Rebecca de Daphne de Maurier

Magnífic, m'ha deixat sense paraules i molt bones vibracions. L'argument és una combinació magistral de dos factors essencials en les relacions amoroses: el passat (la mort al llac de la dona de de Winter) i la manca de comunicació (entre la nova parella). Una bomba de rellotgeria quan el passat d'un dels protagonistes és un tema vetat, la màquina del pensament no para i la manca de comunicació entre la parella no ajuda a diluir els dubtes. I així actua la nova dona de Maximiliam de Winter, amb inseguretat i por, pensant-se que el seu marit encara estima la morta, que ella només és un petit consol per a ell i no pot evitar comparar-se malaltíssament a la seva antiga dona. També l'influeix l'ambient on arriba, Manderley, la casa familiar dels de Winter: una casa plena de l'esperit de Rebecca. Tot és Rebecca, la seva ànima és a tot arreu: en tots els objectes i en totes les persones, sobretot en la senyora Danvers, un personatge inquietant i fosc i una antiga amiga de la morta. La nova senyora de Winter se sent una estranya a casa seva i ha de lluitar aferrissadament contra el fantasma de Rebecca...
Però a més d'exposar un bon argument, la novel·la està ben escrita, i el misteri es dosifica molt encertadament. L'autora aconsegueix crear un ambient opressiu, ens fa viure en la pell de la protagonista (la nova senyora de Winter) i ens aconsegueix transmetre totes les angoixes, inseguretats i pors d'aquesta noia a Manderley. Et fa sentir tan proper a la història que tens ganes d'obrir les finestres de l'ala oest (on vivien en Max i la Rebecca) i llençar totes les coses que puguin recordar-la i donar una empenteta a la senyora perquè comenci a manar a casa seva...
I, a més, m'ha agradat perquè se'n poden extreure moltes coses, des del meu punt de vista, com ara que fer santuaris als morts pot ser una mica malaltís; que millor no quedar-se res al pap i menys encara si pot afectar la relació de parella; que si et cases amb algú que ja ha estat casat millor començar de zero i redecorar tota la casa, com a mínim; que sovint les aparences enganyen; que les comparacions sempre són odioses... i moltes coses més.
En definitiva, un llibre molt ben escrit i recomanable, d'aquells que en recordes l'argument durant molt de temps i que, quan ja l'has oblidat, saps -tot just sentir-ne el títol-, que l'has llegit i que et va agradar.

Bec perquè tinc set o tinc set perquè bec?

Crits aguts i punyents que li pertorben la calma. Asseguda en un racó del parc, la noia observa les criatures que passen i corren i riuen i canten. Plors sobtats, una mare cura una ferida, un nen s'entrebanca, cau i s’aixeca mig rient. Enllà una font d’aigua fresca raja i raja sense parar. Els nens s’hi acosten i alguns en beuen i d’altres no. L’olor a fulles seques se li filtra pels narius i el murmuri dels nens trepitjant-les l'inquieta. No tenia set però la humitat es cola per tots els porus i aviat comença a respirar feixugament, com si li faltés l’aire. Tanca els ulls, intenta desconnectar de les veus, del soroll. Escolta el xiu-xiu del vent i l’aigua fresca. Allà lluny sent el piu piu d’un ocell i l’aleteig d’un altre. A poc a poc recupera la respiració calmada i tranquil·la. Torna a obrir els ulls, han desaparegut els nens. Només el so de l’aigua l’acompanya. L’olor d’humit, el cant dels ocells. La brisa li acaricia l’orella. S’acosta a la font, encuriosida, toca l’aigua amb les mans, se li escola pels dits i s’omple de frescor, de calma. Recorda l’oneig del mar, l’escalfor de la sorra sota els seus peus i el pessigolleig de l’arena escolant-se-li per entre els dits. Té set, ara que nota la frescor de l'aigua se n’adona. Fins ara no ho havia vist. Havia rondat pel món com una ànima en pena, sense omplir-se la boca d’aigua ni apaivagar-se l’anguniosa sensació d’ofec. Però ara vol beure, vol assaborir l’aigua, la sensació de fer-se passar la salivera, d’omplir-se de frescor. Pensa que ben mirat se’n podria estar, que ja li passarà la set si s’allunya una mica de l'aigua. I ho prova, però no. Ja l’ha tocat amb la punta dels dits i en té el record i la set li creix sense aturador. No en coneixia la necessitat, deambulava sense aigua i sense set. Ara la set se la menja i torna a apropar-se al doll d’aigua. Hi acosta la boca i en sentir el contacte d’aquest bé tan preuat s’estremeix. La llengua se li arronsa un segon però de seguida torna a estirar-se amb més força per recollir-ne fins l’última gota. I beu i beu fins saciar-se'n. Llavors s’allunya esperitada perquè ja ha begut i ja no vol tenir set. Corre, corre per deserts de sorra calenta. Corre fins que n’està molt lluny. I de nit somnia que torna a beure l’aigua fresca de la font i somriu. I es desperta en un desert calent i vol tornar a beure. I recorre els passos fets amb anterioritat. Hi vol tornar però fa tombs sense ordre ni concert. Volta i volta, en té la imatge al pensament. Sap com és l’aigua que vol però no la veu. A vegades l’entreveu de lluny i, per un moment, sent una alegria immensa però desapareix com per art de màgia. Desesperada, corre més, cansant-se sense raó, sense sentit. Llavors decideix que ja n’hi ha prou. Es calma i camina més a poc a poc, i, de sobte, torna a aparèixer la font amb una llum més clara. Res, un altre miratge. Finalment, sense deixar de caminar, la té davant, voluptuosa, esperant els seus llavis. S’hi acosta a poc a poc, cop tement que torni a desaparèixer si vol córrer massa. L’agafa entre les mans. La deixa circular per entre els seus dits. Hi acosta la boca i beu, beu, beu. Fins que no n’hi cap ni una gota més. I seu a la vora de la font, i respira, tranquil·lament. Relaxada.

Un sol mot: bé

-Vas arribar
-On?
-Aquí...
-Quan?
-Ahir
-I què, bé?
-hi eres.
-però bé?
-et tocava, em tocaves.
-però bé?
-Què és bé? sentir l'abraçada del teu cos o el ritme de la teva ànima?
-Tot, o potser demano massa?
-Buscar el pou de la teva mirada, cercar el camí a l'horitzó, trobar la bellesa del paisatge, beure aigua, assedegada...?
-Massa.
-Poc.
-Prou.
-Poc. Calmar les feres de l'ànima? apaivagar la set d'una foguera?
-Sentir el ritme de les teves passes, al meu costat.
-No corres gaire.
-I tu massa. No et puc seguir. Ves, ja t'atraparé. Corre, i tornes a explicar-me com és l'horitzó.
-El veurem junts, ja el divisem. Sentirem el bategar del cor a la mà i la frescor del vent a la cara mentre saltem, brinquem i cridem ben fort: Ja som aquí! Ja hem arribat! I ens hi volem quedar!
-Potser no hi arribo. Ves, no te'l perdis.
-Et donaré aigua i la mà i m'hi acompanyaràs i hi posaràs color. Caminarem amb pas segur, sense volar, sense retrocedir... i gaudirem d'aquest camí...

D'abraçades

És tan difícil trobar les paraules per dir tot el que penso mentre abraces el meu cos fidel i sento que amb prou feines em sostinc i que desapareix qualsevol recel perquè et toco, et sento i et tinc, i durant uns segons em fonc i sóc al cel.
Però és tan fugaç el temps compartit, em dius tan aviat que te n'has d'anar... el meu cap tot just es recolza en la teva espatlla i els meus ulls miren enllà perquè no et volen veure marxar... i no em cal parlar... faig el cor fort fins que desapareixes, però després el dolor s'apodera de mi i tremolo i les llàgrimes em sobresurten perquè encara que et senti -en somnis de realitats massa fugisseres-, no hi ets... i et vull.

I'm overfeeling and you know it, my friend.