farina i les mans blanques de remenar-la. En acabat no es rentà, es deixa les mans colgades de blanc com un complement a la vestimenta tota blanca.

Ell va arribar al volt de les 10. Deixà la moto a la placeta i travessà els escassos metres que el separaven de la botigueta caminant lentament, molt lentament li semblà. Un altre pixapins, pensà, que bé a cercar ensaïmades d’albercoc, com si estiguéssim pendents tota la vida de ses ensaïmades dels senyorets de ses vacances. Colló de catalanets.

Va entrar a la botiga amb un bon dia. Sec, sense res més. L’Ia no va poder estar-se de mirar-lo, esperant la pregunta: alt, eixut de cara, amb una samarreta sense mànigues pròpia de’n Bruce o d’un garrulu. Va demanar farina. Això va agafar l’Ia a contrapeu, dos quilos si et plau. Va esperar la farina i va pagar. Abans de sortir es va girar:

- Vaig al far de cavalleria, vine!
I l’Ia mai no va saber per què, sense treure’s ni el davantal i amb les mans blanques va pujar a la moto com hipnotitzada i el va estrènyer fort a la cintura mentre deixaven revolts enllà, mercadal enrera.

[---]

La Clara havia vist arribar l’home amb pinta de mafiós des del balcó de casa seva. De seguida va voler baixar a veure qui era. A son poble no hi permetria segons qui, no senyor. Va situar-se al portal de casa seva, amagada darrere la porta del garatge. Des d’allí veia la moto de l’home però no podia saber on havia anat. Es va quedar esperant un moment, esperant veure’l tornar. I sí senyor! Ben aviat que va tornar. I no anava pas sol! L’acompanyava la nena! Vés per on. On va la nena amb aquest perdulari? Va tenir ganes de seguir-los però no podia pas al ritme de la moto... Es va haver de conformar esperant que tornessin. Però estava intranquil•la: no podia deixar de donar voltes al voltant del perdulari. L’havia vist poc i de lluny però diria que sa cara em sonava d’alguna cosa, també podrien ser aquestes pintes que despisten... Ho tenia a sa punta de sa llengua... Per què quan volia recordar alguna cosa en concret sempre se li escapava del pensament?

capítol 2

Varen fer corbes i més corbes. No semblava que el camí menés enlloc.

Després sense avís previ, la moto va tossir tres o quatre cops seguits i es va aturar de cop. Merda, li va sentir a dir l’Ia. Estaven en una pujada prop de far. L’Ia sabia perfectament on eren, havia fet mil cops aquell camí. Li va prendre la mà i el va estirar fins als penyals. Es veia tota la platja i tota la costa. Bufava un vent càlid però ferm.

Van baixar les escales i a peu de platja, avui deserta, van barrejar farina i fang i van fer l’amor com dos desconeguts o com dos coneguts de temps, qui sap; a poc a poc i de pressa, en estranya comunió.

I llavors va començar a ploure. Primer unes gotes càlides i fines que es mesclaven amb ells i començaven a calar en els cossos molls de suor i rebregats en la sorra. Després mica en mica es va girar vent i va començar a caure un xàfec. Una pluja fonda i antiga, que amarava els camps i a ells els deixà colgats. També ella va començar a rajar. I a peu i xops van començar a desfer el camí cap a casa, com dos desconeguts, com dos coneguts de temps. No es van dir res. Potser no calia, potser no en sabien.

[---]

La Clara va veure tornar la nena del camí que menava a la platja: sola. No ens portarà res de bo, això. Si pogués saber de què em sona aquell home... Sa nena avançava amb pas tranquil, no semblava que la pluja que amarava la sorra resseca l’immutés. Semblava que no hi fos del tot, potser encara estava a la platja al costat d’ell... i hi era. Hi era de cor i de pensament. Encara no s’havia recuperat de la sorpresa de la trobada, de la suor, de l’emoció viscuda en tan poca estona. Tenia el cos xop, moll, però hi sentia encara l’escalfor d’un sentiment nou. Va entrar a la botigueta d’esma, es va canviar de roba i es va posar a vendre pa com si res o això semblava però la seva tieta la coneixia com si l’hagués parit i de seguida va veure que n’hi passava alguna. Tenia un somriure radiant al rostre però no podia evitar deixar anar una llàgrima de tant en tant acompanyada d’un o altre sospir. La Clara la va observar durant uns dies i fins i tot hi havia moments que semblava que no hi fos del tot: la cridaves i tardava uns segons eterns a tornar al present, al món. I sempre hi tornava somrient i a punt per no immutar-se.

Aquest relat es deu a estones de taverna en companyia d'en Tolo (no té blog, què hi farem) i en gavinet (http://estemdepega.blogspot.com/). Amb menció especial per en Tolo que em va enviar els fragments inicials del relat.

Les veus del Pamano

2008-09-03T16:20:00.000+02:00

Aquesta novel·la em va atreure des de la primera plana fins a l’última. És cert que al principi no entens res de res degut als continus salts temporals que et mostren moltes escenes diferents sense tancar-ne cap però l’autor aconsegueix que el lector se senti intrigat per tots els personatges tot just esbossats i per les accions no resoltes i insinuades. Així des de la primera plana sents necessitat de continuar llegint per saber, per exemple, qui és el Iuri i perquè no impedeix que algú entri a casa seva i esborri arxius de l’ordinador i, també, qui és el saquejador; o bé per conèixer la història de la dama que es troba al Vaticà i perquè el narrador ens diu que «sap que, després d’avui, ja es podrà morir en pau. [...] Sap que avui culminen seixanta anys d’angoixes i és incapaç de reconèixer que potser hauria estat millor per a ella viure una altra vida.» (p. 21) Tots aquest misteris, i d’altres de nous que s’aniran introduint, els anirem resolent a mesura que avancem en la lectura de la novel·la, alguns de seguida mentre que d’altres ens faran dubtar fins al final de tot.

Les veus del Pamano està ambientada a Torena, un poblet imaginari de la vall d’Àssua (Pallars Sobirà), al cor del Pirineu català. Tina Bros, barcelonina, mestra de Sort i fotògrafa aficionada, descobreix, en l’escola abandonada de Torena, una llibreta que conté una mena de diari íntim d’Oriol Fontelles, barceloní també, antic mestre del poble i pintor aficionat, alhora que reconegut heroi franquista en procés de beatificació. El quadern li descobreix la veritable història de l’Oriol Fontelles, que la Tina intentarà donar a conèixer per fer honor a la seva memòria i evitar que la manipulació de la seva història personal es perpetui. Per tant, Tina Bros intenta desfer la desmemòria i la mentida que plana sobre el personatge. La novel·la s’esdevé bàsicament en tres temps: en els primers anys de la postguerra, en els anys de la transició democràtica i a començaments del segle xxi.

Un dels encerts de la novel·la és la dosificació del misteri i la intriga i la utilització del secret. La història narrada és atractiva no només perquè se situa en l’època de la guerra civil espanyola i els maquis —i aquesta època i tema, el de la memòria històrica, en el moment de publicació estava d’actualitat— sinó perquè, en realitat, els temes al voltant dels quals gira l’acció són universals: el poder i les relacions de poder, la memòria i el perdó, o més ben dit, la impossibilitat del perdó. La cita inicial «Pare, no els perdonis, que saben què fan» del filòsof Vladimir Jankélévitch ja ens situa de ple dins la novel·la, encara que quan el lector la llegeix per primer cop no ho sap.

En definitiva, la novel·la exposa que qui domina el poder —el vencedor de la guerra— aconsegueix escriure la història i, per tant, crear una memòria falsa, manipulada i basada en la mentida; i relata el triomf de la venjança —l’Elisenda, el Valentí, el Ventura..., tots aconsegueixen venjar-se i crear més desitjos de venjança en un cercle viciós inacabable—, la desmemòria, l’oblit col·lectiu i la impossibilitat del perdó —el polític i el sentimental—, que afecta i domina a tothom sense distinció de bàndol ni de condició.

És una novel·la coral perquè hi ha molts protagonistes, a més a més dels dos mestres esmentats, i cada protagonista representa el seu paper. La protagonista de l’obra, però, no és Tina Bros sinó l’Elisenda Vilabrú, que és un d’aquells personatges que se’t queden gravats a la memòria i t’acompanyen durant molt de temps. És la viva imatge del poder absolut, una lluitadora nata que posa per damunt de tot els seus interessos. Serveix d’enllaç entre el passat, l’època d’Oriol i el present, l’època de Tina Bros. Al seu voltant s’hi mouen molts altres personatges de tota mena i condició, alguns tan sols són arquetips i d’altres arriben a tenir personalitat, però tots junts creen un món i tots són necessaris.

Per últim, l’aspecte de la novel·la que captiva més és l’estil narratiu. El seu és un estil frenètic marcat pels canvis constants de punts de vista, de vegades en un mateix paràgraf o en una mateixa frase, unit a una varietat de registres, to, llenguatge... que s’adapten a cada personatge i a cada situació amb sorprenent facilitat.

Les benignes

2008-08-30T01:11:00.001+02:00

Novel·la que narra amb extraordinària precisió i crueltat els horrors del nazisme, de la segona guerra mundial i per extensió de totes les guerres.

No és un llibre que puguis acabar d'una tirada perquè et podries empatxar d'una tristesa desmesurada. Te l'has de prendre amb calma per poder assaborir els sentiments, els fets, les paranoies que el narrador explica en primera persona de la seva pròpia vida.

Es tracta de les automemòries d'un oficial alemany després de la guerra. És, doncs, la història dels fets de la segona guerra mundial vistos per un oficial alemany i descrits amb un detallisme màxim, una cruel precisió que et fa tremolar fent-te imaginar l'assassinat a boca de canó de milers de jueus, l'horror dels soldats morts sota el gel d'Stalingrad... però sobretot se'n desprén un horror per la totalitat dels fets descrits perquè les descripcions minucioses dels fets no estan soles al mig del no res -no és només una cronologia històrica de fascicles de guerra- sinó que l'autor no descuida la història personal de l'oficial ni tampoc els seus pensaments i records més íntims i aquesta potser és la part més important perquè tot està descrit a través del seu punt de vista i dels seus ulls d'oficial que creu, almenys al principi, en l'Alemanya nazi i en els seus ideals.

El seus pensaments i obsessions omplen d'intensitat poètica i síntesi el relat dels fets, però també l'omplen de la seva angoixa vital que aporta intensitat i subjectivitat. Les reflexions filosòfiques del protagonista, de vegades amb un aire de filosofia barata i moralitzador però la majoria de vegades molt encertades, són un altre element important de la novel·la: t'omplen i et fan pensar en la dificultat de viure i més en situacions extremes i també en l'estupidesa, la hipocresia, la crueltat i la por que sembla que regeixen la humanitat.

Comences la novel·la amb la sensació de trobar-te sol davant l'horror i aquesta sensació no desapareix al llarg de les més de mil cent pàgines del llibre.

Per anar fent boca us n'he sel·leccionat alguns fragment (la tria és difícil perquè n'hi ha molts que es podrien destacar) que no tenen pèrdua:

«¿Qui és, doncs, el culpable? ¿Tots o ningú? ¿Per què l'obrer encarregat del gas hauria de ser més culpable que el destinat a les calderes, al jardí, als vehicles?» (pàg. 26)

«Si heu nascut en un país o en una època en què no sols ningú no ve a matar la vostra dona i els vostres fills, sinó que a més ningú no us ve a demanar que mateu les dones i els fills dels altres doneu gràcies a Déu i aneu-vos-en en pau. Però conserveu sempre aquesta idea al pensament: potser heu tingut més sort que jo, però no sou pas millor que jo.» (pàg. 27)

«Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol també baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis. Vistes de prop, les coses transcorrien d'una manera molt menys calmada: els jueus que arribaven al capdamunt del barranc, (...) xisclaven de terror en descobrir l'escena, es debatien, els «embaladors» els fuetejaven a cops de tralla o de cable metàl·lic per obligar-los a baixar i estirar-se, fins i tot quan eren a terra es debatien i tractaven d'aixecar-se, (...), els ferits rodolaven, es cargolaven, gemegaven de dolor, d'altres, al contrari, sota l'efecte del xoc, callaven i quedaven paralitzats, amb els ulls oberts de bat a bat. [...] Em vaig treure la pistola i em vaig dirigir cap a un grup: un home molt jove bramava de dolor, jo vaig apuntar-li al cap amb la pistola i vaig prémer el gallet, (...) ell va fer un bot espasmòdic i va callar sobtadament. Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, es ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang. Era esgarrifós, i m'omplia d'un sentiment grinyoladís de repugnància, [...] disparava gairebé a l'atzar sobre el que veia que es bellugava, després em vaig controlar i vaig fer un esforç per fixar-m'hi més, calia que aquella gent patís el menys possible, però, en qualsevol cas, només podia rematar els últims, a sota ja hi havia altres ferits, encara no morts, però que aviat ho estarien. No era l'únic que perdia la serenitat, alguns dels tiradors també tremolaven, i bevien entre fornada i fornada. Em vaig fixar en un jove Waffen-SS de qui no coneixia el nom: començava a disparar de qualsevol manera, sostenint la metralleta a l'alçada del maluc, reia d'una manera horrible i buidava el carregador a l'atzar, una ràfega a la dreta i una altra a l'esquerra, després dues, després tres, com una criatura que ressegueix el dibuix de l'empedrat segons una misteriosa topografia interior. Em vaig acostar a ella i vaig sacsejar-lo, però continuava rient i disparatn just davant meu, li vaig arrencar la metralleta de les mans i el vaig bufetejar, i vaig enviar-lo després a reunir-se amb els homes encarregats de recarregar [...]. A prop meu portaven un altre grup: la meva mirada es va creuar amb la d'una noia molt bonica, gairebé despullada, però molt elegant, serena , amb els ulls plens d'una immensa tristesa. Me'n vaig allunya. Quan vaig tornar, encara era viva, mig girada de cara amunt, una bala li havia sortit per sota d'un pit i panteixava, petrificada, els seus bonics llavis tremolaven i volien formar una paraula, em mirava fixament amb els seus ullasso sorpresos, incrèduls, uns ulls d'ocell ferit, i aquella mirada em va travessar el ventre i va ser com si fes brollar un raig de serradures, jo era un vulgar ninot i no sentir res, i al mateix temps desitava de tot cor inclinar-me cap a ella i netejar-li la terra i la suor que se li barrejaven sobre el front, acariciar-li la galta i dir-li que no passava res, que tot aniria bé, però en comptes d'això vaig disparar-li convulsivament una bala al cap, la qual cosa, al capdavall, venia a ser el mateix, per a ella en tot cas si no era per a mi, perquè jo davant la idea d'aquell insensat aiguabarreig humà em sentia envaït d'una ràbia immensa, desmesurada, continuava diparant-ki i el cap li havia esclatat com una fruita madura, aleshores el meu braç es va separar de mi i va anar pel barranc disparant a tort i a dret, i jo li corria al darrere, fent-li senyals amb l'altre brç perquè m'esperés, però ell no volia, es burlava de mi i disparava contra els ferits tot sol, sense mi, finalment, sense alè, em vaig aturar i em vaig posar a plorar.» (pàg 154 -156)

«Si alguna cosa demostren les terribles matances de l'Est és, paradoxalment, l'esgarrifosa, la inalterable solidaritat de la humanitat. Per molt embrutut, per molt acostumat que hi estigués, cap dels nostres soldats no podia matar una dona jueva sense pensar en la seva dona, la seva germana o la seva mare, no podia matar un nen jueu sense veure els seus propis fills davant d'ell a al fossa. Les seves reaccions, la seva violència, el seu alcoholisme, les depressions nervioses, els suïcidies, la meva pròpia tristesa, tot aixo demostrava que l'altre existeix, existeix en qualitat d'altre, en tant que humà, i que cap voluntat, cap ideologia, cap quantitat d'estupidesa i d'alcohol no pot trencar aquest vincle, tènue però indestructible. Això és un fet, i no una opinió.» (pàg. 177)

Veinte años y un dia

2008-08-30T00:53:00.000+02:00

Suggerent novel·la de Jorge Semprún que abarca l'amor, l'erotisme, la guerra i les seves misèries amb una narració fluïda sota un pretext popular: la investigació del motiu de la commemoració d'un fet de guerra i la història de la família rica que la propicia. Mercedes Pombo, la vídua, és el personatge central a investigar per part de dos personatges curiosament oposats, un hispanista nord-americà que estudia la guerra civil i un policia que continua ofuscat perseguint les joventuts comunistes, i les versions sobre la seva vida se succeeixen i complementen a ritme de ploma i narració popular on destaca sobretot la versió de la Satur, la criada de la família. Les reflexions sobre la pròpia literatura i la relació entre el narrador i escriptor són un misteri perquè l'escriptor ens vol implicar en la història fent-nos-en partíceps i s'escuda darrere el narrador o darrere el mateix fet d'escriure. Les imatges i les històries sobre la mateixa família se succeeixen unes a les altres, com en un bloc de notes d'un escriptor que encara no hi ha posat ordre, cap ordre lògic. Els comentaris del narrador i/o escriptor aporten realitat i sensació d'immediatesa a la història narrada. El narrador hi insisteix: ho ha vist i ens ho explica confidencialment en una confessió íntima com és l'escriptura i al mateix temps l'escriptor se'ns distancia jugant amb els seus personatges i criticant-los-hi la falta de memòria o de fidelitat als fets.
Tot plegat fa del llibre una mescla deliciosa de ficció i realitat o aparença de realitat dins de la ficció que és la novel·la en si.

El amor en los tiempos del cólera

2008-08-28T00:37:00.001+02:00

Novel·la on l'autor narra el triomf de l'amor per sobre de tot amb una prosa contínua plena de realisme màgic, encara que molt menys del que ens té acostumat García Márquez en altres novel·les; sorprenentment poc circular, la història flueix cronològicament quasi bé tot i que sembla que l'autor no pot evitar utilitzar les habituals premonicions i avançaments d'esdeveniments i tot envoltat del també habitual aire mític del tròpic. La història és relativament senzilla: Florentino s'enamora de Fermina però ella no es troba al seu abast socialment. El pretendent tampoc és del gust del pare de la noia, per tant, es tracta d'un amor impossible de realitzar però ell no es rendeix i continua enamorat d'ella encara que ella es casa amb el metge Juvenal Urbino. Pretén esperar-la per sempre continuant verge i l'espera però pel camí descobreix la seva sexualitat, una sexualitat que resultarà desenfrenada. L'ambient mític envolta també aquest descobriment com tots els altres i la narració flueix al ritme de la prosa de Márquez: com un riu que sempre avança i les seves aigües sempre t'envolten encara que a vegades sembla que no es mogui de lloc.

Crònica desacomplexada d'unes colònies I

2008-08-11T01:09:00.000+02:00

Arribes, te’n vas, invisible en el mar dels anys… nens carregats d’il·lusió ofegats sota el pes de les motxilles: ordenades per un dia encara que acabaran amb la roba barrejada inevitablement sinó és que algunes mudes es queden sense utilitzar i altres viuen enganxades al cos del seu propietari fins a la fi dels temps a no sé que algun monitor s’adoni, com seria d’esperar, que el jersei vermell del nen no és que sigui de topos precisament. Comences fent músculs agafant la teva maleta i la dels altres, carregada fins al capdamunt i amb energia que acabes de començar i no tens altre remei, ja no hi ha marxa enrere: en aquest punt sempre maleeixes els pares que han posat roba per tot un mes a la bossa del nen i encara han hagut de fer mans i mànigues per encabir-hi el maleït sac, que només és una setmana! Renoi! I només de pensar en la roba que portaran les nenes: faldilletes i samarretetes sense mànigues per pintar amb tèmpres... sí senyor!

No et sembla que comencen les colònies fins que no comences a jugar i a cridar. Al joc dels globus algú et peta el teu i li vols tornar la jugada i el persegueixes i comença una competició per veure qui és més tot: si la moni pesada o el nen «vacilón-xulopiscines» que t’ha tocat com per art de màgia al teu grup perquè puguis jugar a posar-lo a lloc i has fet inevitablement el «teu» nen (de forma políticament correcta has de dir «un» dels teus nens no fos cas que se’t veiés el llautó, encara que el nen de seguida l’ha vist el teu llautó i ara has de lluitar contra la teva pròpia voluntat perquè no et prengui massa el pèl). Jugues, crides, cantes… no pares en tot el dia. Et disfresses (sí mira, aquest any d’extraterrestre… només et faltaven els tres ulls!), reculls jocs i joguines, jugues, rius, no pares en tot el dia. Arriba la nit i, per fi, pots parlar amb gent adulta, descarregar tensions de nens hiperactius. Critiques i insultes però en el fons estàs obert a estimar (ni que sigui només durant una setmana) aquell niu de criatures que et miren i t’observen i t’analitzen i et busquen sempre… per provar-te, per jugar, per ser alguna cosa més que un nen més als teus ulls.

T’han tocat els grans (que són petits encara), els nens de tretze anys, preadolescents amb les hormones revolucionades però, per sort nostra i desgràcia seva, no tenen cap nena de la seva edat per impressionar i es mostren dòcils i juganers com el que són: nens grandets amb ganes de divertir-se jugant a bestialitats i marranadetes: jugues a Muntanya! (amuntegar-se damunt d’algú com en els teus temps, hi ha jocs que no caduquen mai!), jugues a emprenyar directament (no té gaires secrets aquest), jugues a córrer, a fer carreres, a fer pulsos… (les marranadetes les deixes per ells sols que no et necessiten per fer competició de gasos..., ni ganes…). Tornes a treure l’infant que portaves dins (amagadet però esperant la millor ocasió per deixar-se mostrar una mica). Resulta que dóna la casualitat que t’assembles, després d’una profunda anàlisi de dos dels teus nens, a algú que coneixen de la seva edat i te n’alegres perquè que et busquin o trobin semblances vol dir que els has caigut bé i que s’han fixat en tu i que entres dins el seu grup també i entre una cosa i l’altra aprens vocabulari preadolescent nou (ja se sap que aquest va canviant a cada generació no fos cas que el germà gran arribés a entendre el que parlo!). Es veu que ara deu estar de moda utilitzar sigles per tot: MAPS (mejor amigo para siempre), CP1T (conocido por un tiempo), SMAPS (super mejor amigo para siempre)… i així fins que te’n cansis. Saps de sobres que com a molt formaràs part del segon grup però decideixes intentar treure el millor de tu perquè com a mínim et recordin. Jugues a picar-te amb ells com una nena de tretze anys, rius i et diverteixes com una adolescent.

-Jo vaig més ràpid!

-Sí, segur, segur. Vinga, a veure si em superes…

-Bah!, superar-te a tu! Això és facilíssim! Vinga, comença!

Guanyes i perds per mantenir l’emoció (sí, segur…) i la competició continua tot el dia, per qualsevol cosa: menjar ràpid, córrer, escriure, cantar… qualsevol excusa és bona per picar-te amb el «nen».

Matí, tarda, nit, vespre: totes les hores et semblen igualment intenses i plenes d’activitat encara que al matí van adormits i a la nit revolucionats. Descobreixes el plaer de donar una ordre i que una munió de nens et segueixin sense discutir-la quasi bé, com ovelletes d’un ramat que només has de vigilar que no se’t desmadrin i que cap «llop maligne» els revolucioni ni els alteri més del compte però tampoc els vols paradets que vols que disfrutin (com sempre contradient-nos a cada moment: volem que estiguin quiets o no?) Tot el dia envoltat de criatures, i arriba a la nit i et desfogues parlant... d’ells, dels nens, és clar. 20 hores sense descans: només el cafè et manté desperta i activa anhelant una nova dosi quan et comencen a pesar els ulls (si en el fons vas dopada... donant un bon exemple als infants, sí senyor!).

Loneliness

2008-07-28T22:19:00.000+02:00

I don't even know if he still thinks of me
Once he got onboard that unforgiving train
I imagine that he whiled away the time
Through the cold gray morning and the city rain

Thinking of somebody else who'll run to him
Who'll ask him did you miss me, maybe now and then
Laughing he'll say well he met this funny girl
But just a summer think he won't see her again

Oh God I hope I'm wrong
But I'm not feeling very strong
I've been so up and down so sad
So happy, feeling good and bad
I'm young I'm old I laugh I cry

I tell the truth but that's a lie
I've been so in and out so wild
So well behaved so pure defiled oh solitudine
That word I hate to say

And no I was not crazy to do what we did
I even wish I'd been a bit more crazy still
And kept a little more of him to see me through
He loved me all he could I never had my fill

And then I'm back inside my room he knows so well
I feel again the way he moved I take it slow
I talk to him and he becomes a part of me
And then I know he'll never let the summer go

Oh God I hope I'm right
I won't give in without a fight
And I can take the words they throw
At me for none of them could know

That we had something very few
Will ever find their whole life through
I wouldn't change a single day
Although the price I have to pay is solitudine

The loneliness is tearing me apart
It tears me up it pull me down and then
It wraps around my heart oh solitudine
Does he remember all he said to me
I've been so up and down so sad
So happy feeling good and bad

I'm young I'm old I laugh I cry
I tell the truth but that's a lie
I've been so in and out so wild
So well behaved so pure defiled oh solitudine

Does he remember all he said to me
And I can take the words they throw
At me for none of them could know

That we had something very few
Will ever find their whole life through
I wouldn't change single day
Although the price I have to pay is solitudine
The loneliness is tearing me apart, it tears me up
It pulls me down and then it wraps around my heart
Does he remember all he said to me?

Laura Pausini

Després d'un cap de setmana un pèl depriment aquesta és una cançó que em ve al cap... per què en aquests moments em sento sola? No ho sé... però el cap de setmana no ha ajudat a eliminar aquesta sensació sinó el contrari... és depriment sentir-se sol quan estàs envoltat de gent.
Bé, aquí deixo la cançó doncs.

Avui fa un any...

2008-07-17T12:09:00.000+02:00

Era la tarda del dia 15 quan em vaig començar a trobar malament. Ja feia dies que em feia mal la panxa però una cosa suau i indescriptible: una sèrie d'indigestions, per exemple. Però aquell dia el dolor va créixer exponencialment. Havia d'anar cap a casa per preparar la motxil·la per anar de colònies i això volia fer però ma mare no em va deixar anar sola amb el cotxe perquè havia vomitat i sort d'això perquè a mig camí vaig haver de tornar a parar per vomitar. Quan vaig arribar a casa encara volia fer-me la maleta, no volia pas deixar plantats els meus companys! Però no tenia esma per acotxar-me ni per fer res, al mínim esforç em feia mal la panxa. Vaig anar a urgències del cap i el metge em va tocar una mica la panxa i em va dir que podia ser una apendicitis, que si em feia més mal anés a Urgències. No sé pas què va fer l'home o què va tocar però només sortir del metge i intentar caminar el mal va augmentar. Se'm removia l'estómac i se'm recargolava. No podia caminar recta de cap manera. Anava tota corbada. En arribar a casa em vaig estirar al llit però el mal no em passava. Vam decidir anar a urgències perquè no parava de fer-me mal i el meu pare conduïa ràpid però a mi em semblava que anava molt lent perquè no arribàvem mai i cada cop que feia una curva veia les estrelles.
Vam arribar a l'hospital, a urgències, a dos quarts de 10 i no ens van atendre fins a quarts de 12 o les 12. A mi el mal intens ja m'havia passat, ja no em feia tan mal. Però tenia tota la zona adolorida i quasi que no em podia mantenir en peu. Quina va ser la meva sorpresa quan el metge ens va dir (a la meva mare i a mi) que per un mal de regla no calia que anéssim a Urgències. Li vaig contestar que em coneixia prou bé el meu cos per saber quan havia de venir a Urgències i quan no. Va decidir fer-me una radiografia i em vaig passar tota la nit a Urgències: llit estret, llum oberta, crits constants... No podia dormir perquè em feia mal. Em despertava cada un o dos minuts i si no vaig mirar el rellotge més de cincuanta vegades en sis o set hores no el vaig mirar gens. No hi havia manera d'adormir-se. Quan sembla que agafes el son en aquell incòmode llit d'urgències et porten una veïna d'habitació histèrica-depressiva que s'ha intentat suicidar i no para de gemegar com si s'acabés el món. Crits i xiscles que se't claven al cervell i no els pots eliminar i després a través de les cortines mal ajustades i la llum il·luminadora veus un home ple de sang i amb el braç mig caigut que l'han tret d'un accident de cotxe... Tanques els ulls però no dorms. A més a més, els metges en pràctiques et prenen com a conillet d'índies i et pregunten si et fa mal aquí o allà quan tu ja no saps ni què et fa mal i ja et fa mal tot. «No pot ser una apendicitis perquè també li fa mal el costat esquerre i no té febre» «Però el dolor li ha començat al costat dret i a més el té dur...» Et sents com una rata de laboratori i a sobre et diuen que no et donaran calmants per saber si és apendicitis o no i després apareix la infermera amb una ració de calmants per la poca febre que tens i qui és qui li diu que s'equivoca amb el mal i el cansament que arrossegues... Nit blanca. Al matí no tenen llits per a tu i encara et passes unes quantes hores més en aquell llit de mala mort i et fan una ecogràfia i no sé què més. Els celadors arrosseguen el teu llit amb una delicadesa que enamora, a cada cantonada els sotracs t'acaben de despertar si havies aconseguit dormir. Sents converses alienes com la de la infermera i la celadora que es veu que és l'aniversari d'alguna companya i encara no li han comprat res, clar com si ella fos la primera en regalar cosetes per l'aniversari... Celadors que es turnen però mantenen la mateixa queixa: massa feina, massa feina i mentrestant et porten veloçment i amb poca cura cap a l'altra prova.
Sembla que per fi tenen un llit disponible... però no durarà gaire perquè és a traumatologia i a tu no et toca aquesta zona... Llàstima és la zona arreglada de l'hospital (tu ja t'havies fet il·lusions). Un parell d'horetes en un llit còmode, temps suficient per començar a conèixer la teva companya d'habitació (quin remei, alguna cosa has de fer en un hosptial a més a més de lamentar-te) i toca tornar a canviar. Em porten a la part vella de l'hospital, en una habitació amb dos llits i quatre cadires i un lavabo minúscul. Per entrar la camilla el celador ha de treure totes les cadires... (tan gran que era l'altra). No serveix de res lamentar-se i toca resignar-se. Després d'altres proves inútils per fi coneixo el meu cirurgià que em diu que ens esperarem fins a demà per decidir. Per fi algú que sembla competent, penso. Primera nit en el meu llit, més còmode que el d'urgències. Llàstima que m'hagi vingut lo de cada mes i tingui feinades per aixecar-me i anar al lavabo amb el dolor, la via al braç amb el suero i la precisosa bata d'hospital que de tan tancada i íntima és una meravella (Sort que ma mare me'n compra una, no anava preparada per a Urgències, jo). A la nit, després de rebre missatges de suport dels amics i família penso en els meus companys de colònies fent disfrutar els nens mentre jo soc a l'hospital intentant dormir i no pensar en el mal de panxa... L'endemà, 17 de juliol, per fi aclareixo alguna cosa, el cirurgià, tot i no estar al 100 % segur que sigui una apendicitis decideix operar i treure... el que sigui... L'home em dóna una certa seguretat, sembla avesat al que diu. Toca firmar papers de consentiment i apa, ara correm-hi tots a netejar-nos les zones íntimes amb dos segons (ja em diràs... segur que t'ho toquen tot...) i corre que ja t'esperen. El celador, amb la mateixa delicadesa de sempre em porta a la sala d'operacions i amb la mateixa delicadesa que de costum m'agafen entre dos o tres i em sacsegen l'esquena a sobre del llit d'operacions. Arriba l'anestesista, quatre preguntes de rigor, firmo papers amb mà tremolosa (ni me'ls he llegit però si és el que toca...) i au, rodonetes per tot el cos, blanc de les llums, cara de l'anestesista, olor marejadora, paraules borroses, sala borrossa i bona nit... Em desperto marejada mentre el celador em porta a una sala més gran, blanca i brillant, plena de camilles. Passen uns segons que semblen eterns... algú em va tocant i mirant els ulls de tant en tant, no puc parlar tot i que tinc les paraules a la punta de la llengua. Sento homes vestits de blanc lamentar-se per la mort d'algun pacient... Passa una estona més, indesxifrable en minuts per mi i em porten altre cop a l'habitació. A mig camí, quan surto de la sala blanca i brillant em trobo mons pares però encara no puc parlar-los... Em passo un dia marejada i sense tastar res. Tinc molta set però no em volen donar aigua, tinc set, molta set, però no em volen donar aigua. Ve una amiga a veure'm però quasi bé no la veig: encara estic mig adormida i miro els altres d'esma... Un dia només amb suero, un dia amb líquids i un altre amb sòlids i au, ja cap a casa. Mentrestant entre gemec i gemec, quan comences a calmar-te, et fas amiga de la teva companya d'habitació (quasi sempre pitjor que tu), en aquest cas amb un atac de pedra. I també et fas amiga dels seus visitants, quin remei... no pots pas marxar quan arriben ells i xerres per passar l'estona. Cap complicació destacable: només un habitació minúscula per a dos persones amb un lavabo que no s'empassa les anades majors (per dir-ho finament), sort que ni l'una ni l'altra teníem gaires necessitats d'aquest tipus... Ara només toca no banyar-se en tot l'estiu... Quan em treuen els dos punts veig la cicatriu: bonica per alguns i desagradable per a altres. Companya inevitable d'un viatge.

El matí dels fets

2008-07-09T13:02:00.000+02:00

El matí dels fets el solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra continuava tan inhòspit i desert com sempre. Els murs de l’edifici havien resistit diverses onades de terra i pols però potser no resistirien el cop que els tenia preparat el destí.

La Kariya s’havia alçat a l’hora de sempre. Sempre era la primera de despertar-se. Els pares encara dormien a l’habitació del costat. Des de la cambra, podia sentir els roncs omnipresents del pare i el respirar lent i anguniós de la mare. No sabia quan havia començat a odiar-los però feia temps que s’imaginava que feliç que seria sense ells.
Encara recordava quan havien arribat a la gasolinera abandonada i s’hi havien establert. El pare havia començat a taral·lejar la Traviata, com sempre que estava content; l’havia alçada en braços i li havia dit que aquella barraca seria casa seva. La seva mare, en canvi, no s’hi havia acabat de trobar mai còmoda. Un calfred li havia travessat l’espinada només d’entrar a la barraca. Les finestres enteranyinades no deixaven entrar la claror. El sol defugia el fosc habitacle. «No ens hi passarà res de bo en aquest racó de món. Més ens valdria no quedar-nos-hi». El seu marit, com sempre, no la va voler escoltar. Més li hauria valgut fer-li cas, un cop a la vida. Li feia gràcia comprovar que el cartell de Michelin, que hi havien trobat, encara es mantenia a la paret, intacte, tot i el pas dels anys. «Si la felicitat fos com aquest cartell...».
Va agafar el ferro que tenia sobre la tauleta de nit, l’havia trobat feia uns dies entre la pila de pneumàtics abandonats, i se’l va mirar detingudament. Els seus vius ulls de color verd van enfosquir-se. Sigilosament, va acostar-se a l’habitació dels seus pares taral·lejant la Traviata. Es va apropar al seu pare, va tancar els ulls i li va donar un primer cop a la panxa. L’home es va despertar però no va tenir temps de reaccionar; la Kariya va començar a colpejar-lo una vegada i una altra: sense pausa, sense mesura, amb els ulls tancats i una viva expressió de bogeria. No sentia els crits d’horror de la seva mare, no els podia sentir; la seva ment es trobava a quilòmetres de distància d’aquell habitacle pudent: grans onades li picaven els peus, la posta de sol relluïa en l’horitzó... Els ulls li ploraven sense que ho pogués evitar, sense que en sabés el perquè. Va sentir unes mans que l’agafaven pel coll i instintivament es va girar. La dona va caure als seus peus, morta, i la Kariya va deixar de sentir l’opressió que l’ofegava. Un sospir immens va ressonar per la cambra. De lluny, el trist xerric d’una porta que petava... potser pel vent... Un enigmàtic somriure il·luminava el rostre de la nena que durant uns segons eterns va continuar colpejant tot el que va trobar. Per tot arreu brillava la sang amb els primers rajos de sol que entraven per la finestra amb la persiana mig abaixada. Tot brillava: els cossos dels pares, la seva roba, el tapís que penjava de la paret, les velles cadires de fusta, el rostre del pare o el que en quedava que mantenia una intensa expressió d’incredulitat.
La Kariya va cobrir el cos del pare amb la manta del llit i el va arrossegar cap a fora. Després va arrossegar el cos de la mare i el va deixar al costat de l’altre. Els va treure la roba, plena de sang, i els va tapar amb la manta. Durant la resta del matí es va dedicar a netejar l’habitació. Va fer la bugada amb tota la roba dels seus pares i els llençols del llit. Sempre feia la bugada, cada dia des que la mare li havia dit que ja era prou gran per ajudar-la. «La roba sempre ha d’estar neta. Kariya, renta la roba!» li repetia sempre la mare. Per això els havia tret la roba i l’havia rentada, perquè seria una vergonya que la poca gent que passava per casa els veiés amb la roba bruta. «I la casa, no està bruta?» «La casa són pedres, l’important és que nosaltres estiguem nets, ho entens?» «Sí, mare». L’únic que no va netejar va ser la seva roba: sempre havia desitjat córrer lliure per la sorra i embrutar-se sense que la mare li anés al darrere recordant-li la importància de tenir la roba neta; sense que el pare la colpegés i la mirés durament quan el tremolor de les mans li feia caure el menjar a sobre o quan es despertava molla després d’haver-se amagat tremolosa dins el llit per intentar no sentir els crits de la mare; sense que el pare l’obligués a netejar els llençols cada nit que la visitava, dia sí i dia també, la despullava i l’oprimia amb tot el seu pes o l’obligava a posar-se de genolls i li posava el pardal a la boca. Els records se li amuntegaven sense ordre ni concert però un sentiment d’alleugeriment li recorria tota l’espinada: per fi, podria portar la roba com volgués... Quan va veure l’habitació neta va agafar el ferro ensangonat i el va llençar on eren els seus pares. Va agafar la nina rossa, aquella que li havia regalat el pare quan havia fet cinc anys, i es va asseure al passadís, davant de la seva habitació, i va tornar a taral·lejar la Traviata compulsivament.

En Fadim havia vist la gasolinera de lluny. Havia sentit curiositat pel munt de pneumàtics abandonats a l’esquerra i l‘havia sorprès la roba neta estesa a la terrassa voleiant amb el vent. Si no fos per la roba hauria pensat que es trobava davant d’una barraca abandonada de feia temps. Va baixar de la moto i es va acostar a l’assortidor de gasolina. A l’interior de la casa va sentir la trista veu d’una nena que cantava la Traviata. Un instintiu tremolor li va recórrer l’espinada. Va trucar a la porta i, com que ningú contestava, va entrar. La Kariya continuava asseguda en un racó, cantant, mentre es balancejava rítmicament. Les seves mans acariciaven una nina de roba mentre li anava arrencant els cabells rossos, un a un, detingudament. Ni es va girar quan va entrar en Fadim, va continuar absent amb els ulls clavats en la nina. En Fadim s’hi va apropar i va intentar parlar-li però ella no reaccionava. Arrencava els cabells de la nina una vegada i una altra sense deixar de cantar-li amb tristesa. Li va fer pena la nena, que tenia la roba bruta. S’hi va acostar una mica més i li va preguntar suaument: «On són els teus pares, maca?». La Kariya, de sobte, se’l va mirar com si l’acabés de veure. S’aixecà i va començar a caminar. En Fadim, sorprès per aquella reacció hipnòtica, la va seguir. La Kariya va sortir fora i el va portar a deu metres de la casa on es distingien dos cossos sota una manta. Es va asseure al costat dels cossos i va començar a plorar, sense mesura, sense consol.
En Fadim va observar horroritzat la massacre. Els pares de la nena, aliens al vent que començava a bufar, descansaven quietament coberts per la manta verdosa que, a poc a poc, s’havia anat enfosquint amb el contacte amb la sang. Les llàgrimes de la Kariya es diluïen ràpidament en tocar terra. Tres peus ensangonats sobresortien pels dos costats de la manta. Encara es podia distingir el rastre d’uns rajolins vermells que havien gotejat per la sorra. El boterut cap del pare, amb els ulls oberts de cara al nuvolós cel de mitja tarda, impressionava per la seva incrèdula i angoixant expressió. A un pam dels peus de l’home un enorme ferro ple de sang, mut testimoni de la massacre, apuntava al més enllà, darrere les muntanyes, reclamant una ajuda que no havia arribat.
En Fadim es mirà els cossos i es mirà la nena que continuava plorant. La seva ment no comprenia què havia pogut passar. Només podia pensar que havia de marxar perquè volia arribar al proper poblat abans que es fes fosc. El cel era clar però uns núvols s’acostaven perillosament. No volia que la tempesta de sorra que s’apropava l’atrapés enmig del desolat habitacle mig abandonat. «No podria passar una nit en aquesta barraca... amb aquesta gent... morta... al costat... no, no podria... i aquesta nena... no... no m’hi penso quedar ni un minut més». Es va anar separant dels cossos, tirant enrere amb passos insegurs. De sobte, va sentir l’opressió d’una mà suau que l’agafava amb força pel canell. Va sacsejar el braç inconscientment fins que la nena va deixar de subjectar-lo. Se’n va anar corrents a buscar la moto i va voler fugir ràpidament d’aquell terrible escenari però la Kariya el va seguir i s’hi va palplantar al davant. Se la va tornar a mirar detingudament; els cabells negres, enredats; els ulls verds, profunds, brillants; els llavis vermells, molsuts, que semblaven aturar un somriure; les mans petites i fines que subjectaven amb força la nina pel coll; la nina... amb un parell de solitaris cabells rossos enmig de la calba; la samarreta mig estripada plena de taques resseques... de taques marronoses, fosques, lletges... Després va mirar-se la casa i l’horitzó buscant senyals d’algú que hagués pogut cometre l’assassinat. Els ulls plorosos de la Kariya es van il·luminar de verd maragda quan es va esforçar per somriure. En veure el brillant i misteriós mig somriure de la nena, que li accentuava la bellesa, el cor d’en Fadim li va desmentir la raó. Sense rumiar-ho dues vegades, va agafar la Kariya, la va col·locar al seient del darrere de la moto i va seguir el seu camí. «Impossible... no!... no té cap sentit... una nena tan maca!, no... no ha mort els seus pares... seria de bojos creure-ho!… però, qui sap...? si encara no deu tenir ni quinze anys… i pensar que... no, no em pot haver passat pel cap... si només és una criatura!» La nina es va quedar abandonada al costat dels cadàvers. El vent s’emportava les últimes llàgrimes de la Kariya, que no va mirar enrere. «El mar... l’aigua als meus peus... una posta de sol sense la sorra desèrtica com a únic horitzó… qui ho pogués veure…»

El solitari habitacle situat entre Smara i Bu Cra tornava a estar abandonat. Potser una altra família s’hi aproparia i s’instal·laria alegrement a l’edifici. Una nena recolliria il·lusionada la trista nina de roba, abandonada i mig soterrada sota l’arena del desert, i es preguntaria com la seva antiga propietària l’havia pogut llençar si era tan bella tot i els pocs cabells que li quedaven. «Potser n’hi van comprar una altra de més bonica...». Potser la família notarà un calfred quan trobi els cadàvers o quan entri dins la casa humida i reclosa durant tant de temps però no ho podrà explicar i no en farà cap cas. Només ho podrien explicar els muts objectes de l’habitacle: els murs, els llençols sempre nets, l'assortidor de gasolina, la roba estesa, la nina, el ferro ensangonat... Només ells saben què va passar el matí que es van conèixer en Fadim i la Kariya.

Mort

2008-07-02T22:48:00.000+02:00

La nit acluca els ulls de l'infant que, esgotat, s'endinsa en les profunditats del seu inconscient. No pensa què fara demà. No pensa en què aprendrà demà. Pensa en qui l'acotxarà cada nit, pensa en qui se n'anirà demà, pensa en qui... Les preguntes sense resposta se li acumulen al cervell inquiet. S'adorm i les llàgrimes es converteixen en un somriure, restes de records han anat a poblar els racons de la seva imaginació nocturna. Una riallada... una mà, que ha aparegut de cop, li acarona la cara i li diu que l'estima, que l'estima molt i molt, que sempre l'estimarà i mai el deixarà... La cara del nen es contreu, les mentides desperten el cor, ja mai més innocent de dolor, i es troba sol, més sol que mai. Sol, per sempre. Plou, les gotes colpegen el vidre. A fora, la processó de familiars acomiaden el fèretre. Mort jove que han vingut a plorar desconeguts en vida: desconeguts en mort. La dona toca la caixa, se n'acomiada com si fos el marit acariciant-ne la suavitat de fusta lacada. Pensa en aquell dia que el va conèixer quan seia en una taula del bar, sola, i ell se li va acostar amb aquell posat d'home interessant que sabia interpretar tan bé...; en les converses surrealistes que tenien: sempre i per sempre en el seu record; en aquell dia, quan va néixer el fillet, que va plorar perquè no sabia com agafar l'infant i els ulls li brillaven com mai; en el primer viatge on les il·lusions inundaven els seus cors... Si es veiés ara! dins una capsa de fusta... ell que volia ser lliure: atrapat per la mort. Una llàgrima li recorre la galtona encesa mentre l'infant mou el cap per trobar un cantó de coixí, sec. El nen somnia en el seu pare, l'home es converteix en ombra semitransparent, fa un petó al front del nen i es va allunyant. El nen el crida, li suplica que torni, però l'ombra continua allunyant-se mentre somriu angelicalment. Com més s'allunya menys se'l distingeix però el nen sempre veu l'ombra, al lluny, en l'horitzó. Miri on miri una ombra grisa amb la cara mig difusa del pare se li apareix, lluny, cada cop més. Fins que un dia ja no el veu.
El nen ha crescut i el pare no és més que un ésser de fotografies velles i records de mare melancòlica. Ja no en recorda ni l'olor, ni les paraules. Tan sols flashos d'imatges oblidades se li apareixen metòdicament quan menys s'ho espera i l'hi perturben la claredat del dia. Hivern, primavera, estiu... tardor. Tot torna. Sempre. Fins i tot la tranquil·litat.

Nostàlgia d'un viatge

2008-06-21T15:10:00.000+02:00

Semblava que fos ahir quan vam creuar l'Atlàntic, oi ? Aquest mar immens que atemoria els nostres avantpassat i que va conduir Colom de ser un navegant com tants altres a ocupar i presidir les nostres places amb el seu dit assenyalant l'horitzó. I vam arribar al Nou Món, com tants altres abans de nosaltres, amb la il·lusió del primer viatge juntes, amb la il·lusió de descobrir un nou món. Vam arribar a la ciutat dels gratacels, a la ciutat cosmopolita per excel·lència, a la ciutat de les pel·lícules, a la ciutat dels videojocs, a la ciutat tristament famosa també...

De tant veure-la per la televisió un es pensa que la coneix però quan hi arriba la descobreix de nou, de veritat, amb els ulls del viatjant, del que hi està de pas i ho vol veure tot i s'empassa totes les noves sensacions, tots els nous esdeveniments sorprenent-se a cada passa però sense temps d'assimilar-ho. Un hi arriba amb la il·lusió de deixar-se soprendre pels encants que hi pot trobar; per la immensitat de la ciutat; per la grandesa o petitesa d'un racó desconegut encara que vist múltiples vegades per la pantalla; per luxe d'una botiga de Channel a l'avinguda Madison, per la utilitat i grandesa de l'Apple Store de la 5ena avinguda; per la multiculturalitat dels seus habitants; pels taxis i autobusos grocs (ja ho sabíem però sempre fa gràcia, no?); per les xemeneies que surten de les clavagueres (aquelles plenes de cocodrils segons la llegenda urbana); per l'estúpida i innecessària -però sorprenentment espectacular- il·luminària de Times Square; per la musicalitat de Broadway; per la grandesa dels gratacels i el contrast amb els intents arquitectònics d'imitar l'estil clàssic o neclàssic europeu; pel buit que representen dos gratacels inexistents i, sobretot, per l'omnipresència de Central Park.

Central Park va ser un dels llocs que em va agradar més, encara penso a vegades, nostàlgicament, com m'agradaria perdre-m'hi.... Seure a la gespa i relaxar-te després de passejar per les avingudes de Manhattan. Seure a la gespa i gaudir d'una estona de silenci observant els arbres alts que només et permeten veure la silueta dels edificis a banda i banda. Passejar per dins el parc és un luxe dels novayorkins que hauríem de saber apropar a les nostres ciutats...

Un gran viatge, sí senyor, sobretot perquè el vaig fer acompanyada d'una gran amiga. Va ser el primer viatge... però no serà l'últim ;), ni de bon tros... o això espero!

Caic

2008-06-11T21:21:00.000+02:00

Caic, a poc a poc me'n vaig
la física em captiva
i la gravetat m'inclina als teus peus
Caic, al mateix temps desfaig
els nusos que regiren
aquest fràgil equilibri meu

Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
d'aquest país d'aire

Mai, tornaré a viure mai
amb el pes que arrossega
la mentida la rutina el trist
engany, sense final jo caic
el món sencer s'estimba
contra els vidres dels meus dies, caic

M'enfonso dins l'aigua
la corrent em porta a prop
del meu país d'aire

L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys
Canto sense xarxa
salto i sempre caic

Res no dura gaire
em moc no sóc d'enlloc
del vell país d'aire

L'impuls d'un instant dibuixa el meu salt
travessa els espais en blanc
Arribes te'n vas la vida es desfà
invisible en el mar dels anys

Amb l'impuls d'un instant dibuixo el meu cant
travesso els espais en blanc
La vida es desfà, arribes te'n vas
invisible en el mar dels anys

Una cançó que m'emociona, em fa tremolar i plorar i sentir.

Córrer

2008-06-10T11:33:00.000+02:00

Pensaments microscòpics: vida petita que cap en un pot de sal d'aquells que et cauen a terra i t'espanten, trencadissa: ben d'hora. T'aixeques després d'una nit d'insomni: els veïns de dalt fan un soroll de nassos, criden i s'exalten com si s'acabés el món; un nen plora, cada dues hores com un rellotge, i sents i t'imagines la mare acotxant-lo mentre el pare continua dormint, ben tranquil. I tu només vols dormir, deixar de pensar en la soledat que t'inunda cada nit, desconnectar de la vida rutinària que només et desinfla la utopia. I dorms! I et regeneres amb somnis, somnis de dies plens de sentit, de dies com aquell en què vas obrir els ulls i vas descobrir que no tot era blanc o negre, que existia el color: la passió, la tristesa, l'alegria, l'empatia... Vida de grisos incolors, reclamant sempre un bri de llum. Però topes, de ple, amb la desil·lusió de cada dia. El mal ve per on menys t'ho esperes i com qui no vol la cosa i et colpeja, sempre, i et penetra i et sacseja, més endins, més endins... I sense demanar-te permís ja t'ha arrencat l'última crosta per fer-ne una altra de més dura, de més profunda. I a córrer, que el món gira, però tu tens el cos ple de ferides i no corres, camines, per por d'entrepussar i tornar a caure. Camines per camps verds, puges escales a poc a poc, ensenyes a caminar a un infant -que de seguida es posa a córrer... (què hi farem!)-, reposes en la sorra mirant l'horitzó... i, de sobte, un que corre, no et veu, no et mira!; et xafa, et trepitja i continua corrent, com si res... I tu, te'l mires astorada i penses: quan aprendré a córrer, jo?