Sembla tan senzill, somriure,
però és un esforç ben gran
per segons qui.
M'has esperat amb la mà
a punt per saludar amistosament:
aconsegueixes que pensi en tu,
perseverant. Ho diuen: qui persevera,
guanya. Potser guanyaràs.
Potser oblidaràs que volies guanyar
si no hi poso de la meva part.
Veus properes i llunyanes.
Suau moviment dels teus llavis,
les teves mans en càlida benvinguda
m’omplen de nova vida,
i observo la callada ombra
del teu cos allunyant-se,
vers l’horitzó.
Costa tant obrir-se al desconegut
de la teva mirada llunyana,
de les teves paraules, mai sobreres,
Sempre trencant-me en mil bocins,
desconeguts.
Però en la foscor d'un capaltard
els ulls closos, escolto
la poesia de la teva veu
dolça i melosa dins meu.
Somiaré en fondre'm a les teves mans
mentre el sol escalfa el matí, vaporós
entre els llençols del llit, en blanc.
Recolzaré el cap en l'horitzó llunyà
dels ulls de mel que em miren.
5 comentaris:
Com es nota que necessites parlar i dir tot allò que sents i no dius i treure sentiments propers i sensacions viscudes.
Doncs sembla que només cal que hi posis una mica de la teva part, no? Ja saps què et toca, les coses de vegades necessiten una empenteta.
quin poema més bonic... realment aconsegueixes fer sentir de veritat...
Amb una empenteta, com diu en Xexu, i amb somriures; tot s'acaba fent més senzill.
Ja ho saps doncs què et toca. El poema és preciós!!
Publica un comentari a l'entrada