Encara no som humans del tot anem aprenent a viure sense regles preestablertes potser l'única regla que seguim tots és la de voler ser feliç però sense saber en què consisteix aquest anhel constant potser en tenir una casa quatre parets opaques que ens aixopluguin de la pluja i parin el sol que ens torra però si ens hi quedem massa estona ens ofeguem en aquest espai massa petit que ens impedeix de respirar i els nens abans corrien pel carrer i ara es tanquen en quatre parets davant d'una pantalla quadrada a fer córrer uns ninotets enlloc de córrer ells i experimentar el cansament físic que renova el pensament i mentrestant els pares busquen feina alguna cosa a fer per guanyar quatre monedes que els permeti estar-se un temps sense treballar i mentrestant el sol surt i es pon i tot segueix el seu curs natural i tothom segueix fent qualsevol altra activitat per distreure i ocupar l'espai finit entre el dia que vas fer el primer plor -guaita tu quina benvinguda més alegre- i el dia que descansaràs per fi i podras estar-te hores sense fer res sense patir pel que diran o pel que pensaran de tu aquella gent que sempre jutja dia i nit nit i dia com si no tinguessin res més a fer que ficar-se en la vida dels altres i criticar-la sense conèixer els motius de res i sempre pendents d'aquella paraula sobrera o d'aquella roba inadequada enlloc d'intentar arribar al fons de la persona al seu interior i adonar-se si fa veure que està content per no haver de donar explicacions a ningú del calvari en què s'ha convertit el seu dia a dia si desvia la mirada senyal que no vol parlar d'aquell tema que encara li corseca l'ànima de paper de vidre si respon amb evasives perquè té el dia girat i només li falta la vella xafardera de poble que vol saber què se n'ha fet d'aquell bon jan amb qui anaves un dia ves a saber quan temps ha si passeges per la vida sense pena ni glòria i passejant tranquil·lament pel centre d'una ciutat gran trobem aquella altra criatura que només crida i plora cada cop amb menys intensitat per intentar fer-nos adonar als adults teòricament responsables que encara existeix ni que sigui enterrada sota un munt de brossa per una mare que no és mare si abandona un fill a la mort sinó és que el mata per no deixar-lo sol en la dura vida del demà sense donar-li temps a preguntar-se res i abans de seguir-lo cap al no-res o el més enllà digueu-li com vulgueu quan hi sigueu ja m'ho explicareu si us ve de gust mentrestant només miro el món des dels ulls d'un infant que encara no sap res i ja sap que encara no som del tot humans
o potser sí.
o potser sí.
6 comentaris:
déu meu!! quants pensaments junts en unes línies!! els teus textos són profunds i extensos. Deixa sense respiració! La veritat el teu blog és "potent" segueix així!! i ànims!!
potentíssim, com diu la wayfarer. no dóna treva la força d'un text d'una impotència rabiossa.
una abraçada.
Totalment d'acord, potent a més no poder!!!!
Mai havia arribat a reflexionar fins el punt d'on tu has reflexionat, em pensava que erem més humans, pot ser sí i deixem de ser-ho en certes actituds, pot ser per tot el què tenim, una abraçada.
En qualsevol cas, sense pena ni glòria.
Uffff!
M'has deixat sense respiració !
De tota manera, segueix així i mirant-te el món amb ulls d'infant.
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada