Bleak House

Els amants de Dickens hi trobaran la millor ironia i mordacitat de l'autor, acompanyada d'una bona intriga policial, per descriure les injustícies de l'eternització de la justícia anglesa del segle XIX.
Els detractors de Dickens hi veuran una obra amb massa trets similars a d'altres seves: orfes, tragèdia i final feliç. Tot és cert perquè Dickens no sorprèn ningú amb els seus finals ni amb els protagonistes de la seva obra però la seva bona ploma ens amenitza amb, potser, la millor mostra de la fina ironia anglesa i ens acompanya amb sarcasmes que ens fan desitjar no veure'ns mai immersos en procesos legals com el de Jarndyce and Jarndyce, el procés hereditari etern que influeix en la vida dels tres orfes protagonistes perquè tots els seus avantpassats que s'han immers en la confiança d'obtenir l'herència n'han resultat malparats: suïcidis, bogeries i desencants; han deixat de viure el present per viure en l'esperança d'un futur incert i n'han sortit perdent. Els tres orfes (Ada Clare, Richard Carston i Emma Summerson) són acollits per l'oncle John Jarndyce, un bon home ric que no s'ha deixat arrossegar pel procés, que intenta fer-se càrrec dels seus parents amb la millor de les intencions. Dickens ens descriu la vida dels suburbis del Londres de la seva època, l'eternització i les injustícies de la justícia i com tothom es vol aprofitar de tothom amb un patetisme i un realisme tràgic que sempre ens glaça el somriure irònic a la cara.

La traducció de Xavier Pàmies per a Edicions 62 és bona: un llenguatge ric i una sintaxi molt ben treballada. També disposem de la novel·la traduïda per entregues a Vilaweb (aquí). El títol Casa inhòspita que escull el traductor de Vilaweb és la traducció literal de Bleak House i el trobo més suggerent i apropiat a la novel·la encara que potser queda una mica forçat i per això Xavier Pàmies ha preferit titular-la El Casalot.