Sé que m'agrades perquè tenir-te al costat, abraçar-te, sentir-te... m'aporta pau, m'asserena l'angoixa de l'espera i em quedo muda. Et miro i et veig íntim, proper, fort. Penso en els teus ulls travessant-me i ploro. Sé que sóc una ploramiques però no ho puc evitar. M'emociona sentir aquesta cremor. M'emociona saber que penses en mi perquè qui sóc jo per estar al teu pensament. Pols de la terra, i encara. Vull viure al teu costat. Sé que t'ho he dit mil vegades i sé que t'ho tornaré a dir i no me'n cansaré. Potser la teva companyia és cara i no és abundant i no sé si em compensa les hores de plor silenciós, les hores de somnis inútils... però quan et veig tot el meu cos et reclama i m'encegues el pensament. M'empasso les pròpies paraules, se'm traven els retrets que s'han anat acumulant com la pols a l'entrada perquè la teva presència espolsa la pols. Com vols que no pensi en tu si no faig altre? Com vols que em busqui una altra companyia si quan sento la conversa intrascendent de qualsevol recordo la vida dels teus mots? Qui em llegirà el pensament a ulls clucs, si en 24 anys només dues persones ho han aconseguit? Qui coneixerà tots els racons del meu pensament amb només dues mirades?
Prefereixo mil vegades plorar i patir, si després la teva presència compensa el plor solitari, si després dos instants il·luminen un camí de pedres i esvorancs... que passar per la vida sense pena ni glòria. And it's my choice.
7 comentaris:
No associo l'amor amb el patir, encara que ja sé que es pot arribar a fer-ho. Però és la teua el.lecció i de vegades hi ha persones que s'ho valen.
Aquí dius que saps que t'agrada. Però em penso que el que estàs relatant no és només això, parles de sentiments molt més grans. Si només t'agrada, no vull ni pensar com et sentiràs el dia que l'estimis.
Hola Kweilan, jo tampoc associo amor amb patir però, a vegades no pots compartir tot el que voldries amb la persona que estimes i això et pot fer patir. I a aquest patiment em refereixo, al provocat per l'enyor. Gràcies per passar per aquí!
Bona nit Xexu, tens molta raó. De fet, l'estimo. Però estimar és una paraula tan gran, tan gran... que em fa basarda escriure-la aquí... per por que es trenqui si la dic massa... Manies meves ;) També em dius coses molt encertades en el post anterior. És cert que les preocupacions de cadascú són importants per a la persona que les pateix però en certs moment no puc deixar de pensar que les meves són ruqueries comparades amb les d'altres. Gràcies per passar per aquí i escoltar-me!
Me rellegit el teu relat un parell de vegades. Sents passió per Ell, t'asserena els sentiments... Però plorar i patir per la persona que estimes...? No estic segur que cap home valgui els teus plors i el teu patiment... Per sort no hi ha balança per pesar l'amor, però has de pensar si el teu amor és compartit o no, o si per Ell nom és ets una joguina... Entenc perquè a mi m'ha passat de llegir el pensament sense paraules, però plorar i patir mmmm...
Una abraçada sense fer patir.
onatge
Què difícil la vida dels sentiments... i que ridículs ens sentim al sentir, de vegades! les coses que tens dins, s'han de dir... i si l'altre no ho vol escoltar, és que potser no es mereix les teves paraules...
Patiment, enyor, somnis i plors... sí, podríem dir que totes formen part de l'amor, però en certa mesura, només. Quan s'estima, s'ha de cridar, s'ha de viure. Es plora quan enyores, però també quan compleixes aquells somnis inútils amb aquella persona...
Difícils eleccions... però teves al cap i a la fi. Només tu pots decidir, sí.
Malgrat tot, intenta somriure. Un petó ben dolç de cuc!
Publica un comentari a l'entrada