dimarts, 5 de març de 2013

Una d'anar fent

I amb el pas dels dies encavalco la rutina amb el somni caminant, ja no vol córrer. Avança, i com sempre em portarà sorpreses perquè res surt com un espera per més que t'imaginis la pel·lícula una vegada, i una altra. No em paren de repetir que estic molt lluny d'allí on vull arribar i m'impedeixen caminar, però camino, cap als costats, cap endarrere, cap endavant encara que no ho vulgui veure. Però camino. Però potser hem de deixar de fer pals de cec i enfocar aquest caminar perquè no se'ns mori l'esperança. Però no morirà. És resistent com ella sola, canvia, muda de pell, però es manté falsament impertorbable. Dissimuladament, sense fer soroll, s'ha cobert amb un jersei no fos cas que l'hivern la fes malbé. I ara que arriba la primavera haurà de prendre el sol si vol tornar a brillar...
I mentrestant la realitat s'imposa. I som un i mig i al juny com qui no vol la cosa serem dos. Inesperat, el garbuig de sentiments contradictoris ha deixat pas a la tranquil·litat. Aquella pau tranquil·la i avorrida, però necessària per no parar boig. Tan necessària després d'haver pujat a la muntanya russa dels sentiments i haver-se estavellat. Aquella pau d'això no ho diguis, és massa delicat; i això vigila, no fos cas, i ara que estem tranquils, espera, no prenguéssim més mal. Aquella pau de no reobrir ferides mal tancades ni de fer-nos-hi mala sang. De prendre's llargs minuts abans de parlar, d'escoltar els silencis sense penjar.
I anar esperant i comptant dies, i anar fent.