Pobresa
Gires la cara per no veure
el pou de la fosca misèria,
i profunda, que se t’acosta
pidolant una mirada sincera
i no la fredor amb què els teus
llavis s’allunyen. Sempre,
negant-te. No vols participar
en la hipocresia ni acabar
sadollada dels ulls que et miren.
Com qui mira un estrany
abaixes la mirada.
Mai arribaràs a saber
què pensa aquella cara
del tercer carrer, quan et veu
tombar la cantonada sense dignar-te
a pujar la vista: per por, o vergonya,
o, simplement, absent en altres móns.
Però sí, entens l’angoixa del teu cor
en girar el cap i tancar els ulls
per no veure el dolor de cara
ni la duresa d’aquella mirada.
2 comentaris:
Tens tanta raó...
Així és. Uns sentiments que tenim sovint.
Publica un comentari a l'entrada